«El coneixement profund de la malaltia infecciosa no farà que no aparegui»

El doctor Fernando Fariñas va participar dimecres en una sessió del programa «Promoció de la Salut» que duen a terme el Col·legi de Veterinaris i la Diputació de Girona. Va impartir la conferència «Un món, una salut: la importància de les zoonosis en un món globalitzat»
Doctorat en Medicina, Biologia i Veterinària, s'ha especialitzat en les malalties infeccioses. Aquesta setmana ha estat a Girona, on ha impartit una conferència sobre les zoonosis, les malalties infeccioses que es transmeten d'animals a humans, com la grip, el Zika o la sida, un grup de patologies en augment per factors com la globalització o el canvi climàtic.

El canvi climàtic, la invasió d'alguns ecosistemes, la globalització i el trànsit de persones i animals són alguns dels factors que han propiciat l'expansió de les zoonosis, les malalties infeccioses que es trasmeten d'animal a humà o a la inversa. Fariñas destaca la importància de conèixer al màxim aquestes patologies, no per evitar que apareguin, perquè assegura que continuaran sorgint, sinó per fer més efectius els sistemes de vigilància i detecció, evitar alarmes i poder actuar a temps per minimitzar la seva afectació.

Primer de tot, què és una zoonosi?

Són les malalties infeccioses que es trasmeten entre animals i homes, de l'home a l'animal o de l'animal a l'home. La zoonosi alimentària és una de les més importants i algunes s´han anat incrementant, seria la legionela, per exemple, o les relacionades amb animals de caça que mengem sense control veterinari, com la triquinosi, un paràsit que pot produir una malaltia molt severa. Altres sistemes de transmissió serien les vies respiratòries, les digestives, per contacte, picades...

Quin percentatge de malalties infeccioses que ens afecten estan relacionades amb els animals?

Més del 60% de les causes de les malalties infeccioses són d'origen animal. Potser la gent no associa la paraula «zoonosi» a res concret, però si parlem de grip, grip aviària, sida, Zika o Ebola, àntrax... tothom sap què és perquè generen malaltia i sobretot, por.

Com han canviat aquestes malalties darrerament? Quin efecte hi té la globalització?

El trànsit d'animals i persones, la facilitat amb què ens movem a l'altra punta de món en hores, implica que també es faciliti el trànsit d'elements que poden infectar diverses poblacions. Això abans no era així, i fins i tot, la persona o l'animal podia morir durant el trajecte. Però no només és el moviment, també hem envaït zones on abans l'humà no arribava, i hem tingut contactes amb agents infecciosos fins ara desconeguts.

Quins altres factors faciliten l'expansió d'aquestes patologies?

Quan sorgeix una malaltia d'aquest tipus el seu efecte no només depèn de l'agent infecciós, també de la capacitat defensiva de les persones. El problema és que cada cop tenim més gent en situació d'immunocompromís, és a dir, que les seves defenses no funcionen bé. Tenim persones en països en vies de desenvolupament amb unes taxes de desnutrició o malnutrició importants, i això va íntimament lligat a la immunodepressió i contribueix a fer aquestes malalties més greus i que s'expandeixin més.

I el canvi climàtic també hi està relacionat?

Per descomptat. L'ampliació de la banda càlida equatoriana fa que vectors que no podien viure aquí, per la temperatura, ara sí que ho facin. L'alteració climàtica implica també que s'hagin redistribuït els vectors de transmissió i que en tinguem de nous.

Seria el cas del mosquit tigre, que s'ha adaptat bé al nostre clima tot i venir de zones tropicals?

Exacte. Va entrar per Catalunya i s'ha estès a tota l'àrea mediterrània. És un vector de transmissió de moltes malalties, com el Zika, el dengue o la febre groga. El control i la vigilància sobre el seu creixement és fonamental.

Tots aquests factors són difícils de controlar, com es poden frenar aquestes patologies?

Conscienciant el professional i la població. Hem de saber que el coneixement profund d'aquestes malalties no farà que no apareguin, perquè sí que ho faran tot i no sabem on, quan i amb quin nivell. Pot ajudar, però, a fer que quan sorgeixin, els nostres sistemes de vigilància siguin més efectius i la seva afectació, menor.

Els sistemes de control actuals són els adequats?

Sí, però sempre són millorables. La millora, però, no dependrà dels professionals, sinó dels estaments polítics. Per establir aquests serveis de vigilància fa falta equipament humà i material, és a dir, recursos i sovint no s'hi destinen els necessaris per consolidar aquests equips de vigilància i pagar els professionals.

O ho fem en el moment d'alarma i després ens relaxem...

Efectivament. Jo en dic la síndrome de Santa Bàrbara, perquè només ens en recordem quan trona. Això ens passa amb les zoonosis, quan sorgeixen, volem resoldre-ho tot en cinc dies, tenir els equips formats i els laboratoris a punt, però no, ho hem de tenir tot llest abans, perquè aquestes malalties venen i vindran igualment. Necessitem que els governs s´involucrin més i que financin els equips.

I com es pot lluitar contra l´alarma que generen?

És complex gestionar una alarma. Per evitar-la, el que cal demanar als mitjans que la informació que donin estigui contrastada i recorrin a experts de veritat, no als experts que sorgeixen igual que l´epidèmia. Tenim molt bons professionals, amb molt coneixement, però sovint trobo a faltar que, els primers dies de l´aparició d´una d´aquestes malalties no surtin ells, sinó gent amb menys coneixement.

Alba Carmona

30/01/2017

Diari de Girona

“Jo, gai, sempre vaig ser fidel a la promesa del celibat”

Krzysztof Charamsa, exsacerdot del Vaticà que va sortir de l’armari

Vaig néixer a Polònia i visc a Barcelona amb l'Eduard, la meva parella. Un polític cristià ha de defensar els drets de les minories: això és defensar els drets de tots. Les diferències són divines; la uniformitat és una cosa diabòlica perquè exigeix una obediència cega, i en neixen les dictadures i els terrorismes

Vostè era un alt càrrec del Vaticà.

Durant dotze anys vaig ser oficial de la Congregació per a Doctrina de la Fe, després segon secretari de la comissió teològica internacional.

I a què es dedica aquesta comissió?

En teoria és un lloc de discussió de l’Església, de debat de les noves preguntes que sorgeixen sobre la humanitat, formada per 30 teòlegs de tot el món, però en realitat és un lloc per prendre bon cafè italià.

Era un rebel, vostè?

En absolut. Va ser la Congregació la que em va permetre descobrir l’actitud que l’Església té davant les dones i les minories sexuals.

La seva rebel·lia ha estat un procés gra­dual?

Com a home de fe estava convençut que a l’ Església trobaria tota la veritat, que era suficient servir-la en obediència, sense gaires preguntes.

No ha estat aquest el seu camí.

L’experiència d’anys al Vaticà va suposar per a mi una veritable evolució de descobriment de quantes coses, quantes injustícies i quantes no-veritats servim nosaltres.

A què es refereix?

A la presumpció de tenir la raó i de ser l’única veritat absoluta que imposem per tots els nostres canals. La veritat no és propietat de ningú, cal tenir el coratge de discutir.

Cal, si es vol avançar.

I per mi el punt més fràgil és la relació entre l’Església i la ciència, és un espai de gran patiment, de contrast continu. Se’n recorda de l’enfrontament de Jesús amb els fariseus?

Sí, és als Evangelis.

Empraven la religió per dominar els altres, tant a nivell social com a nivell polític i existencial. Ells van ser els veritables enemics de Jesús, i això no sembla que hagi canviat.

El 2005 el papa Benet va imposar a bisbes i rectors de seminaris verificar l’homosexualitat. Com pensen detectar-la?

Hi ha mètodes. Un mètode que s’utilitza va ser condemnat per la Comissió de Tortura de l’ONU; el fan servir a l’ Àfrica, és un examen mèdic, sense base científica, que consisteix en el control de l’anus. El Vaticà dona suport a les lleis anti­homosexuals a l’ Àfrica.

Suposo que aquella llei va ser motivada per l’alarma dels casos de pederàstia.

Connectar la pederàstia o la pedofília, que són un crim, amb l’homosexualitat és una posició homofòbica.

Però hi ha hagut massa casos d’abusos a l’Església...

Això està connectat amb el celibat. Què fan els homes del clergat que no poden reprimir-se? Utilitzen la seva autoritat sobre els que en depenen: nens, nenes, adolescents. És un terreny fantàstic de domini.

Per què vostè, conscient de la seva homosexualitat, va entrar a l’Església?

En aquell moment jo pensava que l’homosexualitat era una malaltia, una patologia, una cosa de la qual jo havia d’avergonyir-me i la negava, convençut que l’orientació sexual que defensa la ciència era una mentida.

Expliqui’m què feia a la Congregació per a la Doctrina de la Fe.

En el transcurs dels segles la Santa Inquisició, una organització criminal, ha canviat de nom, però no s’ha canviat a si mateixa.

Descriu la seva feina com la d’un agent del KGB.

La meva feina quotidiana no era cap altra que buscar i perseguir professors als EUA, teòlegs a les Filipines, sacerdots que atenien persones malaltes de sida a l’ Àfrica. Perseguíem els catòlics que portaven endavant l’evolució del pensament catòlic, i sense escoltar-los.

Apunta al seu llibre que el clergat està ple d’homosexuals.

Des de la meva experiència personal puc afirmar que el nombre d’homosexuals és, percentualment, molt més alt que el tant per cent de la societat. I ens ensenyen a odiar la pròpia orientació sexual, convertint-nos així en els més homòfobs. Gràcies a Déu la societat està canviant, però l’ Església no.

Vostè també era homòfob?

Sí, fins que vaig comprendre que Déu i Darwin eren compatibles i em vaig confrontar amb el model científic. I vaig conèixer l’experiència de molts gais del clergat que em van aconsellar: “Fes el que vulguis, però mantén les formes”.

Ho va fer?

No. Jo, gai, sempre vaig ser fidel a la promesa del celibat. Considero que qui aconsella guardar les formes té una gran responsabilitat en l’homofòbia de l’ Església i que té el deure moral de sortir de l’armari i d’exigir a la institució que comenci a tractar seriosament aquest tema.

El papa Francesc ho va intentar.

Sí, i jo ho admiro, però finalment va firmar un document que diu que, independentment que els homosexuals visquin en el celibat, pel fet de ser-ho no poden ser capellans.

Les dones tampoc no podem ordenar-nos sacerdots.

Jo també vaig estar convençut que hi havia arguments teològics per impedir-ho; el principal és que Jesús no ho va fer, però avui sabem que això és fals.

Va ser alliberador sortir de l’armari?

Sí, al final he complert el meu desig del principi: seguir la veritat, i l’hi he dit a la meva Església. He sortit de l’armari. No soc jo qui necessita conversió, és l’Església la que la necessita.

La llavor

El 2015 monsenyor Charamsa li va escriure una carta al papa Francesc en què afirmava que havia pres la decisió de rebutjar públicament la violència de l’ Església contra els homosexuals i altres col·lectius demonitzats. Va sortir de l’armari en el punt culminant d’una carrera de màxim nivell com a teòleg del Vaticà. Poeta, filòsof i doctor en Teologia, acaba de publicar La primera piedra ( Ediciones B), llibre que no pretén escandalitzar, però sí denunciar la hipocresia de l’ Església catòlica, “composta en gran manera per un clergat homosexual, reprimits o atrapats en la clandestinitat i, per tant, adob de la vergonyosa llavor de la pedofília si no es renova respectant l’orientació sexual de totes les persones”.

Ima Sanchís

28/01/2017

La Vanguardia

“Segons com afrontes els problemes a la vida, encararàs la teva mort”

Acabada de llicenciar en infermeria Meritxell Naudeillo, psicòloga de cures pal·liatives, va veure que necessitava ajudar els pacients a arribar al final de la vida

Naudeillo fa més de 15 anys que acompanya pacients en el final de la vida i assegura que “morim tal com vivim”. / FRANCESC MELCION

Amb només cinc anys ja va haver d’afrontar la mort d’una àvia d’un càncer de fetge. Amb nou anys, dues pèrdues més amb pocs dies de diferència: els altres avis. Als disset anys va perdre un amic per un accident de moto. La Meritxell s’ha hagut d’acostumar des de ben petita a acomiadar-se dels més estimats. Per això des de fa quinze anys ajuda pacients i els seus familiars en el final de la vida. Ara ho fa en el programa d’atenció integral a persones amb malalties avançades que dona servei a diferents hospitals de Barcelona, finançat per l’Obra Social La Caixa.

Com va decidir dedicar-se a les cures pal·liatives?

Vaig acabar la carrera d’infermeria i vaig començar a treballar en una clínica de Barcelona a oncologia. Allà els pacients tenen molts dubtes, la persona que tenen més a prop és la infermera i li fan moltes preguntes. Vaig decidir estudiar psicologia pensant que em donaria eines per poder ajudar-los. Amb el temps veus que et donen tècniques, però que no serveixen de gaire. És una cosa que has de portar dins, i realment ho has de sentir per poder acompanyar la gent en un procés de final de vida. 

És un programa integral en què també s’acompanya els familiars?

Sí, un cop el pacient mor, deixem passar un temps i els oferim el suport de dol.

La mort és un tabú?

Sí, se’ns pregunta sovint com explicar-la a persones vulnerables com ara gent gran, nens o persones amb discapacitat. És molt important que tothom ho sàpiga tot des del diagnòstic fins al final. Tendim a protegir els que ens envolten i no en parlem, o diem: “El pare està malalt”. Això encara pot generar més por als nens, que pensen: “El pare estava malalt i es va morir; jo quan em posi malalt també em puc morir?”

El fet de ser creient ajuda a afrontar la mort?

He vist moltes monges i capellans que morien molt espantats pel que passaria després. Fa molta por el que passarà després i no ho sabem. Les seves creences els ajuden, però no és una condició per morir en pau i tranquils.

En què consisteix l’acompanyament?

El pacient se’ns deriva perquè des de l’equip assistencial es considera que hi ha un patiment psicològic i emocional. Però no tots els pacients que moren requereixen el nostre suport, de fet, hi ha diferents maneres d’afrontar-ho. En funció de com afrontes els problemes a la vida, encararàs la teva mort. Si una persona quan té un problema al davant l’evita, davant de la mort farà el mateix. Els psicòlegs en diem que fan una negació. Tenen la informació del diagnòstic, del pronòstic, però és tan dolorosa que l’eviten i fan veure que no passa res. No tots els pacients moren tranquils i en pau. Cadascú mor com viu.

Què fan en aquests casos?

Li donem un espai en què el pacient pugui expressar tot el que sent, el que li preocupa i l’angoixa. Aquest espai crea un vincle terapèutic amb el pacient, de confiança, de pau, tranquil·litat i els anem acompanyant fins als últims dies, juntament amb la família.

De fet vostès ajuden la gent a acomiadar-se...

Evidentment. Per a nosaltres és vital que el pacient es pugui acomiadar de la seva família i la família d’ell, però no és fàcil, perquè és un adeu per sempre i això és molt dolorós. Però intentem crear un clima tranquil, serè, on es puguin dir les coses que queden pendents de dir abans que el pacient ens deixi.

Moltes de les visites les fan a domicili. És diferent poder-se acomiadar a casa que a l’hospital?

Un procés de final de vida a domicili, si es pot, és dels millors, és el més gratificant per al pacient i per a la família. Si hi ha un pacient que està en un procés de negació i només vol curar-se i anar a l’hospital i que l’oncòleg el segueixi visitant, aquest pacient a casa no morirà tranquil, necessitarà proves i un hospital gran on li facin tot fins a l’últim moment. En canvi, si és un pacient que accepta la situació, està tranquil, no pateix i pot fer un bon comiat amb la família, el lloc idoni és el domicili.

És gratificant la seva feina?

T’omple moltíssim. Amb molt poc, ajudes molt. Veus com ajudes famílies que no s’han parlat durant anys a acomiadar-se en l’últim moment. Veus com algú que a l’inici del diagnòstic tenia molta por, acaba morint tranquil i en pau. Però també és una feina molt dura, perquè moltes vegades ens fan preguntes i no tenim respostes.

Com quines?

Sovint et pregunten: “Em moriré?” Tu saps que es morirà i ell també ho sap. Però no li pots dir que sí. És una resposta devastadora en aquell moment. Sempre tenen l’esperança d’algun miracle, d’una salvació, d’algun tractament...

Aquesta feina ensenya a apreciar més la vida?

Sí, treballem molt el fet de no aferrar-nos a les coses materials, ni a les persones. Durant la vida, si aprenem a deixar anar, quan ens morim és molt més fàcil deixar-nos anar. Per exemple, un fill que vol marxar fora a estudiar, deixem-lo anar !

Georgina Ferri

25/01/2017

Ara.cat

«Faig vida normal, perquè al final els límits només te'ls imposes tu»

Una gironina amb la síndrome de Moebius vol donar visibilitat a la malaltia rara, de la qual només hi ha tres casos a la província

Faig una vida totalment normal, perquè ets tu el que t'has obrir per no estancar-te, els límits només te'ls imposes tu mateix», explica la Marta Santodomingo, una gironina afectada per la síndrome de Moebius, una malaltia molt minoritària relacionada amb el sistema nerviós de la qual només hi ha uns 220 casos a l'Estat, tres dels quals a la demarcació. La Marta, que té 22 anys i acaba d'obtenir el títol d'auxiliar d'infermeria després de fer pràctiques a l'hospital Trueta, vol donar visibilitat a la seva patologia, perquè «els afectats som els primers que hem de normalitzar la situació i encara hi ha molt desconeixement».

La síndrome de Moebius, de la qual avui se'n celebra el Dia Mundial, consisteix en una paràlisi facial i falta de moviment als ulls, tot i que també pot afectar altres punts del sistema nerviós, provocant problemes de parla, motrius o dificultats per menjar.

El diagnòstic depèn de cada cas, explica Santodomingo, que s'ha sotmès a sis operacions quirúrgiques per millorar la seva situació. La darrera va ser al novembre, quan va passar pel quiròfan a la Clínica Teknon per a una animació facial, un procediment que, acompanyat de mesos de rehabilitació, reeduca la cara per moure els músculs.

La gironina destaca la importància de la família i de la força de voluntat de l'afectat a l'hora de superar les limitacions. «La família ha d'acceptar que no és fàcil, però que el nen pot anar a millor. En el meu cas, tant els pares com els meus germans m'han ajudat molt, des del principi em van estimular molt i em van fer treballar per tirar endavant», diu.

Difondre la malaltia

Per donar visibilitat a aquesta malaltia, Santodomingo ha ofert xerrades en algunes escoles i ara ha elaborat un vídeo -«Moebius en acción», disponible a Youtube- on recull testimonis amb casos d'arreu del món. Persones dels Estats Units, Argentina, Mèxic o Panamà hi apareixen cantant, ballant o parlant per demostrar que poden dur una vida plena.

A més, avui, coincidint amb el Dia Mundial de la Síndrome, hi ha en marxa la campanya «I tu, somrius per Moebius?», que consisteix a posar-se una peça de roba lila -és el color de la malaltia- i penjar una fotografia a les xarxes socials mostrant el somriure que els afectats no poden lluir.

Alba Carmona

24/01/2017

Diari de Girona

“Només acceptant que la vida no té sentit un pot ser lliure i alegre”

Oriol Quintana, professor de filosofia i assagista

Tinc 42 anys. Barceloní. Soc doctor en Humanitats. Adjunt a la càtedra d’Ètica de l’IQS. Estic casat i tinc tres fills. Soc socialista: tenim el deure de crear un món en el qual a ningú no li falti el necessari. Soc catòlic practicant. Publico ‘Filosofía para una vida peor’ (Punto de Vista Editores)

Jo vaig ser jesuïta dels 20 als 27 anys, però em vaig enamorar i ho vaig deixar. Volia portar una vida normal, ja sap: feina, matrimoni, fills...

I ho va aconseguir.

Sí. Dotze anys després vaig decidir escriure un llibre sobre com de dura és la vida normal, un s’enfronta a una crisi de sentit molt fort. Davant això existeix la literatura d’autoajuda.

Que vostè fa miques...

Perquè proposa un optimisme d’allò més fàcil. La seva premissa és que un sempre pot millorar, que l’esforç és recompensat, que en realitat no hi ha dificultats, hi ha reptes.

I si no aconsegueixes els teus objectius, és perquè el teu afany no ha estat suficient.

Exactament. Aquesta ideologia dominant del triomf és molt perillosa, agressiva i poc compassiva: Davant el fet habitual que les coses no surtin com vols, tendim a culpar-nos a nosaltres mateixos, i l’angoixa vital s’eixampla.

Pels pessimistes, la vida és un frau?

Entre els pensadors pessimistes hi ha la cons­ciència que tenim una capacitat per viure en plenitud que la vida quotidiana no omple. Tots tenim, encara que sigui fugaçment, l’experiència que el que estimem, en realitat, no és ni pot ser tan valuós. Però gairebé lluitem contra aquest tipus de lucidesa.

L’arxivem en un racó de la ment.

Tenim models de felicitat gravats en la ment: el feliç dinar de Nadal amb tota la família, però que no és mai com hauria de ser, no respon a l’estereotip de les pel·lícules ni dels anuncis. Jo crec que la plenitud és possible, però no de la manera com se’ns proposa.

No és el que postulen els pessimistes.

La seva objecció cap aquesta vida és la incompatibilitat entre ser, consciència i alegria.

I la possibilitat d’aïllar-se?

A 1984, de George Orwell, el protagonista pretén, a través del seu diari, crear-se un món propi i aïllar-se, però el sistema l’atrapa i arriba a transformar el seu interior.

Un pessimista considera la possibilitat que les coses vagin pitjor.

Sí, que s’imposi el mal. Veritats que tenim al davant, però que preferim no veure. L’escala de destrucció i crueltat del segle XX va ser tan enorme que hauria d’haver convertit el XXI a un segle més humil.

Aquella barbàrie no la tenim present.

Els pensadors pessimistes són conscients d’aquella realitat: de la guerra, la tortura, la fam i l’ horror, i ho són, per tant, del desemparament en el qual vivim. Un pessimista és algú que ha assolit un grau de lucidesa sobre la falta de valor i l’absurditat de l’existència, i no ha volgut expulsar aquesta idea de la consciència sinó explorar-la a fons.

Però viure amb aquest pes...

Els pensadors pessimistes no desesperen. En realitat, són els que defensen les coses bones que hi ha perquè saben que són improbables. Davant la manifestació de la vida com a una cosa mancada de sentit, ells defensen que no s’ha de fugir i refugiar-se en falsos consols.

Un no s’ha de mentir.

Tan sols a partir de l’acceptació que la vida no té sentit i del patiment un aconsegueix certa llibertat i certa alegria veritable, i també la capacitat de ser compassiu i útil als altres.

Tot és molt aleatori, fins i tot la teva sort...

La solidaritat ve de saber que tu has caigut en el costat bo del món per sort. Sols entenent que som éssers desvalguts podem viure amb certa alegria.

Llavors, consciència i felicitat no són incompatibles?

Sovint entenem la felicitat com una espècie d’oblit. Emil Cioran deia que hi hauria d’haver una felicitat que integrés aquesta falta de sentit, i aquesta és la més difícil d’ assolir. La lucidesa ens porta a l’acceptació de les pròpies limitacions. Fixi’s en el matrimoni.

...

Un es casa amb una il·lusió que el dia i dia va desgastant, l’acceptació t’atorga una alegria més grisa, però anar-te enamorant contínuament i canviant de parella és vacu.

El pessimisme no és motor.

L’ideal del pessimista és Orwell, extremadament lúcid sobre la situació social i política que li va tocar viure, però que no va deixar d’actuar mai.

Com aconseguir que aquesta lucidesa del pessimista no es converteixi en paràlisi?

Una de les maneres de ser un home o una dona d’acció és estar convençut de les teves idees, però això no li pot fer bé a ningú. Jo crec que la clau està a construir certa humilitat al nostre interior que passa per l’admissió de les pròpies limitacions.

No reconèixer-les és bogeria...

Orwell ho expressava dient que un ha d’estar disposat a estar derrotat per la vida. Saber que els teus projectes no sortiran exactament com vols o que l’ajuda que intentes donar als altres pot ser que no arribi o que sigui insuficient.

Què et pot activar si saps que al final seràs derrotat?

La decència comuna, és a dir: malgrat tot, hi ha certes coses que són correctes. Si un ha fet un procés de lucidesa, té més llibertat d’actuar decentment, potser no transformaràs el món, però no respondre a l’altura del que et demanen les situacions és mesquí.

Sempre ens quedarà l’exemple de Viktor Frankl.

Hi estic d’acord: Malgrat tot, cal dir sí la vida.

Reflexions de pes
Va ser set anys jesuïta, dotze professor de filosofia de secundària i ara ho és d’ètica a l’ IQS.Malgrat el títol del seu assaig, Filosofía para una vida peor, en el qual,d’autors com Cioran, George Orwell, Simone Weil, l’existencialisme de Heidegger i Sartre o les reflexions dels supervivents d’Auschwitz Primo Levi i Viktor Frankl, refuta l’optimisme fàcil i lapromesa de l’èxit després de l’esforç de la majoria de llibres d’autoajuda. Ens endinsa en el pessimisme existencial que entén les limitacions humanes i no vol oblidar que som éssers desvalguts. No nega l’ansietat que ens produeixen els altres ni certa absurditat de la vida, però, malgrat tot, cal dir sí a la vida.

Ima Sanchís
24/01/2017
La Vanguardia

Investigadors de la Vall d'Hebron descobreixen dos marcadors relacionats amb la síndrome de l'intestí irritable

La troballa obre la porta a millorar el diagnòstic de la malaltia ja que ara no es disposa de marcadors biològics consensuats per a l’intestí irritable, i el seu diagnòstic s’estableix després de descartar altres patologies

Investigadors del Vall d'Hebron Institut d'Investigació (VHIR) i de l'Hospital Universitari de Heidelberg (Alemanya) han identificat dos mecanismes moleculars que controlen l’expressió de proteïnes indispensables per al manteniment de la integritat de l’epiteli intestinal. La troballa permetrà validar aquests marcadors per al diagnòstic de l'intestí irritable i altres malalties sistèmiques associades a la permeabilitat intestinal, com la diabetis o la cirrosi. L’estudi acaba de ser publicat a 'Gut: Journal of the British Society of Gastroenterology', i l’han liderat els doctors Javier Santos, María Vicario i Beate Nielser.

La investigació revela com els microRNAs 16 i 125b modulen les molècules Claudina 2 i Cingulina de manera diferent a l'intestí dels pacients i de controls sans. La funció d'aquestes proteïnes, que són molècules de les unions intercel·lulars, és mantenir una barrera òptima entre l'exterior i l'interior, controlar la permeabilitat epitelial i evitar que les substàncies nocives accedeixin a l'interior de l'organisme.

A l'estudi, els investigadors del VHIR s'han centrat en els mecanismes que desencadenen l'alteració en l'expressió d'aquestes molècules, després de detectar-les en investigacions anteriors.

Per portar a terme l'anàlisi, van comparar les biòpsies obtingudes del jejú de 43 pacients de l'Hospital de la Vall d'Hebron amb intestí irritable amb predomini de diarrea, amb les de 24 persones sanes. Durant 10 dies, tots els participants van completar un qüestionari diari en el qual van haver d'indicar i mesurar aspectes com el dolor abdominal i la freqüència, i el nombre i consistència de les seves deposicions. "Hem comprovat que l'expressió dels dos marcadors està alterada en l'intestí prim dels pacients amb intestí irritable amb predomini de diarrea, i no en les persones sanes", ha explicat Vicario.

Després de fer diversos experiments, el seu equip va demostrar també que si inhibien els mecanismes que regulen la Claudina 2 i la Cingulina es produïen canvis contraris en la seva expressió i en la permeabilitat intestinal. Per això, Santos ha precisat que "els marcadors podran ser útils per diagnosticar en un futur el trastorn de permeabilitat a l'intestí, que sabem que es produeix especialment en els pacients amb les formes més severes d'intestí irritable".

Millorar-ne el diagnòstic

Actualment no hi ha marcadors biològics consensuats per a l'intestí irritable, i el diagnòstic s'estableix únicament per criteris clínics i després de descartar altres malalties, cosa que fa que el diagnòstic arribi tard, normalment al cap de dos anys, i que només entre un 20 i un 40% dels pacients estigui ben diagnosticat.

Després de la publicació d'aquesta troballa, els investigadors del VHIR han iniciat un segon estudi per poder validar d'una manera no invasiva si els marcadors descoberts són específics de l'intestí irritable, o marcadors generals de malalties en les quals també es produeix un trastorn de permeabilitat, com la diabetis, l'artritis reumatoide o la cirrosi.

Aquesta investigació es realitzarà en un grup de prop de 200 pacients amb intestí irritable amb diarrea o restrenyiment, malaltia celíaca, malaltia inflamatòria intestinal i colitis microscòpica, entre d'altres patologies.

Ara.cat

25/01/2017

Multitudinària i sentida missa al monestir de Solius

Ahir, es van commemorar els cinquanta anys de la fundació del monestir cistercenc de Solius

Un ofici, amb més de 400 assistents, va reforçar els vincles de la comunitat amb el territori

La celebració va tenir lloc a l'església de Sant Agnès, de la que es té constància des del 1103, i que ahir es va veure desbordada per la gran afluència de gent Foto: JOAN SABATER.

Una senzilla missa oficiada per Mauro Giuseppe Leopori, abat general de l'orde cistercenc des del 2010, a l'església de Santa Agnès, va servir per commemorar, just ahir va fer cinquanta anys, la fundació del monestir de Santa Maria de Solius , en unes dependències del bisbat que servien per fer retirs i com a casa de colònies.

Ahir, però, el que es va celebrar va ser molt més que una acció de gràcies, perquè les més de 500 persones que s'hi van aplegar van ser tot un homenatge a aquesta comunitat, actualment formada per nou monjos, que ha fet del retir espiritual i monàstic una vida a la recerca de Déu. Una missa que va tenir la presència del bisbe de Girona, Francesc Pardo, i l'emèrit Carles Solé, a més del pare abat de Poblet, Octavi Vilà, entre altres personalitats, així com monges de Poblet i d'altres congregacions.

El pare prior, Josep Peñarroya , va agrair a tots els presents el suport que els donaven en assistir a la celebració i va explicar que el monestir va sorgir de la necessitat que van tenir Edmon Maria Garreta, que va ser abat de Poblet –i primer prior de Solius–, Enric Benito, Jordi Gibert i Albert Fontanet de trobar aquest espai recollit que és Solius, una parròquia rural, per poder desplegar i fer realitat la seva il·lusió de recollir-se en un espai senzill.

La ‘perla' de Solius

L'abat general de l'orde cistercenc, Mauro-Giuseppe Leopori, va utilitzar la paràbola de la perla, una narració de l'evangeli segons Mateu (Mt, 13:45) –també en l'apòcrif de Tomàs–, per remarcar el compromís dels monjos i la necessitat d'una institució com el monestir en els temps actuals.

La perla, que el mercader de la paràbola compra venent tot allò que té i que després enterra per amagar-la, seria una metàfora de la recerca de Déu: “El monestir seria com el camp que es compra on hi ha el tresor amagat de Déu, que és sempre cercat i trobat.” I, parafrasejant sant Benet, Leopori va destacar que aquest “demana com a qualitat essencial per a qualsevol candidat a la vida monàstica que cerqui Déu de veritat i que busqui sempre el tresor sobre el camp que és el monestir”.

El monestir cistercenc de Santa Maria de Solius va ser fundat el dia 21 de gener del 1967, després del concili Vaticà II, per quatre monjos i forma part de la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó (fundada l'any 1616), juntament amb l'abadia de Poblet i els monestirs femenins de Vallbona de les Monges i Valldonzella, a Barcelona. L'orde de Cister es va originar a partir del monestir de Cîteaux (1098), a la Borgonya, que té per fundadors els tres primers abats, sant Robert, també abat de Molesme, sant Alberic i sant Esteve Harding.

LA FRASE

El monestir és com el camp on hi ha amagat el tresor de Déu que sempre es busca i es troba

Mauro-Giuseppe Leopori

Abat general de l'ordre cistercenc

LA XIFRA

4

són els monjos

fundadors del monestir: Edmon Maria Garreta, Enric Benito, Jordi Gibert i Albert Fontanet.

Una celebració que va desbordar les previsions

El temps no va acompanyar gens i el refrigeri es va haver de celebrar a l'interior. Preveient l'afluència de gent, es va habilitat una sala amb una pantalla de televisió per poder seguir la missa.

Un tríptic ple d'història i una targeta gran com a record de l'acte

Un tríptic ple d'història. Això és el que es va repartir a la sortida de la missa. Fotografies dels monjos fundadors, del monestir mateix, on s'aprecia de manera inequívoca el pas del temps i on pren encara més valor el testimoni de 50 anys al servei de la vida monàstica, però també al de la comunitat, amb l'hostatgeria, entre altres. La targeta deixava molt clara la llavor: “Que els monestirs siguin vivers d'edificació del poble cristià” (Vaticà II).

Dos bancs reservats per a les autoritats, únic protocol

El prior, Josep Peñarroya, explicava, ara fa uns dies, que la comunitat estava “espantada” perquè es temia una gran afluència de gent. I així va ser. Pel que fa al protocol, només es van reservar dos bancs per als convidats, com ara l'historiador Joaquim Nadal; Francesc Cardús, inspector del CAP de l'ABS del Baix Empordà; Enric Vendrell, director general d'Afers Religiosos, i Eugeni Gay, advocat que va ser vicepresident del Tribunal Constitucional.

Joan Trillas

22/01/2017

El Punt Avui

L'avortament no és terrorisme

Benvolgut bisbe Joan Josep Omella, li he de confessar que en un primer moment, llegint els titulars publicats, em va sorprendre molt que volgués emular les recents declaracions del bisbe de Vic, Romà Casanova, que va comparar avortament amb genocidi, i les que fa unes setmanes varen fer l'arquebisbe de València o el bisbe d'Alcalá de Henares. No l'imaginava arrenglerat amb aquells que representen el sector eclesiàstic més retrògrad i immobilista, i continuo pensant que vostè no és així.

Sr. bisbe, les seves paraules han estat molt desafortunades i feridores, tot i que el to era proper i compassiu, i li demano que, humilment, rectifiqui i demani perdó, especialment a les dones. No es pot comparar l'avortament amb un acte terrorista. Si vol parlar de terror faci-ho del que imposa el sistema econòmic imperant, que, com diu el papa Francesc, mata. Si vol parlar de terror faci-ho de la situació que es veuen obligats a patir els immigrants i els refugiats que tenim a les nostres fronteres. Hi ha un sistema econòmic que mata, i té noms i cognoms, com també hi ha una religió que mata l'anunci d'un Déu amor, a còpia de condemnes i càrregues morals, que sovint recauen en els més febles i especialment en les dones.

Que cruel és dir a una dona violada que està obligada a tenir el fill, sense saber si serà capaç de suportar-ho. Com ens atrevim a imposar més càrregues a les dones, que ni vostè ni jo possiblement voldríem suportar. Jesús també parla d'això, i en termes molt durs.

Penso, potser com vostè, que l'avortament no és un dret, sempre serà un drama i un fracàs humà, però voldré que es respecti el sagrat dret a decidir en consciència que cada persona té, i jo, intentant imitar Jesús, acompanyaré la persona en la seva decisió, sigui quina sigui, i li faré costat, perquè, qui sóc jo per jutjar?, només puc ser-hi i estimar-la.

La societat ha de treballar per reduir el nombre d'avortaments, com també per protegir la inviolabilitat i la dignitat de tota vida humana, però, al mateix temps, ha de regular-los per protegir els drets de la mare i de la nova vida, amb criteris ètics i científics, i garantir que les dones puguin avortar amb seguretat, independentment de la seva situació social i econòmica. A l'Església correspon anunciar la proposta de Jesús, d'amor incondicional al proïsme, que ens permetrà superar les limitacions humanes, per construir un món millor per a tothom i viure en plenitud. L'Església ha de deixar de situar-se en la condemna i culpabilització permanent per, com ens demana el papa Francesc, actuar des de la misericòrdia. Les seves paraules, Sr. bisbe, no han estat en aquesta línia. Esmeni-ho, sisplau.

JOSEP TORRENS PORTAVEU D'ESGLÉSIA PLURAL

18/01/2017

El Punt Avui

“Curo més amb l’amor que amb els fàrmacs”

Jordi Domingo, psiquiatre 

Tinc 62 anys. Barceloní. La meva dona, el meu pare, els meus dos germans i els meus dos fills son metges. Dirigeixo la unitat de psiquiatria de Hestia Palau, l'Institut Nepp i presideixo la seva fundació. Aposto per els valors humans i no per la política. Ciència i espiritualitat haurien d'avançar juntes. Crec en la bondat.

Soc un psiquiatre biologista conductual clàssic.

Ho sé.

I puc assegurar que curo més amb l’amor que amb els fàrmacs, així que combino totes dues coses.

Tenim una epidèmia d’ansietat.

Sí, i de depressió. La meva teoria és que es deu a la falta de valors. La clau és potenciar la teva ànima, la capacitat d’estimar i de donar.

La classe mitjana que ha anat a menys sobrevivim entre interminables obligacions.

Aquest excés d’obligacions i feina ens impedeix de créixer espiritualment.

A l’agenda no hi cap.

Per això oblidem que naixem amb la felicitat dins. Creixem i la busquem fora, i així apaguem l’entusiasme i la satisfacció de donar el que tenim. Desesperats, fem meditació per reduir la nostra ansietat, però en general no para créixer.

Necessitem els altres per créixer.

Sí, necessitem ser amables amb els altres, posar en pràctica la nostra generositat, paciència i capacitat de comprensió per desenvolupar-les; això és creixement interior.

Estimar és un verb que s’ha de conjugar.

Els estudis demostren que els nens que creixen amb els avis a casa són més feliços i equilibrats. Però avui, com que molesten i no produeixen, els deixem en residències.

Parli’m com a psiquiatre.

Li estic parlant com a psiquiatre. Li asseguro que la millor medecina per posar fi a la pròpia ansietat o depressió és donar amor, a les teves plantes, al teu gos, a la teva gent..., i si pots, a tothom amb qui et trobes. Però donar amor per rebre amor, això és un contracte.

Perdoni, però si dones i no reps res, això és el desert.

L’altre serà el desert, no tu. Li asseguro que ajudar a morir una persona t’omple de vida. Nosaltres ho fem i no cobrem per això, cosa que ens causa problemes a l’hospital, que és privat. El concepte d’amor és molt equivocat en la nostra societat. Amor és donar.

Creia que els psiquiatres no s’han d’involucrar emocionalment amb els pacients.

Jo estimo els meus malalts, tinc 55.000 histò­ries obertes, i intento curar-los amb pastilles, amb psicologia i amb amor. “Doctor –em ­diuen–, que vostè vulgui que jo estigui bé em dona força per estar bé”.

És vostè un psiquiatre ben estrany.

He passat molts anys i moltes hores en ­manicomis amb malalts molt greus i medicats, però l’amor també els arriba.

Ara viuen en hospitals psiquiàtrics.

Sí, han perdut els jardins. Són malalts que viuen tancats en si mateixos, esquizofrènics greus, però responen a l’amor. Jo he tingut la sort de buscar sempre la bondat.

Per què?

La meva mare em va regalar una gran lliçó. Vam tenir una cuinera 40 anys a casa; quan es va fer velleta es va quedar invàlida i la meva mare ens va dir: “La María es queda a casa”. Fins que va morir, set anys després, la meva mare li rentava el cul. Teníem servei, de manera que li vaig preguntar: “Mama, per què no ho fa l’assistenta?”.

I què li va contestar?

“Perquè no és la seva feina. La feina de cuidar la María és meva”. Va ser una lliçó absoluta de valors humans que em va ajudar a créixer.

Un científic creient?

Jo no crec en Déu, tant de bo, però sí en la bondat, i en la seva mancança, que s’assembla molt al mal. Als 18 anys vaig treballar en un orfenat a Barcelona; els nens em van explicar que patien abusos sexuals; quan vaig dir a la direcció que ho denunciaria em van amenaçar, em vaig espantar i ho vaig deixar córrer.

Una càrrega.

Vaig començar a anar a l’ Àfrica com a psiquiatre voluntari. A Guinea Equatorial vaig treballar a la lepro­seria de Micomeseng. M’acostava a ells, els acariciava i se’ls il·luminava la cara, hi havia ­leprosos als quals feia quaranta anys que no tocava ningú.

Amb el temps va crear la Fundació Nepp i va aixecar un orfenat a Moçambic.

Sí, en una zona assolada per la sida on hi havia milers de nens orfes. Vam fer pous d’aigua, una casa de salut... Després el poble sahrauí em va demanar que tractés els seus malalts, i em vaig ocupar de muntar-los un hospital psiquiàtric, enviar medecines i formar personal.

Els camps de refugiats sahrauís són plens de nens...

N’hi ha 50.000 en molt males condicions. En l’últim viatge vaig veure com els arrencaven les dents sense anestèsia. Els vaig comprar un bon equip i els vaig enviar anestèsia, i vaig poder veure com li treien una dent a una neneta sense que li fes mal..., em vaig emocionar.

Ho entenc.

Estem organitzant una marxa multitudinària per a l’octubre a través del mur minat que divideix el desert del Sàhara, una fortificació de més de 2.800 quilòmetres envoltada per més de set milions de mines que maten diàriament, sobretot nens, per donar a conèixer al món els tan oblidats valors humans.

Quin és l’objectiu?

Construir un hospital pediàtric a la zona alliberada. Necessitem un euro per mina per evitar el patiment infantil. Farem la marxa amb nens de diferents països, perquè nens ajudin nens. Ells no estan en guerra. Són el futur. Cal donar-los valors, la possibilitat que construeixin un món més just on viure, que coneguin la sensació de donar.

Un home bo

Va crear el servei de psiquiatria de l’hospital General de Catalunya i el del Centre Mèdic Delfos. És psiquiatre del Cottolengo i especialista en acompanyament a la mort. A la Fundació Nepp ( Funda­cionepp.org), oberta a qui vulgui col·laborar-hi, ajuden a integrar el trastorn mental a Espanya amb diferents programes. Han treballat i treballen (creant hospitals, orfenats, donant suport farmacològic, formació mèdica...) a Haití, Guinea Equatorial, Turquia, Moçambic... Ara s’embarquen en l’organització d’una marxa integrada per nens als camps de refugiats sahrauís per recaptar fons i recons­truir un hospital pediàtric a la zona alliberada, “perquè cap nen no hauria de morir”.

Ima Sanchís

20/01/2017

La Vanguardia

Vint minuts d'exercici, un antiinflamatori saludable

Un estudi de la Universitat de Califòrnia subratlla els beneficis de l'esport en processos inflamatoris

Un estudi de la Universitat de Califòrnia (UC) a San Diego, Estats Units, ha revelat que l'exercici físic moderat genera una resposta cel·lular en l'organisme que contribueix a suprimir processos inflamatoris, el que pot tenir implicacions en l'abordatge de l'obesitat i de moltes malalties cròniques com l'artritis o la fibromiàlgia.

En concret, el treball publicat recentment a la revista 'Brain, Behavior and Immunity' va revelar que una sessió de tot just 20 minuts d'exercici moderat és ja suficient per estimular el sistema immune perquè produeixi una resposta cel·lular antiinflamatòria.

"Cada vegada que fem exercici, realment estem fent alguna cosa bona per al nostre organisme a molts nivells, incloent a les cèl·lules immunes", ha reconegut Suzi Hong, dels departaments de Psiquiatria i Medicina Familiar i Salut Pública de la UC a San Diego i autora de la investigació, per a qui el següent avanç passa per "maximitzar amb seguretat aquests beneficis".

La inflamació és una part vital de la resposta immune de l'organisme, en el seu intent de curar-se després d'una lesió, defensar-se d'invasors estrangers com virus i bacteris, o a la reparació del teixit malmès. No obstant això, la inflamació crònica pot comportar problemes de salut greus associats amb la diabetis, la malaltia celíaca, l'obesitat o altres trastorns.

Per la seva banda, el cervell i el sistema nerviós simpàtic, una via que entre altres coses serveix per accelerar la freqüència cardíaca i augmentar la pressió arterial, s'activen durant l'exercici per permetre que el cos porti a terme l'acció.

I hormones com l'epinefrina i la norepinefrina s'alliberen al torrent sanguini i activen els receptors adrenèrgics, que posseeixen les cèl·lules immunes.

Aquest procés d'activació durant l'exercici produeix respostes immunològiques que inclouen la producció de moltes citoquines o proteïnes, una de les quals és el TNF, un regulador clau de la inflamació local i sistèmica que també ajuda a estimular les respostes immunitàries.

En el seu estudi van participar 47 individus que van haver de caminar per una cinta d'exercici a un nivell d'intensitat que es va ajustar en funció de la seva condició física, i es van obtenir mostres de sang abans i immediatament després de 20 minuts d'exercici. D'aquesta manera, van veure que amb aquest exercici disminuïa un 5 per cent el nombre de cèl·lules immunes estimulades que produeixen TNF.

"Saber què mecanismes reguladors de les proteïnes inflamatòries activa el moviment pot contribuir al desenvolupament de noves teràpies per a molts pacients amb malalties inflamatòries cròniques, inclosos els gairebé 25 milions de nord-americans que tenen alguna malaltia autoimmune", segons aquesta experta.

A més, Hong celebra que els beneficis antiinflamatoris observats es produeixen sense necessitat de dur a terme una sessió intensa d'exercici durant molt de temps, ja que això podria fer enrere a alguns d'aquests pacients.

Ep

18/01/2017

Diari de Girona