dimarts, 7 de gener del 2014

Qui és el responsable de la intel·ligència?

La intel·ligència: valorada o menystinguda, sobrevalorada o estigmatitzada. Sovint és un tema tabú, però tanmateix important en l’educació. No és gens infreqüent que moltes escoles passin tests als seus alumnes on, a banda d’aspectes importants de la seva personalitat, valoren també el coeficient d’intel·ligència. I generalment els pares els mirem amb atenció, esperant una puntuació alta, però tampoc excessivament elevada. Quin valor té aquest coeficient? D’on prové la nostra intel·ligència? És una característica biològica amb la qual naixem, i per tant no hi podem fer gran cosa, o la construïm mentre anem creixent, amb els nostres aprenentatges? És l’eterna dicotomia entre natura i cultura. Tradicionalment, hi ha hagut escoles científiques i de pensament que han defensat, de manera aferrissada, aquestes dues visions aparentment contraposades. Una contraposició sovint ferotge, que les darreres dades neurocientífiques han suavitzat: totes dues concepcions tenen part de raó.

Mentre escric aquestes línies, he recordat que fa uns anys els meus pares em van donar una carpeta on havien anat guardant totes les meves notes acadèmiques, des dels sis anys fins els divuit. Només els pares poden fer una cosa així (jo no ho hagués fet pas amb les meves notes, però sí que ho estic fent amb les dels meus fills). També hi havia el resultat de dos tests d’intel·ligència que em van passar quan tenia uns 8 i 14 anys respectivament. La puntuació venia donada en una escala de 1 a 100, i indicava la “posició” que ocupava respecte la població analitzada. Em va sorprendre comprovar que en un dels dos tests –no us diré quin– la puntuació era gairebé la meitat que en l’altre.

Aquest fet tant personal em permet plantejar tres qüestions:
Primera qüestió: què és la intel·ligència?  
Segons les diverses accepcions del DIEC, és “l’acció d’entendre alguna cosa amb la pensa”; la “capacitat major o menor de comprendre, d’aprendre, de resoldre situacions noves”, o la “facultat de conèixer”. Totes són certes, evidentment, però a mi n’hi una que encara m’agrada més. Us la diré al final del post.

Un dels problemes de mesurar la intel·ligència és que no és un element únic del nostre cervell, sinó que és formada per molts mòduls funcionals, que interactuen constantment. Hi ha a qui li agrada parlar de les intel·ligències múltiples (interpersonal, creativa, lingüística, lògico-matemàtica, espacial, físico-cinestèsica, musical, emocional, espiritual, …), però en el fons és només una classificació per entendre la multiplicitat funcional de la intel·ligència, que al final acaba actuant com un tot. Un exemple: una persona podria tenir una gran capacitat lògico-matemàtica, però si les capacitats interpersonals són magres, és molt possible que no l’acabi d’exterioritzar del tot, o de treure’n tot el suc possible. Una cosa similar passa amb els tests d’intel·ligència: per molt que intentin ser neutres, sempre hi ha un rerafons cultural. Hi ha cultures, per exemple, o situacions socials, culturals o familiars, on es valora més la música que la matemàtica, o viceversa; o les capacitats d’oratòria, o les d’orientació espacial, o les espirituals, etc. I això provoca, inevitablement, un cert biaix. Però, a més, l’estat emocional de la persona quan completa aquests tests també és crucial, i no sempre s’acaba reflectint tot el potencial, per exemple si hom se sent insegur.

Tot això em dóna peu a plantejar la segona qüestió: s’hereta la intel·ligència, entesa com un tot? 
O, preguntat d’una altra manera, ¿fins a quin punt forma part del programari bàsic del nostre cervell? Hi ha molts estudis sobre el tema. De manera resumida, s’han identificat una quarantena de gens que intervenen en la intel·ligència (en podeu trobar una bona llista en aquest article publicat l’any 2009 a la revista Neuropsycology Review). La majoria pertanyen a neurotransmissors, molècules que permeten la comunicació dins el cervell, la qual cosa és molt lògica. D’altres participen en la formació del cervell, en l’establiment de connexions entre neurones, en el seu metabolisme, … Tot, com deia, perfectament coherent amb una funció mental com és la intel·ligència. Ara bé, no hem de buscar “el gen” de la intel·ligència, perquè no existeix. Tots aquests gens hi participen, però com a molt cadascun d’ells condiciona com a màxim només un 1% de la intel·ligència global de la persona.

La intel·ligència s’hereta, però fins a cert punt. En els adults, aquesta heretabilitat oscil·la al voltant del 70%, i en els nens al voltant del 45%. Una diferència curiosa …, però molt raonable. El motiu és que el cervell dels nens és molt més receptiu als estímuls externs, mentre que el dels adults és més rígid, i això fa que qualsevol ingerència externa es noti molt més, i prengui unes dimensions molt més acusades. Dit d’una altra manera: un nen amb una intel·ligència global teòricament elevada en un ambient mentalment negatiu on se senti, per exemple, desemparat, infravalorat, etc., la manifestarà en un grau inferior o molt inferior al que podria ser. De la mateixa manera, un nen amb una intel·ligència menys elevada però que visqui en un ambient estimulant i on se senti valorat i reconegut, pot manifestar-la en un grau superior al que teòricament li correspondria, pels seus gens. En canvi, en assolir l’edat adulta aquesta diferència ambiental, malgrat continua existint, es redueix considerablement. Per això els tests d’intel·ligència que es fan als nens tenen un cert valor, però limitat, i en cap cas, repeteixo, en cap cas, els hem d’utilitzar per condicionar el seu futur. Els pares i els mestres n’hem de ser molt conscients, d’això.

Però encara n’hi ha més, i aquesta és la tercera qüestió. Què fa l’ambient?
Moltes coses, moltíssimes. El nostre cervell és ple de connexions. Moltes venen de sèrie, per dir-ho d’alguna manera, però moltes altres es van fent sobre la marxa, en funció dels estímuls externs. Un altre dia us explicaré com es fan, però aquest post ja dura massa i no us voldria avorrir; és només el segon que penjo, i no m’agradaria perdre les persones que ja m’heu començat a seguir. Un bon company, bloger des de fa temps (autor del blog Centpeus), m’ha dit que sempre intenta que els seus posts no passin mai d’una pàgina de text. De moment no li he fet massa cas …

Tornem al cervell. El cervell és un òrgan extremadament plàstic. Bàsicament, els estímuls externs modelen part del nostre cervell, fan i desfan connexions a la cerca de la major eficiència en funció de l’ambient en què viu aquella persona, perquè el seu comportament s’hi adapti de la millor manera possible. I això es pot aplicar també a les nostres capacitats intel·lectuals. Un ambient estimulant afavoreix les capacitats cognitives; un ambient ric en emocions positives estimula l’empatia; un ambient reflexiu estimula la creativitat, etc. I al revés, també és cert, però sempre dins els límits de la genètica de cadascú. Tot això, l’ambient ho fa teixint xarxes neurals específiques, que ens acompanyaran tota la vida.

Resumint, naixem amb un determinat interval en la multiplicitat d’intel·ligències del nostre cervell, fruit dels nostres gens, però l’ambient és determinant en com ho manifestem, en potenciar o mutilar aquestes capacitats, i ho fa deixant una empremta física al cervell, que després costa molt d’esborrar. Per descomptat, cal tenir-ho en compte no només quan eduquem als nostres fills i alumnes, sinó amb el nostre tracte diari, quotidià i informal amb ells. El seu cervell no distingeix entre les accions educatives que fem conscientment i el tracte diari, més automàtic. Ho absorbeix tot com una esponja, des del moment del naixement (i abans i tot, durant les darreres fases de l’etapa fetal; un dia també en parlaré). No serveix de res ser molt didàctic explicant una cosa si després infravalorem o menys tenim el comentari que ens faci el nostre fill o filla o un dels nostres alumnes. L’important és el dia a dia, el minut a minut, el segon a segon. El tracta quotidià, preconscient i subtil, també marca la diferència.

I això ho enllaço amb la definició d’intel·ligència que m’agrada més. La intel·ligència és la facultat humana que ens permet aconseguir la felicitat i la dignitat. No la he inventada jo: la vaig llegir fa unes setmanes en un llibre del assagista José Antonio Marina. Probablement, si interpretem la intel·ligència també d’aquesta altre manera ens serà més fàcil utilitzar-la en benefici propi, i de la societat.

David Bueno
Científic i investigador de genètica