LLUÍS HERNÁNDEZ ALCÁCER (1937-2015)
Sacerdot, exalcalde de Santa Coloma de Gramenet
 |
| Foto per Joan Guerrero |
Lluís Hernández Alcácer va morir dilluns al vespre a l’hospital Evangèlic del carrer Camèlies. Un lloc alegre ple de pacients tristos. El seu cos era abans-d’ahir l’ombra del que tenia el gener del 2013, quan va penjar els hàbits davant els seus feligresos del barri de Morera, a Badalona. Des del faristol, al qual es va acostar amb petites passes insegures, en Lluís va explicar que el Parkinson, “una malaltia que et va corsecant per dins”, li havia malbarat el futur.
Aquell dia en Lluís va aixecar per darrer cop l'hòstia al cel, va beure el vi transmutat en sang i va assegurar que Déu li ha demostrat que l'estima, tot i que "m'ha fet passar per situacions difícils". Mentre explicava els seus plans truncats, jo el veia fent missa al menjador de casa seva al barri de les Oliveres, o circulant en una Vespa de lloguer el 1976 per l’Eivissa dels hippies, o assegut a la sala de juntes de l’Ajuntament, que el febrer de 1981 els colpistes van metrallar per matar-lo.
Quan la darrera missa va acabar, els feligresos li van mostrar el seu agraïment. Una senyora de l'Acció Catòlica Obrera (ACO) el va definir com un home bo que s'ha mantingut "amb els peus a la terra". És a dir, pobre ("La pobresa, si és volguda, és una riquesa") i honrat: "Vas ser alcalde durant dotze anys i ara no tens res. És la demostració que vas estar a la política per servir i no per servir-te'n".
Lluís Hernández va ser alcalde de Santa Coloma de Gramenet pel PSUC des de les primeres eleccions municipals, des del 1979 fins al 1991. La fe i el compromís polític han estat dues constants a la seva vida. Barceloní de Sant Andreu, de pares murcians i perico fervent, Hernández va ingressar al seminari de la Conreria als 13 anys, i poc després d'ordenar-se sacerdot se'n va anar com a missioner a Riombamba (Equador). Allà va conèixer monsenyor Leónidas Proaño, el bisbe dels indígenes. En tornar a Barcelona –deportat per la dictadura equatoriana– va ser rebut amb entusiasme pels capellans obrers de Santa Coloma: Jaume P. Sayrach, Antoni Antonijoan, Joan Moran, Salvador Cabré i Josep Catà.
Hernández es va instal·lar amb la seva mare, Pilar, a les Oliveres, el barri més humil de la ciutat, tan precari com la seva parròquia, que no tindria ni temple. Les misses es feien al menjador de casa seva, un pis amb tres habitacions: una per a la senyora Pilar, una altra per a ell, i la tercera per a magatzem general, incloent-hi la vietnamita on s’imprimien els fulls volants del PSUC. Senzill, proper a la gent, irònic i murri, en Lluís va destacar ràpidament com a líder dels veïns.
Hernández va guanyar les municipals del 79 amb el 45,31% dels vots i el 1983 va tornar a fer-ho davant un PSC que no va digerir que Santa Coloma fos l'única gran ciutat de l'àrea metropolitana que se li resistís. El 1987 va derrotar Manuela de Madre (PSC), que va comptar amb el suport de Felipe González.
La veritable mare de totes les batalles es va lliurar el 1991, quan finalment el PSC (Manuela de Madre) va guanyar, encara que només per 1.500 vots.
En Lluís es va prendre la derrota com una cosa personal. "Va perdre l'equilibri psíquic", explica el seu amic i també capellà Jaume P. Sayrach. Mogut per la ira va ratllar el cotxe particular de la nova alcaldessa, estacionat a l'aparcament municipal, tot formant la paraula "falsa", sense adonar-se que la càmera de seguretat l'estava gravant. "Li va quedar una rancúnia que si bé es pot entendre humanament –diu Sayrach-, no es podia acceptar des del punt de vista polític ni cristià". L'episodi va acabar amb una sanció i la comprensió de Manuela de Madre, que mai no va utilitzar l'incident per venjar-se'n políticament.
A mitjans dels noranta, en Lluís va anar allunyant-se de la política local i va tornar a l'activitat religiosa. Va fer de capellà a la parròquia del Verdum, a Barcelona. Després es va enrolar a l'Apostolat del Mar i feia misses i bodes als creuers turístics pel Carib. Va tornar a la parròquia de Badalona, on la malaltia el va obligar a jubilar-se. La seva personalitat polièdrica, contradictòria, profundament humana, l'han portat als llocs més inversemblants i aparentment contradictoris. En tots ha fet i ha estat ell mateix. Un personatge entranyable digne de figurar com a protagonista d’una novel·la de Graham Greene.
Eugeni Madueño
22/07/2015
