dimarts, 29 de març del 2011

Autisme

Mn. Joaquim em demana que parli de l’Autisme i del perquè m’he dedicat a atendre a aquests infants i joves.

Segurament aquest dies haureu llegit o escoltat notícies sobre Autisme ja que el cap de setmana del 2-3 s’ha celebrat el Dia Mundial de Conscienciació sobre l’Autisme, instaurat per l’ONU el 2008.

Quan els anys 60 estudiava pedagogia vaig sentir parlar de l’autisme. Llavors era una patologia totalment desconeguda. Tenia ganes de dedicar-me pedagògicament als infants més necessitats i vaig tenir la sort de contactar amb l’únic equip que llavors, a Catalunya i Espanya, es dedicava a treballar amb infants amb autisme. Era, i és, la Institució GURU de Barcelona. Després de treballar 28 anys amb infants, vaig anar a Banyoles, a dirigir el Centre Mas Casadevall, per a joves i adults amb autisme, durant 12 anys. Actualment, ja jubilat, segueixo vinculat a les dues entitats.

Però, què és l’Autisme?

L’any 1943 el psiquiatre austríac Leo Kanner, va descriure aquesta patologia, que fins llavors només es diagnosticava amb gent gran, en un grup d’11 infants.

Eren infants que havien nascut sense cap símptoma que pogués fer pensar en una patologia, però que ja de petits presentaven un retard en la seva evolució que els dificultava la normal relació amb el seu entorn i dificultava el seu aprenentatge.

Actualment gairebé tothom està d’acord en que l’autisme és un Trastorn Greu del Desenvolupament ( conegut amb les sigles TGD) de base neurològica que afecta al normal desenvolupament de l’infant.

Són persones que reben, igual que nosaltres, els estímuls que arriben del món exterior, però que, degut al seu trastorn neurològic, o bé no els interessen i per tant no els arxiven en el seu cervell o bé els arxiven però d’una manera molt personal i totalment inintel•ligible per nosaltres. Per entendre’ns, és com si fossin d’un altre planeta.

Són persones que presenten una incapacitat per crear vincles socials. No segueixen amb la mirada quan els indiques una cosa o quan els pares es desplacen per la casa; no els agrada el contacte físic, tampoc somriuen ni tenen por als estranys.

Aquesta incapacitat de relació fa que presentin una falta de llenguatge comunicatiu. Poden dir coses, però sense cap sentit per nosaltres. De totes maneres, com que hi ha diferents graus d’afectació de l’autisme, ens podem trobar amb alguns d’ells amb qui ens podrem interrelacionar verbalment. Cal, però, tenir molt en compte que tot i que no parlin o que no entenguem el seu llenguatge, amb les seves actituds, mots estranys o crisis, més o menys agressives, sempre ens estant dient moltes coses. Per tant, cal estar sempre molt atents, però mai a la defensiva o amb prevenció.

Quan són petits no aprenen a fer servir les joguines d’una manera adequada a la seva edat. No donen contingut simbòlic als objectes, o sigui que no desenvolupen la fantasia i els seus jocs són destructius, monòtons i repetitius.

No suporten gens i els neguitegen molt els canvis en el seu entorn, tant els canvis físics com els que tenen relació amb les persones.

Tot plegat fa estiguem parlant de persones molt sensibles però, a l’hora, molt rígides degut a la seva incapacitat d’acceptar canvis. Això els provoca una angoixa molt gran que fa que reaccionin, a aquesta por, de maneres molt violentes i aparatoses.

Malgrat tot, en general són persones intel•ligents i amb moltes capacitats, si és que som capaços d’intentar entendre-les i actuar d’acord amb les seves capacitats. D’aquí la importància d’un treball intens, individualitzat en el camp de l’aprenentatge tant l’escolar com el social, i una adequada i constant atenció per part dels professionals de la salut mental.

En un començament es fixava la incidència de 5 casos cada 10.000 persones. Però degut als avenços en el camp del diagnòstic es calcula que un de cada 700 infants presenta simptomatologia autista en major o menor grau.

Actualment s’està investigant molt tant en el camp del diagnòstic com de les tècniques terapèutiques tan en els aspectes neurològics com més personals i psicològics.



Els que desconeixen la dinàmica d’aquestes persones, acostumen a tenir-los por per l’estranyesa, i sovint violència, del seu comportament. Però us puc assegurar que, si som conscients de les seves característiques i sabem acostar-nos-hi sense por, aprendrem molt de com escoltar i tractar, no només a les persones amb autisme, sinó a totes les persones. A mi personalment el treball amb aquestes persones m’ha enriquit molt i, segur, que m’ha ajudat a ser millor.

 
Francesc Pèlach i Busom
Pedagog terapeuta

dilluns, 28 de març del 2011

Compassió: la més humana de las virtuts- Leonardo Boff

Tres escenas aterradoras, el terremoto en Japón, seguido de un tsunami devastador, la pérdida de gases radioactivos de las centrales nucleares afectadas, y los deslizamientos de tierras ocurridos en las ciudades serranas de Río de Janeiro, sin duda han provocado en nosotros dos actitudes: compasión y solidaridad.

Primero irrumpe la compasión. Ente las virtudes humanas, tal vez sea la más humana de todas, porque no solo nos abre al otro como expresión de amor dolorido, sino al otro más victimado y mortificado. Poco importa la ideología, la religión, el status social y cultural de las personas. La compasión anula esas diferencias y hace que tendamos las manos a las víctimas. Quedarnos cínicamente indiferentes demuestra una suprema inhumanidad que nos transforma en enemigos de nuestra propia humanidad. Delante de la desgracia del otro no hay modo de no ser los samaritanos compasivos de la parábola bíblica.


Kuan Yin, és la Deesa, la Bodhisattva de la compassió; venerada pels budistes.
La compasión implica asumir la pasión del otro. Es trasladarse al lugar del otro para estar a su lado, para sufrir con él, para llorar con él, para sentir con él el corazón destrozado. Tal vez no tengamos nada que darle y las palabras se nos mueran en la garganta, pero lo importante es estar a su lado y no permitir que sufra solo. Aunque estemos a miles de kilómetros de distancia de nuestros hermanos y hermanas de Japón o cerca de nuestros vecinos de las ciudades serranas cariocas, su padecimiento es nuestro padecimiento, su desespero es nuestro desespero, los gritos desgarradores que lanzan al cielo preguntando: ¿por qué, Dios mío, por qué?, son nuestros gritos desgarradores. Y compartimos el mismo dolor de no recibir ninguna explicación razonable. Y aunque la hubiera, no anularía la devastación, no levantaría las casas destruidas, ni resucitaría a los seres queridos fallecidos, especialmente a los niños inocentes.

La compasión tiene algo de singular: no exige ninguna reflexión previa, ni argumento que la fundamente. Ella simplemente se nos impone porque somos esencialmente seres com-pasivos. La compasión refuta por sí misma la noción del biólogo Richard Dawkins del «gene egoísta». O el presupuesto de Charles Darwin de que la competición y el triunfo del más fuerte regirían la dinámica de la evolución. Al contrario: no existen genes solitarios, todos están inter-retro-conectados y nosotros humanos formamos parte de incontables tejidos de relaciones que nos hacen seres de cooperación y de solidaridad.

Cada vez más científicos provenientes de la mecánica cuántica, de la astrofísica y de la bioantropología sostienen la tesis de que la ley suprema del proceso cosmogénico es el entrelazamiento de todos con todos y no la competición que excluye. El sutil equilibrio de la Tierra, considerada como un superorganismo que se auto-regula, requiere la cooperación de un sinnúmero de factores que interactúan unos con otros, con las energías del universo, con la atmósfera, con la biosfera y con el propio sistema-Tierra. Esta cooperación es responsable de su equilibrio, ahora perturbado por la excesiva presión que nuestra sociedad consumista y derrochadora hace sobre todos los ecosistemas y que se manifiesta por la crisis ecológica generalizada.

En la compasión se da el encuentro de todas las religiones, del Oriente y del Occidente, de todas las éticas, de todas las filosofías y de todas las culturas. En el centro está la dignidad y la autoridad de los que sufren, provocando en nosotros la compasión activa.

La segunda actitud, afín a la compasión, es la solidaridad. Obedece a la misma lógica de la compasión. Vamos al encuentro del otro para salvarle la vida, llevarle agua, alimentos, abrigo y especialmente calor humano. Sabemos por la antropogénesis que nos hicimos humanos cuando superamos la fase de la búsqueda individual de los medios de subsistencia y empezamos a buscarlos colectivamente y a distribuirlos cooperativamente entre todos. Lo que nos humanizó ayer, también nos humaniza hoy. Por eso es tan conmovedor ver como tanta gente de todas partes se moviliza para ayudar a las víctimas y a través de la solidaridad darles lo que necesitan y sobre todo la esperanza de que, a pesar de la desgracia, sigue valiendo la pena vivir.

Leonardo Boff
Teòleg, filòsof, escriptor, professor i ecologista brasiler. Nasqué a Concòrdia, Brasil, el 1938. El 1952 ingressà a l'orde franciscà. És un dels fundadors de la Teologia de l'alliberament, juntament amb Gustavo Gutiérrez. El 1986 fou condemnat a un any de silenci pel Vaticà, però per la pressió a nivell mundial li van aixecar el càstig. El 1992 el volien tornar a condemnar i, per evitar-ho, deixà l'orde franciscà i el ministeri de prevere. És autor de més de 60 llibres de teologia, espiritualitat, filosofia, antropologia i mística. Publica un article setmanal al web de Servicios Koinonia.

diumenge, 27 de març del 2011

L'eutanàsia; opció cristiana?

Una determinada ètica cristiana considera absolut el valor de la vida per damunt de qualsevol altre.

Juan José Tamayo és Director de la càtedra de Teologia i Ciències de les Religions de la Universitat Carlos III de Madrid. Vinculat a la Treologia de l'Alliberament, sobre la qual ha treballat intensament, és membre de l'Associació de Teòlegs i Teòlogues Joan XXIII. Ha publicat nombrosos llibres.

L'eutanàsia és un tema incòmode per a l'ètica, potser per una concepció sacralitzada i idealitzada de la vida i per una imatge tràgica de la mort i de la por al no-res. I no hauria de ser així perquè, si bé la vida no és una vall de llàgrimes, tampoc és un jardí de delícies, i perquè la bona mort -aquest és el significat etimològic de la paraula- és la conseqüència lògica de la proposta ètica del ben viure i de la qualitat de vida, defensada per totes les filosofies morals.

També resulta incòmode per a una determinada ètica cristiana, que considera absolut el valor de la vida per sobre de qualsevol altre valor i la defensa fins i tot en situacions en què el patiment mina l'ésser humà fins a sumir-lo en un estat d'humiliació i d'indignitat i convertir-se en tortura. ¡La vida per sobre de la felicitat! Aquesta sembla l'opció recalcitrant de moralistes estrets de mires contrària al missatge de les Benaurances, que anuncia la felicitat per als pobres, els que tenen fam i set de justícia, els misericordiosos, els nets de cor, els constructors de pau, els perseguits per la justícia, la gent infeliç.

L'eutanàsia és, sens dubte, un dels temes més incòmodes de l'agenda ètica d'aquells que es consideren els seus legítims i únics intèrprets, que la condemnen sense matisos, sense cap esforç intel·lectual, sense anàlisi crítica de la realitat, amb arguments que no resisteixen la prova de l'hermenèutica, ni filosòfica ni teològica. Ignoren les opinions dels experts i adopten posicions dogmàtiques despietades. Un dels seus arguments per oposar-se a l'eutanàsia és l'apel·lació a la idea de Déu com a senyor feudal, com a amo i senyor de la vida que la dóna i la pren quan vol, on vol i a qui vol, sense ni un bri de sensibilitat pel patiment humà, passant de llarg del dolor humà, de les persones que pateixen. Pensen i es comporten com els amics de Job, que el responsabilitzen de ser culpable dels seus patiments per salvar l'honorabilitat i la justícia divina dient-li «t'ho tenies merescut».

Els moralistes de via estreta encara van més enllà i arriben a falsejar el significat de la paraula eutanàsia, associant-la amb el menyspreu a la vida, amb l'autodestrucció, la desesperació, la covardia, l'abandó de responsabilitats socials, la frustració personal, identificant-la amb el suïcidi. Així operen els bisbes espanyols, que estan fent una campanya contra l'eutanàsia com a preparació de la Jornada per la Vida convocada per avui, data en la qual la litúrgia cristiana celebra l'Encarnació de Jesús al si virginal de María. A la campanya tornen a recordar els arguments exposats a la declaració del 19 de febrer de 1999, en què qualifiquen l'eutanàsia de greu mal moral, i la seva defensa, d'«equivocada en si mateixa i perillosa per a la convivència social». Lluny de constituir un progrés, és per a ells un retrocés que, citant Joan Pau II, respon a la «cultura de la mort». La raó de la seva acceptació està, segons l'opinió episcopal, en l'ateisme hedonista i en una mala comprensió de la llibertat. El «dret a la mort digna», diuen, és un eufemisme que, en realitat, significa «dret a matar».

Per oposar-se a l'eutanàsia apel·len al sentit redemptor del patiment i recorren als sofriments de Jesús de Natzaret, que els va assumir voluntàriament, amb tota la seva cruesa, va anar a la mort sense aixecar la veu, i, segons va dir un arquebisbe emèrit espanyol, no va necessitar cures pal·liatives. Aquesta interpretació és una construcció ideològica de la moral catòlica que no respon al fet de la mort de Jesús ni a les causes que la van provocar. Jesús no mor per complir la voluntat de Déu, ni entrega la seva vida voluntàriament. Tot al contrari. Quan és detingut i s'acosta el moment fatal, sent angoixa, i està a punt de la desesperació. És executat després d'un judici en el qual se'l va acusar de blasfem per part de les autoritats religioses d'Israel i de subversiu per part de les autoritats polítiques.

Em permeto recomanar als bisbes la lectura del llibre La eutanasia, una opción cristiana, d'Antonio Monclús (GEU, Granada, 2010). Tres són les idees principals que exposa i que em semblen difícilment refutables:
  1. En la profunditat de la persona es troba l'espai de decisió sobre la conducta d'un mateix.
  2. L'eutanàsia és una opció cristiana, i ho és des de la defensa de la vida en plenitud en el més genuí sentit evangèlic.
  3. El cristianisme no reconeix sentit redemptor al patiment, sinó que lluita contra ell i contra les causes que el provoquen.
 És possible que, després de la seva lectura, els bisbes no canviïn d'opinió, però hi trobaran arguments sòlids que, almenys, els faran pensar que la seva posició no és l'única vàlida dins del cristianisme. Amb això n'hi ha prou.
Director de la càtedra de Teologia i Ciències de les Religions de la Universitat Carlos III de Madrid.

Publicat a El Periódico el 25 de març de 2011

divendres, 25 de març del 2011

8 de març, dia de la Dona treballadora, per Teresa Forcades i Vila

Teresa Forcades i Vila, tocada per la Serra d'Or montserratina de mossèn Cinto, és doctora en medicina, teòloga i monja benedictina a St. Benet de Montserrat

Adquirí molta popularitat l'hivern 2009-2010 per la seva lluita en pro de la no obligatorietat de la vacuna preventiva de la grip A, també anomenada "nova". Malgrat les crítiques que va rebre el temps li va donar la raó.


DIA DE LA DONA TREBALLADORA, 8 de Març

Segons un estudi de l’Ajuntament de Barcelona [Cristina Carrasco i Màrius Domínguez. Temps, treball i ocupació: desigualtats de gènere a la ciutat de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 2001], l’any 2000 a la ciutat comtal les dones van treballar el doble que els barons i van guanyar la meitat de sou. Elles es van cuidar de la major part del treball no remunerat, que inclou no només fer les feines de casa sinó també tenir cura de les persones dependents o vulnerables de l’entorn familiar. Encara que aquestes persones siguin els pares d’ell, en gairebé la totalitat dels casos és ella qui se n’ocupa.

Per què passa això?

Cada una i cada un que llegiu aquesta columna teniu la vostra situació personal i familiar molt concreta i potser que lligui o no amb el que acabo d’exposar. Si no hi lliga, si a casa vostra no és el cas que la dona sigui la que treballa més i el baró el que cobra més, felicitats! (felicitats si és el cas que les tasques no remunerades les teniu repartides equitativament). En cas que sí que hi lligui, en cas que a casa vostra sigui la dona la que treballa més (sumant les hores que potser treballa fora de casa i les de dins) i, en canvi, sigui el baró el qui guanya més, aquí teniu un tema per reflexionar amb l’evangeli a la mà.

El pressupòsit no és que aquesta distribució de tasques és una imposició dels barons. La cosa és força més complexa, ja que té a veure –almenys aquesta és la meva comprensió– amb la manera com dones i barons construïm la nostra identitat infantil en relació a la figura materna. En la mesura en què a la vida adulta encara tenen la mare com a referent, els barons cerquen una dona que els cuidi i les dones un baró a qui cuidar. La proposta cristiana va més enllà i s’atreveix a proposar-nos que sortim de l’univers infantil que té com a referent la mare (cal néixer de nou, néixer de dalt, de l’aigua i de l’Esperit, cf. Jo 3, 1-8), per entrar en l’univers de l’Evangeli que té com a referent Déu. Als ulls de Déu, tant les dones com els barons tenim una mateixa capacitat d’estimar i una mateixa capacitat de ser lliures.

Aquesta dignitat personal contrària a tota dependència és el que celebrem el dia 8 de març, en commemorar l’accés de les dones al mercat laboral i, com a conseqüència, a la independència econòmica. La realitat d’aquest mercat en el moment actual és sovint aclaparadora. Moltes persones es troben en una situació que no és massa diferent de la dels jornalers del temps de Jesús que havien d’esperar a la plaça del poble si hi havia algú que els volgués llogar per aquell dia (Mt 20, 1-16). La precarietat laboral és un mal i una injustícia. Ara bé, l’Evangeli té alguna cosa a dir-nos sempre que vivim un mal o una injustícia. El que ens ve a dir no és ‘segur que t’ho has merescut’; aquesta seria l’explicació dels fariseus; no. Tampoc no és ‘Déu t’ho ha enviat per provar-te’; aquesta explicació faria a Déu còmplice del mal i de l’especulació financera; no. Més aviat és: ‘Déu no vol el mal ni la injustícia, no vol que patim ni que passem necessitat, però si patim està amb nosaltres i ens assegura que, per malament que ho passem, sempre hi haurà un gest d’amor que serà possible per a nosaltres’. Descobrir quin és aquest gest per a mi, aquí i ara, és el sentit de la meva vida.

Teresa Forcades

Text publicat a Catalunyareligió.cat

dimecres, 23 de març del 2011

Manifest dels metges dels Hospitals de l'ICS

LA SANITAT NO ES REBAIXA _ Presentat pel Departament de Salut_

Els efectes de la crisi econòmica han colpejat amb duresa el sistema sanitari català i també el seu nucli fonamental: el metge. Les mesures urgents de contenció de la despesa i de reducció del dèficit públic, decretades pel govern català i espanyol , han penalitzat injustament el sobreesforç del personal mèdic per preservar la qualitat assistencial, tot i les carències del sistema.

Els facultatius som conscients de la delicada situació econòmica que pateix la sanitat pública, però ens és molt difícil d'entendre que ens toqui pagar a nosaltres els plats trencats dels números vermells de l'administració.

Des de fa temps, el personal mèdic ha apostat per la sostenibilitat, participant activament en programes de contenció de la despesa.

Ara, aquest compromís se’ns reconeix amb una tisorada salarial, l’opció més fàcil i més còmode per els governants.

Cal preguntar-nos:

Per què ningú mai no s’ha atrevit a plantejar una reforma profunda de l'administració sanitària, que aturi la despesa absurda generada per la càrrega burocràtica i l'excés de càrrecs intermedis no justificats?

Per què en els darrers anys han proliferat multitud d'empreses públiques i de direccions clíniques de dubtosa eficiència, que només han servit per eixamplar la distància entre els metges i els centres de decisió sanitària?

Per què s’estan obrint tants centres sanitaris, no sempre necessaris, fent una despesa milionària impossible d'assumir?

Creiem que aquestes no són les fórmules adequades per contenir la despesa i mantenir la qualitat assistencial i per això diem que:
  1. No podem consentir que imposin una retallada del nombre de metges de guàrdia que afecta la qualitat assistencial. Tampoc podem acceptar la disminució de les plantilles mèdiques, ja que no es cobriran ni el 50% de les jubilacions ni les vacants.
  2. No podem permetre que es perpetuï l’actual burocratització que pateix la sanitat pública, absurdament hipertrofiada i ineficient i que s’ha convertit en una font de despeses injustificades en la situació actual.
  3. No podem ser còmplices de la falta de transparència en les llistes d’espera.
  4. Volem fer saber a l’opinió pública que estem arribant a una situació del tot insostenible, on les dificultats pressupostàries empitjoraran perillosament la qualitat de l’atenció sanitària a la població.
  5. Advertim que la gravetat d'aquesta situació pot ser un camí sense retorn que tiri per terra el prestigi i l’excel•lència que ha assolit la nostre sanitat.
  6. Exigim de les administracions sanitàries la racionalització de la despesa prioritzant, per damunt de tot, l’atenció als pacients.
  7. Demanem poder negociar en una mesa mèdica pròpia les nostres condicions de treball.
  8. Demanen un compromís de tots els partits polítics per la sostenibilitat del sistema.


Reflexions sobre el manifest dels metges del Hospitals de L’Institut Català de la Salut presentat al parlament el passat dia 22 de Febrer de 2011


No voldria marejar al lector amb un allau de xifres a vegades difícils de digerir, però l’avís que fan tots aquests facultatius, 2086 firmes dels 8 Hospitals de referència de l’ICS, es molt seriós. Si no controlem acuradament com es fa aquesta retallada, podem tornar amb molta facilitat a la sanitat que teníem fa 25 o 30 anys.

La despesa sanitària per càpita a Catalunya l’any 2010 és de 1.331 euros per habitant, per sota de la mitjana estatal (1.355 euros per habitant). Un 22% menys que el País Basc (1.700 euros per habitant), la comunitat autònoma que més inverteix. Un 17% menys que Extremadura (1.600 euros per habitant ), la segona comunitat autònoma amb més inversió per càpita.

La mitjana Europea UE-15 esta sobre als 2.013 euros per habitant. La inversió en despesa sanitària com a percentatge del PIB a Catalunya es del 4,7%, a Espanya del 5,9%, a la OCDE 6,4% i a la UE-15 6,9%. Així doncs el sistema sanitari Català esta clarament infrafinanciat e infradotat. Molt tensionat actualment ja que es debat entre l’excel•lència del servei, l’increment de l’oferta i el dèficit de recursos. El diagnòstic sembla ben clar, falten recursos. No podem aspirar a una sanitat UE-15 quant la pressió fiscal es bastant inferior a la d’aquests països.

Molt sovint s’acusa al usuari de freqüentar excessivament el sistema ( 9 visites/any de mitjana, comparades amb les 2-6 de mitjana a la UE-15), no es diu però que a Catalunya les visites son ateses pel metge i a la UE la meitat d’elles son ateses per infermers/er o administratius. Tenim un sistema sanitari dels més eficients del mon, sense cofoisme, amb coses per millorar, reformar i planificar millor, sense cap dubte. Els professionals hem patit aquesta manca de planificació. Importem metges per formar los i els exportem formats a la UE, mentre demanem als nostres nacionals unes notes de tall altíssimes per cursar la carrera de medicina. Amb aquesta suposada bombolla sanitària, que sembla haver explotat, deixarem al atur molt metges i especialistes que hem estat formant, i als que havíem casi assegurat una feina fa pocs anys. Ull amb les retallades que poden enganxar-nos els dits.

Dr. Josep Vilaplana Birba
Metge Especialista en Anestesiologia, Reanimació i Tractament del Dolor
Delegat de Metges de Catalunya a Girona



dimarts, 22 de març del 2011

Quan el somni ja no és Europa

Foto: Marc Faro

A mitjan 2008, quan encara hi havia qui consumia compulsivament i comprava a crèdit, i quan tot just ens començàvem a familiaritzar amb la paraula crisi, vam iniciar un projecte periodístic per explicar com la situació econòmica afectava un grup d’immigrants de diverses procedències, edats, sexes, situacions legals... al llarg d’un any en un espai geogràfic concret: Salt. Els primers resultats d’aquell propòsit els exposem en aquest dossier, que vol posar l’accent en els efectes de la crisi en un municipi català que en tan sols vuit anys ha multiplicat la seva població per deu i s’ha situat com un dels nuclis de la demarcació de Girona, i gairebé en el primer de Catalunya, amb més concentració d’immigrants extracomunitaris.

A continuació us presentem el dossier publicat per la revista Girona: Crisi i immigració: QUAN EL SOMNI JA NO ÉS EUROPA.

TEXT: Anna Teixidor Colomer

REPORTATGE GRÀFIC: Marc Faro Costa