dilluns, 28 de març del 2016

Superavis, un mite?

Sociòlogues de la UB relativitzen la magnitud de l’ajuda de la gent gran a les seves famílies a Espanya en un context de crisi

El discurs dels avis com a xarxa de suport amaga la falta d’ajuts públics, diu la sociòloga Sandra Escapa

Espanya és el país europeu on les transferències a generacions més joves en temps i recursos són menys freqüents”. Els estudis de què es disposa sobre els fluxos de solidaritat intergeneracional revelen que la idea estesa a Espanya i Catalunya que la majoria d’avis es dediquen intensivament a tenir cura dels néts i són coixins familiars indispensables “és un mite”. Amb aquesta contundència i després de l’anàlisi de les dades disponibles en la Unió Europea, sociòlegs vinculats principalment a la Universitat de Barcelona (UB) han publicat diversos treballs en què indiquen que “els avis ajuden, però no tant”.

Els matisos dels estudis són importants, però el marc general d’anàlisi es basa en una comparativa amb la resta de països europeus amb dues dades clau. Espanya és el país europeu analitzat on una proporció d’avis (a partir de 50 anys o més) més petita diu que han cuidat dels néts l’últim any, un 36,8% davant del 55,9% de Dinamarca. En canvi, la intensitat dels que ho fan és molt alta (un 14,1% s’hi dediquen cada dia), una intensitat només superada per Itàlia. “S’ha exagerat –explica Sandra Escapa, professora de Sociologia (UB)– el paper de sustentador familiar que s’ha atribuït als avis en aquesta crisi, el seu paper generalitzat com a xarxa de seguretat de les famílies en dificultat”.

Sandra Escapa i la sociòloga Marga Marí-Klose (UB) van publicar un extens estudi a la revista Panorama Social (Funcas) a finals del 2015 que critica el discurs familista en entendre que serveix com a excusa perquè l’Estat no inverteixi en polítiques públiques d’ajuda real les famílies, a l’atur o, entre moltes altres qüestions, a pal·liar la pobresa infantil. A partir d’aquest treball, dimecres passat Escapa va publicar una nova versió a Agenda Pública. Hi ha una enorme distància, subratlla la sociòloga, entre el relat públic que s’ha construït en la crisi i les evidències de què disposem sobre la magnitud dels ajuts econòmics i les atencions que ofereixen els avis, així com la seva rellevància com a suport davant la vulnerabilitat de les famílies joves. No és una crítica, el que se subratlla és que la seva capacitat per respondre a les necessitats en un context de crisi és limitada i discontínua, cosa que crea “llacunes de desprotecció” que s’han de pal·liar amb polítiques públiques.

A partir de les dades de la Survey of Health Ageing and Retirement (Share) del 2013, els països en els quals més persones grans diuen que s’han hagut d’ocupar dels néts l’últim any són Dinamarca, Suècia i Holanda. Els canvis que s’han produït en els darrers anys als països familistes (sud d’Europa) han pogut influir en les pautes de solidaritat familiar, expliquen les sociòlogues: les necessitats dels receptors, les oportunitats dels proveïdors per ajudar, les noves formes de família o la incorporació de la dona al mercat laboral.

Evidentment durant la crisi ha augmentat de manera general el temps que els avis dediquen als néts, però moderadament. Quant a les transferències econòmiques, Espanya segueix la mateixa pauta: són menys freqüents però més intenses quan es necessiten.

L’esquema familiar pesa en aquesta anàlisi. L’extensió de la convivència entre pares i fills. molt alta a Espanya, pot condicionar aquestes xifres més petites de suport econòmic o d’atenció directa, ja que tindria lloc dins de la mateixa llar.

Tot i aquests matisos, les investigadores indiquen que hi ha una gran distància entre el relat sobre la solidaritat intergeneracional i l’impacte dels ajuts que han pogut oferir els avis. “En cap cas no es vol menystenir el seu paper”, indica Escapa.

Es tracta de cridar l’atenció sobre les situacions de vulnerabilitat de moltes famílies, que no poden resoldre els avis.

Cristina Sen
27/03/2016