dilluns, 31 de desembre del 2012

La mentoria per orientar adolescents s'obre camí a Catalunya

Barcelona_En Ferran ha estat el mentor d'en Mamadou, un jove que ja és autònom 
 Palafrugell_La Gemma es cuida de l'Araleixi, que va arribar de Santo Domingo fa uns mesos
Foto de Imma Sainz de Baranda
El 24 de desembre del 2008, Ferran Roca es va presentar a una cita a cegues amb en Mamadou, un jove tutelat per la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència que havia arribat uns mesos abans a Catalunya. La Mercè feia temps que preparava la reunió. Havia analitzat la personalitat de tots dos en diverses trobades. "La Mercè -explica en Ferran- va pensar que, tret del detall que al Mamadou li entusiasma el futbol i a mi mai no m'ha interessat, les nostres personalitats encaixaven. I la va encertar".

La història d'en Ferran, en Mamadou i la Mercè és un exemple pràctic d'un triangle de mentoria. En Mamadou és un jove que ara ja té vint anys, que va arribar a la península des de Camasance (Senegal) el 2008. Ferran Roca, 37 anys, és tècnic d'ocupació i treballa a la Diputació de Barcelona. És el voluntari que es va decidir fer de mentor d'en Mamadou, i ajudar-lo en el seu progrés. La Mercè, que va encoratjar i monitorar la relació entre tots dos, és una psicòloga de l'equip de Punt de Referència i va ser qui va idear la trobada entre tots dos. Dels tres, és l'única persona que rep una remuneració per la seva intervenció en aquesta experiència.

A Palafrugell (Girona) hi ha un triangle molt semblant. L'Araleixi. Gemma Boada i Nuria Aupí. Totes tres participen en el programa Rossinyol, que té com a objectiu que els estudiants de la Universitat de Girona s'impliquin en la integració de menors que viuen en entorns difícils.

L'Araleixi va arribar de Santo Domingo fa només uns mesos en un programa de reagrupament familiar; la Gemma és llicenciada en Ciències Ambientals i és la mentora voluntària de l'Araleixi. Nuria Aupí és la coordinadora del programa.

La idea de la mentoria és molt senzilla: es tracta de posar en contacte joves, sovint tutelats, o fills de famílies que travessen algun tipus de dificultat, amb voluntaris que estan disposats a dedicar-los el seu temps, assessorar-los i animar-los a emprendre una existència autònoma.

En realitat, la mentoria recorre a una cosa tan antiga i intuïtiva com la mateixa humanitat: la transferència de l'experiència dels uns als altres. El mateix que passa des de fa mil·lennis entre pares i fills o entre mestres i pupils. Tot els elements de la mentoria es troben en la base del progrés humà. La diferència és que la mentoria promou aquesta relació en unes condicions inicialment artificials.

En efecte, explica Marta Bàrbara, directora de Punt de Referència, "té una virtut afegida i és que crea uns vincles entre segments socials que normalment no entrarien en contacte. No és habitual que un ciutadà integrat socialment comparteixi la seva experiència d'una manera regular amb un jove que viu en una situació de pràctica exclusió social". "En aquest sentit -puntualitza la Marta- la mentoria apunta també a un determinat model social".

La relació entre en Ferran, el mentor, i en Mamadou, el pupil, amb què començava aquesta història ha funcionat. Avui dia en Mamadou és un ciutadà autònom, capaç d'espavilar-se pel seu compte a Barcelona. Té una feina en una botiga de bicicletes i ha aconseguit llogar un pis al Poble Sec de Barcelona. Tot i que li hauria agradat dedicar-se al futbol, que va ser el que el va impulsar a marxar del seu país -és un excel·lent esportista que juga en un dels equips del Sant Andreu- ha estat capaç de reorientar la seva vida i crear el seu propi projecte vital més enllà d'unes expectatives que, com molts projectes migratoris dels més humils, sobre el terreny es van demostrar irreals.

"Si ho penso bé - explica el seu mentor, en Ferran- jo no l'he ajudat gaire a obtenir el que ha aconseguit (en el pla material). Al principi estava molt ansiós per ajudar-lo en tot. Vaig provar de buscar-li feina i no ho vaig aconseguir. Vaig voler crear-li una xarxa d'empara, estimular-lo perquè estudiés aquí el que va deixar penjat al Senegal... Però crec que realment va ser ell qui es va espavilar pel seu compte. Ha estat ell qui ha pres les seves pròpies decisions. Què ha quedat de tot això? Quatre anys després som molt bons amics".

Una cosa semblant passa entre l'Araleixi i la Gemma. Cada dissabte estan entre tres i quatre hores juntes, un temps durant el qual la petita ha descobert coses que probablement, reclosa a casa, no hauria conegut mai. L'Araleixi pertany a una família monoparental femenina. La seva progenitora treballa en una botiga i està gairebé tot el dia fora de casa i pot dedicar-li molt poques hores a la seva filla.

"Si no fos per aquestes trobades de cap de setmana la nena es passaria el dia tancada a casa amb l'ordinador o la televisió", explica la seva mentora, la Gemma, que comparteix amb ella moltes aficions com la lectura, el seu amor per la natura i els animals, ballar i nedar.

Per primera vegada, l'Araleixi ha trepitjat una biblioteca, fins i tot s'ha tret el carnet que li permet emportar-se llibres a casa -l'últim, un d'intriga d'Edgar Allan Poe editat en català- i ha anat al teatre per veure una representació d'Els pastorets. "Em va encantar. Mai no havia vist la representació del naixement de Jesús en un teatre", explica l'Araleixi al blog (http://compartimplegats.blogspot.com) que la Gemma ha creat per difondre els seus avenços com a mentora.

El blog el supervisa Núria Aupí, responsable de l'àrea d'Educació de l'Ajuntament de Palafrugell, que exerceix d'enllaç entre la universitat i les parelles de mentoria del seu territori.

Per als qui viuen en famílies integrades on no han viscut ni de bon tros cap dels patiments dels joves que han entrat en aquests programes, es fa difícil imaginar que un adolescent vulgui escoltar els consells d'un adult. "Però en aquests casos passa tot el contrari -replica Rita Grané, coordinadora de l'organització Punt de Referència-, aquests nois estan més disposats i interessats que ningú a escoltar i a preguntar a algú que estigui disposat a donar respostes".

"Molts d'aquests nois no disposen de la xarxa informal (parents, amics, coneguts...) de què gaudim la majoria de les persones", conclou la Rita. La mentoria intenta reparar tant com pot aquesta mancança.

Ferran Roca, el mentor d'en Mamadou, ratifica l'asseveració que fa la Rita. "En realitat la mentoria ofereix la figura d'algú en qui confiar, amb qui saps que pots comptar. Crec que, més important que l'ajuda que puguis oferir, és el fet mateix que siguis allà, disponible. Que sàpiga que estàs del seu costat. En el fons, això és el més important per a qualsevol persona, per a ell, per a mi i per a tots".

No totes les experiències de mentoria funcionen tan bé com aquesta, tal com reconeix Mercè Garet, la psicòloga que va forjar la relació entre en Ferran i en Mamadou. "Un trenta per cent de les parelles fracassen a causa d'abandonaments atribuïbles, en la majoria dels casos, als joves que per algun motiu canvien les seves circumstàncies vitals en poc temps o perquè no han aconseguit entendre de què anava tot això". "Cal ser molt madur per entendre i aprofitar l'oportunitat -afegeix la Mercè-. Quan es produeix un fracàs cal ajudar el mentor i fer-lo entendre que nosaltres podem provar de donar oportunitats però no podem controlar-ne el resultat".

Però si funciona, la mentoria pot encoratjar noves solidaritats. En Mamadou ja ha començat a ensenyar pel seu compte. Fa poc va presentar un curt en què explica les difícils condicions de vida d'alguns dels seus compatriotes, els que recullen ferralla i viuen a les barraques dels descampats del Poblenou. Vol portar el seu documental a Camasance per explicar als joves que com ell volen emigrar, en quines circumstàncies poden acabar vivint aquí, a la pròspera Barcelona.

Jaume V. Aroca i Silvia Oller
31/12/2012

diumenge, 30 de desembre del 2012

Anticipar-se al càncer

Només té sentit oferir estudis genètics si es pot fer prevenció

Fa cent anys, la literatura mèdica va descriure el que avui dia es pot considerar el primer cas documentat de càncer hereditari. El cas es feia ressò del temor de morir per càncer d'una dona de 30 anys, ja que molts familiars seus havien tingut diversos tipus de tumors. “Sis anys després, la dona va morir d'un càncer d'endometri disseminat”, explica la doctora Judith Balmaña, cap de la unitat de càncer familiar de l'hospital Vall d'Hebron. Ha passat un segle i, gràcies a avenços com ara la seqüenciació del genoma i les tècniques d'anàlisi molecular, s'han pogut identificar mutacions genètiques que predisposen a desenvolupar moltes malalties, inclosos determinats tipus de tumors. Segons el coneixement de què es disposa avui dia, entre un 5% i un 10% dels càncers són atribuïbles a una herència genètica coneguda i identificada.

Però això no ha fet altra cosa que començar. Desxifrar els secrets del genoma obrirà en els pròxims anys multitud de possibilitats per millorar diagnòstics i per fer prevenció. Un repte que alhora exigeix que, tant els professionals com els pacients, estiguem preparats. Fins on cal informar i fins on cal saber? ¿Té sentit buscar susceptibilitats genètiques a determinades malalties que potser no arribaran mai o que, si han d'arribar, tampoc es poden prevenir o tractar? Experts com la doctora Balmaña ho tenen molt clar: “Els estudis genètics només tenen sentit si parteixen d'una sospita molt clara i si, en cas de detectar risc genètic, es poden oferir mesures preventives o un tractament”, afirma.

Probablement, tant la pacient que fa cent anys estava atemorida per l'historial familiar de càncers com bona part dels seus parents tenien, sense saber-ho, la síndrome de Lynch. És a dir, havien transmès de generació en generació una alteració en un gen concret que els predisposava a tenir diversos tipus de càncer, sobretot de còlon i d'endometri. Avui dia, se sap del cert que el 5% dels casos de càncer de còlon es donen en persones portadores d'aquesta mutació. “Com que es tracta d'un càncer molt freqüent, si en diagnostiquem 3.000 casos a l'any, vol dir que 150 són atribuïbles al factor genètic. 150 casos són molts casos”, afirma Balmaña.

Un altre dels càncers més freqüents, el de mama, també es pot atribuir al factor genètic en un percentatge similar al de còlon (entre un 5% i un 10% dels casos). Una de les mutacions més conegudes que augmenten el risc de tenir aquest tipus de tumors és la que afecta el gen BRCA1. Segons la doctora Balmaña, entre el 50% i el 70% de les dones portadores d'alteracions genètiques que predisposen al càncer de mama acaben desenvolupant la malaltia. Davant d'un risc tan elevat, tenir la possibilitat de fer estudis genètics i de conèixer aquesta informació abans que aparegui el càncer és una oportunitat d'or per fer prevenció. Així, s'ofereix a dones sanes portadores de la mutació la possibilitat de sotmetre's a controls periòdics que permeten detectar els tumors en fases molt inicials.

“El 90% dels càncers de mama diagnosticats precoçment es curen”, recorda Judith Balmaña. Pel que fa al càncer de còlon, si es detecta en estadis inicials, “molts pacients ni tan sols han de rebre quimioteràpia després de l'operació”, afegeix. Els estudis genètics de famílies afectades per la predisposició a tenir càncer de còlon han demostrat la seva efectivitat, ja que, gràcies als controls preventius, el risc d'aparició de la malaltia i la mortalitat es redueixen en un 60%, si es compara amb persones portadores de la mateixa alteració que no han fet cap tipus de seguiment.

Evidentment, no tindria cap sentit (i, d'altra banda, el sistema sanitari tampoc s'ho podria permetre) fer estudis genètics a tota la població amb l'objectiu de detectar quins individus són portadors d'alguna mutació genètica que la comunitat científica hagi relacionat amb un elevat risc de tenir càncer. Existeixen uns criteris que, segons la doctora Balmaña, defineixen en quins casos estan indicats aquests tipus d'estudis. “Si no, estaríem medicalitzant la societat”, afirma.

Llum d'alarma
Cada cop que s'inicia un estudi genètic es parteix d'un pacient o pacients a qui, malauradament, el càncer ja els ha estat diagnosticat. Les condicions en què ha aparegut o es desenvolupa la seva malaltia encenen el llum d'alarma que fa sospitar que es podria tractar d'un càncer hereditari i que, per tant, altres familiars podrien estar també en situació de risc. “A aquestes persones sanes, però portadores, sí que els podem evitar la malaltia”, insisteix la doctora Balmaña. Colonoscòpies periòdiques, mamografies i ressonàncies magnètiques permeten detectar lesions precanceroses o tumors en estadis molt inicials.

Per regla general, només les persones adultes poden participar en estudis genètics dirigits a detectar susceptibilitats genètiques al càncer o a altres malalties concretes (amb l'excepció dels casos en què la patologia que es vol evitar aparegui en l'etapa infantil). D'altra banda, cal partir d'una sospita clara. Per exemple, de l'existència de molts episodis familiars de càncer o de l'aparició de tumors en edats relativament joves. En el cas del càncer de còlon, un càncer abans dels 50 anys o la detecció de més de vint pòlips arran d'una colonoscòpia són signes d'alerta. Pel que fa al càncer de mama, l'aparició de tumors bilaterals (als dos pits) o els anomenats tumors triple negatius (aquells que, un cop analitzats, es comprova que no expressen receptors d'estrògens, progesterona ni d'una proteïna anomenada HER2) també fan sospitar que al darrere hi ha una alteració genètica.

LES XIFRES

8
hospitals
catalans ofereixen consell genètic sobre càncer.
90
per cent
dels càncers de mama en fase inicial es curen.

Necessitat de consell genètic
La probabilitat de transmetre als fills alguna de les mutacions genètiques que predisposen a tenir determinats tipus de càncer és del 50%. És un risc elevat que justifica la realització d'estudis genètics a determinades famílies. Vuit hospitals de referència de Catalunya disposen actualment d'unitats de consell genètic, on, a banda de dur a terme els estudis, assumeixen la difícil tasca d'informar els pacients i d'assessorar-los perquè aquesta informació arribi al màxim nombre de familiars. “El pacient ha de conèixer sempre els possibles resultats i les seves implicacions abans d'iniciar l'estudi”, insisteix la cap de la unitat de càncer familiar de l'hospital Vall d'Hebron, Judith Balmaña. “Si el resultat és positiu, implicarà tota la família i apareixerà el deure d'informar”, recorda. Per al pacient, donar aquesta notícia als familiars no és fàcil. Cal treballar-ho amb ajuda d'especialistes. A la unitat de Vall d'Hebron, més del 60% dels familiars de primer grau accedeixen a fer-se l'estudi genètic durant el primer any.

De vegades, la notícia torna a unir germans que feia anys que no es parlaven. D'altres, poden aparèixer sentiments de culpa entre aquells que no estan afectats.


Marta Ciércoles
30/12/12

divendres, 28 de desembre del 2012

Una vacuna més eficaç i barata contra la leishmaniasi

Una recerca coordinada per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha provat amb èxit una vacuna que protegeix contra la leishmaniasi humana, la segona malaltia tropical parasitària en mortalitat després de la malaria. La vacuna ha estat assajada amb el millor model animal que existeix de la malaltia en humans, l'hàmster daurat, i es pot produir a baix cost amb larves d'insectes. La recerca, que es publica a la darrera edició de la revista 'PLoS ONE', és un important pas endavant per lluitar contra una malaltia que provoca la mort de 70.000 persones cada any a països en vies de desenvolupament i d'incomptables gossos, que també pateixen la malaltia i en són el principal reservori. La leishmaniasi és un dels principals problemes sanitaris a escala mundial. A casa nostra està produïda pel protozou Leishmania infantum, i el gos, que també pateix la malaltia, n'és el principal reservori, és a dir el cos on més s'emmagatzema el protozou. Es contagia per picades d'uns insectes similars als mosquits, anomenats flebòtoms. Les manifestacions clíniques van des de lesions cutànies lleus fins a complicacions viscerals que poden acabar amb la mort de l'individu.

Provoca 70.000 morts l'any, principalment a països en vies de desenvolupament; afecta més de 12 milions de persones a tot el món, amb entre 1,5 i 2 milions de casos nous cada any; i és una amenaça per a 350 milions de persones que viuen en situació de risc de contraure-la. La malaltia és endèmica en zones d'Àsia, Àfrica, el sud d'Europa, Mèxic, Amèrica Central i Sud-amèrica, i és la segona malaltia tropical parasitària en mortalitat, després de la malària. Amb l'epidèmia de la SIDA, la leishmaniasi en humans s'ha reactivat en molts països. Els tractaments actuals no són satisfactoris i, tot i que la via més raonable per afrontar-la seria l'obtenció d'una vacuna eficaç, les vacunes convencionals han fracassat.

L'equip d'investigadors encapçalat per la UAB ha comparat els resultats d'aplicar diferents estratègies de vacunació en el millor model animal que existeix per estudiar la variant humana de la malaltia: l'hàmster daurat. Els resultats han mostrat que l'estratègia més efectiva és una combinació de dues vacunes ideada pels mateixos investigadors: tres dosis d'ADN amb gens de 'L. Infantum' i dues dosis de les proteïnes codificades per aquests gens.

La vacuna proteica es pot obtenir a baix cost mitjançant l'ús de larves d'insectes. Per crear la vacuna els científics han aïllat gens del protozou, els han inserit en un virus que afecta als insectes (baculovirus) i han infectat amb ell larves d'un petit cuc (Trichoplusia ni). Aquestes larves actuen com a bioreactors i produeixen en grans quantitats -i a un cost molt més baix que amb reactors convencionals basats en microorganismes- les proteïnes per les que codifiquen aquests gens, i que són les responsables d'una resposta protectora en els individus vacunats.

D'aquesta manera es pot fabricar una vacuna d'ADN amb els gens que codifiquen per les proteïnes del protozou, i una segona vacuna amb les proteïnes associades a aquests gens (produïdes a baix cost en les larves d'insectes), amb l'objectiu d'incrementar l'efectivitat. Aquesta estratègia de vacunació es podria usar tant de manera preventiva com terapèutica, i tant en humans com en gossos, el principal reservori de la malaltia i que també la pateix. Actualment s'està valorant la possibilitat d'una fase que permetés traslladar el més ràpid possible els resultats d'aquesta investigació bàsica a la pràctica clínica, i també incrementar encara més l'eficàcia de l'estratègia amb fàrmacs potenciadors de la resposta immunitària.

En la recerca, dirigida per la investigadora Alhelí Rodríguez i el professor Jordi Alberola, del Departament de Farmacologia, de Terapèutica i de Toxicologia de la UAB, i membres del Servei d'Anàlisi de Fàrmacs de la UAB, han col·laborat l'INIA (Institut Nacional d'Investigació i Tecnologia Agrària i Alimentària), l'empresa Alternative Gene Expression S.L., el CReSA (Centre de Recerca en Sanitat Animal, amb participació de la UAB i de l'IRTA), i la Universitat de Sao Paulo (Brasil).

ACN
12/2012
Diari de Girona

dijous, 27 de desembre del 2012

El laboratori privat de cèl·lules mare de cordó umbilical situat a Girona rep més de 3.000 mostres en el primer any i mig

El perfil de les famílies que han sol·licitat aquest servei és molt heterogeni, segons explica el director general de Sevibe Cells, Eloi Palà, que assenyala que va més enllà de les que tenen un alt poder adquisitiu. Així per exemple, hi ha casos de persones que han viscut o coneixen de prop l'ús de la sang del cordó umbilical per a tractaments de malalties com ara leucèmies o també la de pares que confien en els avenços mèdics tot i ser encara poc conegut. Pel que fa a la procedència de les mostres, totes són de l'estat espanyol i en el cas de Catalunya, representen una tercera part del total de les mostres que han rebut fins a dia d'avui. Els arriba una mitjana de 200 mostres per mes i la capacitat màxima del laboratori és de 5.000 mostres.

Un aspecte que s'ha tingut en compte pel context de crisi ha estat facilitar l'accés al servei introduint més facilitats en el pagament. Aquest 2011, la companyia ha abaixat els preus entre un 8 i un 10% -contractar el servei costa 1.800 euros aproximadament per als 20 anys que estarà guardat el material- i ha introduït la possibilitat de finançament més enllà dels dotze mesos. "La decisió s'ha de prendre en un moment molt determinat com és el part; sabem que el moment actual és complicat per les famílies", afirma Palà.

Un 25% més de facturació que el 2011
La companyia tancarà l'any amb una facturació bruta d'uns 4,5 MEUR aquest 2012, el que suposa un 25% més que el que es va registrar el 2011, que va ser de 3,6 MEUR. Aquest creixement s'explica en gran mesura per l'augment de la contractació dels serveis entre un 25 i un 28% respecte l'any anterior, un fet que els fa ser menys optimistes per a les previsions del 2013, que preveuen que sigui un any de "consolidació". Amb tot, calculen augmentar els serveis en un 8% respecte el 2012 però la plantilla del laboratori -formada per set persones- es mantindrà com fins ara a l'espera de com evoluciona la demanda.

El que es pretén, segons Palà, és "consolidar per donar un salt més endavant quan l'entorn sigui més favorable, el mercat estigui més conscienciat" i s'hagi pogut avançar en els protocols amb nous teixits. "El 2014 ha de ser un any important", afegeix.

Són conscients que encara hi ha molta feina a fer a nivell d'informació i conscienciació de la població, que encara no està prou informada sobre les possibilitats d'aquest material genètic. També estan treballant en donar informació als professionals mèdics perquè coneguin el potencial d'aquest material genètic. Actualment, les cèl·lules mare de la sang del cordó umbilical s'utilitza per tractar més de 80 malalties, com ara leucèmies, anèmies o tumors. També és una de les principals línies d'investigació de la medicina regenerativa, un camp que també està treballant en paral·lel aquesta companyia amb la col·laboració d'hospitals i centres d'investigació.

El laboratori a Girona, una aposta estratègica
L'obertura del laboratori de processament cel·lular a Catalunya el juny de l'any passat-al Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona (UdG)- és una "aposta" estratègica que ha fet la companyia amb l'objectiu d'"augmentar la viabilitat de les mostres que es conserven", segons el seu director general. El fet d'agafar les mostres en el moment del part i portar-lo seguidament al mateix laboratori són dos factors importants per "garantir al màxim la viabilitat i qualitat" de la mostra de cordó. "Tenir el laboratori proper el que fa és reduir el temps de transport, augmentar el control de la cadena de servei i també la qualitat de les mostres", afegeix Palà. Actualment, la viabilitat de les mostres se situa entorn del 98% de mitjana.

Els serveis que ofereix
La companyia va néixer l'any 2007 amb l'objectiu d'oferir un servei personalitzat que proporcionés a les famílies la possibilitat de conservar de forma privada les cèl·lules mare de la sang del cordó umbilical en cas de necessitar-les per al tractament de futures malalties dins el nucli familiar. La seu es troba a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental) i té dotze delegacions a l'Estat i una plantilla formada per 45 treballadors en total. Forma part de l'Associació Espanyola de Bancs de Cèl·lules Mare (ABCM).

El servei que ofereix inclou l'extracció de la mostra durant el part i el seu trasllat al laboratori de processament cel·lular a Girona en un temps de 17 hores de mitjana des de la seva recollida. "El que fem al laboratori és triar tots els globus vermells de la mostra i establir controls de qualitat abans de criopreservar-los per buscar el millor grau de puresa i conservació" de cèl·lules mare hematopoètiques -presents a la sang del cordó-, explica el director de la instal·lació Josep Maria Pujal. Aquest és el pas previ per poder enviar el material al banc europeu que hagin elegit les famílies en un termini màxim de dos mesos.

Actualment, la legislació espanyola no permet l'emmagatzematge d'aquest material genètic per a ús privat i per això cal enviar-les a l'estranger, a països com ara Polònia, Portugal, Alemanya o Suïssa, entre d'altres, on sí està permès. En canvi, la normativa estatal sí que permet la conservació de cèl·lules mare per part d'empreses privades en el cas que les mostres emmagatzemades passin a formar part de la xarxa pública de teixits.

Per poder fer les extraccions, cal treballar amb centres de maternitat acreditades -ja sigui públiques o privades-. En el cas de Catalunya, les famílies que poden sol·licitar poder extreure i guardar la sang del cordó umbilical del seu recent nascut per a ús privat són principalment a centres privats.

La Vanguardia
26/12/12

dimecres, 26 de desembre del 2012

Rellotge biològic i canvi social

L'espècie humana té un rendiment reproductiu pobre i la taxa mensual de fecunditat natural no supera el 20% i és la més baixa del regne animal. En altres paraules, una parella suposadament fèrtil pot necessitar un mínim de 5-6 mesos per aconseguir un embaràs espontàniament. Aquest baix potencial de fertilitat que hauria de ser protegit i potenciat està amenaçat per riscos d'ordre mèdic però principalment de tipus social. Només cal analitzar les dades sociodemogràfiques espanyoles i comparar-les amb la situació que es dóna a Europa. En les últimes dècades s'ha observat un increment de l'edat a la qual les dones tenen el seu primer fill, sent el 2010 la mitjana d'edat de 29,7 anys a la Unió Europea mentre que a Espanya és de 31 anys. D'altra banda, la taxa de fecunditat (nombre de naixements per cada 1.000 dones en edat fèrtil en un any) òptima per aconseguir un reemplaçament generacional necessari per assolir una piràmide de població estable hauria de ser de 2,1 fills per dona. La mitjana europea d'aquest valor és de 1,6-a Espanya és 1,4 - i mostra grans diferències entre el nord i el sud d'Europa amb Suècia i el Regne Unit fregant els 2 fills per dona. La situació a Espanya és, com veiem, realment complicada ja que coincideixen tendències socials comuns a tot el món occidental amb pobres ajudes per part de l'Administració.

Tornant als canvis que ha experimentat la societat en els últims 30 anys és inqüestionable el progressiu retard de la maternitat. Els factors sociològics que ens han portat a aquesta situació estan en relació amb un major i millor accés als mètodes anticonceptius que ha permès separar sexualitat i reproducció facilitant que les dones tinguin el nombre de fills que desitgen i que els tinguin en el moment que considerin idoni. Tanmateix, el factor fonamental s'ha de buscar en el millor desenvolupament professional de la dona que el porta a prioritzar la seva carrera i posposar el seu desig reproductiu. Una deriva d'aquest corrent es dóna als EUA i es coneix amb l'acrònim Dink (dual income no kids). És a dir aquestes parelles joves prefereixen seu benestar material abans de complir el seu desig genèsic. En països del nostre entorn s'estima que un 10% de les parelles decideix voluntàriament no tenir fills. La situació és doncs complicada ja que es combinen el pas del temps i el pes inexorable del rellotge biològic amb una menor protecció social al desenvolupament familiar. És fàcil entendre que l'escenari que es planteja espanta els demògrafs i hauria d'inquietar seriosament als governs.

Mèdicament el problema està identificat ja que és de temps conegut que la dona a partir dels 38 anys comença a patir una pèrdua progressiva del seu potencial reproductiu que es tradueix en una pitjor quantitat i qualitat dels òvuls que produeixen els seus ovaris amb la consegüent reducció de la seva possibilitat d'aconseguir un embaràs i amb el notable augment de risc de patir un avortament. Hi ha la falsa creença que la moderna medicina de la reproducció gràcies a les tècniques de reproducció assistida (TRA) va a resoldre el problema que el pas del temps ha creat. Les dones són coneixedores del problema però cal informar adequadament de les possibilitats reals de les TRA a la seva edat. És a dir, el millor tractament que podem oferir és la prevenció a través de la informació rigorosa i científicament consistent. Cal explicar individualment a cada dona la seva situació biològica basada no únicament en l'edat sinó també a les possibles patologies mèdiques associades com l'endometriosi o els miomes uterins que sabem són més prevalents a mesura que l'edat avança.

L'espècie humana és una de les poques en què hi ha la menopausa. En altres espècies, les femelles moren després parir a les seves últimes cries. Afortunadament el progrés de les cures de salut i els hàbits de vida saludables han portat a la dona a superar àmpliament, habitualment en més de 30 anys, el final de la seva vida reproductiva. Malgrat el progrés social i tecnològic la vida reproductiva està únicament basada en la biologia mentre que la vida real és fonamentalment evolucionista.

Com pot la medicina ajudar a fer front a aquesta pèrdua reproductiva deguda al pas del temps? He deixat clar que les TRA en si no són la solució, però sí que poden oferir alternatives. Actualment és cada vegada més freqüent aplicar tècniques de congelació / vitrificació d'òvuls per preservar la fertilitat de dones que, per raons personals, desitgen retardar el seu desig reproductiu. Aquestes són alternatives mèdicament segures sobre les quals s'ha d'informar. Si ho fem així, contribuirem juntament amb les oportunes polítiques socials a defensar el dret a triar el moment adequat per tenir un fill.

Pedro N. Barri
23/12/2012
La Vanguardia

dilluns, 24 de desembre del 2012

Si somrius a la vida, la vida et torna somriures

Olivier Bouyssi, un home feliç ... contra tot pronòstic

Tinc 49 anys. Vaig néixer i visc a Marsella. He estat monitor de busseig i patró d'embarcació. Tinc parella i he criat a un nen d'una altra parella. M'agrada la democràcia a la Suïssa. Tinc fe, i això m'ajuda. Un accident, sida, càncer, infarts, depressió... i malgrat tot sóc feliç.

Quantes vegades ha entrat en un quiròfan?

Vaig perdre el compte fa molt.



Quant de temps porta amb tractaments mèdic? 

Anys sencers! Des de fa 24 anys, quan vaig patir un accident: anava amb moto... i un cotxe em va atropellar. Set costelles trencades, els dos fèmurs trencats, el crani trencat i els pulmons entollats en sang. 



Per haver-s'hi quedat.

Em traslladaven a l'hospital i quasi bé em moro: no podia respirar. Vaig pensar en el que sé de busseig. 



Què vol dir?

Vaig conservar la calma i em vaig concentrar en el mínim oxigen que captava. I vaig resistir. Però als cap d'uns mesos, vaig rebre el cop. 



Quin cop? 

"Té sida", em van diagnosticar. Infectat en una transfusió d'alguna de les cirurgies. 

El que  em faltava. 
I era a finals dels anys vuitanta, quan la sida era letal. El meu sistema immunitari s'enfonsava. Vaig sentir que em quedava poc temps. 



I què va fer? 

El meu somni era viure al Carib. I me'n vaig anar. Sense gairebé res, en una cabana, vaig ser feliç. I em vaig enamorar d'una noia, Mylène. 



I la malaltia, què?
Quan em vaig sentir pitjor, varem tornar. Vam mantenir la sida a ratlla, però va arribar un altre revés. 



Què? 

Càncer! Tres càncers. El primer, un càncer de sang. El segon de recte. Em van operar, no vaig voler la bosseta: va ser un any de dolors cada vegada que anava al lavabo... 

I el tercer: 
un càncer de penis. 



Mare de Déu!

Radiologies, llargues quimioteràpies, cirurgies en el penis i les ingles... Em van treure pell del panxell per trasplantar ...



Vostè ha patit fora mida!

Suma-hi tres infarts, pels fàrmacs!



Com es pot viure així?

Els fàrmacs antisida van minvar la meva serotonina i vaig patir una depressió profunda. Saber la causa m'ha ajudat a afrontar-ho...  I, contra tot pronòstic, sóc feliç! 



Ja m'explicarà el secret.
Adoro a la meva mare, i sé que ella patiria horriblement si em veiés morir! 



És a dir, que vostè sobreviu per amor. 

Això ajuda molt. He estat apunt de morir a la UVI tres vegades, i les tres he pensat: "Milloraré, segur, seguiré aquí!" 



Doni un consell al que és a un hospital.
Sigues pacient, i ja veuràs com reprens aviat les regnes de la teva vida. Digues, què mires quan prens una corba amb el teu cotxe? El morro del cotxe o la sortida de la corba? 

La sortida de la corba. 
Doncs fes igual en tota la resta! 



Com està ara?
Aquest any ha estat el primer sense malalties. 



Li ha ensenyat alguna cosa el patiment? 

El dolor és inevitable, el patiment és opcional. El dolor t'obliga a enfrontar-te a tu mateix. I jo vaig decidir, en comptes de compadir-me i patir... Somriure! 



Difícil. 

No m'ho invento, prova!: Somriu, i la vida et tornarà somriures. La vida és un mirall! 



Puc triar la felicitat, doncs?
Sí, pots entrenar, com una gimnàstica. 



Receptem tres exercicis de felicitat.
Un: cada dia reserva quinze minuts per a tu i revisa't, com un capità al seu vaixell. 

Dos. 
Hi ha quatre emocions que et visiten cada dia: por, odi, inferioritat, culpabilitat. Visualitza 4 marcadors... I vigila que els seus indicadors no es disparin! 



Què aconseguiré? 

Ser el capità del teu vaixell: tenir un ànim estable, passi el que passi! 



I el tercer exercici?
Captura fotos mentals de coses bones i, abans de dormir, revisa i ateseraràs. 



Fotos? 

Aquest matí prenia un cafè en una terrassa, ha passat una parella, s'han fet un petó tendrament... Observant, he participat d'aquesta tendresa. Aquesta nit ho atresoraré això. 



Una altra foto.
Després de setmanes d'aïllament esterilitzat per la quimio, vaig passar a planta ... I vaig veure una mosca a l'habitació! Una mosca! 



I? 

Vaig sentir que aquesta mosca que voleiava era la vida, la vida que tornava a rebre’m. La mosca s'em va posar a la cama. Quina gran foto! 



Petites coses.
Que no són tan petites. 

Davant una adversitat de la vida, no pensa "per què a mi"? 
Sóc un  mariner, navego: quan una tempesta es desferma a alta mar... mai penses "per què a mi?" 

No 
Només actues... fins que la tempesta ha passat. 



Però el del penis ... Buf! 

Als meus amics els vaig dir: "me'n treuran quatre centímetres ... però com Déu va ser tan generós amb mi, no és cap problema!" 



Quin bon humor. 

En comptes de plorar, vam riure. Recorda: el teu capital, ets tu. No et menyspreïs. Cultiva't, llença't al camí de la felicitat i camina. 



I quan la seva mare mori, què?
Viuré pels meus amics: viuré perquè no vull donar-los un trasvals. 


Penectomía 
L' Olivier Bouyssi m'imparteix una lliçó de felicitat, tot i l'adversitat i el dolor. Ensenya amb serietat la capacitat de romandre serè i alegre, fins i tot si t'extirpen part del penis. Després de la seva penectomía, la seva novia de llavors el va deixar: "Va ser incapaç d'entendre que la manca de quatre centímetres no significava que tot acabés. Només havíem explorar nous camins per a la nostra relació afectiva i sexual. Es va negar, s'en va anar. I això em va tornar la calma! Havia aconseguit desequilibrar les meves energies ... ", escriu Olivier en el seu llibre Feliç contra tot pronòstic (Plataforma), que ha vingut a fer una xerrada al centre Pronokal. "Agraeix totes les experiències!", aconsella. 

Víctor - M. Amela
20/12/2012

diumenge, 23 de desembre del 2012

"Si el món no es cansa de patir no ens cansarem d'ajudar"

Anna Ferrer és una anglesa que es considera hindú, que porta cinquanta anys a l'Índia i que manté viu el missatge de Vicenç Ferrer i també els resultats de la seva tasca. Transmet una seguretat i fermesa que t'adones que aquesta parella era -i continua sent- un equip equilibrat amb visió i capacitat de transformar el món.

Ha vingut a Catalunya a presentar un nou llibre de Vicenç Ferrer.
Normalment vinc dos o tres cops a l'any per conèixer tots els nostres amics i socis i aquest cop per fer la promoció d'un programa important per a la Fundació, De mujer a mujer. Sociedad cooperativa, i especialment per la presentació del llibre El poder de la acción, que el Vicente va escriure els últims dos anys de vida.

Vostè porta 40 anys comprovant aquest poder de l'acció.
La veritat és que sí. L'acció bona era el centre de l'existència del Vicente. Va creure en això com la base de la seva religió i de cada religió, però també va creure en l'acció bona com una de les eines fonamentals per eradicar la pobresa. Amb compromís, constància i moltíssimes accions concretes, milers de persones han sortit de la pobresa extrema.

A part de la bona fe calen resultats.
És una cosa que impacta molt els socis i visitants quan vénen a Anantapur. Et diuen: "Sabíem que fèieu feina però no ens podíem imaginar que en féssiu tanta". Vam començar amb res, el Vicente i jo i dos o tres voluntaris hindús, amb les mans buides, les cases buides, sense res. I ens va costar 15 anys construir una bona organització, però després de posar en marxa la Fundació a Espanya, la veritat és que vam tenir l'oportunitat d'estendre-la a molts pobles. Ara som a 3.000 pobles, en zones noves. Ell tenia la idea que havíem d'arribar a tot arreu.

Ara fa 3 anys de la seva mort.
Sí. Però segueix viu. Fa poc l'administrador del govern em va dir : "No passa ni un dia que no esmenti el nom de Vicente Ferrer a tots els que treballen a la meva oficina". Abans de començar una reunió especial sempre posen una foto seva i fan una petita cerimònia perquè gràcies a ell s'adonen de la importància de donar. I un moviment molt important per a mi aquest any és que als mateixos pobles on som les famílies han començat a contribuir al desenvolupament del districte. Cada família té una guardiola de fang i quan tenen una rupia o mitja la posen a la guardiola. Ara hi ha 400 pobles que tenen aquestes guardioles i n'hi ha 17.000. I la idea és, cada any, quan celebrem l'aniversari del Vicente, el dia 9 d'abril, portar totes les guardioles a una oficina de la Fundació, trencar-les, posar els diners en un compte bancari, fer un informe i dir a tots els pobles què hem fet amb els seus diners. No és la quantitat el que és important, és la seva contribució.

"El Vicente i jo formàvem un equip molt bo"

Se sent més sola al capdavant?
No pots sentir-te sola a Anantapur. Estic envoltada sempre de molta gent, de la meva família petita, que és la meva família, i de la meva família gran, que és tot el personal i el poble. El Vicente i jo érem un equip molt bo. Ell, que era el visionari, volia arribar a centenars de pobles, ajudar tota l'Índia, com va dir, i jo el que volia era fer les coses molt bé i pas a pas per aconseguir-ho. Per això érem molt bon equip. Jo continuo fent, sóc feliç, perquè això és el que li agradaria a ell i és el que m'agrada a mi.

És una responsabilitat de gestió, s'assembla a portar una empresa.
Sí. És una empresa humana. El que fabriquem és el desenvolupament, no és un article, és el benestar de la gent. Hi ha molts grups que van començar com nosaltres l'any 69. Però després de 40 anys ells s'han quedat com un grup, perquè no han sabut organitzar-se. I així no pots arribar a molts pobles. Aquesta és una de les raons perquè la Fundació ha tingut èxit i té molt bons resultats.

És optimista després d'aquests anys a l'Índia?
Sempre necessitem tenir esperança. Si hi ha crisi, si hi ha dificultats, sempre s'ha d'anar endavant. La crisi l'han de solucionar els governs, però l'acció bona, que ajudem, que obrim els ulls i que veiem quines són les persones que pateixen, els nostres veïns o algú de la nostra família, pot servir a tot arreu del món, no només a l'Índia. Ara s'està veient que apareix o torna la pobresa en nous llocs.

Hi ha cert debat entre la caritat i la justícia.
Amb la feina de la Fundació des de fa 40 anys, no és només que hi ha famílies que han millorat el seu nivell de vida, és que també soluciones la injustícia. A Anantapur, quan vam entrar en els districtes, en uns racons estaven molt actius els maoistes i al cap de 15 anys eren a tot arreu. Això és a causa de la pobresa. Després de 40 anys, els últims 15 aquests maoistes a Anantapur quasi han desaparegut. I jo crec que és perquè ha millorat el nivell de vida de totes les famílies. No han donat mai el premi Nobel a una organització del desenvolupament perquè no creuen que una organització del desenvolupament contribueixi a la pau. Però jo veig com hi contribueix moltíssim, perquè quan hi ha gent que viu sota el llindar de la pobresa això provoca molta violència. És evident.

Aconseguirà el Nobel per a la Fundació?
No m'importa gaire. Ni li importava gaire al Vicente. El que ens importava cada any era treballar en silenci, sense dir res, i així hem fet molt. No hem guanyat el Nobel però hem guanyat els cors de molta gent a Espanya i a l'Índia. Moltes famílies tenen dificultats i tenen parents que estan a l'atur, però continuen ajudant la seva família d'Anantapur.

Què destaca de l'equip humà?
Tot el nostre equip han estat a Anantapur amb nosaltres 20, 30, 40 anys, i el 95 per cent pertanyen a la zona, als pobles d'Anantapur. És una decisió que vam prendre fa anys, tenir persones dels pobles. Quan entren no saben res del desenvolupament però nosaltres els fem formació de gestió, de lideratge, i així tenim molt bon equip, i tenen la seva pròpia motivació.

"Si el món no es cansa de patir no ens cansarem d'ajudar"

En algun moment del procés han tingut por o cansament?
Fem nostra una frase del Vicente que és al nou llibre que diu: "Si el món no es cansa de patir nosaltres no ens cansarem d'ajudar".

Què té l'Índia que la va atrapar tant fa 50 anys, quan era una jove anglesa de 16 anys?
Vaig venir als 16 anys amb el meu germà i la seva dona. M'hi vaig quedar, vaig treballar de periodista i als 21 anys vaig conèixer el Vicente. A la primera entrevista amb ell no és que ens enamoréssim, no és això, però a mi em va impactar molt la seva tasca i vaig deixar la meva feina del diari i em vaig unir a la campanya perquè el Vicente es pogués quedar a l'Índia, perquè en aquells anys el volien expulsar. A l'Índia ens hi vam sentir com a casa. Hi ha persones que quan porten una setmana ja volen tornar. I hi ha persones, com el Vicente i jo, que s'hi volen quedar tota la vida.

I s'ha preguntat per què?
Has de ser una persona que t'has de prendre les coses tal com vénen. Si ets molt científica i vols fer les coses molt ordenades, no pots quedar-te a l'Índia. Jo porto 50 anys calçant sabates obertes, ja m'és impossible posar-me'n unes de tancades, em fan molt de mal. La meva vida és Índia-Espanya, Espanya-Índia. A Anglaterra crec que fa 15 anys que no hi vaig.

Si li pregunto d'on és què em dirà?
Tinc nacionalitat hindú. Els meus fills tots han nascut a Anantapur i són hindús. Tinc tres fills, dos es van casar amb hindús. El meu fill Moncho fa 15 anys que està treballant a Anantapur, es va casar amb una noia d'Anantapur. I la meva filla es va casar amb un noi de Nova Delhi. I tinc una filla a Austràlia.

Parli'm de les dones de l'Índia.
L'Índia és una societat patriarcal. Hi ha moltíssima discriminació. Tot i això, les dones són fortes, amb moltes capacitats, sempre amb un somriure. Però han de suportar molta discriminació fins i tot abans de néixer, perquè hi ha una preferència pels nens. Si és un noi, ell pot dir fins quan vol estudiar; si és una noia, són els pares els que decideixen si estudia fins a desè curs, cinquè o quart, o si pot estudiar més. Els matrimonis a l'Índia la majoria són concertats. El noi pot tenir una opinió de la noia amb qui s'ha de casar. Però les noies no. Hi ha molta violència domèstica, sexual. Hi ha molts matrimonis infantils, però estem fent una campanya a tots els pobles, colze a colze amb els shangams, els grups de dones que hem organitzat. I cada poble està fent la promesa que no hi haurà cap noia que es casi abans dels 18 anys.

I la seva proposta de cooperació en aquest tema quina és?
Les dones hindús no poden posseir propietats. Ho tenen tot els homes. Però amb el suport de la Fundació les dones han tingut èxit gestionant petits negocis com per exemple si tenen un búfal o una vaca venen la llet, o fabriquen encens i el venen. Aquests diners que guanyen a través d'aquests negocis són seus, els tenen al banc i no els han de donar al seu marit. Tenen més independència econòmica. Volem crear un vincle de col·laboració: les dones d'Espanya que ja han lluitat per tenir una vida independent econòmicament, uniran les seves mans amb les dones hindús i les ajudaran a lluitar contra la discriminació i tenir una vida de més igualtat i com elles una vida més digna i justa. I ser independent amb l'aportació que fan les dones espanyoles de 9 euros al mes. Són 108 euros a l'any i cada dona obrirà un compte bancari, i després dels set anys que dura el programa ella podrà tenir bastant capital per poder fer negoci. És una relació entre dones espanyoles i dones hindús d'igualtat. Compartiran amistat, experiències de vida i les ajudaran a tenir una vida més justa.

El món el canviaran les dones?
Són la base. Són quasi el 50 per cent de la població. Si no es poden desenvolupar les dones, no progressa la família ni la societat. A l'Índia tant el govern com les ONG quan tenen un projecte econòmic sempre volen implementar-lo a través de les dones. Confien en les dones que volen utilitzar aquest projecte per millorar la família. Si ho fas a través dels homes, dubten a vegades del que volen fer ells amb el capital.

D'on treu tanta energia?
Sóc una persona forta. Sóc una persona feliç i m'agradaria fer feliç les altres persones. Després d'estar 41 anys amb el Vicente no pots ser d'una altra manera.

El perfil

Anna Ferrer (Essex, 1947) és la presidenta i directora executiva de la Fundación Vicente Ferrer, un pilar fonamental des dels inicis, i encara més des de la mort del seu marit. Un dels seus tres fills, Moncho, també treballa amb ella.

Aquesta dona anglesa que fa mig segle que viu a l'Índia i hi vol viure per sempre més mostra una capacitat de treball infatigable, una intel·ligència i coratge admirables, i es reivindica com l'executora de les accions bones que va promoure Vicenç Ferrer.

Fa tres anys i mig que l'ideòleg va morir però ella i tota la seva gent el consideren ben viu a través dels seus missatges, dels seus llibres, de les seves frases i sobretot de la capacitat de la Fundació per anar estenent la seva obra solidària a cada cop més pobles.

Anna Ferrer va arribar a l'Índia als 16 anys, als 18 ja va debutar com a periodista i des dels 21, quan va conèixer el seu marit i soci en l'empresa humanitària, no ha parat de treballar per eradicar la pobresa i defensar les dones de l'Índia, les més castigades i discriminades i les dipositàries de les esperances per modificar un sistema patriarcal i injust i acabar amb la misèria.

Carles Capdevila
23/12/2012

dissabte, 22 de desembre del 2012

Dos cigarrets al dia, mitja hora menys de vida

Activitats com fumar, prendre un parell de copes, menjar carn vermella i veure la televisió en qualsevol moment de l'any pot restar com a mínim 30 minuts de l'esperança de vida per cada dia de gaudi, mentre que cada dia que no s'excedeixi en el consum d'alcohol, es mengin moltes fruites i verdures i es faci exercici pot donar com a resultat una suma dues hores de vida, segons un càlcul que publica 'British Medical Journal'.

El professor David Spiegelhalter, estadístic de la Universitat de Cambridge (Regne Unit), va voler trobar una manera senzilla de comunicar l'impacte del nostre comportament en l'esperança de vida. En el seu mètode, ha utilitzat el concepte d'envelliment més ràpid o més lent, expressant l'efecte dels hàbits de vida diària com 'microlives ", és a dir, hores i mitja d'esperança de vida, de manera que mitja hora d'esperança de vida d'un adult pot ser un 'microlive' perquè equival a una milionèsima part de la vida després dels 35 anys, explica.

Usant dades d'estudis de població calcula que, com a mitjana d'un hàbit de per vida, pot perdre un 'microlive' per fumar dues cigarretes, tenir un sobrepès de 5 quilograms, consumir dues o tres begudes alcohòliques al dia, observar dues hores de televisió o menjar una hamburguesa, mentre que també poden guanyar-se 'microlives' si només es pren una copa d'alcohol al dia (1 'microlive'), es mengen fruites i verdures fresques (4 'microlive'), es fa 20 minuts d'exercici moderat (2 'microlive') o s'ingereix una estatina (1 'microlive') - un grup de fàrmacs per reduir el colesterol - al dia cada dia.

Els factors demogràfics també es pot expressar en 'microlives', segons la metodologia d'aquest expert. Per exemple, ser dona i no home suposa guanyar quatre 'microlives' al dia, així com ser suec en lloc de rus que suposa augmentar 21 'microlives' al dia en el cas dels homes, o viure l'any 2010 en lloc de 1910, que suposa un augment de 15 'microlives' per dia.

Aquesta forma de comunicació permet a conèixer d'una manera general, no acadèmic, el que es pot esperar, en ajustar a les accions una valor de riscos, i es basa en una metàfora de la "velocitat d'envelliment", que ha estat eficaç per desenvolupar accions per deixar l'hàbit d'hàbit de fumar, diu Professor Spiegelhalter.

Com a exemple clar, el professor Spiegelhalter assenyala que cada dia que es fuma un paquet (20 cigarrets) es perden deu 'microlives', el que suposa, segons ell, com si s'estigués "corrent cap a la mort a les 29 hores en lloc de 24 ". Tanmateix, reconeix que el seu mètode té limitacions i que les avaluacions són aproximades i es basen en supòsits.

Malgrat les limitacions, aquest expert entén que "una idea raonable dels riscos comparatius absoluts associats amb l'exposició crònica es pot comunicar clarament en termes de la velocitat a la qual es viu la vida". "Per descomptat, es necessitarien estudis d'avaluació per quantificar qualsevol efecte en el comportament, però no per arribar a la conclusió que a la gent en general no li agrada la idea d'envellir més ràpid", conclou.

EP
21/12/2012

divendres, 21 de desembre del 2012

"Ningú dormint al carrer": la campanya nadalenca d'Arrels Fundació

NO TINC SOSTRE, TINC COR

L'entitat vol conscienciar la ciutadania i la classe política de la necessitat de promoure "polítiques socials i de vivenda justes"

"Ningú dormint al carrer". Aquesta és la meta que s'ha proposat Arrels Fundació, amb la seva campanya on i off line, que busca sensibilitzar la ciutadania i la classe política. "Les persones que dormen al carrer són el termòmetre de la salut del benestar social al nostre país. Avui dia, gairebé 3.000 persones no tenen sostre i no pot ser que un fet com aquest és consideri normal", denuncia el director, Ferran Busquets. "Si no s'actua, d'aquí dos o tres anys més persones i famílies arribaran al carrer", alerta Busquets.

PERDRE ELS PREJUDICIS 
"Volem que es perdin els prejudicis davant les persones sense sostre. La nostra intenció és fer veure que aquesta gent ha viscut situacions molt dures, que no han sabut remuntar", expliquen des d'Arrels. Amb aquesta voluntat, del 17 al 22 de desembre, persones sense casa, voluntàries i treballadores de la fundació han sortit al carrer per promoure polítiques socials i de vivenda justes, en un context on la contradicció entre el nombre de desnonaments i els pisos buits està a l'ordre del dia.

CAMPANYA A LES XARXES 
A través de Twitter (amb l'etiqueta #ningúdormintalcarrer), Facebook i Instagram han difós el missatge "no tinc sostre, tinc cor" i molts s'han adherit a la campanya de no resignació. Tot tipus de persones hi han imprès el símbol del projecte, se l'han col·locat a casa, a la seva botiga o a la seva oficina i han penjat la foto en alguna de les xarxes socials disponibles. D'aquesta manera, els llaços i els vincles amb el missatge i el projecte, han augmentat."

LLUITA I SOLIDARITAT 
"Què faig jo sol? Vinc amb vosaltres!", va exclamar un home sense casa, al veure els treballadors de la fundació en una de les marxes d'aquest desembre. A més, moltes persones, a través de la campanya, s'han adherit a la fundació per intentar que les condicions dels sense sostre siguin com menys injustes millor. Aquest dissabte, 22 de desembre, es portarà a terme l'última marxa, que anirà des de la carretera de Sants fins al carrer de Sant Antoni Abad, on se celebrarà un concert com a acte final. Lluita, resistència i solidaritat perquè ningú més dormi al carrer.

Núria Martínez
21/12/2012

dimecres, 19 de desembre del 2012

Descobreixen la porta d'entrada del virus de la sida al cos

Científics de l'Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa han descobert la proteïna que esdevé la porta d'entrada del virus de la sida al sistema immunitari. Fa uns mesos van identificar una molècula anomenada gangliòsid que es troba a la superfície del VIH i que és la responsable de l'entrada a les cèl·lules dendrítiques, que són les que haurien d'activar la funció immunitària. Els nous estudis demostren que la proteïna Siglec-1 és la responsable de capturar el VIH per iniciar la ràpida propagació per l'organisme.

Els dos investigadors que han liderat la recerca, Javier Martínez-Picado i Núria Izquierdo-Useros,
en un laboratori d'IrsiCaixa a l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona / ACN
La troballa obre la porta al desenvolupament de nous fàrmacs que bloquegin la molècula, segons ha explicat a l'ACN el líder de la recerca, Javier Martínez Picado. El Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH) infecta les cèl·lules del sistema immunitari encarregades d'activar la resposta que hauria d'aturar la infecció. En concret, la seva diana són uns glòbuls blancs anomenats limfòcits T CD4. Així, el VIH penetra en unes cèl·lules anomenades dendrítiques i que són les responsables d'activar la resposta immunitària. Malgrat això, el VIH té la capacitat de mantenir-se intacte a l'interior de les dendrítiques, i quan aquestes activen la resposta immunitària infecten al mateix temps els limfòcits T CD4 i provoquen la propagació del virus.

El professor d'investigació ICREA d'IrsiCaixa i responsable de la investigació, Javier Martínez-Picado, ha recordat que a principis d'any es va descobrir a través de quina molècula el virus aconseguia entrar i transportar-se fins a arribar als limfòcits i infectar. La troballa d'ara, publicada a la revista 'PLoS Biology', ha identificat el receptor que hi ha a les cèl·lules dendrítiques. "Vam descobrir la clau a través de la qual entraven a les dendrítiques i ara hem trobat quin és el pany perquè el virus pugui entrar a dins", ha declarat Martínez-Picado.

Es tracta de la proteïna Siglec-1. Per arribar a aquesta conclusió, els investigadors van centrar la seva recerca a estudiar una família de proteïnes presents a la superfície de les cèl·lules dendrítiques anomenades Siglecs, que s'uneixen als gangliòsids. Van fer proves 'in vitro' mesclant virus amb cèl·lules dendrítiques amb diferents quantitats de Siglec-1 i van arribar a la troballa: quan augmentava la quantitat de Siglec-1 a la superfície de les cèl·lules dendrítiques, aquestes incrementaven la captació del VIH i això desencadenava un increment del nombre de limfòcits T CD4 infectats.

Per concloure això, també van provar d'inhibir la proteïna, acoblant-la a anticossos i bloquejant l'expressió del gen corresponent. En aquests casos, les cèl·lules dendrítiques perdien la seva capacitat de capturar el VIH i de transmetre'l als limfòcits. Per això es va poder constatar que Siglec-1 és responsable de l'entrada del virus a les cèl·lules dendrítiques i que permet la transmissió als limfòcits T CD4.

Nous medicaments
L'investigador ha explicat que aquesta troballa implica una nova visió de la patogènesi, que són els mecanismes que fa servir el virus per induir la malaltia, i en segon lloc "ajuda a obrir el camp a nous tractaments". Fins ara els tractaments disponible es dirigien als limfòcits T CD4, que són els que el virus ataca, i gràcies a aquest descobriment es poden desenvolupar fàrmacs per evitar que el virus es dissemini dins de l'organisme.

Picado ha explicat que han estat fent el cribratge de milions de molècules, entre les quals se n'han seleccionat una trentena que podrien ser anticossos que bloquegessin la proteïna Siglec-1 per aconseguir així el bloqueig del virus. Malgrat això, reconeix que encara queden anys per assolir l'objectiu de trobar un fàrmac que curi, ja que fins ara els tractaments s'han centrat a aconseguir que la persona sobrevisqui, però amb medicació per a tota la vida.

"Ara podem afrontar el repte d'intentar curar la malaltia", ha dit Picado, que ha afegit que malgrat que les portes per aconseguir-ho es van obrint, la troballa no arribarà a curt termini, sinó "en més de 10 anys".

ACN
18/12/2012