dissabte, 13 d’agost de 2016

Un ronyó de recanvi per a tota la vida

Una dona anglesa el va rebre de la seva mare fa 43 anys, i no hi ha constància de cap altre òrgan trasplantat que sigui centenari 


Quan Sue Westhead encara no havia fet els trenta i els metges li van dir que necessitava un ronyó nou, s’hauria conformat que la peça de recanvi li durés cinc anys. Això era a principi dels anys setanta. Gairebé quatre dècades i mitja després, l’ òrgan continua funcionant perfectament, sense cap indici evident de deteriorament.

Però això no és tot. L’històric ronyó en qüestió no era d’una noia de la seva edat, sinó de la seva mare, que llavors ja tenia 57 anys. La qual cosa vol dir que es tracta d’un òrgan en si mateix centenari, d’allò que no hi ha, amb una enginyeria pròpia d’un Bentley o un Rolls Royce si es tractés d’un cotxe, i d’un Rolex o un Breitling si fos un rellotge.

Com que no hi ha estadístiques sobre això, és impossible saber del cert si es tracta del ronyó trasplantat més vetust de la història, i si compleix per tant els requisits per figurar al llibre Guinness de rècords. Però té totes les paperetes per tenir aquest honor. De fet, només els òrgans de les persones ­centenàries el superen en edat i experiència.

Quan a Sue Westhead li van implantar el ronyó de la seva mare al Royal Victoria Infirmary Hospital de Newcastle, els doctors li van dir que si tot anava bé podia esperar viure amb el recanvi al voltant de vint anys, i després en necessitaria un de nou (la qual cosa no hauria estat necessàriament fàcil, per qüestions de compatibilitat). “Em sentia tan malament i estava tan desesperada que m’hauria conformat amb molt menys, una quarta part d’aquell temps”, explica la dona en la celebració del centenari del seu ronyó màgic.

Aleshores, els ronyons de Sue operaven a un deu per cent de la capacitat màxima, molt per sota del necessari per poder fer una vida normal, i la insuficiència renal feia que la seva expectativa de vida no fos particularment optimista si no es beneficiava d’un trasplantament (tenia la pell de color groc, no tenia ni gana ni energia, fins al punt que amb prou feines podia caminar). I encara que l’edat de la seva mare no la convertia en la donant ideal, consideracions mèdiques (especialment de compatibilitat) van fer que els especialistes es decantessin per aquella opció.

Des d’aquella operació han transcorregut 43 anys, un fet que la professió mèdica considera un petit miracle. “Sens dubte ho és, i cal donar les gràcies als magnífics gens de la família, però jo també hi he posat el meu granet de sorra, fent exercici, amb una vida saludable i prenent al llarg de tot aquest temps més de vint pastilles diàries per combatre un possible rebuig. Encara que suposo que a hores d’ara el ronyó de la meva mare ja es deu trobar com a casa. Si ara es donés de baixa, seria com aquells matrimonis de tota la vida que es divorcien quan són avis...”, diu Westhead.

Cap autoritat pertinent (Societat Britànica de Trasplantaments, Autoritat per al Control dels Teixits Humans, Ministeri de Sanitat, Centre de Trasplantaments i Transfusions de Sang...) té constància de l’existència al món –i sens dubte al Regne Unit– d’un ronyó trasplantat amb més d’un segle d’edat. El de Sue farà els 101 al novembre, si tot segueix bé com fins ara.

L’any passat es van efectuar tan sols a la Gran Bretanya tres mil trasplantaments de ronyó, i cinc mil persones es troben en llista d’espera (de mitjana dos o tres anys per rebre el d’un donant que hagi mort, molt menys si es tracta del d’un familiar). El paper principal d’aquest òrgan és filtrar els residus de la sang i convertir-los en orina. Si falla i el procés no es duu a terme, el cos acumula residus i la vida de l’interessat corre un perill seriós.

En el cas del cor, la persona que més temps ha viscut amb un òrgan trasplantat és John McCafferty, que va rebre el seu l’octubre del 1982 a Londres i va viure 33 anys més, fins a la seva mort preci­sament a conseqüència d’una infecció i insuficiència renal, als 73 anys.

Als Estats Units, fa uns dies, una dona va ser portada a l’altar per l’home que té el cor que va donar el seu pare en morir. “Va ser molt emocionant –va dir–, com si una part d’ell hagués estat amb mi aquell dia tan assenyalat”.

Rafael Ramos
13/08/2016