En aquest mateix diari, dilluns passat llegíem que el 68% de les gironines embarassades menors de 18 anys decideixen avortar. Segons la notícia, 47 noies menors de 15 anys haurien quedat en estat entre els anys 2006 i 2011. Només 7 haurien tirat endavant amb l'embaràs. Aquestes xifres no tenen en compte possibles casos no detectats. D'entrada, són xifres que preocupen. Se m'ocorren dues reflexions.
La primera és sobre la utilitat dels programes de "salut sexual". Funcionen o no funcionen? En tinc els meus dubtes. Quan vaig tenir accés a l'estudi crític que va fer l'oficina de programes per a adolescents de l'Organització Panamericana de Salut vaig comprendre amb quina frivolitat tenim el costum d'engegar "programes pilot", amb web inclosa, i quedar-nos tan amples. Qualsevol programa ha de ser objecte de revisió crítica en funció dels seus resultats. No n'hi ha prou d'informar; cal formar! I la formació és educació quan ensenya a tenir criteri i a saber manejar la pròpia vida. L'educació sexual (que no és formació sexual) s'hauria d'incloure en tot un programa de formació de la persona humana des dels valors, amb participació activa dels mateixos adolescents i de les seves famílies. Actualment hi ha pares que ja confien que a l'escola els explicaran "aquestes coses", fent dimissió de la seva funció educativa.
La segona reflexió és que tot avortament és un drama. Un desgavell en l'àmbit hormonal, biològic; i una sotragada en l'aspecte psicològic. I molt més encara en edats tan primerenques, en adolescents. De cap manera l'avortament (anomenat també, eufemísticament, "interrupció voluntària de l'embaràs") és un mètode anticonceptiu més. No s'hi val a dir que si hi ha un embaràs no desitjat, per la causa que sigui, sempre queda el recurs de l'avortament per posar-hi remei. La manca de penalització no eximeix la reflexió ètica sobre el que suposa per a la persona.
Comencen a publicar-se alguns estudis científics sobre les conseqüències psicològiques dels avortaments. Per mantenir una neutralitat científica, els investigadors han de deixar de banda les possibles conviccions. Són les exigències de la ciència! En tots aquests estudis, el comú denominador és que el fet d'avortar no suposa una millora en les perspectives de salut mental de la persona. És un punt de comú acord, fins i tot malgrat possibles desviacions ideològiques. Per tant, té poca base científica el fet d'afirmar que el seguiment de l'embaràs pot incrementar el risc de trastorn mental. Més aviat s'han publicat estudis en què es demostra com les interrupcions voluntàries de l'embaràs suposen un risc més alt de trastorns mentals, molts dels quals associats a l'esfera emocional. Davant d'aquestes xifres, cal, sens dubte, fugint de demagògies, fer una reflexió sobre què es fa i per què es fa.
Josep Cornellà i Canals
05/12/13
