Només ens faltava aquesta! L'estiu també s'apunta al pessimisme. Les pluges, tan sovintejades, i les temperatures àtones i pansides, no conviden al bany, castiguen l'economia hotelera i amarguen els càlculs dels comerciants de la costa. A muntanya, els empresaris i botiguers també coneixen el dolorós eslògan "Carrers molls, calaixos buits", però s'hi resignen més. Saben que, a les terres altes, el sol no hi és mai assegurat.
La ratxa molla que portem aquest estiu ha deixat un Pirineu de postal. Els prats tenen, en plena canícula, un verd de primavera. Fonts i rius canten amb alegria. Freixes, roures i faigs exhibeixen un fullatge gras i net. Però la contemplació del paisatge que les pluges estivals han arbitrat només fa feliç als estetes, quatre gats. El fet és que la pluja ha regat la muntanya de mal humor. Estan irritats els agricultors, que no poden embalar bé l'herba segada; ho estan els estiuejants, que maleeixen la destinació que mulla les vacances; ho estan els muntanyencs que no poden aventurar-se a llargues travessies, i estan especialment irritats els quals confiaven treballar dur aquest estiu per poder quadrar els comptes de l'any.
Sigui a mar, sigui a muntanya, el temps fa fer mala cara a tothom. A tothom? No! Hi ha gent que celebra aquest estiu amb goig. Parlo de la secta dels amants dels bolets, que ens estem xuclant els dits cada dia amb els rossinyols i ceps
(Boletus edulis) que les pluges han despertat abans d'hora.
No ho dic per fer-los enveja, però he menjat rossinyols durant gairebé tot el mes de juliol. Procedien de la Menera, un poble catalano-francés fronterer amb l'Alta Garrotxa, prop del santuari del Coral, a la comarca del Vallespir, territori d'una gran novel·la oblidada, un drama rural d'amor i mort: La punyalada, de Marian Vayreda (Ed. proa). A finals de juliol, van escassejar els bolets, però des de fa quinze dies tornem a estar molt ben servits.
Fixin-se que no he parlat de boletaires, sinó dels amants dels bolets. Els boletaires busquen o cacen bolets, els amants ens els mengem. Jo en comprava, a molt bon preu, a l'última taverna que queda dels temps de La punyalada: a Can Planas de Camprodon, un local ombrívol, deliciosament polsós, on s'aplega una clientela supervivent dels temps en què els bevedors de vi ignoraven la paraula enologia i en què el temps productiu no era millor pagat que el temps de la conversa. El local ara perilla, perquè el vell Juanito, que el regentava, va morir fa quinze dies. En pau descansi. De manera que, si vull menjar bolets quan TV3 encara no parla d'elles, m'hauré d'espavilar. Poso el punt i final, i me'n vaig corrent cap a un prat del camí de Sant Antoni on l'altre dia em va semblar que veia despuntar camagrocs.
Antoni Puigverd
20/08/14
La Vanguardia
