Diem que té un “bon cor” el qui s’atura davant el sofriment d’un altre, sigui quin sigui. En canvi, no té bon cor qui es desentén del sofriment dels altres ; els qui busca de viure feliç sense preocupar-se dels altres ; el que mira de passar la vida buscant de no sofrir i, a la vegada, no preocupant-se dels que pateixen. Cercar el bé dels altres és el distintiu d’un bon cor.
Amb el qui sofreix no ens és permès de “passar de llarg” amb indiferència, sinó que hem d’”aturar-nos” davant seu. Passar de llarg és inhumà i, de vegades, pot ser fins i tot criminal.
Penseu en els accidents de carretera. L’home de bon cor s’atura davant del qui pateix, no mogut per la curiositat, sinó per la compassió.
La compassió és una disposició profunda del cor, que esdevé sensible davant el sofriment aliè, fent-lo d’alguna manera propi: compati, “compadir” vol dir pati cum, “patir amb”. Sant Pau ho expressa amb un frase lapidària: “Ploreu amb els qui ploren!” (Carta als Romans, 12,15).
Moltes vegades, davant el sofriment dels altres no ens serà possible de fer-hi res. Les noticies de guerres, terratrèmols, inundacions, assassinats, o el fet de passar per davant d’un hospital –veritable “ciutat” de dolor físic i moral—ens fa palesa l’extensió del sofriment humà i sentim la impotència personal per alleujar-lo... tanmateix, sempre és possible la compassió; hem de cultivar la sensibilitat del cor. Serà en molts casos l’única o la principal manifestació del nostre amor i de la nostra solidaritat. La compassió és l’arrel de la disponibilitat.
I cal que en la família i en l’escola, encara que només sigui per motius humanitaris, es treballi amb perseverança per desvetllar i afirmar en els infants aque4sta sensibilitat envers el sofriment humà. Passar estones davant el televisor o al cinema contemplant escenes d’odi, de violència, de crueltat, de menyspreu de l’home o de simple insensibilitat envers el proïsme i els seus sofriments és deseducatiu per als infants i joves, i danya també la sensibilitat dels adults.
L’amor eficaç, la veritable solidaritat amb el qui sofreix neix del cor de l’home. L’amor al germà no s’ha de limitar a les bons paraules, cal que porti a compartir amb els necessitats els béns d’aquest món, i que porti sobretot a la prestació personal.
Algunes professions tenen per finalitat atendre els qui sofreixen o pal.liar el sofriment humà. Es el cas dels metges, dels infermers i infermeres i del personal sanitari auxiliar. La professionalitat no es pot limitar als aspectes tècnics per damunt de tot hi ha la relació humana amb el que pateix.
Hi ha centres que tenen com a finalitat atendre els qui sofreixen: els hospitals, les clíniques, els dispensaris, les cases de convalescència, els orfenats, els ventres geriàtrics... la part tècnica es cada dia més diversificada i especialitzada. Tanmateix és sumament important que el tracte amb el pacient sigui personalitzat, que la massificació no converteixi la “persona humana” en un “número”.
Cal recordar les institucions i organitzacions que exerceixen desinteressadament el servei al proïsme que sofreix. Foren molt importants en segles passats. Ara l’accent recau sobretot en el voluntariat de les persones que, sense negligir els seus deures familiars i professionals, dediquen bona part del seu temps a l’atenció als necessitats. Cal tenir present que el sofriment més gran de molts pacients és trobar-se sols. La Mare Teresa de Calcuta, bona coneixedora del món del sofriment, escriví: “Hi ha molt de sofriment en el món: moltíssim. I aquest sofriment físic és la fam, la manca de sostre, el de tota classe de malalties, però jo segueixo pensant que el sofriment més gran és el de sentir-se sols, sense amor, sense tenir ningú”.
De vegades per a un que pateix no podrem fer res més que escoltar-lo o fer-li companyia en silenci. I això és sovint el que necessita més.
Vicenç-Maria Capdevila
Professor emèrit de Teologia Dogmàtica
Facultat de Teologia de Barcelona
