divendres, 26 de febrer del 2016

“Ningú morirà de càncer d'aquí a vint anys”

Entrevista a Joan Figueras Felip, metge cirurgià especialista en fetge, pàncrees i vies biliars.
El doctor Joan Figueras Foto: JOSEP BOFILL BLANC.

Amb el seu equip, va ser el primer a extirpar amb èxit un càncer de pàncrees
Vol posar les bases d'un programa nacional de trasplantament hepàtic, preparar un equip mèdic professional a Nicaragua i aconseguir instrumental, medicaments i immunosupressors

Begur, la gran descoberta
Joan Figueras és un enamorat de Begur, la seva gent i el salar. Va descobrir aquest poble de la Costa Brava baixempordanès gràcies a la seva dona, la Núria. Quan es va casar, es va convertir en la seva segona residència i des de fa dotze anys, en traslladar el seu lloc de treball a l'hospital Doctor Josep Trueta, s'hi van instal·lar i és un begurenc d'adopció

Encara que se sent begurenc i baixempordanès arrelat, Joan Figueras només ho és d'adopció, des que fa dotze anys viu i està censat a la vila de Begur. Amb tot, es pot dir que va descobrir el municipi, els seus racons paradisíacs i la seva gent quan es va casar, l'any 1977, amb la seva dona, Núria Tortras, que, a més a més, és la seva infermera de confiança i col·labora amb ell en les intervencions que porta a terme a la sala d'operacions. Joan Figueras i Felip va néixer al nucli antic de Barcelona, al carrer Tallers, el 2 de juliol del 1950. Com a doctor en medicina i cirurgià per la Universitat de Barcelona des del 1984, en què va merèixer la qualificació d'excel·lent cum laude per unanimitat, és especialista en fetge, pàncrees i vies biliars. Ara mateix, però, està jubilat a mitges. Conegut i reconegut internacionalment no només per la seva tasca professional, sinó també per la humanitària, d'aquí a poc temps se n'anirà a Nicaragua, atès que li han demanat que encapçali un projecte per al qual necessiten el seu suport professional, científic i docent per al desenvolupament de la cirurgia hepatobiliopancreàtica.

Joan Figueras és un independentista convençut de tota la vida. Va ser un jove prudent, però no mancat d'idees i participacions per fer canviar el país, encara en plena època del dictador Franco, i recorda els festivals de Canet Rock. “Una època inoblidable, com la que estem vivint ara. De manera diferent, és clar, va ser l'inici de les llibertats”, explica Figueras.

És un bon moment per parlar del procés que ens ha d'acabar conduint a la independència, o tot plegat ens portarà més enllà dels divuit mesos previstos?
No ho sé, però fa la sensació que estem en un tren que va a una alta velocitat i que va passant per un seguit d'estacions i estacions. Tampoc se sap bé com i on acabarà, però sí que tinc clar que molta gent somiem un bon final. Tot i això, sabem que el destí on vagi aquest tren depèn de nosaltres, de la nostra força, de la nostra capacitat per no renunciar a res i no rendir-nos.

Quan va començar a ser conscient de la història del nostre país?
Deu fer uns 20 o 25 anys... Era a París fent una estada de dos mesos i vaig veure que Llach actuava a l'Olympia. El cas és que hi vaig anar, i recordo molt una cançó que em va posar la pell de gallina, El meu país, un poema de Miquel Martí i Pol. Em va agradar molt més que altres cançons més reivindicatives, sobretot quan diu: “No estimo res com la dolcesa del cel blau del meu país.”

Per tant, a partir d'una cançó.
Sí. I en els darrers anys m'he dedicat a estudiar la història del nostre país i la història que ens han amagat. I la que encara no està confirmada, però que és possible a partir del 1400. Perquè tota aquesta part ens l'han amagat. Jo crec que l'hauríem de tornar a conèixer i investigar encara més.

Diu, a vegades, que la independència podria ser una solució per als nostres néts...
Sí, és per als nostres néts. A nosaltres només ens servirà per sentir-nos alliberats i als nostres fills no crec que els serveixi de gaire res més. Tot plegat no és fàcil ni es resol al moment. Ens fan falta moltes coses encara.

Com estem en relació amb altres països?
Recordo que a principis dels setanta, en una de les meves primeres estades a França, vaig veure que Espanya estava considerada un país del tercer món. I realment, des del punt de vista mèdic, els nostres coneixements no tenien comparació amb els francesos. Però, a poc a poc, vaig tenir il·lusió, atès que nosaltres, a Catalunya, anàvem progressant i els anàvem atrapant. Amb tot, malauradament, fa potser uns deu o quinze anys, estem completament aturats i estem perdent terreny. I això passa perquè no ens deixen progressar ni investigar; no ens deixen fer recerca ni ens deixen fer les infraestructures que es necessiten. Tot això no té res a veure amb el poble espanyol, que està igual que nosaltres, sinó amb un seguit de dirigents que són els successors de la noblesa, etcètera. A Espanya encara no hi ha hagut una revolució francesa per reclamar que tots som iguals i que el vot de totes les persones val el mateix.

Com és que va dubtar entre l'enginyeria industrial i la medicina fins a un mes abans de matricular-se a la universitat?
A mi m'agradaven molt les dues carreres, però des del vessant científic. Ara bé, finalment em vaig decantar per la medicina perquè el que m'atreia era la cirurgia. El cirurgià és una persona que investiga i comprova. És a dir, si el malalt té una apendicitis, tu l'obres i ho veus. D'altra banda, tot i que m'agradava molt la física, hi trobava a faltar l'escalf humà, la relació humana. I ara m'he adonat que és el capital més important de la medicina. Ho dic moltes vegades: no hi ha cap professió al món que doni una recompensa moral com la que et pot donar la medicina. Perquè el malalt al qual salves la vida t'està agraït per sempre més. Ara bé, al mateix temps, a vegades t'has de posar una cuirassa i posar-hi una mica de distància, perquè si no pots acabar en un estat depressiu quan hi ha un fracàs.

És allò de procurar no emportar-se la feina a casa...
Exactament.

Creu que la docència i la recerca són el complement de tota vocació universitària?
Evidentment. Hi ha una dita que sembla que sigui un acudit, però és veritat: si algú sap fer una cosa, la fa; si algú no la sap fer, l'ensenya; si algú no la sap fer ni ensenyar, la dirigeix; si algú no sap ni ensenyar ni dirigir, assessora. Això, desgraciadament, en aquella època meva d'estudiant encara era del tot veritat. És a dir, la millor medicina no es feia precisament al Clínic, sinó als hospitals que en aquells moments anomenaven Insalud. Crec que no es pot ensenyar una cosa si primer no la saps fer tu bé. I no pots fer recerca si abans tu no estàs preocupat per un problema que has tingut i no t'has proposat trobar-hi la solució adequada.

Vaja, que està convençut que si se sap alguna cosa, s'ha d'ensenyar als altres.
Crec que sí. De fet, quan vaig sentir a parlar del trasplantament de fetge, jo de seguida vaig veure que allò era el futur. L'any 1984, al meu hospital es va fer el primer trasplantament de fetge. Malauradament, els que el van practicar tenien més il·lusió que no pas experiència i coneixements. De fet, el programa va quedar aturat durant dotze mesos pels mals resultats obtinguts.

Va ser llavors quan se'n va anar a França?
Sí, vaig decidir que me n'aniria a França i partiria de zero. Llavors vaig viure en primera persona el que t'he dit abans: que molts metges no estaven per fer pedagogia. En aquella època, Franco s'acabava de morir. Encara no havíem entrat a la Comunitat Econòmica Europea i estàvem considerats de segona fila. Llavors per aprendre, desgraciadament, havies d'anar al darrere del metge i, tot i així, alguna vegada em van deixar plantat. En una ocasió em van dir: “Espera'm aquí que vaig a veure un malalt a l'UCI.” Va sortir per l'altre cantó i em va deixar plantat. Llavors jo em vaig prometre que si alguna vegada algú em venia a veure per aprendre, intentaria que no passés el que a mi m'havia passat.

És un cirurgià reconegut internacionalment. L'any 2009, a França, va ser un dels cinc cirurgians nominats i reconeguts dins la comunitat científica europea, i va ser investit membre d'honor de l'Associació Francesa de Cirurgia per la seva projecció acadèmica...
Sí, em va fer molta il·lusió que un país que jo sempre he considerat més avançat, encara que el 2009 ja no hi havia tantes diferències, pensés en mi. Va ser pels meus treballs d'investigació en el tractament dels tumors metastàtics del fetge i el trasplantament del fetge. Ens reuníem especialistes de París, Barcelona, Marsella, Estocolm i de Ginebra.

És cert que se'n vol anar com a tasca humanitària i professional a Nicaragua?
Sí. Però només temporalment. És que he rebut, amb molta il·lusió, una carta d'un exalumne meu, el doctor Sergio M. López Torres, que és a Nicaragua, un país tremendament pobre, i està intentant tirar endavant la cirurgia dels tumors del fetge i del trasplantament. Em diu que sense una persona carismàtica com jo no ho podrà portar a terme i que em necessita.

I la proposta quina és, exactament?
Em pagaran el viatge, i per fer-hi una estada de dos mesos per anar operant malalts amb tumors de fetge, que allà en tenen moltíssims i, segons diu ell, el 99% es moren. Durant aquest temps, si hi hagués una mort cerebral, és a dir, algun donant cadàver, podríem fer el primer trasplantament de fetge. El que em preocupa, però, és no tenir els mitjans físics. És a dir, instrumental, medicaments i immunosupressors per poder atendre aquella persona que ho necessita. I és que ella no en té cap culpa que no pugui tenir les mateixes oportunitats que tenim aquí. Per això ara estic intentant trobar organitzacions que estiguin disposades a facilitar tot aquest instrumental que fa falta. Llavors ja els deixaria allà perquè poguessin fer les coses ben fetes.

També li demanen assessorament per crear les bases d'un programa de trasplantament hepàtic i preparar un equip mèdic professional...
Sí, per això la meva tasca allà serà una tasca delicada. No hi vaig només com a cirurgià de prestigi, sinó que és allò de “si pesques un peix li dones menjar avui; si l'ensenyes a pescar podrà menjar tota la vida”. La meva tasca és dur els meus coneixements i l'instrumental i medicaments que pugui aconseguir, però sobretot en el que penso que el que és molt important que no ho faci jo, sinó que ho puguin anar fent els cirurgians d'allà i jo només els ajudi.

Just fa sis mesos ens assabentàvem que s'havia portat a terme una operació pionera al Trueta en un malat de càncer de pàncrees a qui els metges havien donat sis mesos d'existència i vostè en va ser peça clau en treure-li un tumor considerat inextirpable i que ara pugui fer vida normal...
A base d'anar llegint treballs de col·legues meus, vaig arribar a la conclusió que la cirurgia és l'únic tractament curatiu del càncer de pàncrees. Va ser quan vaig decidir posar tota l'artilleria que tenim en joc. És a dir, primer radioteràpia i després quimioteràpia amb un equip fantàstic d'oncologia que tenim al Trueta, a més de l'entusiasma del malalt. Aleshores, l'operació va ser un èxit. I com resulta que el pacient està molt relacionat amb els mitjans de publicitat i mitjans de comunicació, d'aquí tot el ressò mediàtic que hi ha hagut.

A vegades vostès, els professionals de la medicina, no són excessivament cauts en fer saber notícies d'aquesta importància pel que representa en donar més esperances, il·lusió...
Si, però no tenim les mateixes oportunitats. Per exemple, si li fan una litotrícia d'una pedra al ronyó al Messi, surt a tots els diaris i noticies del món. Però jo, si faig aquesta operació i no s'arriben a donar les circumstàncies de relació del malalt amb els mitjans de comunicació, l'extirpació amb èxit del tumor de pàncrees hagués passat desapercebuda.

Els falta un cap de comunicació, als hospitals?
No, no. Al Trueta ja n'hi ha un.

I doncs?
Doncs sembla ser que s'està més interessat en les noticies de gestió que pot fer inclinar unes eleccions cap a un cantó o cap un altre.

Quan serà curable el càncer?
D'aquí a vint anys ningú es morirà de càncer. S'està avançant molt i malgrat que no els podrem curar tots, sí que en retardarem el creixement, modificarem genèticament les cèl·lules o fabricarem anticossos contra els receptors de les cèl·lules canceroses. Els pacients podran continuar vivint amb una bona qualitat de vida.

Josep Bofill Blanc
21/02/2016