divendres, 31 de març del 2017

L’hora dels capellans casats?

El Papa creu que abolir el celibat “no és cap solució” a la falta de sacerdots, però explora vies per superar-la
Dues esglésies diferents: l’arquebisbe de Canterbury, Justin Welby, amb la seva dona Caroline, en una trobada amb el papa Francesc (Vatican Pool / Getty)
Francesc juga amb una certa ambigüitat quan parla del celibat. Segons el Papa, l’abolició del celibat com a requisit obligatori “no és cap solució” davant la falta de sacerdots. Tot i això, considera que les insufi­cients vocacions són “un problema enorme” per a l’ Església catòlica, i per això explora vies per pal·liar-lo. Una seria l’ordenació – com a diaques, però potser en el futur com a capellans–, en àrees geogràficament molt aïllades, dels anomenats viri homes casats d’una certa edat i una conducta cristiana provada. Es parla de l’ Amazònia brasilera com a primer terreny experimental.

Les declaracions recents de Jorge Mario Bergoglio al setmanari alemany Die Zeithan tornat a crear expectatives, potser exagerades. Hi va haver una frase clau. A la pregunta de si ha arribat l’hora de suprimir el celibat sacer­dotal o de relaxar-lo, el Papa va dir: “A l’ Església sempre es tracta de reconèixer el moment oportú quan l’Esperit Sant demana alguna cosa”.

De fet, fa tres anys, quan va tornar de la visita a Terra Santa, a l’avió, Francesc ja va puntualitzar: “El celibat no és un dogma de fe; és una regla de vida que jo aprecio molt i crec que és un do per a l’ Església”, però, “com que no és un dogma de fe, sempre hi ha la porta oberta”. El Papa va recordar que els capellans de les esglésies de ­ritu oriental fidels a Roma, com els maronites libanesos i els coptes egipcis, sí que són homes casats.

Francesc va descartar, en canvi, que les dones es puguin ordenar. Ho va fer en la seva primera roda de premsa, l’estiu del 2013, mentre tornava de Rio de Janeiro. Però no va defensar la posició amb excessiva vehemència, sinó que va atribuir a Joan Pau II el tancament d’aquesta porta a l’ Església, de manera definitiva. Bergoglio, al contrari, està avaluant la introducció de les dones al diaconat. Una escletxa cap a eventuals replantejaments futurs?

Per Sandro Magister, un dels vaticanistes més veterans, de la revista L’Espresso, que sol donar veu al malestar i el mal humor dels que no comparteixen ni l’estil ni el programa d’aquest Papa, l’ambigüitat és un tret d’aquest pontificat. “Ell sempre parla de manera ambigua –opina Magister–. No ens ha de meravellar. És el seu estil. L’ambigüitat obre una escletxa perquè es discuteixi alguna cosa i que al final s’arribi a una decisió”.

L’octubre del 2018 hi haurà una gran oportunitat per discutir, a nivell d’ Església planetària, sobre la falta de capellans i el celibat. Se celebrarà un sínode sobre “els joves, la fe i el discerniment vocacional” a Roma. El Vaticà no vol circumscriure el debat a les vocacions sacerdotals o de vida religiosa, sinó reflexionar sobre una crida més general a viure com a creients compromesos al si de la família, en el voluntariat, en la vida civil i, fins i tot, en l’activitat política.

El panorama de les vocacions varia molt segons la regió del món. La situació dels seminaris i el nombre d’ordenacions són un mirall de la salut del catolicisme. La crisi és molt profunda i alarmant, des de fa lustres, a Europa i Amèrica del Nord. Al centre i el sud del continent americà les coses van més bé, però tampoc no hi ha una evolució positiva els últims anys.

La gran esperança de l’ Església és a Àfrica i Àsia. Aquests dos continents aporten actualment més de la meitat dels seminaristes, i la tendència va en augment.

L’auge de les vocacions asiàtiques i africanes compensa el descens o l’estancament de les europees i les americanes. Amb tot, l’oficina central d’estadística de l’ Església està detectant, per primera vegada des de l’any 2000, una lleugera caiguda del nombre total de sacerdots. Són les dades de l’any 2015, les últimes disponibles, encara no publicades però a què va tenir accés aquest diari. “Passa alguna cosa –va in­dicar una font–. És una combinació de morts, menys ordenacions els últims tres anys i més abandonaments”. Els que pengen la sotana, que solien ser al voltant d’un miler cada any, van augmentar en diversos centenars el 2015. Són xifres petites, però podrien ser preocupants si es consoliden en anys posteriors. Tot això s’està produint sota el pontificat de Francesc i contradiu una certa imatge assentada en l’opinió pública sobre el ressorgiment del catolicisme gràcies al fort carisma del papa argentí. Les xifres no el ratifiquen.

A Marco Tosatti, un altre vaticanista de llarg recorregut que veu Bergoglio amb escepticisme, les dades sobre les vocacions no el sorprenen. El seu judici és dur: “Em sembla evident que no hi ha un ­estímul als joves (per fer-se sacerdots) de part d’aquest Papa. Les ­xifres ho diuen. Els números tenen un defecte, que no es poden discutir”. Segons Tosatti, alguns ordes religiosos tradicionalistes, com els franciscans de la Imma­culada i la Fraternitat dels Sants Apòstols, que tenien moltes vocacions, “ara estan en el punt de mira del seu bisbe o del Papa”. “Si els joves hi acudeixen i tu els dones un cop al cap, no pots esperar que sorgeixin vocacions en altres llocs”. Per aquest vaticanista, el problema no és liberalitzar o relaxar la doctrina, sinó tot el contrari. Tosatti constata que “en països com Bèlgica, Holanda i Alemanya, on l’ Església és progressista, no hi ha vocacions”. “Caldria fer algunes preguntes –conclou–. Els joves busquen una cosa sòlida a què es puguin dedicar, no simplement alguna cosa que poden trobar en un altre lloc. Si comprometen la seva vida, ho han de fer per una ­cosa que val la pena, no només el discurs genèric de la bondat, de la solidaritat. Busquen alguna cosa més, i en aquest moment no ho troben. Em sembla evident”.

El desplaçament del centre de gravetat del catolicisme a Àfrica i Àsia es nota en els ordes religiosos. L’actual portaveu dels jesuïtes, Patrick Mulemi, és de Zàmbia. Ara als departaments de la cúria general treballen una desena de jesuïtes de l’ Índia, un dels vivers de la companyia fundada per Sant Ignasi de Loiola el 1534. “Això no hauria estat així fa uns quants anys –admet Mulemi–. La companyia està mirant al sud global (Llatinoamèrica, Àsia i Àfrica) per cobrir diverses posicions a l’orde”.

Per Eugene Muhire, un jove sacerdot ruandès de la Comunitat de Sant Egidi, ordenat el novembre passat a Roma, el boom de l’ Església a Àfrica “té a veure amb el fet que és una realitat nova, mentre que a Europa és una realitat mil·lenària”. “La nostra fe encara està naixent i encara no ha passat per les crisis que hi ha hagut aquí –afegeix–. Per mi el drama de la fe és quan l’home es creu omnipotent, gràcies al desenvolupament, a la industrialització. A Àfrica aquest procés ha tingut lloc a una escala molt més reduïda que a la societat occidental. L’ Església continua tenint autoritat perquè creix i viu a prop de la gent, que la veu com un exemple, no només els capellans i els bisbes, sinó també els fidels laics que es comprometen en les seves comunitats”.

Muhire va abraçar la fe i va decidir fer-se cura molt jove, durant el conflicte civil i el genocidi de què va ser víctima el seu país. “ Déu em va salvar la vida, i per això em sembla que l’he de lliurar pel bé dels altres, tal com diu l’ Evangeli”, explica. I no pensa que abolir el celibat suscitarà més vocacions: “A mi m’agrada pensar en el fet de ser sacerdot com la idea d’abandonar-ho tot, la pròpia vida, a favor de Déu i de l’ Església”.

Eusebio Val
30/03/2017

dijous, 30 de març del 2017

“La base d’un cervell sa és la bondat, i es pot entrenar”

Richard Davidson, doctor en Neuropsicologia, investigador en neurociència afectiva
Vaig néixer a Nova York i visc a Madison (Wisconsin), on soc professor de Psicologia i Psiquiatria a la universitat. La política s’ha de basar en el que ens uneix, només així podrem reduir el patiment al món. Crec en l’amabilitat, la tendresa i la bondat, però ens hi hem d’entrenar.

Jo investigava els mecanismes cerebrals implicats en la depressió i en l’ansietat. 

... i va acabar fundant el Centre de Recerca de Ments Saludables.
Quan estava en el segon any a Harvard va aparèixer al meu camí la meditació i me’n vaig anar a l’Índia per investigar com podia entrenar la meva ment. Òbviament els meus professors em van dir que estava boig, però aquell viatge em va marcar el futur.

Així comencen les grans històries.
Vaig descobrir que una ment en calma pot produir benestar en qualsevol mena de situació. I quan des de la neurociència em vaig dedicar a investigar les bases de les emocions, em va sorprendre veure com les estructures del cervell poden canviar en només dues hores.

En dues hores!
Avui podem mesurar-ho amb precisió. Portem meditadors al laboratori; i abans i després de meditar els prenem una mostra de sang per analitzar l’expressió dels gens.

I l’expressió dels gens canvia?
Sí, i veiem com a les zones on hi havia inflamació o una tendència a la inflamació, aquesta baixa abruptament. Van ser uns descobriments molt útils per tractar la depressió. Però el 1992 vaig canviar conèixer el Dalai-lama i la meva vida va canviar.

Un home molt nodridor.
“Admiro la vostra feina, em va dir, però considero que esteu molt centrats en l’estrès, l’ansietat i la depressió; no t’has plantejat enfocar els teus estudis neurocientífics en l’amabilitat, la tendresa i la compassió?”.

Un enfocament subtil i radicalment diferent.
Li vaig prometre al Dalai-lama que faria tots els possibles perquè l’amabilitat, la tendresa i la compassió estiguessin al centre de la investigació. Unes paraules mai esmentades en cap estudi científic.

Què ha descobert?
Que hi ha una diferència substancial entre empatia i compassió. L’empatia és la capacitat de sentir el que senten els altres. La compassió és un estadi superior, és tenir el compromís i les eines per alleujar el patiment.

I què té a veure això amb el cervell?
Els circuits neurològics que porten a l’empatia o a la compassió són diferents.

I la tendresa?
Forma part del circuit de la compassió. Una de les coses més importants que he descobert sobre l’amabilitat i la tendresa és que es poden entrenar a qualsevol edat. Els estudis ens diuen que estimulant la tendresa en infants i adolescents milloren els seus resultats acadèmics, el seu benestar emocional i la seva salut.

I com s’entrena?
Els fem portar a la ment una persona pròxima, reviure una època en què aquesta persona va patir i conrear l’aspiració de deslliurar-la d’aquell patiment. Després ampliem el focus a persones que no els importen i finalment a les que els irriten. Aquests exercicis redueixen substancialment el bullying a les escoles.

De meditar a actuar hi ha un bon tros.
Una de les coses més interessants que he vist en els circuits neuronals de la compassió és que la zona motriu del cervell s’activa: la compassió et capacita per moure’t, per alleujar el patiment. 

Ara vol implementar al món el programa Healthy minds (ments sanes).
Va ser un altre dels reptes a què em va esperonar el Dalai-lama, i hem dissenyat una plataforma mundial per escampar-lo. El programa té quatre pilars: l’atenció; la cura i la connexió amb els altres; l’apreciació de ser una persona saludable (tancar-se en els propis sentiments i pensaments és causa de depressió)...

S’ha d’estar obert i exposat.
Sí. I finalment cal tenir un propòsit en la vida, cosa que està intrínsecament relacionada amb el benestar. He vist que la base d’un cervell sa és la bondat, i l’entrenem en un entorn científic, una cosa que no s’havia fet mai.

Com es pot aplicar a escala global?
A través de diferents sectors: educació, sanitat, governs, empreses internacionals...

A través dels que han potenciat aquest món oprimit en què vivim?
Té raó, per això soc membre del consell del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, per convèncer els líders que cal fer accessible el que sap la ciència sobre el benestar.

I com els convenç?
Mitjançant proves científiques. Els exposo, per exemple, una investigació que hem dut a terme en diferents cultures: si interactues amb un nadó de sis mesos a través de dos titelles, un que es comporta de manera egoista i un altre que ho fa amable i generós, el 99% dels nens prefereixen el ninot cooperatiu.

La cooperació i l’amabilitat són innates.
Sí, però són fràgils, si no es cultiven es perden, per això jo, que viatjo moltíssim (una font d’estrès), aprofito els aeroports per enviar mentalment bons desitjos a la gent que em vaig trobant, i això canvia totalment la qualitat de l’experiència. El cervell de l’altre ho percep.

Tot just un segon per seguir a la seva.
La vida són només seqüències de moments. Si encadenes aquestes seqüències, la vida canvia.

El mindfulness és un negoci avui.
Cultivar l’amabilitat és molt més efectiu que centrar-se en un mateix. Són circuits cerebrals diferents. A mi no m’interessa la meditació en si mateixa sinó com accedir als circuits neuronals per canviar el dia a dia, i sabem com s’ha de fer.

Ima Sanchís
27/03/2017
La Vanguardia

dimecres, 29 de març del 2017

“Deixem que treballin els robots i ocupem-nos del que importa”

Rutger Bregman: historiador, periodista i autor del manifest ‘utopia per a realistes’
Rutger Bregman : “Deixem que treballin els robots i ocupem-nos del que importa” / RAQUEL MOSULL DEL CAMPO
Té 28 anys, una eloqüència poc habitual a la seva edat i una clarividència que et fa posar en guàrdia. L’holandès Rutger Bregman defensa que sense utopia la humanitat es marceix, es torna poruga i això vol dir talent esclafat en nom de feines “merdoses” que no aporten valor a la societat, però també vol dir fronteres tancades i xenofòbia. L’antídot: una renda bàsica i universal per acabar amb la pobresa, reduir la jornada laboral fins a les 15 hores setmanals perquè la gent s’ocupi de coses “realment importants” i obrir les fronteres perquè l’economia millori. Ho té tot escrit a Utopia per a realistes, un assaig-manifest publicat per Empúries que ha sacsejat el debat polític i filosòfic a Holanda.

Tot el que proposa sona tan bé que no sé si m’ho crec...
No es tracta de proposicions ideològiques sinó d’evidències científiques. Està demostrat que la pobresa és molt cara i que la solució passa per donar diners gratis.

Seria meravellós, però ens ho podem permetre?
Sí, i existeixen molts exemples que ho proven. Als anys 70, per exemple, en un poble canadenc anomenat Dauphin van fer un experiment molt interessant que consistia a pagar una renda bàsica a tots els ciutadans. La criminalitat va baixar, també la violència domèstica, i els problemes relacionats amb les malalties mentals van disminuir.

I això era més rendible?
Sortia molt més barat pagar aquesta renda mínima per acabar amb la pobresa i permetre que els ciutadans triessin amb més llibertat a què volien dedicar-se que no pas pagar el sobrecost sanitari i de seguretat que genera el model capitalista. A més a més, ¿de què serveix que el 40% de la gent tingui una feina merdosa, inútil, que no aporta valor social? Molts treballen només pel sou i, si poguessin, ho deixarien. Parlo, per exemple, de gent jove i brillant que acaba dedicant-se a crear productes financers tòxics.

És el que va passar al poble canadenc?
En alguns casos sí. N’hi va haver que van deixar la seva antiga feina per dedicar-se a coses que els interessaven més, però també hi va haver gent que va continuar fent el mateix. La qüestió és que, contràriament al que molts creien, la gent va continuar sent molt activa. De fet, només les dones que acabaven de tenir fills i els estudiants treballaven menys.

Quin rol haurien de jugar els robots en una societat com la de Dauphin?
Jo crec que, precisament, ens haurien de permetre treballar menys en el que no ens interessa i dedicar més temps al que realment importa. L’economista John Maynard Keynes va fer una profecia d’acord amb la qual els homes acabarien reduint la seva jornada laboral fins a les 15 hores setmanals i els robots s’encarregarien de la resta. Actualment, ja fan el 30% de les tasques que abans només feien els humans i d’aquí uns anys aquest percentatge serà del 70%. Hem de deixar que treballin els robots, deixem que ens robin la feina i ocupem-nos de les coses importants, com cuidar els nostres fills i la gent gran, lluitar contra el canvi climàtic i el càncer o escoltar música.

No m’imagino les grans empreses i els polítics defensant aquestes tesis...
Els governs sempre són els últims a defensar els canvis i les idees revolucionàries. Et diran que és una bogeria però també ho deien quan la gent protestava contra el racisme o defensava la igualtat de gènere. Les revolucions transformen el que és impossible en realitat. Sempre ha sigut així i no veig per què ara hauria de ser diferent.

L’altra revolució que proposa al llibre és l’obertura de les fronteres.
Sí, perquè si mirem els últims segles de la història de la humanitat veurem que, des de l’Imperi Romà fins als EUA, la immigració ha sigut un element clau de la prosperitat econòmica. La immigració és l’eina més poderosa per lluitar contra la pobresa, però no hi ha gaires polítics disposats a defensar aquesta idea.

Més aviat hi ha polítics com l’ultradretà holandès Geert Wilders que guanyen pes, i polítiques migratòries restrictives com les de la UE...
Justament, són polítiques restrictives per por a la possibilitat que personatges com Geert Wilders guanyin vots i poder. Però, com et deia, la política sempre és l’última peça de la cadena, i la revolució d’un món sense fronteres també comença amb la gent boja del carrer.

En queda prou de gent boja?
No gaire, la veritat és que anem curts de pensament utòpic.

Maria Altimira
27/03/2017

dimarts, 28 de març del 2017

Eduard Gratacós: “Un terç de la intel·ligència es determina durant l’embaràs”

Cirurgià fetal, director de BCNatal (Clínic - St. Joan de Déu ). Un de cada mil embarassos requereixen una intervenció fetal. Gratacós fa 20 anys que es dedica a aquest tipus de cirurgies, que no acostumen a durar més de 20 minuts. Assegura que "són una rebel·lió contra la selecció natural"

El doctor Gratacós és un referent mundial en cirurgia fetal. Va fer la seva primera operació a un fetus l’any 1997 a Bèlgica. / PERE TORDERA
El doctor Gratacós i el seu equip fan entre 120 i 150 cirurgies fetals a l’any. Assegura que si la tecnologia ho permetés se’n podrien fer més, i és que des del 2005 no s’ha evolucionat gaire tecnològicament. “Hi ha algunes malalties que encara ens costen”, es lamenta.

Quines són aquestes malalties que costen més de tractar?
En un fetus una vàlvula cardíaca fa dos mil·límetres. En un adult, arribem a la vàlvula del cor pel sistema circulatori amb un catèter des de l’artèria femoral. Amb els fetus, de moment, encara anem al cor amb agulles, i això té risc de mortalitat. Necessitem que la tecnologia avanci.

Vostès fan catèters de 0,3 mm en artèries d’un mil·límetre...
Treballem a una escala molt petita. Hem d’arribar a un pacient que és dins d’un altre pacient sense fer-li mal al de fora, que és la mare, i sense que l’embolcall es trenqui. El nadó està vivint en una piscina que no podem trencar, perquè la necessita per viure. És un repte tecnològic.

Les cirurgies fetals són ràpides?
Sí, són cirurgies que es planifiquen durant molt de temps i es fan en 20 minuts. El cos té sistemes d’alarma per protegir el fetus, però també la mare, i si el cos de la mare detecta que hi ha qualsevol problema expulsa el fetus. El primer que s’ha de protegir és la mare, que pot tenir més fills. Quan nosaltres entrem en un úter, estem entrant en un sistema que està preparat per posar-se en marxa i expulsar el nadó. Només podem fer-li un forat o dos a l’úter i hem de tenir molt clar què farem.

Vostè diu que la cirurgia fetal és la rebel·lió contra la selecció natural.
La medicina en general ja ho és. Quan estem tractant fetus que tenen malalties ens estem rebel·lant contra la selecció natural, però en aquest cas, a més, radicalment, perquè no tan sols estem curant un ésser viu, sinó que a més l’estem curant quan és a dins d’un altre.

Quina és la patologia més comuna?
El 70% són els bessons. Estan connectats a través de la placenta i es passen sang l’un a l’altre. A vegades això es desequilibra i els podria matar. En un 90% dels casos aconseguim salvar-los a tots dos. També hi ha problemes a la tràquea i als bronquis, que no són tan greus, però que tenen temps de desenvolupar-se perquè el fetus no necessita respirar a l’úter. En néixer moriria en pocs minuts. Es detecta amb una ecografia ben feta.

Vostè ha dit que el màxim exponent de les cirurgies fetals ha sigut entre el 1996 i el 2005, i que després s’ha estancat...
Des del 2005 que no hem fet un gran salt amb nous instruments. El 1995 la gran innovació va ser que vam passar de tenir uns endoscopis molt gruixuts i curts a tenir-ne uns que eren molt llargs i fins. Ara estem intentant fer un salt.

I en què consisteix?
Hem d’eliminar el factor humà de la cirurgia. Treballem amb enginyers, químics i matemàtics en un projecte que ens financen la Fundació Cellex i l’Obra Social La Caixa i que està dotat amb set milions d’euros. L’objectiu és desenvolupar robots per guiar els nostres braços i ser molt més precisos del que som. Hauríem de poder reparar una espina bífida amb endoscòpia, i el nivell de precisió que necessitem no el pot aconseguir ni el millor cirurgià del món.

I com serà aquest robot?
Estem desenvolupant un sistema de guiat tridimensional, que farà que sàpigues en tot moment on ets. Abans de la cirurgia fas una ecografia i una ressonància i hi ha un ordinador que te les fusiona i et crea un mapa tridimensional. I hi ha uns sensors fora del pacient que fan de GPS i et guien l’endoscopi. Això serà la cirurgia del futur.

Com convenç les mares per fer les operacions?
El component bioètic és molt important, perquè estàs fent mal a una persona per fer-li bé a una altra, i això no es dona en cap altre cas en la medicina. La proporció de pacients que accepten un tractament fetal és similar als percentatges d’èxit que se’ls donen.

L’embaràs determina la intel·ligència del fetus?
Un terç del funcionament del cervell ve determinat per la vida uterina, que construeix molts circuits que després s’hauran d’omplir amb continguts durant els primers anys de vida. Precisament els primers anys de vida són l’altre terç de la intel·ligència. I el terç restant són els gens. Si la natura t’ha donat bons gens, però les altres dues parts no són bones, no et serviran de gaire.

La malaltia placentària n’és un exemple?
Sí, és el retard en el creixement. Si un fetus té un retard de creixement intrauterí, i havia de pesar tres quilos però la seva placenta no ha funcionat bé i n’ha pesat dos, el seu cervell no s’haurà construït igual. No pots construir la mateixa casa amb 100 totxanes que amb 80. L’ambient prenatal et predisposa, però tu pots revertir aquests problemes, sobretot els primers anys de vida. Hem demostrat que nens amb retard de creixement poden tenir trastorns d’aprenentatge, cors una mica més grans o ser hipertensos. Les patologies de l’adult provenen de disposicions prèvies.

Georgina Ferri
26/03/2017

dilluns, 27 de març del 2017

Brugada: «El Trueta ha de poder oferir tots els serveis de la cardiologia avançada»

L'hospital preveu fer 200 ablacions cardíaques l'any i instal·lar 30 desfibril·ladors automàtics 

La nova unitat d'arítmies de l'hospital Trueta de Girona entrarà en servei a finals d'any i suposarà una inversió global d'uns 3 milions d'euros (MEUR), entre les obres que calen per adequar un espai a la sisena planta i la compra dels aparells específics. La posada en marxa de la nova unitat permetrà tractar les arítmies i instal·lar desfibril·ladors automàtics des de Girona, evitant així que els pacients s'hagin de traslladar a Barcelona com fins ara. El nou cap del servei de cardiologia, el doctor Ramon Brugada, ha detallat que preveuen fer uns 200 estudis electrofisiològics i ablacions per radiofreqüència l'any i instal·lar una trentena de desfibril·ladors. "Quan parlem de salvar vides parlem de temps i, si podem tractar els pacients des de Girona, l'escurcem", ha afirmat Brugada.

El servei de cardiologia del Trueta ha col·locat aquest any el primer Desfibril·lador Automàtic Implantable (DAI) i preveu instal·lar-ne una vintena al llarg del 2017. La implantació dels desfibril·ladors i el seguiment posterior és només l'embrió del que serà la futura unitat d'arítmies de l'hospital de referència de les comarques gironines.

El nou cap de servei de cardiologia, el doctor Ramon Brugada, ha explicat que la previsió és que la nova unitat entri en servei a finals d'any o a principis del 2018. "És una demanda que fa el territori des de fa anys, no ve d'un mes o dos perquè el que és important és que el projecte tira endavant i serà una realitat", ha indicat. D'aquesta manera, els especialistes podran tractar les arítmies i col·locar els desfibril·ladors des de Girona i evitaran que els pacients s'hagin de continuar traslladant a Barcelona.

La inversió global prevista per a la nova unitat és d'uns 2 MEUR. El pressupost inclou les obres que s'han de fer a la sisena planta de l'hospital i la compra dels aparells específics, que s'enduran el gruix del la inversió. De fet, l'Institut Català de la Salut (ICS) ja ha tret a licitació l'adquisició del sistema radiogràfic per un import d'1,5 MEUR.

Brugada ha explicat que la unitat podrà tractar els pacients que fan arítmies. D'entrada, fent els estudis sobre el seu cas i determinant quin tractament necessiten, ja sigui medicació o una ablació cardíaca. "Hi ha pacients que necessiten el que anomenem estudis electrofisiològics o ablació per radiofreqüència, que vol dir curar l'arítmia cremant una petita part del cor", ha explicat el cardiòleg.

El perfil de pacients amb arítmies són joves d'entre 14 i 25 anys que pateixen palpitacions, persones que han patit un infart, pacients amb insuficiència cardíaca o persones amb malalties genètiques familiars que porten associades arítmies. "És una de les poques coses que curem en cardiologia perquè simplement introduïm un petita tub a través d'un catèter a la cama i hi apliquem escalfor o també fred, si és una crioablació", ha ressaltat Brugada.

La nova unitat se situarà a la sisena planta, al costat de la unitat d'hemodinàmica i on actualment s'hi fan procediments no invasius com ecocardiografia, proves d'esforç o electrocardiogrames. Segons ha detallat Brugada, aquestes instal·lacions es traslladaran a la setena planta per deixar lloc per a la unitat d'arítmia. "Tindrem una zona de recuperació del pacient que serà comú per a la nova unitat i per a hemodinàmica", ha afirmat.

Professional especialitzat
Durant el primer any de funcionament de la unitat, preveuen fer 200 ablacions cardíaques i instal·lar 30 desfibril·ladors. Això se sumarà a la feina que ja fa el servei de cardiologia actualment, com la implantació de 700 marcapassos anuals. Brugada ha explicat que, per començar a caminar, contractaran un especialista en tractar arítmies i no descarten ampliar la plantilla més endavant per arribar a fer 350 estudis i implantar 100 desfibril·ladors l'any.

Ramon Brugada reivindica que la nova unitat és important per a la "consolidació" del servei de cardiologia del Trueta i per donar la millor atenció possible als pacients de les comarques gironines. "Quan parlem de salvar vides parlem de temps i, si podem tractar els pacients des de Girona, l'escurcem", ha afirmat.

El cap del servei de cardiologia destaca que la unitat d'arítmies al Trueta complementa els tractaments que es poden oferir des de l'hospital, que ja compta amb hemodinàmica intervencionista les 24 hores per desobstruir artèries als pacients que pateixen un infart i amb cirurgia cardíaca. "El Trueta ha de poder oferir tots els serveis de la cardiologia avançada excepte coses tan específiques com els trasplantaments de cor, que es poden continuar fent des de Barcelona", ha conclòs.

ACN
26/03/2017

dissabte, 25 de març del 2017

Desmuntant els mites populars sobre l´aigua

Experts de la Universitat Oberta de Catalunya apunten que l'aigua de l'aixeta és tan bona per a la salut com l'envasada

A l'aigua no se li poden atribuir propietats curatives, la que surt per l'aixeta és tan bona per a la salut com l'envasada, l'aigua sempre és «lleugera», el plàstic en què s'embotella no té contaminants... són algunes de les certeses que expliquen els experts per desmuntar els falsos mites sobre aquest element.

Amb motiu de la celebració el dia 22, del Dia Mundial de l'Aigua, experts de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) expliquen que hi ha creences populars de tota mena, algunes de certes però moltes altres de falses.

«A l'aigua no se li poden atribuir propietats curatives», assegura la biòloga i professora dels Estudis de Salut de la UOC, Alicia Aguilar, qui diu que d'aigua «n'hi ha de molts tipus» (d'aixeta, embotellada, de baixa mineralització, etc.) i cadascuna té les seves característiques, que poden contribuir o no a algunes funcions orgàniques.

Les aigües d'elevada mineralització -com les càlciques o hipersòdiques- poden ser, per exemple, desaconsellables en casos de problemes renals, càlculs, hipertensió o per als nadons, i les fluorades, en canvi, poden ser recomanables per a la protecció dental, explica la biòloga.

La duresa de l'aigua només és un altre aspecte controvertit. La bioquímica Carmen Carrión, explica que la duresa està condicionada per la quantitat de ions en dissolució, «sobretot de calci i magnesi».

Des del punt de vista del consum humà, diferents informes publicats per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) no han trobat proves científiques que sigui perjudicial per a la salut.

Carrión només puntualitza que les aigües dures són menys recomanables per a les persones amb alteracions cutànies i que en alguns casos «poden provocar èczemes». El nivell de duresa o mineralització, a més, pot influir en el gust de l'aigua, apunta.

L´aigua de l´aixeta
Existeix també el mite popular que l'aigua de l'aixeta és de pitjor qualitat que l'envasada, tòpic que desmenteix amb rotunditat Aguilar. «L'aigua de l'aixeta passa per uns controls analítics exhaustius de les seves característiques físiques, químiques i microbiològiques que garanteixen la qualitat i la seguretat per al consum humà. Que l'aigua sigui de l'aixeta no vol dir que sigui més dolenta que l'envasada», segons Aguilar.

«L'aigua envasada, de fet -afegeix la biòloga-, no és estèril, no garanteix zero microorganismes d'origen. El que assegura, també per mitjà d'uns controls molt estrictes, és que no hi hagi patògens».

Els experts recorden que les etiquetes dels envasos han d'informar de la procedència de l'aigua i del tipus (mineral natural, preparada, etc.) del nom de l'empresa, data de consum preferent i recomanacions de conservació, entre d'altres coses.

Aguilar puntualitza que a més, una classe d'aigua no es pot atribuir una qualitat pròpia que és característica de l'aigua en general, «com aigua lleugera, perquè totes ho són».

Un altre mite que Aguilar desmunta és que l'aigua envasada en ampolles tant de plàstic com de vidre està lliure de contaminants, encara que ella recomana el vidre «perquè és un material fàcil de netejar, que es pot desinfectar, rentar a elevades temperatures i, per tant, reutilitzar, i és un material més sostenible per al medi ambient».

Sobre les ampolles d'alumini que fan servir els excursionistes per transportar l'aigua, la biòloga indica que «són una bona opció, perquè aquest material és lleuger, no deixa passar la llum i és bastant resistent als cops», encara que hi ha experts que recomanen comprovar que el bidó tingui recobriment interior perquè l'alumini no estigui en contacte amb l'aigua i s'evitin possibles migracions de substàncies que puguin ser un risc per a la salut.

«Algunes accions humanes quotidianes poden afectar la qualitat de l'aigua i incrementar els costos de depuració de l'aigua residual», alertat Hug March, expert de la UOC en gestió urbana de l'aigua. La primera pràctica nociva, segons aquest investigador, és llançar per l'aigüera l'oli de cuina o uns altres greixos que s'utilitzen per fregir.

«Petites quantitats d'oli poden afectar la qualitat de grans quantitats d'aigua i de rebot encarir el procés de tractament a les plantes de depuració», adverteix March, que demana que l'oli usat es dugui en recipients al centre de recollida, així com els medicaments que ja no s'utilitzen no s'han de llançar pel lavabo i han de ser portats a les farmàcies.

DDG
22/03/2017

divendres, 24 de març del 2017

“Per al país, la nostra opció hauria de ser que la majoria decideixi”

Entrevista a Octavi Vilà, abat del Monestir Reial de Santa Maria de Poblet
Octavi Vilà, tarragoní i monjo des de 2005, és abat de Poblet des de desembre de 2015. / JOSEP LLUÍS SELLART
Des del desembre del 2015 aquest tarragoní de 55 anys és l’abat de Poblet. Després d’un primer any de “descobriment” té davant seu molts reptes en un monestir estretament lligat al Camp de Tarragona i amb un simbolisme indiscutible a nivell nacional.

Quin balanç fa d’aquest any i escaig que porta com a abat?
Tot i que els monjos que fa anys que som aquí ja sabem el que significa el monestir, quan et toca una responsabilitat com aquesta descobreixes moltes coses. També ha sigut un any de molts contactes amb molta gent, que com a monjo no tenia. Ha sigut sobretot un any de descobriment.

Després d’aquest període, vol impulsar canvis, nous projectes?
Nosaltres no fem canvis radicals d’un abat a un altre, hi ha una línia de continuïtat. Segueixo i acabo coses que el meu predecessor havia començat. Cada persona, però, té la seva manera de ser particular i posa l’accent en coses concretes.

Quines són aquestes idees?
Respecte a la projecció externa, l’objectiu que ens hem programat és que les persones que visitin el monestir marxin amb la idea que aquest és un edifici Patrimoni de la Humanitat però construït per acollir una comunitat monàstica que, en ple segle XXI, es manté amb 29 monjos que hem deixat la vida normal per venir aquí i seguir Déu. I volem que la gent es pregunti per què som aquí.

Com es compagina aquesta vida espiritual amb el paper social, econòmic i cultural de Poblet?
Quan es va restaurar la vida monàstica el 1940, el prior Rosavini va tenir la temptació de fer un monestir paral·lel, amb la part monumental per a les visites turístiques mentre la comunitat feia servir la part més interior del monestir. Al final es va decidir que es podien compaginar les dues coses. Aquesta va ser una bona decisió. El que fem és que quan hi ha visites no utilitzem el circuit turístic i a l’inrevés. També hi ha una part més de clausura que no es visita excepte en comptades ocasions.

A nivell de país, Poblet té un simbolisme important.
Poblet és el monestir més vinculat a la història del país. No hem d’oblidar que aquí descansen vuit comtes reis i això li dona un caràcter molt especial. I també és un punt de trobada dels diferents territoris que formaven la Corona d’Aragó. Rebem amb certa freqüència personatges importants de la vida política i també social del país. Pocs dies després de ser escollit abat, es va reunir aquí la directiva del Barça.

Qui ha vingut a Poblet i ha reconegut tenir-hi una relació especial és el president Puigdemont...
El president Puigdemont va estar a Poblet gairebé un dia sencer en visita privada. Va visitar els diferents espais, l’Arxiu Tarradellas i l’escola. I quan els va preguntar la procedència als alumnes, dos d’ells eren romanesos i els va parlar en romanès, i aquells nois van quedar una mica astorats. Va compartir la pregària amb la comunitat, va dinar amb nosaltres i els monjos hi vam poder parlar. Ens va recordar que havia vingut com a hoste de jove dos o tres estius i en guardava molt grat record, i que Poblet l’havia influït molt en aquell moment de la vida.

Com veu la situació del país?
La visita del president i també d’altres personalitats com el vicepresident Junqueras, que ve sovint a passar algun cap de setmana a la residència que tenen els salesians al costat del monestir, et permet escoltar testimonis de primera mà. Crec que vivim un moment molt important i és complicat saber com pot evolucionar la situació a mitjà termini. La comunitat és plural i tenim tantes sensibilitats com hi ha al país, i no prenem un posicionament concret. Rebem i escoltem tothom. El nostre referent és el document Les arrels cristianes de Catalunya, elaborat pels bisbes catalans i en què es demana respecte a la identitat cultural i lingüística del país i que sigui el mateix país qui pugui decidir el tipus d’estructura política que ha de tenir. No prenem oficialment partit per cap posició, però l’opció hauria de ser la que la majoria de la població decideixi.

Com valora la situació actual de l’Església catalana?
Del Concili Provincial Tarraconense, celebrat a mitjans dels noranta i que volia ser la translació del Concili Vaticà II a les esglésies de Catalunya, en van sortir moltes esperances. Molts laics hi van intervenir i era interessant perquè els bisbes sentien la seva veu. Després potser l’aplicació concreta s’ha esvaït una mica, sobretot en la coordinació dels bisbats catalans. S’advocava per la fórmula de la regió eclesiàstica catalana, però al cap d’uns anys es va crear un segon bisbat a Barcelona i aquesta no ha arribat. La coordinació a la Regió Tarraconense funciona. És veritat que quan es produeix una successió en una seu episcopal hi ha moltes especulacions sobre els candidats. A Barcelona s’ha nomenat el bisbe Joan Josep Omella.

Com valora la seva tasca?
Té una llarga trajectòria social, que es pot identificar molt fàcilment amb la línia del papa Francesc. Parla el català amb molta fluïdesa perquè és de la Franja de Ponent. Barcelona és una diòcesi gran i complicada però espero que sabrà portar-la bé.

Caldria una altra trobada a l’estil del que va ser el Concili Provincial Tarraconense?
Probablement. O almenys buscar altres fórmules, com un sínode provincial, que poden aportar coses. Certament, en aquell moment el Concili va crear una certa expectació i il·lusió i ho recordo com a laic a Tarragona. La seva aplicació concreta no va ser ni tan immediata ni tan espectacular. L’Església catalana, com moltes Esglésies, pateix una manca de vocacions i això és un tema que ens ha de fer replantejar el paper dels laics dins de l’església i la seva formació teològica per dur a terme certes funcions. En certs bisbats, alguns càrrecs de la diòcesi són encarregats a laics, i és una tendència que ens trobarem. I no només perquè no hi hagi tants preveres com abans, sinó perquè és una manera de viure tots plegats l’Església. El Concili Vaticà II ja ho recollia.

Parlem del papa Francesc, ara que ja fa quatre anys que és pontífex.
A vegades, en les eleccions de papes i també d’abats pensem en moviments pendulars i no crec que sigui tan així. La manera de ser de cada persona i la seva imatge externa influeixen en la manera de transmetre el missatge, però hi ha una línia de continuïtat de Francesc amb Benet XVI, que va portar una innovació totalment revolucionària i és que un papa dimiteixi de les seves funcions. Francesc ha portat una imatge propera, dinàmica, senzilla i afronta directament problemes que hi ha en el si de l’Església, com ja havia fet Benet XVI amb certa rotunditat, com en els casos de pederàstia. I també la resposta que dona l’Església davant situacions concretes, com és la realitat social amb famílies desestructurades, persones que tenen un segon matrimoni.

A l’Església li costa molt adaptar-se als canvis de la societat.
És té la idea que l’Església fa canvis molt lentament i se li retreu que, quan els arriba a fer, la societat ja està quatre passes endavant. A vegades, però, hem de mirar-ho en perspectiva. En el seu moment va ser important el debat en el si de l’Església de l’anomenada teologia de l’alliberament. La Congregació de la Doctrina per la Fe va marcar una sèrie de límits, però el mateix Joan Pau II, en un discurs a Mèxic just caigut el Mur de Berlín, deia que, perquè hagués caigut el sistema comunista, no volia dir que el capitalisme fos una meravella, i que tenia moltes coses que no eren pròpiament cristianes i s’havien de corregir. El mateix papa Francesc va fer aportacions importants en les reunions de bisbes llatinoamericans. Hi ha elements que, per imatge externa, semblava que s’havien rebutjat en bloc, però en el fons algunes parts concretes són assimilables al llarg del temps.

Podem veure al cap dels anys canvis com dones ordenades sacerdot?
El papa Francesc ha creat una comissió per estudiar el diaconat femení. És un tema complex, però crec que s’avançarà. En l’ordre cistercenc, amb Maur Esteva com a abat general, vam incorporar les nostres monges de ple dret en les nostres estructures. A l’Església es produiran canvis no immediats o espectaculars, però es produiran.

En els últims anys s’ha produït un ràpid procés de secularització de la societat. Com es veu des d’un monestir com Poblet?
Hi ha un problema que s’arrossega de fa segles i que es va accentuar amb el franquisme, que és identificar l’Església amb l’estructura política. En treia més rendiment el règim polític que l’Església, com deia el cardenal Tarancón. I això ha provocat que l’Església se sentís còmoda amb determinats privilegis. Crec que l’Església ha de ser una comunitat de creients convençuts i un punt de referència per a la societat, però no un poder fàctic. I això ens demana un alt grau d’exigència als catòlics practicants. Hem de donar exemple que vivim la nostra fe amb sinceritat.

Quina experiència tenen de la gent que ve a l’hostatgeria interna de Poblet? Què cerquen?
Ens venen catòlics practicants, agnòstics i ateus. La sensació quan escoltes un hoste o rebem una carta d’agraïment seva és que veuen que ho vivim convençuts. El nostre principal apostolat quan algú s’acosta al monestir és que es pregunti per què determinades persones, d’un ampli ventall d’edats, de 34 a 91 anys, en ple segle XXI, han deixat la vida que podria portar tota persona per una altra renunciant a certes comoditats i llibertats i veuran que és perquè hi ha d’haver una convicció important al darrere. Nosaltres en diem crida, i altres persones, d’una altra manera. Persones que no són creients i que han conviscut diversos dies amb nosaltres s’han vist interpel·lats bastant profundament i això no passa en altres aspectes de la vida de l’Església. Potser només passa també en el cas dels missioners.

Jordi Salvat
22/03/2017

dijous, 23 de març del 2017

Un milió per descobrir el vincle entre Alzheimer i Down

L’hospital de Sant Pau posa en marxa un macroestudi amb ajuda de La Caixa
Del Bosque va ser l’estrella a la presentació del projecte de Sant Pau, la Caixa i la F. Síndrome de Down (INMA SAINZ DE BARANDA / inma sainz de baranda)
La unitat Alzheimer- Down de l’hospital de Sant Pau i la Fundació Catalana Síndrome de Down, creada fa un parell d’anys, ha acumulat un ampli coneixement i dades clíniques d’unes 400 persones sobre el principal problema de salut i de qualitat de vida que amenaça les persones amb síndrome de Down: a partir dels 60 anys, molt abans que la resta de la població, el 80% té alzheimer en les seves fases més invalidants o té els primers signes d’aquesta malaltia. Per això han implicat la Fundació La Caixa en un ambiciós projecte d’investigació –un milió d’euros–, per estudiar a fons el vincle entre alzheimer i síndrome de Down en mil persones. Serà el primer pas per conèixer a fons aquesta associació de malalties i crear xarxes de coneixement a escala mundial.

“Necessitem entendre què passa, què provoca que s’agreguin els dipòsits d’amiloide i de proteïnes Tau, que destrueixen les neurones en persones molt més joves pel fet de tenir un cromosoma 21 extra”, va explicar Rafael Blesa, responsable de neurologia de Sant Pau, a la presentació del projecte que lidera el seu equip. “No sabem, i això als metges ens fa por. Quan una persona amb síndrome de Down de 50 anys arriba a la consulta de primària i es plantegen al metge pèrdues de memòria o cognitives que estan deteriorant la seva vida, no sabem com respondre perquè no coneixem aquesta malaltia en persones amb síndrome de Down, que és gairebé una malaltia minoritària que fins ara ha estat exclosa d’assajos i estudis. Ens proposem que rebin el mateix tracte, amb els mateixos recursos que qualsevol altre alzheimer. Que no sigui una altra discriminació”.

El macroestudi (el més ampli fet al món fins ara) pretén, a més d’avançar en aquest coneixement dels mecanismes patològics en persones Down, trobar biomarcadors que indiquin en quina etapa estan per preveure què passarà i aplicar tractaments adequats, en el cas que n’hi hagi, en etapes preclíniques i quan apareixen els primers signes. També millorar la qualitat de vida dels pacients i els seus familiars amb un control efectiu dels símptomes.

Per assolir aquells reptes, seguiran un grup de mil persones adultes amb síndrome de Down mitjançant avaluacions clíniques neurològiques i neuropsicològiques, electroencefalograma i analítica sanguínia. Però una part dels mil voluntaris també passaran per proves més específiques d’alzheimer, com una punció lumbar per analitzar el seu líquid cefalorraquidi, polisomnografia, ressonància magnètica cerebral i una PET per detectar acumulacions de betaamiloide i tau, les proteïnes que s’ agreguen de manera anòmala al cervell de les persones amb alzheimer.

La pràctica totalitat de les persones amb síndrome de Down tenen als 40 anys al cervell aquests dipòsits de proteïnes que es relacionen amb un alt risc de tenir alzheimer. Saber de què depèn que es desenvolupi la malaltia o no és un dels grans reptes. A partir d’aquesta edat els casos d’alzheimer van augmentant fins a arribar a un 80% després dels 60 anys. En el conjunt de la població passa molt més tard: als 60 anys tot just són un 0,5% les persones que desenvolupen aquesta demència, i als 85 anys, un 30% o un 35%. Com més visqui la població, més possibilitats de desenvolupar-la.

Però els Down han tingut un progrés espectacular en la millora de les seves condicions de vida: en pocs decennis s’ha passat d’una esperança de vida de deu anys a més de 60. I ara l’alzheimer els frenarà? “Per nosaltres aquesta investigació és fonamental, perquè els afectats i les seves famílies puguin preveure situacions que són abso­lutament noves per a la medicina i que necessitaran solucions socials adequades que també són noves per a nosaltres”, apunta Katy Trias, directora de la fundació.

“Per a nosaltres és lluitar contra el risc d’exclusió en dos àmbits, alzheimer i síndrome de Down, en què La Caixa participa intensament a través de diversos projectes”, va apuntar Jaume Giró, director general de la Fundació La Caixa.

Ana Macpherson
21/03/2017

dimecres, 22 de març del 2017

El temps no és igual per a rics i pobres

El sociòleg Tomás Cano analitza com s’ha ampliat la fractura social en el poder sobre l’organització de la pròpia vida 


L’impacte de la crisi no només es mesura en euros. L’imma­terial també ha quedat afectat i entre aquests impactes més difícils de quantificar hi ha el temps. O, més aviat, el control sobre ell. Els canvis so­cials experimentats en les últimes dècades han modificat els usos del temps dels individus, assenyala el sociòleg Tomás Cano, i està augmentant la desigualtat entre els diferents estatus socioeconòmics en el poder sobre aquests usos del temps.

A l’article “ i, publicat a la Revista Internacional de Sociología, Cano recorda que el control del temps és dependent. És a dir, en funció de com una persona el fa servir impacta sobre els altres. “I allà on hi ha dependència (en aquest cas temporal) hi ha poder”, indica. Mentre que els individus de posicions altes tenen elevats marges de decisió sobre l’ús del temps, a mesura que es va baixant en l’estructura social els usos del temps seran més dependents, explica.

Això no significa, explica el ­sociòleg, investigador a la Universitat Pompeu Fabra i a l’Autònoma, en conversa amb aquest ­diari, que les persones (nor­malment homes) amb profes­sions ben remunerades treballin menys, sinó que al seu temps se li dona un altre valor i té marges de llibertat. El fet de tenir disponibilitat temporal per a la feina en els quadres directius és recompensada i alhora amplia la seva capacitat per fer ús de la flexibilitat quan la necessita. En l’altre extrem hi hauria les dones de les classes treballadores, on la seva disponibilitat temporal en el lloc de treball i en la família és total. No només cal parlar aquí de flexibilitat laboral, sinó de la familiar, entesa com la capacitat del treballador “per no afrontar pressions familiars per tornar a casa a una hora concreta”, ja que és la parella la que s’ocupa de la cura de la casa i dels nens.

El treball d’aquest sociòleg és una síntesi i una reflexió pròpia sobre els últims estudis publicats al voltant del poder en el control del temps. Arran de la crisi, explica, les empreses han collat els treballadors, es demanen més hores i sobretot disponibilitat. I en aquests moments cal distingir entre la flexibilitat que busquen els empleats, que persegueix un equilibri vital, amb la dels ocupadors, que vinculen flexibilitat a disponibilitat quan ho necessiten.

En un país molt vinculat al sector dels serveis, al turisme i que ha anat ampliant els horaris comercials, aquesta exigència de disponibilitat ha anat creixent, i en moltes ocasions és una disponibilitat discontínua que complica l’organització dels diferents temps vitals i no garanteix un bon salari. La bretxa sobre l’ús del temps, sobre la llibertat personal, s’amplia així entre l’ ocupador i l’empleat.

Fent referència a un estudi del sociòleg Enrique Martín Criado sobre les grans superfícies, explica com alguns sistemes de jerarquització laboral es basen en la “capacitat de submissió la­boral” dels treballadors. O sigui, aquells que donen més temps (regalen), tenen més capacitat d’escalar posicions.

Els intents de realitzar des del Govern central polítiques socials del temps es van començar a per­filar durant els anys precrisi amb la llei de Conciliació el 1999, amb la de Dependència (2006) i la d’ Igualtat (2007). Bevien de les iniciatives encaminades a la igualtat de gènere i intentaven anar més enllà. Era, indica Tomás Cano, el començament de les polítiques de protecció del temps, que requerien un recorregut per anar-les perfeccionant. Però l’arribada de la crisi “va crear un escenari desolador” colpejant Espanya i pràcticament revertint “aquest gran projecte”. Malgrat això i per això, s’han tornat a posar sobre la taula iniciatives de pes per intentar resoldre aquesta asincronia entre els temps de feina i els altres temps vitals, com la Reforma Horària a Catalunya. I els so­ciòlegs consideren que l’ Estat ha de prendre mesures per mitjançar sobre aquesta imposició d’“estructures temporals impossibles per part del mercat als empleats”.

Tomás Cano recorda, fi­nalment, que els grans damni­ficats d’aquesta inequitat són els nens.

Cristina Sen
20/03/2017

dimarts, 21 de març del 2017

Moratiel: ensenyar el silenci

El mestre dominic va preparar el terreny en un moment en què la necessitat del silenci encara no era tan evident com ara
Cada vegada més, s’entén que el mestre no imposa els coneixements, sinó que acompanya l’alumne en aquesta recerca conjunta i infinita, donant-li eines, proposant-li dinàmiques i estimulant-lo quan calgui. Un mestre, a més, que no s’estanca, ja que ell també està en continu aprenentatge. Aquesta figura de mestre, però, no necessàriament ha d’estar limitada a una institució educativa o dirigida a una edat determinada. Són mestres que no s’emmirallen en els seus ensenyaments, recíprocs i atents. Un d’aquests mestres va ser el místic musulmà del segle XII Abu Madyan de Sevilla, que va deixar una bonica definició del que ha de ser un mestre: “El mestre és qui et transforma amb la noblesa del seu caràcter, t’educa amb el seu silenci i il·lumina el teu interior amb la seva irradiació”. Mestres d’esperit, fora d’aules, fora d’institucions reglades, en què preval la relació directa i la transformació personal. El món de les religions està ple de mestres que alliberen, però també, malauradament, de mestres que empresonen i ensorren. No sempre és fàcil veure’n les diferències, però amb el temps podem anar descobrint quin és el mestre que ens ajuda a trobar-nos a nosaltres mateixos, el que ens acompanya, i quin és el que només vol que el seguim a ell i a les seves opinions, i que ens allunya cada vegada més d’un centre interior per esdevenir titelles del fals guia egocèntric. Per això quan algú troba un mestre que encaixa amb la definició d’Abu Madyan ho celebra i ho comparteix, perquè és un regal decisiu que canvia la vida.

El silenci, la veu més poderosa
Una d’aquestes persones amb mestre, agraïda de tenir-lo i contenta que més gent el pugui tenir, és la també sevillana Alícia Martínez, biòloga i alumna des del 1999 del sacerdot dominic José F. Moratiel (1936-2006), fundador de l’anomenada Escola del Silenci. Una escola sense lloc, que es va anar escampant per tot el territori espanyol, i també llatinoamericà, gràcies al carisma encisador del mestre Moratiel, que ensenyava l’essència de la vida: el silenci. Per celebrar aquest mestratge al llarg dels anys, Alícia Martínez ha publicat ara el llibre Enseñanzas del Silencio de Moratiel (editorial Desclée de Brouwer), que es va presentar la setmana passada al CETR (Centre d’Estudi de les Tradicions de Saviesa) de Barcelona, i on recull els apunts que aquesta alumna anava prenent durant els recessos amb el mestre, anomenats també “silencis” i que, com ella mateixa explica, “tenien pocs elements, bàsicament un horari en què la major part del temps l’ocupava l’oració, o meditació asseguda”. “Portava unes fitxes de cartó amb cites de la Bíblia que havia escollit per compartir en aquella trobada...” I de què s’ha de parlar quan es parla de silenci? Martínez diu que, com ja deia el mateix Moratiel, sempre parlava del mateix, no li feia res repetir-se, perquè la repetició tenia un sentit molt especial: “Aquest tornar una vegada i una altra sobre el mateix se’m feia com una carícia, però a la vegada era potent, com una força imparable. També tenia un altre sentit: no s’alimentava la ment amb massa contingut, ni amb disquisicions. Moratiel ens deia que si no sabíem veure la novetat en la vida, si ens avorríem, era perquè estàvem distrets, perquè la nostra mirada no estava atenta”.

Un altre mestre del silenci, Xavier Melloni, també present a la presentació d’aquest llibre i autor de la introducció, diu que Moratiel es va avançar a la seva generació: “Va preparar el terreny en un moment en què la necessitat del silenci encara no era evident. Diverses dècades abans, va senyalar aquell lloc, aquell estat interior que cada vegada ens sembla més imprescindible”.

Estimar la solitud
Les paraules del dominic nascut a Lleó però que va passar mitja vida a Pamplona eren directes, endolcides amb poesia i mística, sense per això allunyar-se del cor de qui l’escoltava, cosa que el feia molt estimat allà on ensenyava. “És millor estar atents al que fem, més que al que pensem, i des d’allà, viure el que hi ha-explicava concís-. No som el que veiem, no és bo confondre’s amb els fantasmes, els dolors, etc. L’ull que veu l’enveja, l’orgull, no és envejós. És necessari mantenir la distància perquè res s’apropiï de nosaltres. El millor gest d’escolta és la distància. Les reaccions són inconscients, però la lucidesa és la que dona les respostes. Hem d’estar atents per respondre, però no per reaccionar, estar atents abans que s’apropiï de nosaltres la ràbia cap a l’altre”.

Immers en la seva tradició dominica, amb referents com el mestre Eckhart, i també influenciat per altres tradicions espirituals del món, com el sufisme i, en especial, el zen, Moratiel defensava la inutilitat, un missatge diametralment oposat a alguns corrents de l’atenció plena ( mindfulness ) que preconitzen la rendibilitat i l’eficàcia per adaptar-nos al sistema actual. “Ser servidors inútils, no buscar res. Per rebre s’ha d’estar lliure, ser inútil, no buscar el guany”, deia, tot citant el mestre musulmà Ibn Arabi de Múrcia: “Ho seràs tot si fas de tu no-res”.

“Nosaltres ens silenciem perquè allò que s’amaga en nosaltres tingui dret a expressar-se. El silenci és un camí per retrobar-se amb el que està oblidat”, expressava bellament Moratiel. I advertia: “¿Qui ens farà adonar-nos que estem fets per a l’assossegament, per conviure amb nosaltres mateixos? Si no et fa por la solitud, pots viure emparat. La solitud és pura, verge, meravellosa. Tothom està sol, és una solitud que hem d’estimar, hem d’enamorar-nos-en, aquesta solitud ens agermana, no ens aïlla. Quan la solitud no es tolera, busquem els altres, els utilitzem per fugir de la solitud que no volem. No utilitzeu a ningú per fugir de la solitud. No us deixeu utilitzar per ningú que vulgui fugir de la solitud. En el silenci se’ns acull, perquè és l’únic lloc on cabem. Només cabem en el nostre buit, en la nostra solitud”, deia Moratiel entre una audiència entregada i que, onze anys després de la seva mort, continua activa i creixent. I és que els mestres veritables tenen una altra virtut: quan moren, no moren. Les seves paraules continuen captivant.

Dídac P. Lagarriga
15/03/2017