Quan viatjo per Europa sempre cavil·lo sobre el perquè d'unes fronteres arbitràries, que gairebé mai no tenen res a veure amb la realitat històrica i/o geogràfica de l'entorn i que no són més que el teòric traç polític resultant dels interessos de qui mana o de qui surt victoriós d'una confrontació. Talment unes línies que configuren estats i indiquen voluntats, però que divideixen pobles i obliguen a cohabitacions forçades, moltes vegades traçades amb sang i amb argumentacions de drets de conquesta.
De la fragilitat fronterera no cal ni parlar-ne, quan avui les gendarmeries resten tancades i a molts llocs ha deixat de ser imprescindible el passaport, tot i que el llistat de noms recorda la mobilitat dels límits que ha sofert Europa durant el darrer segle, per no anar més endavant. Les dues grans guerres han ajudat molt a aquesta mobilitat i els conflictes posteriors han acabat de fer la feina, tot i que també enteses internes i pronunciaments unilaterals han contribuït a dibuixar els darrers mapes. Més: la realitat és tossuda i no sempre és respectuosa amb l'entorn, a més de reconèixer que els territoris de franja barregen gent i cultures, fent difícil una delimitació exacta.
El que fou ampli territori de trobada entre l'imperi austrohongarès, Itàlia i els Balcans és un exemple clar de la sang que s'ha de vessar per repartir regions i satisfer aspiracions nacionals davant la cobejança dels governants. Novament recordo Kobarid i l'esfereïdora batalla de Caporetto, una de les més tràgiques de la Gran Guerra, quan una darrera ofensiva germànica, durant disset dies de la tardor de l'any 1917, va suposar 110.000 morts i 350.000 entre desapareguts i desertors, entre les abruptes parets dels Alps Julians, mentre l'exèrcit italià retrocedia fins a la llera del riu Piave, on es feria fort fins al final de la guerra. L'immens Ossari de Kobarid acull un gran nombre de les víctimes, i els cementiris de la Gran Guerra espigolen la regió (Rovereto, Belluno, Toblach, Bruneck...). D'aquella brutalitat, Ernest Hemingway escrigué el seu Adéu a les armes, que inicia descrivint Kobarid com “un llogaret petit i blanc”, després convertit en centre de la batalla.
Res s'aprengué del desastre i la Segona Guerra tornà als mateixos escenaris, quan els partisans s'hi feren forts i el conflicte del Sud-Tirol, després de la mort de Mussolini i l'armistici italià, evidencià un tema irresolt. Sempre, el conflicte de les fronteres i la gran regió es converteix en un dels exemples més clars de la seva fragilitat, quan molts territoris es passen la primera meitat del segle XX canviant d'adscripció a un o altre estat. Àustria, Itàlia, Iugoslàvia i, encara després, Eslovènia dibuixen mapes canviants i demostren que la sang vessada serveix poc quan els polítics decideixen.
De què serveixen les fronteres?
A Colico, quatre canons italians miren cap a la neutral Suïssa. Són els potents 149/35 Schneider i formaren part de la Línia Cadorna, establerta als Alps Rètics, poc abans d'esclatar la Gran Guerra, per tranquil·litzar la por dels llombards, que temien una invasió germànica, fruit que l'imperi no respectés la neutralitat suïssa, quan els passos de muntanya de Stelvio i Tonale marcaven la frontera austro-italiana. Els Dolomites, els Alps Julians i els Alps Rètics feren de traç de separació entre vells conceptes d'estat que quan es modernitzaren i canviaren les barreres duaneres (1919) acabaren de trinxar les unitats naturals de les valls i la seva gent. Convertides en fronteres de paper, les gegants moles muntanyoses foren víctimes d'interessos polítics que separaren famílies i ramats. On coincideixen Itàlia, Suïssa, Àustria i Eslovènia es detecta clarament la banalitat de les fronteres.
Jaume Oliveras i Costa
16/08/13
