dissabte, 30 d’agost del 2014

Un any sense…

Per un article a Le Monde m’assabento d’una curiosa moda dels Estats Units: la que consisteix a passar un any privant-se d’alguna cosa. Per exemple, Mark Zuckerberg ha declarat que el 2014 no menjarà animals, tret que els hagi matat ell mateix (pescarà truites?, criarà un xai al balcó o un porc a la banyera?, sortirà al camp a la recerca de formigues per fer-se un entrepà?...). D’altres s’han proposat diferents desafiaments: no comprar objectes made in China; renunciar a dotze coses (xocolata, ascensors, mòbil…), una cada mes; passar quatre setmanes sense seure… Però potser l’experiment més interessant és el del periodista novaiorquès A.J. Jacobs, que va fer una llista d’instruccions contingudes a la Bíblia (n’hi van sortir 700) i es va disposar a obeir-les totes. En algun cas, ho confessa, va haver de fer una miqueta de trampa (a l’adúltera la va lapidar amb pedretes i demanant-li permís) i, en d’altres, trampa del tot: el seu fill li havia clavat una puntada de peu, i el precepte bíblic és ben clar: “A qui pegui la mare o el pare, se li aplicarà pena de mort”.

Pintura Safet Zec
El com d’aquestes pintoresques aventures no és cap misteri: és el que estan desitjant explicar-nos els seus protagonistes, gairebé tots han escrit un llibre i fan el que sigui per vendre’l: Jacobs es passejava per Manhattan amb barba i túnica blanca… Però a mi el que m’intriga és el perquè. És la por larvada d’una societat hiperconsumista, preparant-se per al dia en què hagi de consumir menys? Consisteix en aquesta actitud moderna (a l’estil Guinness book of records) de fixar-se un objectiu i aconseguir-lo, sense perdre el temps preguntant-se quin sentit té?... I quin sentit té, en efecte, sotmetre’s a un llibre sagrat, si és per concloure, com Jacobs, que hem d’aplicar només els mandats benèvols?

Escollir quines normes et ve de gust obeir i quines no, no contradiu, per definició, la religió, que és un tot, com l’ordenament jurídic? Aquesta és la paradoxa que manifesten aquests experiments. Pretenent apartar-se de la societat de consum, són en realitat una manera perversa de consum: avui em ve de gust beure un mojito; demà, privar-me de l’ascensor, i demà passat, aplicaré el segon manament però no els altres nou… I és que és més fàcil prescindir de l’ascensor o de la xocolata que ser de veritat crítics amb la ideologia –en aquest cas, la del self-service– que ens envolta.

Laura Freixes
28/08/14
La Vanguardia

divendres, 29 d’agost del 2014

Salut regularà el cànnabis terapèutic per evitar que els pacients vagin a un club

Boi Ruiz assegura que és una qüestió “important” que s'està analitzant amb la comunitat mèdica.
El conseller censura que la falta de regulació terapèutica pugui servir als clubs de pretext perquè es legitimin.

Una persona fumant marihuana. Foto: Oriol Duran
La Conselleria de Salut de la Generalitat ha iniciat els tràmits per regular l'ús del cànnabis amb finalitats terapèutiques per evitar que els pacients amb patologies que produeixen dolor i falta de gana, com el càncer i la sida, es vegin obligats a acudir a un club cannàbic per obtenir i consumir la substància.

Ho ha revelat en una entrevista a Europa Press el conseller, Boi Ruiz, que ha subratllat la necessitat de diferenciar la regulació del cànnabis terapèutic de l'ordenació de les associacions d'autoconsum, la proliferació de les quals s'ha disparat a Catalunya els últims anys: “Són dues coses diferents i no vull que es barregin”.

“No pot ser que un pacient hagi d'anar a un club de cànnabis perquè jo no he estat capaç de regular aquest assumpte”, ha sentenciat el conseller, que ha censurat que la falta de regulació terapèutica pugui servir als clubs de pretext perquè es legitimin.

La tinença de cànnabis està prohibida a Espanya i la legislació actual no diferencia si la substància va dedicada a pal·liar els dolors de determinats malalts o al consum lúdic: “És un assumpte molt important que s'està abordant amb la comunitat mèdica”.

Catalunya va iniciar els primers passos per regular el cànnabis d'ús terapèutic el 2005, quan la Generalitat va finançar un estudi pioner amb 207 pacients per avaluar l'eficàcia d'un medicament derivat del cànnabis contra les nàusees i vòmits provocats per la quimioteràpia, batejat com a Sativex.

Les dades recopilades durant tres anys van demostrar que la substància no només disminuïa significativament aquests símptomes, sinó que també reduïa el dolor neuropàtic i els espasmes en pacients amb esclerosi múltiple, mentre que també augmentava la fam en pacients amb sida i càncer terminal.

La llavors consellera de Salut, Marina Geli, va assegurar que amb els resultats de l'estudi s'obria “una porta a l'esperança” per a pacients que no responien al tractament convencional, tot i que des d'aleshores hi han hagut pocs avenços en aquesta direcció.

Ús compassiu
El conseller ha recordat que, com quan es va estudiar l'ús de Sativex, el cànnabis s'administra actualment de manera compassiva -sol·licitar a l'administració un medicament que encara no ha estat aprovat oficialment-: “Hem de fer-ho bé i regular-lo perquè sigui prescrit per un metge i amb el cannabinoide oportú per a cada pacient”. Ruiz també ha destacat que encara no se sap el lloc en el qual podrà dispensar-se el cànnabis, tot i que s'ha mostrat partidari que els pacients puguin acudir a una farmàcia per adquirir la substància que millor serveixi per a la seva patologia.

En aquest sentit, ha advertit que no existeixen fàrmacs adequats en aquesta línia: “Estaria bé que les farmacèutiques poguessin arribar a un producte que es pugui obtenir amb una recepta especial”. “De la mateixa manera que les companyies han anat treballant per aconseguir derivats farmacològics de l'opi, hauríem d'aconseguir derivats del cànnabis”, ha defensat Ruiz.

Europa Press
26/08/14

dijous, 28 d’agost del 2014

'Berakot L-Pilar'

Amiga Rahola: Gràcies per la teva carta del Dissabte Sant. Com deies en aquella columna, ja que “hem creat una tradició”, ara jo la continuaré.

Per aclarir dubtes, faig meves d’entrada les paraules de Francesc al rabí de Roma: com a cristià “tinc una ànima jueva”. Fa molts segles, va dir el mateix un altre cristià jueu de Tars: “D’ells són les promeses” (Rom 9.4). I deixa’m que t’expliqui que a l’escola, als anys quaranta, teníem un company alemany, suposadament jueu i escapat de Hitler. De vegades, amb la típica inconsciència adolescent, alguns companys van divertir-se insultant-lo com a jueu. Fins i tot el P. Manubens, jesuïta català, baixet, curt de vista i professor de filosofia, va aixecar la veu per dir-nos a classe: “Jesús era jueu i Maria també. Per tant, qui insulti amb aquest adjectiu està blasfemant”. Em va quedar tan gravat que encara ho recordo.

Per això, com a catòlic, em fa vergonya l’antisemitisme que denunciaves en la teva carta, i voldria demanar-ne perdó, com Jesús davant el Baptista. Amb els atenuants que hi hagi, no n’hi ha prou per oblidar aquella oració blasfema de l’antic Divendres Sant: “Resem pels pèrfids jueus”. En els meus anys de jove jesuïta vaig consultar dos reverends sobre aquest escàndol: un em va dir que, en el llatí originari, per-fidus només volia dir “sense fe”. Un altre em va explicar que, així i tot, l’Església resava per ells, mentre que alguns salms només demanen per als criminals coses com “poder estavellar els seus nens contra les pedres”. Aquestes respostes no van impedir el meu alleujament quan el papa Joan va suprimir aquest adjectiu, tot i que és incomprensible que una cosa tan evangèlica trigués tant a arribar. Però tornem a l’ànima jueva: en un Qua dern de CiJ vaig assenyalar com a gran aportació del judaisme a la història universal haver traslladat l’experiència mística del terreny de l’ésser al terreny de la confiança: al fiar-se de. Perquè et facis idea del que això significa, deixa’m evocar una altra columna teva en aquest diari, del passat Diumenge de Pasqua: deies que la creença en la resurrecció et sembla pur egocentrisme. Podria ser, tot i que és estrany que aquesta creença egocèntrica busqui per realitzar-se un camí de creu. Però, si estiguessis malalta en un hospital, pensa quina diferència hi hauria que esperessis la visita del teu marit perquè creus que te la mereixes o perquè saps com t’estima encara que no t’ho mereixis. Els cristians intentem creure en la resurrecció d’aquesta segona manera. Això és la mística de la confiança que abans esmentava, que té arrels jueves.

Per això, quan Jesús posa en marxa el procés de substitució del culte per l’entrega de la vida, de substitució de la Llei –com a esquema de contracte amb la Divinitat– per la llibertat responsable de fills, i de substitució de la religió vertical per l’amor fratern horitzontal, no renega del judaisme sinó que l’està portant a la plenitud. Això va voler ensenyar sant Mateu quan fa dir a Jesús: “No he vingut a anul·lar la llei sinó a dur-la a la plenitud”, per després explicar infinitat de transgressions escandaloses de la Llei. Una altra prova la tens en textos jueus posteriors a la Bíblia, com l’anècdota que explica la Mixnà: un rabí perd la fe i, enmig de l’escàndol general, un altre rabí comenta: “Feliç ell perquè ara podrà fer el bé sense necessitat d’esperar-ne cap premi”. Aquí judaisme i cristianisme es poden veure abraçats, com deia el salmista de la justícia i la pau. Si en l’experiència global de la humanitat, les religions sud-americanes descobreixen la visió de Déu en la naturalesa i les religions orientals la de Déu en la pròpia interioritat, el judaisme va aportar a totes dues la trobada amb Déu en la història.

D’allà l’heretem els cristians amb fórmules com la d’“els pobres, vicaris de Crist”. Tu parlaves del pa sense llevat del Sopar Pasqual ( Mesah): inicialment potser va ser per la falta de temps per posar llevat; però després era el pa “dels pobres” (a la meva comunitat tinc un company, Masot, que sona com el plural de Mesah, i n’hi solc fer broma).

Deixa’m, doncs, acabar aquesta confessió amb un judici que temo que no compartiràs, però sobre el qual no discutirem: és perquè em sento tan jueu que sóc tan hostil a la política de l’actual Estat d’Israel amb els palestins. Crec que és la meva ànima jueva la que em fa proclamar que aquesta política és l’antisemitisme més gran del moment: el veritable judaisme està emmordassat en la minoria silenciada de soldats israelians que es neguen a disparar contra els seus germans palestins jugant-s’hi la vida o la carrera, o en figures com Iàkov Rabkin, Ilan Pappé o Hanna Arendt… Netanyahu està tacant el millor del judaisme: V. Frankl, Etty Hillesum o A. Einstein. Una vegada et vaig sentir parlar amb exquisida tendresa de la teva experiència de mare. Si trasllades aquesta experiència a tantes mares palestines, crec que comprendràs el que dic. I si dissenteixes d’aquest judici et demanaria que comprenguis una cosa: per raons semblants he criticat de vegades durament la meva Església i m’he guanyat alguna bufetada. Però, sincerament, crec que aquesta crítica sortia de la profunditat de la meva ànima cristiana.

I si aquí no coincidíssim, com no coincidim en el tema de la fe, encara seria més necessari repetir el títol d’aquesta carta: “Benediccions per a la Pilar”.

José Ignacio Faus
26/08/14
La Vanguardia

dimecres, 27 d’agost del 2014

Els bolets d'en Juanito

Només ens faltava aquesta! L'estiu també s'apunta al pessimisme. Les pluges, tan sovintejades, i les temperatures àtones i pansides, no conviden al bany, castiguen l'economia hotelera i amarguen els càlculs dels comerciants de la costa. A muntanya, els empresaris i botiguers també coneixen el dolorós eslògan "Carrers molls, calaixos buits", però s'hi resignen més. Saben que, a les terres altes, el sol no hi és mai assegurat.

La ratxa molla que portem aquest estiu ha deixat un Pirineu de postal. Els prats tenen, en plena canícula, un verd de primavera. Fonts i rius canten amb alegria. Freixes, roures i faigs exhibeixen un fullatge gras i net. Però la contemplació del paisatge que les pluges estivals han arbitrat només fa feliç als estetes, quatre gats. El fet és que la pluja ha regat la muntanya de mal humor. Estan irritats els agricultors, que no poden embalar bé l'herba segada; ho estan els estiuejants, que maleeixen la destinació que mulla les vacances; ho estan els muntanyencs que no poden aventurar-se a llargues travessies, i estan especialment irritats els quals confiaven treballar dur aquest estiu per poder quadrar els comptes de l'any.

Sigui a mar, sigui a muntanya, el temps fa fer mala cara a tothom. A tothom? No! Hi ha gent que celebra aquest estiu amb goig. Parlo de la secta dels amants dels bolets, que ens estem xuclant els dits cada dia amb els rossinyols i ceps (Boletus edulis) que les pluges han despertat abans d'hora.

No ho dic per fer-los enveja, però he menjat rossinyols durant gairebé tot el mes de juliol. Procedien de la Menera, un poble catalano-francés fronterer amb l'Alta Garrotxa, prop del santuari del Coral, a la comarca del Vallespir, territori d'una gran novel·la oblidada, un drama rural d'amor i mort: La punyalada, de Marian Vayreda (Ed. proa). A finals de juliol, van escassejar els bolets, però des de fa quinze dies tornem a estar molt ben servits.

Fixin-se que no he parlat de boletaires, sinó dels amants dels bolets. Els boletaires busquen o cacen bolets, els amants ens els mengem. Jo en comprava, a molt bon preu, a l'última taverna que queda dels temps de La punyalada: a Can Planas de Camprodon, un local ombrívol, deliciosament polsós, on s'aplega una clientela supervivent dels temps en què els bevedors de vi ignoraven la paraula enologia i en què el temps productiu no era millor pagat que el temps de la conversa. El local ara perilla, perquè el vell Juanito, que el regentava, va morir fa quinze dies. En pau descansi. De manera que, si vull menjar bolets quan TV3 encara no parla d'elles, m'hauré d'espavilar. Poso el punt i final, i me'n vaig corrent cap a un prat del camí de Sant Antoni on l'altre dia em va semblar que veia despuntar camagrocs. 

Antoni Puigverd
20/08/14
La Vanguardia

dimarts, 26 d’agost del 2014

Fer voluntariat fa rendir més el treballador a l’empresa

Els participants en activitats solidàries tenen més facilitat a l’hora de treballar en equip i més habilitats comunicatives

Un estudi d’Esade assegura que el voluntariat corporatiu beneficia el clima laboral 

Els treballadors que s’impliquen en tasques de voluntariat a dins de la seva empresa són més eficients en la seva feina quotidiana. Aquesta és la conclusió de l’Informe sobre eficiència i valors a les empreses, que han elaborat l’Institut d’Estudis Laborals d’Esade i Valors & Marketing.

Després d’analitzar diferents casos de voluntariat corporatiu de La Caixa, Telefònica Espanya i Mondelez International i d’entrevistar més de 150 responsables de recursos humans d’empreses i d’entitats socials, el treball revela que un 92% dels empleats que fan una activitat solidària milloren el seu rendiment laboral.

L’informe aprofundeix en quins terrenys en surten beneficiats: els treballadors que s’impliquen en feines voluntàries tenen, per exemple, més capacitat per treballar en equip (87%), més facilitat per entendre la realitat social (81%) i milloren les habilitats comunicatives (68%).

L’oportunitat d’estar en contacte amb altres cultures i realitats socials, segons l’analisi, implica també, capacitats i habilitats per adaptar-se a les situacions de canvi i alhora aguditza l’enginy per inventar noves maneres de fer les coses. Aix. comporta que fins i tot quan hi ha canvis en el m.n laboral s.n persones flexibles i amb una ràpida adaptació a les novetats.

Tot plegat, és a dir, aquest seguit de capacitats i habilitats, fa que les persones que fan activitats de voluntariat siguin vistes per la resta de companys com persones a imitar. Se les veu innovadores i amb valors, factors considerats claus per liderar amb èxit.

Una altra cosa .s el que persegueix l’empresa amb el voluntariat corporatiu: en primer lloc, alinear els empleats amb la cultural empresarial (84%), promoure la cohesió interna (63%) i millorar el clima en l’entorn laboral (45%). La millora de les competències i de les habilitats professionals, en canvi, nom.s ho busquen un 38% d’empreses.

Els experts que col.laboren amb l’estudi valoren que fer de voluntari contribueix a fer aflorar el talent. Són vivències fora de l’anomenada zona de confort i fan sortir de cadascú tot el potencial. Fins i tot, en alguns moments aptituds ocultes.


S.P.
10/08/14
Diari de Girona

dilluns, 25 d’agost del 2014

Amoixar un gat redueix el nivell d'estrès

Jane Fossey, doctora en Psicologia, especialitzada en demència i teràpia amb animals
La meva edat és meva. Anglesa, sóc directora associada de serveis psicològics a Oxford Health. Visc amb la meva parella i el meu gos. Hem de reconèixer que tant la salut mental com la física estan molt interrelacionades amb l'entorn on vivim i les interaccions que tenim

Com va arribar a la teràpia amb animals?
Quan vaig veure l'impacte positiu que causava la meva gossa Ella en els meus pacients d'un hospital psiquiàtric geriàtric.

Ja coneixia la teràpia amb animals o no tenia on deixar el gos?
Tot plegat va ser un accident: l'Ella va néixer a la bugaderia de l'hospital i la vaig adoptar. Un dia la vaig portar de visita perquè es retrobés amb la gent que la va criar i els pacients s'hi acostaven, curiosos i actius. Vaig pensar que seria una bona idea portar-la en les visites formals.

Expliqui'm la reacció dels pacients.
Era evident que la seva demència millorava: es van tornar més interactius, perquè no patien per buscar paraules i recórrer a la seva memòria deteriorada.

I es va tornar una experta...
La relació amb els animals millora el benestar de les persones amb demència i permet reduir la medicació antipsicòtica, que té molts efectes secundaris, com ara el risc d'infart cerebral.

Què ha entès, en 20 anys?
Que les persones que han portat una vida rica i interessant continuen tenint, malgrat la demència, un món psicològic interessant més enllà dels problemes de memòria i comunicació: continuen sent la persona que eren abans, però això de vegades no s'entén. I una altra cosa fonamental: mai no és massa tard.

Tant de bo.
Ho he vist en la teràpia amb animals: persones que no hi havien tingut mai contacte o interès descobreixen un nou món. No dic que sigui la solució per a tothom, però és una eina molt valuosa.

Parli'm de les seves experiències.
Els animals donen a les persones l'oportunitat de tocar i ser tocats amb afectivitat. Sovint a les residències a les persones les toquen només per rentar-les.

A tots ens agrada que ens amanyaguin.
...I tenir l'oportunitat de cuidar i donar amor; tenir aquesta responsabilitat en lloc de fer simplement el paper de receptor és molt més efectiu que el millor dels fàrmacs. L'autoestima és un pilar fonamental de la psique: sentir-se valorat, saber que tens habilitats i establir relacions emocionals.

Sembla tan elemental...
I els animals porten les persones al present, a l'aquí i l'ara, deixen de preocupar-se del passat i del futur, una cosa molt important en la demència.

Vostè treballa bàsicament amb gossos.
Als gossos els agrada ser part d'un grup social i són molt bons a l'hora de llegir les emocions i els gestos humans. Però he ajudat a desenvolupar teràpies a les residències amb gats, conills i peixos.

Peixos?
Un estudi nord-americà va indagar l'efecte de les peixeres als menjadors de centres geriàtrics i va resultar que la presència dels peixos feia que la gent mengés més bé i guanyés pes.

I quin efecte tenen els gats i els conills?
Amoixar-los redueix l'agitació de les persones amb demència. Quan els tenen a la falda compassen la seva respiració amb la de l'animal, l'alenteixen, i els baixen els nivells d'estrès i ansietat.

Senzill i efectiu.
Quan en una residència hi ha animals més gent i més sovint van a veure els seus familiars. Els animals es converteixen en un ganxo social; ajuden a trencar el gel, a tenir tema de conversa.

És empíric?
Absolutament. Sabem per treballs realitzats a Austràlia que la gent amb animals tenen xarxes socials més grans: els animals tenen un paper important en el desenvolupament del sentiment de comunitat.

Molts han d'abandonar la seva mascota quan ingressen en una residència.
La majoria de persones estableixen un vincle familiar amb la seva mascota, que es converteix en un membre més de la família. Quan l'han de deixar passen un dol important que cal tenir molt en compte.

La tristesa per la pèrdua d'un animal estimat no es comprèn gaire.
Cert, i això que el dolor i el dol poden ser tan intensos com quan perdem una persona estimada. S'ha de reconèixer i fer costat a la gent que ho viu, en lloc de dir: "Però si només era un gos o un gat".

Hi ha estudis sobre recuperacions més ràpides d'operacions i malalties si als hospitals hi ha animals.
Redueixen la pressió sanguínia i activen l'oxitocina. Les ferides es curen molt més de pressa i l'experiència de dolor millora.

Poden transmetre malalties?
Quan estan ben cuidats (se n'han fet estudis al Canadà) la transmissió de malalties entre animals de companyia i humans és pràcticament inexistent.

Potser en el futur els hospitals i geriàtrics estaran ubicats en granges.
Seria un gran avenç. Estar en contacte amb la naturalesa té efectes que s'estan revelant com una cosa molt important per a la salut humana, no és pas res anecdòtic.

Respecte
M'avisa que pot ser que no contesti totes les meves preguntes: l'entrevista comença tensa; tot i això, a mesura que avança m'adono que la doctora Fossey no parla mai de la gent gran com si pertanyessin a una altra espècie, l'espècie dels avis, un terme que sovint sento associada a talossos, decrèpits i maldestres, fins i tot entre condescendents professionals de la medicina; i el meu jo del futur l'hi agraeix, a Fossey. Estudia i dóna suport a la introducció d'animals en residències amb finalitats terapèutiques. Ha impartit una ponència sobre teràpia amb animals en persones que pateixen de demència en el congrés organitzat per la Fundació Affinity.

Ima Sanchís 
20/08/14
La Vanguardia


dissabte, 23 d’agost del 2014

Reconstruint en Javi

Javier Martínez, ex-pres i Manel Sánchez, tècnic d'acompanyament a la inserció d'E.I. Brot – Fundació Oscobe a la cuina del restaurant Ocells Perduts Foto: PAU LANAO.
Si de veritat interessa el que explicaré –la frase no és meva; és de J.D. Salinger, a l'inici de la seva novel·la El vigilant en el camp de sègol– poden llegir, perquè aquesta, també és, una història de retorn d'una persona que després de passar vint-i-dos anys a la presó, amb greus problemes de relació, es va trobar al carrer sense poder accedir al món que li tocava viure i va entendre que el que defineixen com a mala sort és el pretext dels perdedors. Va ser així com Francisco Javier Martínez Pajuelo, nascut al barri de Cerdanyola de Mataró, protagonista de malifetes i complicacions i hoste principal de centres penitenciaris com Quatre Camins, Mallorca i Girona, ha sabut redreçar la vida gràcies al suport de Brot i d'Oscobe, una fundació creada per oferir un futur professional a persones, especialment joves, en risc d'exclusió, mitjançant una formació humana que garanteixi la seva integració.

Una fundació que a través de la seva empresa d'inserció Brot no tan sols l'ha ajudat sinó que li ha donat els mecanismes necessaris per guanyar un futur. El relat és senzill; podríem qualificar-lo de lineal. Després d'una vida agitada i esdevenir carn de presidi, quan va complir la condemna, en Javi es va trobar al carrer, incapaç de reaccionar davant d'un sistema nou i canviant —assegura que no sabia com funcionava Internet—, fins que va entrar a Oscobe per fer un curs de formació de cuina.“Quan vaig sortir de la garjola vaig haver de tornar a aprendre-ho tot. No sabia parlar, utilitzava l'argot de la presó i m'era molt difícil relacionar-me amb la gent”, assegura.“Quan va entrar a Brot ens vam adonar que era una persona que volia aprendre, que tenia la intenció d'aprofitar la segona oportunitat i vam decidir que l'acompanyaríem en el procés d'inserció que volem que sigui al més real possible”, puntualitza Manel Sánchez, tècnic d'acompanyament a la inserció de la fundació i la persona que ha tutelat el procés de resurrecció d'en Javi.

En Javi, que en tres anys ha passat de ser un candidat a la reinserció, auxiliar, després ajudant de cuina i avui encarregat dels fogons dels Ocells Perduts —el restaurant de l'empresa Brot que, a part de fer una cuina acurada i principal, ha treballat amb els germans Roca i ha servit els aperitius de les recepcions del Fòrum Impulsa, que ha tingut la participació del rei Felip—, és un home agraït. “En Manel, Teresa Ripoll (educadora) i Núria Pasarell (professora de cuina) —remarca— em van ajudar a entendre que calia aprendre un ofici, i tot i que jo no sabia ni pelar una ceba van fer tots els possibles perquè aprofités l'oportunitat. És tan important aprendre com mantenir-se i arribar al final. Avui —continua Javi, que des de fa sis anys té la llibertat condicional— puc dir que he fet un curs de quatre-centes hores i m'he guanyat un futur. He recuperat la família, visc a Blanes, al barri de la Plantera, en un pis amb la meva dona i dues filles, una de vint-i-un anys, que va néixer quan vaig entrar a la presó i l'altra de divuit mesos, quan en vaig sortir. Són les que m'il·luminen el camí i m'ajuden a anar endavant.”

Sánchez, que és un home bregat i entén la lluita d'en Javi, fa notar que avui ha cuinat per a un grup de joves de Campllong i Taialà que fan una estada de futbol i explica la metamorfosi del seu pupil: “Si hem de parlar d'èxit hem de dir que l'èxit és seu; nosaltres només l'hem ajudat a trobar-se, però ha estat ell el que ha volgut integrar-se i treballar amb l'associació i la societat.”

Què?
Després de vint-i-dos anys a la presó, un home lluita pel seu futur

Qui?
Javier Martínez i Manel Sánchez treballen en la recuperació del primer


Pau Lanao
17/08/14

divendres, 22 d’agost del 2014

La Fundació Tutelar sospita que hi ha un grup dedicat a espoliar la gent gran

El 22% de les persones que l'entitat té en tutela o curatela tenen alguna demència o malaltia neurodegenerativa

Fundació Tutelar de les Comarques Gironines
La Fundació Tutelar de les Comarques Gironines sospita de l'existència d'un grup organitzat dedicat a guanyar-se la confiança de persones grans que pateixen algun tipus de demència o malaltia neurodegenerativa. Aleshores, aconsegueixen que les víctimes els donin autorització per accedir als seus comptes o els enganyen per apropiar-se de les seves propietats. El resultat és que aquesta suposada trama acaba espoliant el patrimoni de persones que ja no poden valer-se per elles mateixes. El director de l'entitat, Josep Maria Solé, ha explicat que estan investigant qui hi ha darrere d'aquests casos perquè creuen que és un grup especialitzat. Quan ho puguin demostrar, els portaran davant la justícia.

La Fundació Tutelar només actua per mandat judicial en casos de persones que, ja sigui per malaltia, per patologies relacionades amb l'envelliment o per una discapacitat intel·lectual, es troben en una situació vulnerable i necessiten un cop de mà per gestionar el seu dia a dia o el seu patrimoni. La fundació té al seu càrrec 670 persones, ja sigui en forma de tutela o curatela provisional o definitiva. El director de la Fundació Tutelar de les Comarques Gironines ha assenyalat que a vegades aquestes persones, abans d'arribar davant del jutge, han estat víctimes d'algun tipus d'abús per part els cuidadors que han tingut fins llavors. "Millorar els protocols de detecció és, encara, un dels grans reptes que tenim a la nostra societat", ha assegurat Solé.

La situació és molt difícil de detectar perquè l'abús sol passar entre les quatre parets d'una casa. Els abusos generalment provenen dels cuidadors, ja siguin persones contractades o fins i tot els mateixos familiars. Segons Solé, aquesta situació s'ha agreujat amb la crisi econòmica perquè moltes vegades els familiars no volen renunciar a la pensió de la persona que necessita atenció constant. "El tenen a casa però moltes vegades no poden o no volen atendre'l com cal", ha afirmat Solé.

Víctimes d'abús
De fet, l'entitat ha detectat desenes de casos i alguns extrems com, per exemple, cuidadors que tenen una persona gran tancada permanentment dins una habitació sense rebre atenció, amb pocs aliments i zero higiene. Segons calcula Solé, una de cada quatre persones grans que arriba a la Fundació Tutelar de Girona per mandat judicial ha estat víctima d'algun tipus d'abús.

La majoria dels casos surten a la llum arran d'impagaments de factures i rebuts. També detecten així els casos d'espolis de patrimoni. En concret, Josep Maria Solé ha explicat que moltes vegades qui ha buidat els comptes o s'ha quedat amb propietats de la persona vulnerable són els seus familiars. Aquestes situacions són especialment difícils de perseguir a nivell judicial perquè, segons el Codi Penal, si no s'utilitza violència o intimidació, que un familiar de primer grau s'apropiï del patrimoni no és delicte.

Sí que és clarament delicte quan qui espolia el patrimoni d'una persona vulnerable no és familiar directe, sinó algun cuidador o una persona aliena a la seva família. Solé ha detallat que també s'han trobat en aquests casos de persones, per exemple, que contracten un cuidador quan la demència comença a aparèixer i, de mica en mica, van atorgant cada vegada més poders a aquesta persona, fins al punt que acaben tenint accés total als seus comptes.

"Hi ha grans professionals, però altres persones que no ho són gens", ha afirmat Solé, que afegeix que han detectat casos de cuidadors que han buidat el compte a la víctima o que s'adjudicaven sous mensuals desproporcionats. "En aquests casos, el que costa és demostrar que la víctima, quan estava en ple poder de les seves facultats, no ho va fer voluntàriament", ha conclòs Solé.

Però les sospites de la Fundació Tutelar van més enllà dels casos aïllats. Segons ha explicat Solé, sospiten que existeix una veritable trama especialitzada a detectar possibles víctimes, guanyar-se la seva confiança i espoliar-los. La Fundació Tutelar sospita que darrere més d'un cas hi podria haver les mateixes persones, perfectament organitzades. "De moment és una sospita que estem investigant però si aconseguim demostrar-ho, ho portarem davant la justícia", ha sentenciat.

Marina López (ACN)
20/08/14

dijous, 21 d’agost del 2014

Santa Custòdia Compartida

Encara que hi ha excepcions, els nens intenten que l’intercanvi sigui breu i incruent

No està reconegut oficialment però avui és el dia internacional de la Custòdia Compartida. Només cal sortir al carrer per constatar-ho: cotxes aparcats en doble fila o a la cantonada, amb conductors nerviosos o, pitjor encara, que fan veure que no ho estan (es miren al retrovisor, es treuen i es posen les ulleres de sol o regulen, amb una impaciència incongruent, l’aire condicionat). Esperen el missatge del mòbil que els està a punt d’enviar bé l’ex o bé el fill, que ja sap que avui toca canviar de casa per fer efectiu el pacte de la separació basat en el model diplomàtic de “pau per territoris”. La intensitat del moment fluctua en funció de l’edat de les criatures i de la intel·ligència dels adults. 

Quan els nens són petits, els separats intenten no mirar-se mútuament per evitar curtcircuits i s’expressen a través dels fills. Per exemple, el pare receptor de fill diu: “Fes-li un petó a la teva mare”, i la mare lliuradora de fill diu: “Digue-li al teu pare que no et compri massa gelats”. Són frases estereotipades que es pronuncien per perpetuar un ritual –només els falta signar l’albarà per completar la transacció– que està per damunt de la condició terrenal dels protagonistes. Encara que hi ha excepcions, els nens intenten que l’intercanvi sigui breu i incruent. És, però, una naturalitat de sondeig, que intenta calibrar els avantatges de la doble residència i treure profit de la mala consciència retrospectiva de qui, durant quinze dies, ha d’assumir la condició de cap de família.

Les estampes familiars del dia són diverses. Hi ha l’ex implacable, que recull el fill acompanyat per la nova parella –i pels nous fills– i hi ha l’ex que demana un cotxe esportiu a un amic per comprar l’afecte immediat d’un nen que encara no ha desenvolupat tarifes pròpies de suborn i d’extorsió i que viu els feliços anys de la inòpia a fons perdut. També hi ha nens que arrosseguen gossos, gats, tortugues, lloros, hàmsters i iguanes que són el presagi d’una adolescència conflictiva. L’intercanvi inclou bosses, motxilles i consells referits a ventolins, xarops, ulleres contra el clor i altres derivats de la intendència. 
Avui, 15 d’agost, hi haurà parelles que intercanviaran els nens per primera vegada. Són fràgils: cadascú defensa la seva posició i l’intercanvi de mirades és contraproduent. L’adult que ha decidit divorciar-se no vol mirar el seu ex perquè és una manera de no mostrar debilitat. I l’adult que s’estrena en l’art de fingir enteresa sap que de la qualitat de l’intercanvi en depèn la imatge que transmetrà al nen. Després, quan el cotxe engega, és preceptiu que l’ex que es queda sol s’estigui una estona a la vorera amb els braços creuats i cara de pòquer. És una posició que no permet interpretar si li fa pànic enfrontar-se a dues setmanes de solitud o si, al contrari, s’està contenint les ganes de saltar, córrer cap a casa, dutxar-se, depilar-se, prendre’s un Martini, canviar-se i sortir a fer mal fins que surti el sol.

Sergi Pàmies
15/08/14

dimecres, 20 d’agost del 2014

Confirmen l´eficàcia d´un nou tractament contra el tumor cerebral més freqüent

Una investigació liderada per l'Institut d'Onocologia Vall d'Hebron (VHIO) demostra que la inhibició de la proteïna Myc, responsable de la proliferació de diferents tumors, pot resultar efectiva en l'eliminació del glioma, el tipus de tumor cerebral més freqüent. El bloqueig de l'activitat de la proteïna a través de l'inhibidor Omomyc ha resultat útil en les proves que s'han fet amb ratolins, no només en l'eliminació de tumors sinó també a l'hora d'impedir que es desenvolupi de nou el glioma, ja que s'actua sobre les cèl·lules progenitores responsables del desenvolupament del càncer. Aquesta pràctica terapèutica pot resultar efectiva pel desenvolupament de nous fàrmacs contra el càncer.

L'estudi, liderat per la Doctora Laura Soucek, la principal investigadora del grup de Modelització de teràpies contra els tumors en ratolins del VHIO, ha estat publicat aquest dilluns per 'Nature Communications'. Els resultats obren la porta a la creació de nous fàrmacs en la lluita contra el 'glioma', ja que actualment aquest tipus de càncer compta amb un mal pronòstic i amb tractaments en gran mesura ineficaços. D'altra banda, els estudis han revelat que el tractament no presenta efectes secundaris ni resistències, una de les grans preocupacions de les teràpies contra el càncer.

Aquest avenç arriba un any després que el grup d'investigació liderat per la Dra Soucek presentés els resultats d'un altre estudi en que s'havien eliminat tumors pulmonars en ratolins mitjançant l'ús d''Omomyc'. A més, més enllà de les proves efectuades en ratolins, el nou estudi ha confirmat també la seva efectivitat en tumors humans, mitjançant una eina que permet transeferir cèl·lules canceroses humanes a ratolins. Soucek ha assegurat que ara ja només queda "seguir treballant" en el tractament per aconseguir "la seva administració farmacològica".

La proteïna Myc controla l'expressió del 15% dels gens humans i té un paper clau en la proliferació i diferenciació cel·lular, així com en la 'mort cel·lular programada" necessària per a la regeneració dels teixits. És quan es descontrola aquesta proteïna quan es produeix una proliferació descontrolada de cèl·lules que origina l'aparició del càncer. Segons el grup d'investigació, les cèl·lules tractades amb l'inhibidor Omomyc es tornaven boges, de manera que si no es deixa actuar la proteïna Myc amb normalitat les cèl·lules canceroses no es poden reproduir efectivament i acaben morint.

ACN
19/08/14

dimarts, 19 d’agost del 2014

Pell escrita amb sang

Els abandonen al desert sense aigua, envoltats d’una altra aridesa: la nostra indiferència

Repetiré d’altra manera una pregunta que vaig fer en una columna anterior: ¿per què el cap d’un buda de pedra dinamitat anys enrere pels talibans d’Afganistan ens va fer tant d’impacte, mentre no ens fa ni fred ni calor la destrucció d’esglésies antiquíssimes de Síria i l’Iraq? No m’ho trec del cap. En torno a parlar, commogut per la carta que m’ha enviat Manuel Nin, el català de qui els parlava ahir: rector del Collegio Greco de Roma i especialista en siríac (llengua que deriva de l’arameu, és a dir, de la parla de Jesucrist).

Exaltació de la Santa Creu
Nin m’explica que, quan va ser ordenat sacerdot, un seu amic ermità li va regalar una reedició moderna de la Bíblia de Mossul, versió siríaca del llibre sagrat que van promoure les comunitats cristianes d’aquells entorns al segle I (només dècades després de la mort de Crist). Una Bíblia que transmet una antiquíssima tradició cultural i, a més, conté textos que no formen part del cànon hebreu. “Mossul, que havia estat guardiana de la Paraula de Déu, s’ha convertit en la guardiana de la sang dels màrtirs: cases cremades, biblioteques cremades, cremada i destruïda una tradició cristiana de gairebé dos mil·lennis”. Llegint la carta penso: la nostra tradició desapareix d’Orient mentre nosaltres avaluem l’estat exacte de les cuixes de Messi.

Manuel Nin em parla de la varietat de corrents catòlics i ortodoxos que han poblat des de sempre el Pròxim Orient: “Siroorientals, sirooccidentals, armenis i llatins durant dos mil anys han après a viure junts i a compartir una vida cristiana senzilla, pobra, no gens fàcil, però sempre marcada per la tolerància, la reconciliació, la fraternitat”. Angoixat, Nin es fa ressò del clam del patriarca sirocatòlic Ignasi Josep III Younan, que ha vist cremar i perdre tot el patrimoni arquitectònic i documental del seu arquebisbat i que demana ajut per frenar la matança de feligresos seus, amenaçats de mort si no es converteixen a l’islam. I es fa ressò també de la demanda de protecció que han fet els bisbes caldeus, sirocatòlics, siroortodoxos i armenis del nord de l’Iraq, reunits a la perifèria d’Irbil. Em recorda que mesos enrere a les poblacions síries de Malula i Saidnaia es va perdre tot: “No solament esglésies, monestirs, icones i biblioteques van ser destruïdes, sinó sobretot les vides: veritables icones del Senyor”. Avui –diu Nin–, a Mossul i a molts altres llocs d’Iraq, roben i escarneixen els cristians i els abandonen al desert àrid i sense aigua. Però un altre desert encara més dur els envolta: la indiferència d’Occident.

Molts dels pergamins destruïts, m’explica Nin, eren de pell d’ovella. Una pell “assecada, planxada i treballada per tal que els monjos antics hi transcrivissin la Paraula de Déu”. Tot allò s’ha perdut. A Síria i l’Iraq –conclou– ja gairebé només queda “la pell dels cristians”, rentada pel baptisme, “a punt perquè s’hi escrigui, ja no amb tinta, sinó amb sang”.


Antoni Puigverd
19/08/14

dilluns, 18 d’agost del 2014

Capacitats

El dijous anant cap a Barcelona per la carretera de la Roca vam veure un grup de ciclistes; res de nou, a banda que a dos d’ells –dues noies– els faltava una cama i, a un altre, un braç i una cama. M’hi vaig fixar perquè sempre ens sorprèn la diferència i perquè em va venir al cap el cas de l’atleta alemany Markus Rehm. En el campionat alemany de finals de juliol va sorgir la polèmica en guanyar Rehm la prova de salt de longitud. Porta una cama postissa des dels 14 anys. Va tenir un accident on va perdre la biològica i la d’ara, la de carboni, li porta molts mal de caps en la competició; però per qüestions ben diferents a les previsibles. L’han vetat per anar als Europeus. La Federació alemanya, davant del dubte de si competia en igualtat de condicions –van gravar el salt amb tot d’aparells per poder demostrar o això o tot el contrari, i no ha estat concloent el resultat–, i malgrat declarar que estan per la inclusió, van optar, en un principi, per vetar-lo. 

No sé com ha acabat la seva història, si han reconsiderat o no la decisió presa, però el cert és que tenim com a societat força problemes per treure les etiquetes que posem. Markus Rehm era discapacitat perquè li faltava una cama, i ara ja no ho és perquè la que té li funciona; és més, millor que les originals a la majoria, però això no és tan fàcil d’acceptar com sembla.

De fet, si ell hagués volgut competir en una categoria de discapacitats no hauria passat res, però, clar, ha volgut trencar una de les moltes barreres invisibles que construïm amb les categories socials; i això és molt més difícil que no tenir cama, que haver-se d’acostumar a una cama postissa, o guanyar a gent molt preparada. Ha competit amb aquells considerats normals, amb aquells considerats no discapacitats i se li ha deixat fer, això sí, no sense reticències, i el problema més gros és que ha guanyat. Per això, per la victòria, han saltat tota classe d’alarmes sobre com assegurar la igualtat de condicions. 

La resposta de tan simple que és fa riure; però esclar, que sigui simple no vol dir que sigui senzilla. En tot cas, per anar fent via, a banda de considerar com de difícil es fa mesurar una suposada igualtat de condicions, no serà que ens fa por que els etiquetats com a discapacitats passin a ser els nous capacitats en el món que tenim per endavant?

Cristina Sánchez Miret
17/08/14
La Vanguardia

divendres, 15 d’agost del 2014

El Vaticà s'indigna

L'Església demana a l'islam que condemni el terror dels gihadistes a l'Iraq

Les brutals pràctiques gihadistes de l'autoanomenat Estat Islàmic (EI) a l'Iraq i Síria comença a alarmar les màximes autoritats religioses del mateix islam sunnita i d'altres religions.
Reuters Yazidis iraquians a la falda de la muntanya Sinjar fugint cap a Síria de les envestides gihadistes _ Rodi Said/Reuters

La primera condemna partir, ahir al matí, del Vaticà. "La dramàtica situació dels cristians, dels yazidis i de les altres comunitats religioses i ètniques numèricament minoritàries a l'Iraq exigeix una presa de posició clara i valenta per part dels responsables religiosos, fins i tot musulmans", va subratllar en un comunicat el Consell Pontifici per al Diàleg Interreligiós, reclamant una condemna unànime de "la massacre de persones pel sol motiu de la seva professió religiosa" i de "la pràctica execrable de la decapitació, la crucifixió i de penjar els cadàvers a la places públiques".

Poques hores després, el gran muftí Xawki Al.lam, la màxima autoritat islàmica d'Egipte, va condemnar els gihadistes de l'EI com un "grup sagnant i extremista que posa en perill l'islam i als musulmans, entelant la seva imatge, vessant sang i fomentant la corrupció ". L'Església catòlica, com a poder sobirà, és l'única capaç d'exercir la seva influència diplomàtica, perquè cap de les diverses esglésies ortodoxes compta amb una base estatal. En l'horrible conflicte armat de l'Iraq, Joan Pau II va advocar sempre a favor de la pau i es va oposar amb fermesa al bel·licisme del president George W. Bush, tractant en va de visitar Ur, pàtria del patriarca Abraham, a l'antiga Mesopotàmia.

La diplomàcia vaticana, cauta i subtil, s'esforça a mantenir la seva independència, protegir les minories cristianes, prosseguir la seva tasca ecumènica amb les esglésies ortodoxes, mantenir l'imprescindible i difícil diàleg amb l'islam. Però, més enllà de les seves bones intencions, les minories cristianes de l'Orient Mitjà, i ara sobretot les de l'Iraq, estan més desemparades, abocades a l'exili. Com ha passat en altres èpoques, els cristians, vinculats per la seva creença a Occident i per la seva comunió cultural amb l'Orient musulmà, han patit les batzegades de la història.

El Consell Pontifici per al Diàleg Interreligiós del Vaticà deplora que des d'un temps alguns dels seus interlocutors musulmans s'expressin amb ambigüitat o guardin un cert silenci davant d'aquests fets. "Tots -afirma en el comunicat de ahir- han de ser unànimes en la condemna d'aquests crims, i si no ho fan posen en dubte la credibilitat del diàleg interreligiós".

El Vaticà no s'havia compromès mai moralment tant en la terrorífica situació de l'Orient Mitjà, que elimina les minories religioses. De fet, les brutals pràctiques dels gihadistes han despertat més indignació a Occident que als països de l'Orient Mitjà. A excepció de Síria, que ha acollit mil famílies iraquianes espantades pels gihadistes a la província fronterera de Hassaka, o del Líban, molt sensibilitzat per l'èxode dels cristians que s'han refugiat en el seu sòl, els estats àrabs no han demostrat gran interès per aquest drama humà que afecta, sobretot, a les minories.

D'altra banda, a Bagdad, segueix el caòtic pols polític. Nuri Al Maliki es resisteix a acceptar la decisió del president de la república de designar Haidar el Abadi com a nou primer ministre d'un govern d'unitat nacional, i adverteix a les forces armades que es mantinguin al marge de la crisi política... I mentre Al Maliki es resisteix, arriben de tot el món felicitacions pel nou primer ministre.

El president dels EUA, Barack Obama, que des de fa temps considera a Al-Maliki com un obstacle per a la reconciliació dels iraquians, insisteix que la designació del Abadi és "un prometedor pas cap endavant en aquests dies difícils en els que no hi ha una solució militar nord-americana, sinó tan sols una acció governamental iraquiana per combatre els gihadistes ".

Iran, que des de la derrota del règim baasista de Saddam predominantment suní- ha guanyat una gran influència en el nou poder xiïta de Bagdad, s'ha congratulat de manera molt significativa per l'encàrrec fet a l'Abadi, corroborant la caiguda en desgràcia de la seva antic protegit, Al-Maliki. En el seu comunicat, Teheran apel.la tots els grups iraquians a la unitat a fi de preservar l'interès nacional davant totes les amenaces.

Massud Barzani, que dirigeix la regió autònoma del Kurdistan, va agrair al president persa, Hassan Rohani, la seva ajuda humanitària a la població kurda, víctima de les hordes gihadistes.

EUA segueix a més de atacar des de l'aire als gihadistes la seva ajuda humanitària, juntament amb Gran Bretanya, llançant des d'avions tones d'aliments, medicaments, i ampolles d'aigua als yazidis.

Tomás Alcoverro
13/08/14

dijous, 14 d’agost del 2014

Quan s’obrirà la porta del celibat lliure?

Al mes de juny es va celebrar al Seminari de Girona el final de curs del Institut Superior de Ciències Religioses amb una intervenció de la professora i periodista Míriam Díez Bosch, especialista en temes vaticans. Al final jo li vaig demanar com veia la possible acceptació del celibat opcional pels preveres ja ordenats, d’acord amb les paraules del papa Francesc de que es podria obrir la porta del matrimoni a capellans casats… La pregunta meva era: Quan creus que s’obrirà realment la porta: aviat, molt aviat, tard o mai? La resposta va ser la que ja em temia: ” No ho sé…”. I aquí neix per mi l’error del Papa Francesc en anunciar aquesta mesura sense senyalar una data concreta de la posada en pràctica. 
Perquè és un error? Doncs, perquè aquest anunci per sí sol no arregla absolutament res per aquells capellans que es troben en greus dificultats per complir amb la llei del celibat. Més aviat els pot produir un efecte contrari, és dir, desànim i tristor pel fet de no saber si la llei absurda del celibat s’abolirà aviat, tard, o quan ja hagin mort. 

Les comparacions són dolentes, diuen, però jo m’atreviria a dir que aquest anunci és semblant al que podria fer-se a un malalt que té una enfermetat fins ara incurable a qui li diuen que s’ha trobat una medecina que el pot curar, però que no se sap quan es podrà aplicar. Vaja la gràcia! Se'l posa en una situació de desesperació i desconsol i fins potser pensarà que hauria estat millor no enterar-se del descobriment de la medecina. Perquè què en fa un clergue de saber que algun dia s'obrirà la porta al celibat lliure si el que ell necessita urgentment, és la dispensa o absolució de la llei, ja? Si tal vegada ja té triada, o fins potser ja viu amb la persona estimada? Crec que hauria estat molt millor que el Papa hagués dit allò de “auctoritate qua gaudeo” declaro anul.lada la llei del celibat. I aquí pau i allà glòria, no? Si precisament el primer “sant pare”, l’apòstol Pere, era casat i l’evangeli diu que Jesús li va curar la sogra…

Pere Madrenys
Periodista i Doctor en Dret Canònic 
03/08/14

dimecres, 13 d’agost del 2014

Els impacients ens mostren el futur de la medicina

Edwin Silverman, precursor de la medecina en xarxa personalitzada de Harvard

Tinc 52 anys: investigo malalties respiratòries, però també descobreixo que hem d’entendre el cos com un sistema. Vaig néixer a Pittsburgh. La bioevolució ens planteja puzles en cada malaltia que ara hem de resoldre amb enginyeria inversa. Col·laboro ambCosmoCaixa.

Fins fa 70 anys, quan estaves malalt, l’opció estadísticament més saludable era no anar al metge. Aleshores no se sabia. Vam emprendre el camí de l’especialització clínica a ultrança i vam millorar resultats, per això els hospitals avui es basen en aquesta especialització departamentalitzada: de dermatologia a cardiovascular...

Encara és el paradigma d’eficàcia. 
El sistema sanitari encara està pensant per especialitzar-se i curar, començant pels diagnòstics. Per això, moltes de les proves que encara fem són iguals que les que fèiem fa un segle: per exemple, en la meva especialitat, les respiratòries.

Hi ha alternatives a l’especialització?
Avui sabem que la malaltia no està especialitzada, sinó que és complexa i sistèmica: afecta tot el nostre cos, no només un òrgan. En canvi, la nostra pràctica clínica encara concep el cos per especialitats. I sovint no n’hi ha prou per ser eficaços.

Per exemple...
N’hi ha molts. Jo he estudiat l’asma que es manifesta en la respiració, però sabem que està relacionat amb una actuació inadequada del sistema immunitari del qual forma part l’intestí. A l’Àfrica no apareixien casos d’asma, però, a mesura que el continent es modernitza, van apareixent.

Causes?
Rastrejar-les requereix un enfocament també sistèmic: s’ha relacionat amb la nostra protecció immunològica davant cucs intestinals, però també hi ha qui experimenta amb la cada vegada menor exposició al sol que provoca la manca de vitamina D.

Són moltes tecles per tocar.
És estudiar un sistema complex, però, a més a més, divers, perquè cada individu és un tot amb trets comuns als altres, però també propis. Per això la medicina ha de ser en xarxa, sistèmica i personalitzada. I la investigació ha de fer d’alguna manera l’enginyeria inversa de l’evolució.

En quin sentit?
L’obesitat mòrbida és un trastorn només comprensible en clau bio-evolucionista: hi ha individus que han heretat gens que en èpoques d’escassetat com les que fins fa molt poc patíem sovint en garantien la supervivència amb èxit.

Avui els garanteixen ser grassos.
I amb les malalties associades a l’obesitat, com virus heretat la de diabetis. Pensi, per exemple, en el virus de la sida i com alguns humans  han heredat gens que el resisteixen: és un altre puzle per resoldre que ens donarà la clau d’altres trencaclosques. Necessitem creuar amb tècniques de big data milions de dades de persones, gens i factors ambientals.

Tenim el genoma per investigar-ho.
No n'hi ha prou. El puzle és encara més complex: necessitem saber com interactuaven els gens i interactuen amb el medi ambient, l’epigenètica... I no només per investigar, sinó també per avançar en la pràctica clínica.

Més difícil que especialitzar-la.
Per això haurem de vèncer resistències per progressar. No només les corporatives dels metges i hospitals i de tot el sistema sanitari, perquè tothom prefereix, per comoditat, continuar fent el que feia i, si és possible, tal com ho feia; també els laboratoris farmacèutics es resisteixen a canviar.

Per què?
Perquè el procediment que els resulta més avantatjós és identificar cada malaltia com un trastorn que es pot curar amb una sola molècula. Després la patenten...

I a guanyar diners.
Però sovint la malaltia és de tot el sistema o afecta diverses parts i no es pot curar només amb una molècula.

Com, doncs? 
Almenys amb diverses molècules i experimentant amb seqüències diverses. Però perquè el sistema sanitari es comenci a transformar d’especialitzat en compartiments a actiu i holístic en xarxa, haurà de demostrar resultats, i els pacients ens n’estan donant un bon exemple.

Com?
Molts estan superant la tradicional relació metge-pacient, en què el malalt és un subjecte passiu esperant la curació.

Això està molt bé.
És magnífic. Avancem cap a la medicina participativa i la cura compartida. Per començar, arriben a la consulta amb molta informació –cal orientar-los sobre aquestes dades, sens dubte–, però molts aconsegueixen estar al dia en l’últim sobre la seva malaltia.

I no pressionen el metge?
Al contrari, s’organitzen en associacions de pacients proactives i es converteixen en una font fiable de bona informació que comparteixen. Jo col·laboro amb la Fundació Alfa-1, una malaltia hereditària respiratòria rara que afecta amb prou feines una de cada tres mil persones: pot causar un emfisema.

S’han associat?
De manera efectiva: han recaptat 30 milions de dòlars per investigar el seu problema; han creat una empresa per comprar i distribuir les seves medecines i han fet lobby per dotar els avions dels EUA d’oxigen per si tenen atacs durant un vol: aquests pacients són impacients i genials.

Lluís Amiguet
10/08/14