dissabte, 21 de setembre del 2013

Sembla estrany que el cervell no falli més

La filosofia sempre té una pregunta que va més enllà del coneixement científic.

El doctor Ignacio Morgado és catedràtic de psicobiologia a l'Institut de Neurociència de la Universitat Autònoma de Barcelona i un investigador eminent del cervell.

Ha dirigit un curs al Cosmocaixa de l'Obra Social La Caixa sobre el seu recent llibre ‘Cómo percibimos el mundo: una exploración de la mente y los sentidos' (Ariel, 2012). Un curs que serveix per comprovar els grans enigmes que queden per resoldre.

Com sabem que la realitat és tal com la percebem?
I què és la realitat? La principal realitat, per a nosaltres, és allò a què podem arribar gràcies als sentits que tenim. Allò a què no arribem és com si no existís.

Ho preguntaré diferent. El que percebem és la realitat?
No, si considerem com a realitat la realitat exterior. Fora de nosaltres no hi ha percepcions. No hi ha llum, ni colors, ni olors, ni gustos. Només hi ha energia i matèria. Els nostres sentits les capturen i les processen per crear les percepcions. Les percepcions són únicament a la nostra ment.

Si el nostre cervell fos diferent, la realitat també ho seria?
Segur, pel que fa a la nostra realitat mental. Tenim cinc sentits. No són quelcom d'absolut; no és l'única manera d'entendre el món. Podria haver-hi sentits diferents dels que tenim. Podríem no tenir-ne cap dels que tenim, i entendre'ns amb el nostre cos i l'exterior de manera diferent. El que podem entendre del món és allò que el nostre cervell pot entendre. Hi ha coses impossibles de fer arribar a un altre si no les pot percebre.

Si em pogués posar un exemple...
Descrigui el color verd o el blau. No podrà. Podrà descriure objectes blaus o verds, però, el color? Descrigui la llum. Són fenòmens que si no els has experimentat són impossible d'entendre.

Això sembla el mite de la caverna de Plató.
No m'estranya gens que es pugui relacionar el coneixement psicobiològic modern amb les idees de la filosofia clàssica. Els filòsofs han estat sempre a l'avantguarda del coneixement i del pensament. En l'època clàssica, el filòsof no podia parlar de les neurones perquè es desconeixia la seva existència, però sí que es podia parlar de com era la ment humana.

La filosofia pot ensenyar més?
No és que pugui, és que és la capdavantera del coneixement. La filosofia sempre té una pregunta que va més enllà del coneixement científic. És la guia. Sense filosofia progressaríem poc. És la demostració de la capacitat màxima del cervell humà.

Relegar la filosofia de l'ensenyament, doncs...
És un error. Perquè, a més, la filosofia té un altre avantatge: no només promou el coneixement, sinó també el desenvolupament del cervell, la memòria de treball, la intel·ligència, dins dels límits que imposa la genètica i la biologia.

Al investigadors del cervell, què els intriga més?
Hem progressat molt en el coneixement del cervell i les neurones, però encara no podem curar les malalties ni les afeccions mentals. El que tenim ara només són tractaments que alenteixen la seva progressió o les mantenen sota cert control.

Som a prop de la solució?
És que algunes malalties són molt complexes. No podem parlar d'una esquizofrènia única, sinó que segurament n'hi ha moltes. L'enigma és també un altre.

Quin?
Als investigadors ens sobta com un òrgan amb milions i milions de neurones, i amb bilions de connexions, no falli més i no hi hagi més malalties mentals. Que un òrgan tan complex falli tan poc!

I vostè que n'opina?
Que la selecció natural ha anat eliminant els errors. S'han anant seleccionant els cervells eficaços i sense alteracions.

Com és que una agrupació de neurones sent emocions?
No ho sabem. I em temo que no ho sabrem mai. Ara tinc en premsa un article a Claves de la Razón Práctica: ¿Es la conciencia un epifenómeno? És a dir, és la consciència quelcom que no serveix per a res? Com el motor d'un cotxe, fa soroll quan funciona, però el soroll mateix no serveix per a res.

Lluís Martínez
15/09/13