diumenge, 30 d’abril del 2017

Petjades al cor dels cellerencs

El pas de Mn. Joaquim Casadevall per la parròquia el podríem definir com 17 anys d'intensa activitat en tots els àmbits. La seva vitalitat, el seu coratge i persistent tenacitat li feia aconseguir les fites més insospitades. Permeteu­ me fer-ne un petit esment.

Queden com a testimoni material les reformes a l'església i al campanar ,la restitució de les campanes, el repintat de l'interior, els bancs nous, i les obres a l'ermita dels sants Just i Pastor.

Des de bon començament es va fer càrrec de les classes de Religió a l'Escola amb treball conjunt amb la Comunitat de Germanes Carmelites Vedruna.

La creació del Consell Pastoral, la institució del Dia de la Parròquia, la missa d’infants, la vetlla a la mare de Déu del Roser, el suport a la continuïtat de la coral Rossinyol de Sales, la seva total dedicació al Centre, reorganització de la Junta i adaptació dels Estatuts, les noves activitats i els treballis de manteniment.

El seu pas ferm per l'escoltisme i el treball intens amb el Casal d'Estiu. La instauració de la Vida Creixent, Càritas Parroquial, Amics dels Malalts, les trobades de Formació i Diàleg , la novetat de les Colònies per a la Gent Gran, Cursets de preparació al Matrimoni, participació amb el Tren de l'Esperança, i beatificació del beat Ramon Novich, com activitats més remarcables.

Qui pot oblidar l'agermanament amb el País Basc, l’acolliment dels nens de Txernòbil, les campanyes de solidaritat amb Croàcia, primer i Bòsnia més tard durant la Guerra dels Balcans, les 24 hores per la Pau, els projectes a favor del tercer Món, la creació de Mash-hi, els cursets de formació dels joves voluntaris enviats al Panamà.

Enmig de tants treballs era d'admirar l'atenció sol·lícita envers la seva mare ja en la seva ancianitat.

Tothom li reconeixia la seva passió per fer poble i parròquia mogut per un zel evangèlic i coratjós que va deixar forta petjada.

I un cop ja al Trueta la creació del Voluntariat de Suport en la Solitud i l'atenció de tants cellerencs durant la seva estada a l'hospital.

Per tot plegat li donem les gràcies, i com a home de Fe li diem al cel ens retrobarem. Reposi en pau Mn. Joaquim. 

Lluís Llagostera
La Cellera de Ter
29/04/2017

divendres, 28 d’abril del 2017

In Memoriam

Haciendo alusión a los Pastores de la Iglesia, nuestro Papa Francisco, dice que éstos, deben oler a oveja.

Y el Pastor huele a oveja,
si entra en el redil,
y se roza con ellas.
Si camina a su lado,
y está mientras sestean.
Si carga sobre sus hombros,
al cordero parido en la pradera.
Si sabe reunirlas,
Cuando de él, se alejan.

Así fue Mosen Joaquim. Pastor. Y como ya olía a oveja, el Señor le ha llevado con El, al redil eterno. En este barrio dels Pins y durante varios años, estuvo su “aprisco”.
Aquí, atendió, animó, amparó y acogió a todos.

En momentos difíciles, supo implicarse y dar la cara.
Fue un sacerdote bueno y serio, pero a la vez, cercano y afable.

Quienes trabajamos durante tanto tiempo, codo a codo con él, lo podemos afirmar, porque es verdad.

El fue promotor y alma mater, de un montón de actividades y acicate de los que estábamos a su lado, para hacerlas realidades. Además, fue un innovador en el ejercicio de la Pastoral parroquial.
Le preocuparon todos los problemas del barrio y fue muy respetuoso con la gente del mismo.
A todos conocía, a todos trataba bien, por todos trabajaba.

De ello, pueden dar fe muchas personas y más, nosotras, las entonces Hna. Dolores y Pilar que tanto tiempo trabajamos a su lado.

Y como quiera que después de marcharse dels Pins, siguió siendo Pastor de otras ovejas y del olor de las mismas, la ropa de Mosén Joaquim quedó impregnada, se puede decir con toda certeza, este Pastor olía, como sus ovejas.

Por eso, con el Pastor Supremo, está pastando ya en los Prado Eternos.

Nos despedimos con un saludo afectuoso de todos vosotros y elevando una oración al cielo por el eterno descanso de Mosen Joaquim.

Pilar i Dolores

dijous, 27 d’abril del 2017

El condol dels amics de la Federació Catalana de Voluntariat Social

Mor Mn. Joaquim Casadevall i Mallorquí, l‘exrector de la Cellera de Ter i fundador del Voluntariat de Suport en la Solitud de l’Hospital Josep Trueta, va morir el dia 20 d’abril a l’edat de 85 anys.

Mn. Joaquim Casadevall i Mallorquí va néixer a Cassà de la Selva el 30 de desembre del 1931, després dels estudis eclesiàstics al seminari de Girona va ser ordenat prevere el 8 de juliol del 1956 a l’església de Sant Martí del mateix seminari. Seguidament, va ser nomenat vicari de Tordera i va desenvolupar diversos càrrecs a Canet d’Adri, Biert, Blanes, Cornellà del Terri, Sords, la Bisbal d’Empordà, Castell d’Empordà, a més d’arxipreste de l’Empordanet i de l’arxiprestat del Baix Empordà. Del 1980 al 1997 va ser, primer, ecònom i, després, rector de la Cellera de Ter, i, del 1997 al 2006, capellà de l’hospital Dr. Josep Trueta de Girona. Actualment, vivia a la residència sacerdotal Bisbe Sivilla de Girona.


Mn. Joaquim Casadevall i Mallorquí va ser el fundador del Voluntariat de Suport en la Solitud, entitat de voluntariat basada en l’acompanyament als malalts de l’Hospital Trueta que es troben en situació de solitud durant la seva estada hospitalària.

El seu enterrament es va celebrar el 22 d’abril a l’església parroquial de Sant Josep de Girona, coincidint amb la Fira d’Entitats de Voluntariat Social, on en Mn. Joaquim Casadevall hi era any rere any present donant a conèixer la seva entitat i tots els seus projectes.

24/04/2017

dilluns, 24 d’abril del 2017

Amb gratitud i estima infinita

Foto gentilesa de Francesc Solà
Fa 17 anys que Mossèn Joaquim Casadevall va fundar el Voluntariat de Suport en la Solitud. Podem quantificar tan com vulgueu la feina que s’ha fet durant aquest temps, en què el grup de voluntaris ha estat al costat de més de 6.000 malalts que estaven sols a l’hospital. Malaltia i solitud, aquella combinació letal que tanta gent pateix i que Mossèn Casadevall ha volgut combatre des de la tenacitat i la convicció.

La virtut d’aquest grup ha estat la d’ajuntar un extraordinari grup de voluntaris i voluntàries que donen part del seu temps, no del temps que els sobra, per ser allà on se’ls necessita i on se’ls reclama des del silenci, des del dolor de la solitud.

Mossèn Joaquim no es mostrava mai prou satisfet de la tasca d’aquest Voluntariat, perquè el fet que existeixi vol dir que hi ha massa persones marginades que necessiten una mà amiga abans que la solitud els arrossegui del tot. Però es mostrava, això sí, molt orgullós del grup que el forma. Molt agraït dels socis d’aquest Voluntariat, de les persones que l’han acompanyat durant tota la seva vida, i molt agraït dels voluntaris que segueixen fent companyia a qui més ho necessita.

En nom de tots ells, Mossèn, moltes gràcies per la seva dedicació. I acabo parlant en nom dels malalts que no es podran aixecar del llit per agrair-li de tot cor l’escalf que han rebut d’aquest Voluntariat. Amb discreció, com a vostè li agrada, però amb fermesa: moltes gràcies. Descansi en pau.

Amb gratitud i estima infinita, seguirem treballant.

L'equip humà de teu Voluntariat de Suport en la Solitud
Girona, 22 d’abril de 2017

dissabte, 22 d’abril del 2017

L'adéu de Mossèn Joaquim

Benvolguts amics, Mossèn Joaquim Casadevall i Mallorquí descansa en la pau del Senyor, des del dia 20 d'abril de 2017.  Aquí us deixem el seu últim adéu.

 

Dono gràcies a Déu pel do de la vida. Estimo la vida, per això espero que el Déu de la bondat vulgui  acollir-me al seu Regne definitiu quan vulgui l'hora de la meva mort.

Dono gràcies a Déu per la vocació cristiana i el sacerdoci ministerial. Estimo l'Església i els seus membres pecadors i sants, vull comptar-m'hi en el seu peregrinatge cap a la plenitud del Regne de Déu.

Dono gràcies a Déu per la identitat que he tingut aquí a la terra, en un país concret, amb la llengua i una cultura diferenciada, no més important que les altres manifestacions existencials que hi ha arreu del món del que voldria haver-ne sigut membre sense cap mena de fronteres.

Estic content de la meva vida sacerdotal-pastoral exercida en diferents llocs del nostre bisbat. M'he sentit estimat i acompanyat en la tasca pastoral.

Dono gràcies a Déu per la família que he tingut, senzilla, pobre, treballadora i arrelada en el teixit social que forma l'ànima del poble.

A l'hora de la mort voldria tenir la benvolença de tots aquells que he ofès en la meva vida per poder rebre també el perdó de Déu.

Confio en la misericòrdia de Déu i que pugui gaudir de la seva glòria. 


    

dijous, 20 d’abril del 2017

Justícia troba deficiències en el règim d’aïllament a les presons

El departament posa en marxa un pla de xoc per evitar que els reclusos en condicions més restrictives passin vint hores a la cel·la sense activitats ni tractament personalitzat
Justícia troba deficiències en el règim d’aïllament a la presó i fa un pla de xoc / FRANCESC MELCION

Els presos sotmesos al règim més dur, el d’aïllament dels departaments especials de règim tancat (DERT), hi van a parar perquè són conflictius. No pel delicte que han comès, sinó per la conducta que tenen a la presó, perquè han agredit altres interns o funcionaris o perquè han posat en perill la seguretat del centre. Si el que es pretén és rehabilitar-los, són presos que requereixen més feina per aconseguir-ho, més tractament. Però això és el contrari del que passa.

Es queden fins a 20 hores al dia tancats a la cel·la -si acaben d’entrar a la presó, 21-, sovint el psicòleg només els veu un cop a la setmana, en alguns centres no fan activitats en grup i la majoria no tenen programes individuals de tractament ni accedeixen als tallers de treball. Aquestes són algunes de les deficiències que ha detectat l’auditoria que va encarregar la direcció de Serveis Penitenciaris fa un any -quan va accedir al càrrec de director l’actual responsable, Amand Calderó.

En les condicions actuals és fàcil que els presos en aïllament, quan surten, tornin a causar problemes. És un peix que es mossega la cua. Amb els resultats a la mà, Justícia ha decidit trencar el cercle viciós i fer que els reclusos tinguin més accés a programes específics de tractament i disposin de dues hores més fora de la cel·la. “Volem un sistema que permeti als interns progressar més aviat i que aconsegueixin el segon grau amb més estabilitat”, assegura Calderó. El director de Presons ja ha començat a aplicar aquests canvis a través d’un pla de xoc.

El règim tancat és el mode de vida més restrictiu de les presons. Actualment uns 150 interns -un 1,7% del total- compleixen condemna en aquest règim. Fan vida en una cel·la individual situada al DERT de la presó, on els sotmeten a més vigilància -els escorcollen a ells i a la cel·la cada dia- i només reben tractament dues hores cada setmana.

Arran de l’auditoria, Justícia ha posat en marxa un pla de xoc que ja s’aplica als DERT de Brians 1 dones, Brians 2 i Quatre Camins i que s’anirà desplegant a la resta de presons fins a mitjans del 2018. L’objectiu és millorar les condicions de vida dels interns per aconseguir que quan tornin a conviure amb la resta de presos en règim ordinari s’integrin en el dia a dia i els programes del centre. “Ens preocupava que es fes un bon ús del règim i per això vam fer l’auditoria”, explica Calderó.

Més programes i activitats
El pla de xoc dissenyat per la direcció de Presons preveu duplicar les hores d’activitat fora de la cel·la fins a les sis diàries -comptant les estades al pati i les activitats-. Tot i així, Calderó explica que hi ha presos en règim tancat que es neguen a sortir al pati o que prefereixen menjar a dins de la cel·la, i assegura que caldrà “motivar-los” per potenciar l’ús dels espais comuns. El personal dissenyarà un programa de tractament individual per a cada intern en un termini màxim de 15 dies. “La nostra intervenció ha de servir per millorar la seva conducta i convertir el règim tancat en un programa intensiu de tractament”, explica Calderó.

Per fer possible els nous programes s’hi destinarà més plantilla. El tancament de la Model al juny permetrà disposar de més personal, però, a més, s’incorporaran 31 nous professionals de tractament. Calderó explica que el canvi del sistema haurà d’anar acompanyat d’una formació i reciclatge de l’actual personal penitenciari. El pla de xoc també preveu avaluar la situació dels presos en règim tancat cada tres mesos -ara es fa cada mig any- i augmentar entre un 25% i un 50% les hores d’atenció amb el personal de tractament. Tot plegat es plasmarà en una nova circular que s’aprovarà al maig, després de les conclusions del grup de treball sobre aïllament del Parlament.

Des que va començar la legislatura s’han obert nou informacions reservades per conductes irregulars del personal de les presons. Només dos casos s’han considerat prou greus per enviar-los a la fiscalia, que manté oberta una investigació contra cinc funcionaris i ha arxivat la denúncia contra els altres quatre, tot i que un d’aquests ha acabat sancionat administrativament. Calderó assegura que es tracta de casos “aïllats” i que els funcionaris treballen correctament i tenen un nivell de formació “elevat”. “És injust criminalitzar el col·lectiu”, conclou. La direcció de Presons està formant els directors de presons, metges i psicòlegs sobre el Protocol d’Istanbul, contra els maltractaments. Després ho farà amb el personal de rehabilitació i el de vigilància.

L’auditoria no ha analitzat la situació dels presos sancionats amb càstigs de 14 dies en aïllament -que es poden prorrogar fins a dues vegades-. Ara n’hi ha uns quaranta, però la xifra oscil·la molt. Als sancionats se’ls suspenen els tractaments i surten de la cel·la només dues hores al dia. El pla de xoc no preveu cap canvi en la seva situació.

Montse Riart/Enric Borràs
17/04/2017

dimecres, 19 d’abril del 2017

L'escola cristiana concertada, "en el punt de mira"

Reclama que es faci públic el cost d’una plaça escolar per acabar amb les "difamacions"
Interior d’una escola concertada cristiana de Barcelona, en una imatge d’arxiu. / XAVIER BERTRAL
“Ens sentim injustament atacats perquè es diuen mitges veritats”. Així descriu el secretari general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, Enric Puig Jofra, el moment que està vivint actualment l’escola concertada cristiana catalana. A Catalunya hi ha 706 escoles que tenen algun estudi concertat (educació infantil de 2n cicle, primària, ESO, batxillerat o cicles formatius) i 3.840 centres públics -escoles i instituts-. Els alumnes de l’escola cristiana representen el 68% del total de la concertada i el 20% sobre el total d’alumnes de Catalunya.

Per a Puig, actualment s’està produint un “enfrontament escola pública-concertada estèril”, que està causat, en part, “per la baixada demogràfica”. “L’enfrontament és cíclic. Ara portàvem uns deu anys de pau, però la reducció de la natalitat l’ha fet revifar”, opina.

En aquest sentit, considera que l’escola concertada està en “el punt de mira” d’alguns sectors, que “n’ignoren tant els principis legals com la història”. “En seu parlamentària se’ns ha dit que som una escola residual del franquisme”, lamenta Puig. Aquesta situació considera que “perjudica indirectament l’educació” i afegeix que “es genera una imatge d’enfrontament que no és bona per al sistema”.

L’escàndol dels Maristes que va sortir a la llum pública l’any passat ha fet que entre alguns sectors l’escola cristiana sigui l’ase dels cops. Puig, però, considera que l’escàndol “no ha afectat la imatge de l’escola cristiana” perquè l’opinió pública sap que aquells fets “no invaliden la feina dels professionals i de les institucions”. “El seny popular ha sabut interpretar els fets”, afirma Puig, que recorda que cal lluitar contra aquest tipus de pràctiques.

Reivindicació
Com a solució perquè s’acabin el que considera “difamacions” contra l’escola concertada, les AMPA cristianes han demanat que es faci públic el cost d’una plaça d’escola concertada. Ho van reclamar durant la sisena Trobada Familiar de l’Escola Cristiana, que va tenir lloc a principis d’abril a l’Escola Pia de Sarrià-Calassanç.

“Ja n’hi ha prou que es desacrediti i s’ataqui l’escola concertada des de determinats sectors amb l’ús de la mentida, quan no de l’insult”, va lamentar el president de la Confederació Cristiana d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (CCAPAC), Josep Maria Romagosa. En el marc del seu discurs, Romagosa també va subratllar que si es van publicar les balances fiscals “no hauria de ser tan difícil publicar el cost de la plaça escolar, que demostraria la diferència de recursos entre centres públics i concertats”.

Al seu torn, fonts d’Ensenyament asseguren que són “conscients que les aportacions econòmiques a aquestes escoles és una qüestió que caldrà atendre per garantir l’accés gratuït de totes les famílies al centre de la seva elecció”. “Als alumnes de les escoles concertades mai se’ls ha garantit el dret a la gratuïtat de l’ensenyament i és un fet que hem de reconèixer i valorar”, apunten.

“Les classes mitjanes tenen tendència a anar a la concertada i a fugir de les escoles públiques amb molta immigració”, apunta el catedràtic de didàctica de les ciències socials de la Universitat de Barcelona (UB) Joaquim Prats, que recorda que el fet que siguin centres religiosos sovint no determina l’elecció d’escola que fan els pares.

Núria Martínez
16/04/2017

dimarts, 18 d’abril del 2017

Quant de sol és saludable?

Experts en radiació solar quantifiquen el temps d’exposició necessari per sintetitzar vitamina D sense cremar-se en cada època de l’any
A l’hivern calen més de dues hores diàries d’exposició al sol del migdia per sintetitzar la dosi recomanada de vitamina D (Xavi Jurio)
L’hàbit de prendre el sol s’ha erigit en els últims anys en tot un debat mèdic que enfronta oncòlegs, dermatòlegs, endocrins i cardiòlegs i que té desorientades moltes persones. Els estudis que alerten dels seus riscos i el vinculen al càncer s’encavalquen amb els que en lloen els beneficis i els que alerten del dèficit de vitamina D (que se sintetitza amb exposició solar) que pateixen amplis grups de població.

Amb aquell marc de fons, el Grup de Recerca en Radiació Solar de la Universitat Politècnica de València (UPV) ha optat per analitzar i quantificar quin temps d’exposició solar resulta saludable. O més concretament, per calcular quant de temps és necessari prendre el sol en cada època de l’any per sintetitzar la dosi necessària de vitamina D i a partir de quin moment la radiació solar resulta excessiva. I la seva conclusió és que en qualsevol mes de l’any el temps que es necessita per obtenir la dosi recomanada de vitamina D és inferior al que faria falta per provocar eritema o enrogiment al tipus de pell més habitual entre la població espanyola, de manera que és possible una exposició solar saludable.

María Antonia Serrano, autora principal del treball, detalla que els càlculs s’han fet prenent com a referència la irradiància solar ultraviolada mitjana a València en quatre mesos diferents –el gener, l’abril, el juliol i l’octubre–, en tres moments del dia diferents (a les 9, les 12 i les 15 hores solars), i suposant que a l’hivern i a la tardor les persones només exposen al sol un 10% del cos (cara, coll i mans), mentre que a la primavera i l’estiu n’exposen el 25% (cara, coll, braços i mans).

Els resultats –publicats a la revista Science of the Total Environment– indiquen que al juliol, al migdia, n’hi ha prou amb prendre el sol set minuts per assegurar-se una dosi suficient de vitamina D, temps molt inferior als 29 minuts necessaris per patir eritema. A la primavera, per a la mateixa quantitat de vitamina es necessiten 11 minuts d’exposició solar (i l’enrogiment arriba a partir dels 44), mentre que a la tardor fan falta 30 minuts (i per a l’eritema 70).

Quant a l’hivern, les dades ajuden a entendre per què un percentatge important d’espanyols presenta dèficit de vitamina D malgrat viure en un país amb tants dies de sol: per aconseguir la dosi mínima recomanada fan falta 130 minuts d’exposició, la qual cosa no implica risc de cremades (per cremar-se es requereix prendre el sol 150 minuts), però resulta poc viable perquè la majoria de persones no pot estar més de dues hores a l’aire lliure durant els migdies hivernals.

La investigadora matisa que la radiació també depèn del tipus de pell, de si s’utilitza protector solar, de la postura, de la forma del cos i de la roba, i el temps necessari per sintetitzar la vitamina es podria reduir exposant més superfície corporal al sol. A més la capacitat de produir vitamina D disminueix amb l’edat, i el potencial d’un adult de mitjana edat és del 66% respecte al que té un nen.

Serrano considera que els càlculs ­realitzats pel seu grup de recerca haurien de servir als metges per adoptar mesures que compensin la possible deficiència de la vitamina D en certes èpoques de l’any.

Aquesta vitamina es produeix per l’acció dels rajos ultraviolats sobre una sèrie de lípids que hi ha en l’organisme, encara que també s’adquireix a través d’aliments com el peix blau o alguns cereals.

La vitamina D –que en el nostre organisme és una substància denominada 25- hidroxicolecalciferol– és necessària per a l’absorció del calci i del fòsfor en l’aparell digestiu, i és essencial per al creixement i el manteniment dels ossos.

El seu dèficit es relaciona amb raquitisme i osteoporosi, amb la tendència a patir malalties autoimmunes com l’esclerosi múltiple, asma bronquial i diabetis tipus I, amb malalties cardiovasculars, infeccions, i malalties mentals com la depressió.

Mayte Rius
17/04/2017

dissabte, 15 d’abril del 2017

“Buscar la veritat és estar en minoria”

Jean Jacques Pérennès, director de l’Escola Bíblica i Arqueològica de Jerusalem
 
Tinc 68 anys: viure és tan apassionant que em rejoveneix. Soc bretó, país pobre d’emigrants, marins i missioners. Sempre he viscut entre musulmans i ara a Jerusalem: avui una ciutat molt trista i un nus a desfer per aconseguir la pau. Sóc premi Memorial Cassià Just per al Diàleg Interreligiós

Per què es va fer dominic?
Soc bretó i Bretanya és un país d’emigrants, marins i missioners. A casa eren molt catòlics, però tenien por de la modernitat. Llavors va començar el concili Vaticà II i jo vaig voler saber-ne més.

Com?
Vaig llegir molt i vaig veure que els dominics sempre havien estat en el centre dels debats sobre la fe. Així que, als 18 anys, em vaig fer dominic, perquè per aprendre cal debatre.

No podia aprendre en cap altre orde?
Quan els monestirs encara estaven al camp, allunyats de tot, els dominics ja estaven discutint amb els grans intel·lectuals a Oxford, Salamanca, Bolonya o París, perquè la fe no té mai por de la intel·ligència.

També els dominics van ser els paladins de la Inquisició.
Greu error, sí. Perquè només és violent qui no està segur del que és. Quan la teva identitat i la teva fe són fermes, no tens por i, per tant, no tens necessitat d’agredir ni prohibir res a ningú.

Per què va triar els països àrabs?
L’exèrcit els va escollir per mi. Com que no vaig voler agafar les armes al servei militar, em van enviar a Algèria de cooperant estranger.

Què el va atrapar del món musulmà?
Qui busca la veritat sempre està en minoria, per això sempre m’ha agradat ser als països musulmans, on un monjo cristià està en franca minoria sempre.

A Algèria en van assassinar molts.
Entre ells el meu amic el bisbe d’ Orà, monsenyor Claverie, el 1996. Va ser terrible.

Per què els integristes van iniciar aquella fosca guerra civil algeriana dels noranta?
Després de la independència, Algèria es va endinsar en un període socialista que va deixar els ciutadans en precari. Després de Boumédiène, el règim no va saber satisfer les demandes de la ciutadania i, mentrestant, els països del Golf havien enviat i finançat professors wahhabites que van capitalitzar el descontentament i van començar la guerra.

Per què les monarquies del Golf donen suport una vegada i una altra als integristes?
En aquells deserts vivien tribus beduïnes i, quan els britànics se’n van retirar, la visió d’ Ibn Saud, el patriarca saudita, va ser unir-les mitjançant la religió, el wahhabisme, una versió rigorista de l’islam. I ho va aconseguir.

Per què va aconseguir exportar-lo?
Si no haguessin trobat petroli, els wahhabistes serien avui quatre beduïns de qui ningú no parlaria. Però amb el petroli i el seu pacte de mantenir l’aixeta oberta per a Occident es van convertir en una plutocràcia que va finançar els Germans Musulmans i els altres integristes.

I així fins a Bin Laden?
Aquesta contradicció d’ Occident, que necessita els saudites, però pateix els integristes que financen, explica la nostra història recent. El 1917, les potències europees van liquidar els seus imperis traçant fronteres arbitràries. L’integrisme va trobar terreny adobat per expandir-se en el malestar subsegüent.

I vostè què va fer després d’ Algèria?
Vaig viure a Egipte, potser la nació àrab amb més identitat pròpia; el Marroc també en té, i Algèria, però més insegura. La resta: Iraq, Líbia, Síria... només es podien unificar amb poders autoritaris. El Líban és un cas a part: són pròspers ciutadans del món.

Què feia vostè a Egipte?
Custodiar la nostra gran biblioteca de l’ Institut d’ Estudis Orientals al Caire. Recordo que va venir un estudiant musulmà amb un amic a demanar-me un llibre sobre protestantisme. Tenim 155.000 volums, així que li vaig dir que algun hi havia d’haver per a ell. I va entrar, però li va dir a l’amic que si no tornava al capvespre, truqués a la policia. Avui és un respectat imam i teòleg doctorat a la Sorbona i som amics.

Va continuar vivint al món musulmà?
I també vaig treballar en les grans crisis humanitàries a Ruanda, l’ Afganistan, Haití, l’ Iraq...

Ha passat por?
No, perquè evito el perill en la mesura possible i els meus germans m’ajuden a no arriscar-me.

I por intel·lectual?
D’aquesta, moltíssima. Les cultures musulmana i cristiana avui s’allunyen o s’enfronten.

Tristament: en plena era digital.
És una tragèdia per a tothom. Hi va haver moments en què vam saber entendre’ns. A Egipte, per exemple, Taha Hussein el 1920 va ser un ministre que llegia els clàssics àrabs i occidentals, per això avui els integristes l’odien.

Maalouf em va dir que els àrabs es van tancar quan es van veure superats per Occident.
Els més avançats van iniciar la Nahda, un moviment àrab regeneracionista per unir-se al progrés occidental, però es va estancar per falta de llibertat per al debat intel·lectual.

I ara com viu vostè a Jerusalem?
Trobo a faltar les rialles del Caire, on tots es riuen dels dictadors i de tot. Jerusalem és una ciutat trista i cada dia em veig obligat a passar tres vegades per un control militar.

El futur?
Si s’apliquessin els acords d’Oslo i hi hagués, per fi, dos estats i se’n creés un de palestí –l’israe­lià no es discuteix–, els occidentals podríem recuperar el diàleg amb els musulmans, però la dreta israeliana ha aconseguit que el que es va pactar sembli impossible de fer-se.

Tan important és Jerusalem?
És el nus de totes les tragèdies i esperances per a les tres religions.

El nus diabòlic
La fe no tem la intel·ligència; se’n nodreix. I el pare Pérennès és creient perquè es savi en bon castellà, esquitxat d’acudits en àrab, francès i anglès. S’ha convertit així, des de Jerusalem, en impulsor d’un diàleg informal entre musulmans, cristians i jueus. És només un símbol, però esperançador davant del desplegament de tropes, terrorismes i filats en què s’ha convertit la ciutat tres vegades santa. Pérennès creu que el nus diabòlic per desfer és allà a Jerusalem, i que no hi haurà diàleg interreligiós fins que la dreta israeliana i els palestins, avui escindits, apliquin, per fi, els acords d’Oslo i acceptin la creació d’un Estat palestí que reconegui el dret a viure en pau d’Israel i el de tots a conviure junts.


Lluís Amiguet
13/04/2017

divendres, 14 d’abril del 2017

Dones atrapades a la xarxa digital

El ‘sexting’, tipificat com a delicte el 2015, serà inclòs en la nova llei contra la violència de gènere
La violència masclista també es reflecteix en el món d’internet (JGI/Jamie Grill / Getty)
Les noves tecnologies creen noves maneres de comunicar-se i relacionar-se, propaguen el món, el més bo i el més dolent, i reprodueixen per tant amb altres formes però el mateix fons el greu problema de la violència masclista. L’ús d’aquests recursos ha ampliat el perímetre en què es pot produir aquesta violència, entesa no com a agressió física sinó psicològica, com l’afany de control o revenja. Per això, l’ Observatori Contra la Violència Domèstica i de Gènere del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va incloure el mes de novembre passat els nous delictes d’assetjament i sextingen la Guia.

L’objectiu és ampliar el concepte de violència de gènere i, per tant, és un primer pas per actualitzar durant aquesta legislatura la llei integral de Violència de Gènere. De fet, la reforma del Codi Penal feta el 2015 va incorporar com a nous delictes el sexting–tramesa de missatges, watsaps, imatges o vídeos per danyar la intimitat i la imatge d’una persona– i el stalking–l’assetjament i persecució utilitzant les noves tecnologies– per donar resposta als problemes que es generen a les xarxes.

La guia de l’Observatori del CGPJ recorda que el sextingi el stalking s’han de vincular també a la violència de gènere, entesa com la que s’exerceix sobre una persona en funció del seu sexe o el seu gènere que perpetua rols segons estereotips sexuals que neguen la dignitat humana. En el cas del sexting, o la pornografia de la revenja, la reforma del Codi Penal especifica que és delicte la difusió d’imatges que encara que fossin gravades amb consentiment no tenen el permís de la víctima per ser difoses. La pena és de tres mesos a un any de presó.

Encarni Iglesias va crear l’associació i la plataforma Stop ­Violencia de Género Digital després que ella mateixa patís l’assetjament de la seva exparella a les xarxes i al telèfon mòbil.

Amenaces constants, comentaris denigrants a Facebook visibles per a molta gent que li van arribar a fer molt difícil sortir de casa. Iglesias explica que gairebé per casualitat va topar amb una associació de pèrits informàtics que la va ajudar a fer front a aquest ciberassetjament. Poc després es va animar ella mateixa a estudiar la matèria i va muntar la plataforma d’assessorament i ajuda.

“Malgrat que aquestes violències estiguin catalogades com a delicte, la possibilitat de tenir sentències condemnatòries encara depèn massa del jutge que porta el cas”, assenyala.

Hi ha un desconeixement dels temes tecnològics, subratlla, i també hi ha qüestions difícils de provar, ja que les evidències digitals poden ser manipulades. Però, sobretot, recorda que internet i les xarxes socials han entrat a totes les cases sense que la gent sigui conscient de les repercussions d’un mal ús.

“En aquests moments estem ajudant una dona que durant set anys ha estat assetjada a WhatsApp i Facebook i no n’era conscient”. Arriben casos de tot tipus, com ara homes que pengen les fotos de les seves exparelles amb el número de telèfon en pàgines de contacte, explica a tall d’exemple.

Al seu informe del 2015, l’ONU va alertar de la ciberviolència contra dones i nenes quan va assenyalar que el 73% de les dones han estat exposades o han experimentat violència masclista a les xarxes, un tipus de violència que encara amplia més les fronteres de les agressions, ja que transcendeixen l’esfera de la privacitat; missatges que es multipliquen emparats en l’anonimat i es perpetuen. “La violència en línia ha subvertit la promesa positiva original de llibertat a internet i, en massa ocasions, l’ha convertit en un lloc esgarrifós que permet la crueltat anònima i facilita actes perniciosos contra dones i nens”, adverteix l’ONU Dones.

Cristina Sen
13/04/2017

dijous, 13 d’abril del 2017

Abraçar els arbres

Un recorregut per les religions i tradicions espirituals del món ens mostra que l’arbre sempre és un element clau de tota cosmovisió 

El llibre 'Arbres i espiritualitat' parla del paper dels arbres en diferents cultures / GETTY MUSEU REZA-YE ABBASI, TEHERAN
La imatge és clara i contundent i la trobem per tot arreu: l’arbre connecta terra i cel, de les arrels més profundes i fosques a les fulles més altes que busquen la llum. Però no és només un símbol. Malgrat que el món actual sembla haver decidit trencar per sempre més amb totes les connexions subtils que ens fan adonar d’una realitat que no es pot mesurar ni posseir, els arbres continuen oferint-nos presència i serenor, lloc de repòs i de retrobament amb un mateix. Ja a l’escola aprenem que els arbres netegen l’aire que respirem, però la neteja també va més endins, és més integral. Hi ha estudis que avalen l’aspecte sanador dels arbres -per exemple, dels pacients en hospitals que es recuperen més aviat si les habitacions tenen accés visual a zones arbrades-, però el seu valor espiritual ve avalat per un altre tipus d’estudi, menys científic si es vol, però més pràctic, transnacional i transtemporal: totes les religions i tradicions espirituals del món han reconegut l’arbre com un element clau en la seva cosmovisió.

Un llibre per aprofundir-hi
Josep Gordi, professor de geografia i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, ha publicat recentment el llibre Arbres i espiritualitat (Editorial CPL), precisament per parlar del paper dels arbres en les diferents cultures i religions i demostrar, així, el protagonisme que han tingut i encara tenen. “Alguns arbres i boscos van ser considerats els primers santuaris molt abans que s’aixequessin els primers temples”, recorda Gordi. La mateixa paraula temple, segons el diccionari, és d’origen augural i servia per designar la limitació d’un espai de cel on observar el vol de les aus. D’aquí també prové contemplar : observar el temple. Per als pobles celtes, com explica Gordi, el bosc sagrat s’anomenava Nemeton, que és una paraula gal·la que vol dir santuari.

Aquesta noció de bosc com a espai sagrat continua viva en molts indrets del món, també a Europa, tot i la davallada que ha patit aquesta visió al continent. Una davallada que no cal datar-la en una època recent, on l’empremta de la Il·lustració i la industrialització es poden veure com l’inici de la pèrdua de la sacralitat de l’espai natural. Com recorda Gordi, la cosa ve de lluny: “Quan les legions romanes van endinsar-se per la Gàl·lia, la Bretanya insular i la Germània, van talar alguns dels boscos sagrats per intentar assimilar-los a la cultura i creences de Roma. El poeta hispanoromà Marc Anneu Lucà explica en el poema Farsàlia el cas de la destrucció d’un bosc sagrat prop de Marsella, en què el mateix Cèsar va haver d’agafar la destral davant dels legionaris pel respecte i la temença que generava en ells un indret com aquell”.

Tot i això, el culte popular als boscos com a espais sagrats encara perviu en alguns indrets europeus, com el cas que documenta Gordi dels boscos anomenats “excomunicats” de l’Església ortodoxa, on no es permet cap aprofitament del lloc i, si algú infringeix aquesta norma, és excomunicat. “També hi ha els zapis -explica aquest professor de geografia-, arbres sagrats venerats encara ara com a lloc per hostatjar pregàries, casaments o bateigs. Es creu que els zapis són una herència de la religió precristiana que practicaven els serbis dins la qual es retia culte a l’arbre, tal com feien en molts indrets del centre i nord d’Europa abans de la romanització”. Altres boscos europeus van tornar a recuperar aquest valor sagrat, com l’alzinar sagrat de sant Francesc d’Assís, a uns quilòmetres d’Assís i actualment custodiat per una comunitat de clarisses, “un dels espais forestals italians amb més càrrega espiritual”, en paraules de Gordi, i on l’any 1225 sant Francesc d’Assís va aconseguir el permís per a ell i els altres germans franciscans per poder retirar-se a meditar.

Espai de retrobament i commoció
El bosc en general i alguns arbres en concret ofereixen l’espai idoni perquè les persones meditin, ja sigui asseguts a sota o fins i tot per retirar-se un temps al seu interior, pràctiques habituals des del budisme a l’islam passant per les religions indígenes d’Àfrica, Amèrica i Oceania, i també, lògicament, pel cristianisme. La imatge de Jesús retirant-se a pregar al jardí de Getsemaní (lloc de pelegrinatge encara avui) o el Buda rebent la il·luminació assegut sota un arbre (amb la consegüent veneració budista dels arbres, on es deixen ofrenes o es lliguen cinturons de roba als seus troncs) són exemples que recull Gordi. Molts recintes religiosos (com temples o tombes) també estan envoltats d’arbres significatius, i són moltes les religions mundials que prohibeixen talar-hi arbres o caçar-hi, com l’exemple que trobem al llibre sobre el santuari xintoista a l’illa sagrada de Miyajima (Japó).

Un altre professor de geografia que centra el seu estudi en els arbres i la seva importància per a les comunitats religioses és Eric Ross, professor a la Universitat d’Al Akhawayn a Ifrane (Marroc), i especialitzat principalment en el culte als arbres per part dels musulmans, des de Turquia fins al Senegal passant pel Marroc. Al seu blog ( https://ericrossacademic.wordpress.com) recull tot aquest treball de camp sobre les diverses comunitats que valoren els arbres, els reverencien i els donen un lloc destacat a l’hora de construir mesquites o tombes de místics musulmans, a més de fer-los servir com a lloc de retir quan els arbres són prou grans (com el baobab africà o el çinar turc, present a tots els indrets d’influència otomana).

L’aspecte simbòlic d’uns arbres en concret també el recull Josep Gordi en el seu llibre, per exemple -i en aquestes dates està més present que mai- la palmera i la fulla de palma al cristianisme, així com les fulles de llorer i olivera.

Ara que per a molta gent la Setmana Santa ha perdut el seu valor sacramental, emergeix també com un anhelat període vacacional. En entorns urbans, dies com aquests possibiliten tenir més contacte amb la natura. Així doncs, per què no, podem recobrar el sentit més íntim i part de la nostra essència gaudint dels aspectes intangibles que ens ofereixen els boscos i, en especial, els arbres.

Dídac P. Lagarriga
12/04/2017

dimecres, 12 d’abril del 2017

“Sortir de tu i saber que hi ha alguna cosa més és una experiència molt maca”

Catherine Poulain, la seva primera novel·la ha estat finalista del premi Goncourt
Tinc 56 anys. Vaig néixer a Alsàcia. Visc a Bordeus i el meu company (fa 10 anys), en els Alps: un bon equilibri.Jo somiava amb l’anarquia, però l’humà no és prou responsable. Considero les religions molt útils perquè et porten més enllà de la realitat material, però jo crec en la força de la natura

Sempre vaig tenir la idea que si recorria el món amb senzillesa acabaria trobant el sentit de la vida.

Se’n va anar als vint anys.
Vaig estar un any a Àsia. A l’ Índia dormia a les estacions, sobre un tros de roba, com els indis. Estava sola i nua davant el món.

I què va descobrir?
Que les coses no eren com jo pensava. Vaig treballar en bars al port de Hong Kong sense adonar-me que aquell era un univers perillós. Vaig descobrir que la gent que té pocs diners, com les noies que hi treballaven, no són necessàriament bones persones; ni els rics necessàriament dolents.

Va desmuntar tòpics.
Va ser important, perquè com a filla d’un pastor protestant tenia molt marcat el concepte del bé i del mal.

I no li feia por dormir al carrer?
De vegades, però sempre vaig saber que era important abandonar la seguretat; aquí és on comença el viatge.

El món la va tractar bé?
Sí. Crec que la gent innocent, naïf o estúpida, d’alguna manera està protegida.

Va treballar com a temporera.
Sí, al Canadà. Amb gent molt bregada que venia de tot arreu del món, bàsicament homes: vaig haver d’aprendre a defensar-me.

És primeta i fràgil...
Has de córrer més de pressa, anticipar-te, mossegar fort. No sempre en surts indemne. Crec que és important superar les contingències físiques; són com baralles de gossos: ràpides, ferotges... després tot queda en calma.

No és agradable que t’assetgin.
L’assetjament amaga una debilitat: la necessitat d’amor que veus per tot arreu.

Amor o domini?
Amor, no saben fer-ho d’una altra manera, el seu univers és físic. Després de la lluita, de venir a molestar-me, sentien vergonya. Van acabar respectant-me.

Però quina necessitat tenia de ser allà?
No em volia rendir i marxar. Estimava la vida a la natura, volia treballar de sol a sol, dormir al costat del riu i no estar tancada dins de la condició de dona.

També va recórrer l’Amèrica del Nord.
Allà vaig descobrir els grans espais. Vaig travessar el país fent autoestop i i vaig desitjar que no s’acabés mai. Vaig saber de la fraternitat de la gent de la carretera. Els camioners no em van molestar mai. De vegades no hi havia res durant milers de milles i ells em feien lloc al seu matalàs. No em van tocar mai. En certa manera eren com mariners. Però quan vaig arribar a Alaska vaig saber que aquell era el lloc, l’última frontera. Feia dotze anys que era lluny de casa.

Va arribar a un món dur i salvatge.
Sí, però també un món on et sents més lliure. Si mantens un cert codi d’honor, pots fer el que et doni la gana. Tal com diuen allà els mariners, tens dret a estar boig.

Vagis on vagis hi trobes la simplicitat humana: les borratxeres, les baralles...
És cert, però quan estàs en una vida primària perquè la feina és intensa, en què l’únic important és menjar, dormir, tenir una mica d’escalfor, arribes més de pressa al cor de les coses i de la gent.

I aquest cor no és decebedor?
No. Al vaixell el que compta és la pesca i la supervivència. Sortir de tu i saber que hi ha alguna cosa més és una experiència molt maca. I quan feia mal temps i veia aquell buit negre que arriba després de la gran onada, em fascinava.

No va tenir mai por?
Quan un company es va ofegar. Passàvem setmanes al mar proveïts per vaixells d’abastament. Dormíem en petites lliteres bressats pel soroll eixordador del motor, l’olor de la humitat, dels cossos, dels vestits de plàstic.

Què va descobrir en aquell món masculí?
Vaig acumular un munt de germans que em van descobrir que jo era una dona encara que portés un impermeable, tingués la cara plena de sang i els cabells plens de peix. “Ets una dona molt més enllà de la vestimenta, em van dir, ho ets en cada un dels teus gestos i dins teu”. Em va provar molt, l’aparença no és res.

Per què fugia de la seva feminitat?
Jo volia entrar en aquell univers masculí, en la força, en l’aventura. No em volia limitar a una professió “femenina” en què t’has de cuidar el cos. Em feia por provocar-los si em posava un vestit bonic a terra i ells es burlaven de mi: “Et pots posar un vestit, Lili, no passa res”.

S’avenia amb les dones?
Deien que aconseguia la feina ficant-me al llit amb el patró. Era gelosia de la meva proximitat amb els homes, perquè elles els tenien com a amants, però jo coneixia els seus somnis. Em va expulsar Immigració perquè no tenia papers, algú em va vendre.

Va canviar els homes per les ovelles.
Vaig ser pastora transhumant durant vuit anys. Passava molts mesos sola amb les ovelles. Allò no distava tant de la vida al mar.

Alguna conclusió?
Enyoro els animals, la seva escalfor, la seva olor, el seu mal caràcter i la seva intel·ligència. I no m’agrada el seu final.

Ara escriu, a què li dona voltes?
Jo crec que la natura és la nostra base, és el que ens equilibra. Les altres coses, tot el que hem viscut, ja no ens pertanyen, ja no serveixen per a res. Cal sortir d’un mateix. Les fronteres les tenim dins.

Lliure
Hi ha entrevistes que s’han de veure. Aquesta n’és una. Veure els seus ulls verd claríssim, la seva fragilitat, les seves mans rudes a les quals els falta un dit que es va emportar el mar. Escoltar la seva veu dolça i sentir que el que explica, la seva vida en un pesquer durant deu anys a Alaska, no és una paradoxa. Lili mostra que fragilitat i força van de bracet, que homes i dones poden ser companys, que compartim ferocitat i tendresa amb la resta dels animals. Als vint anys va recórrer Àsia amb les butxaques buides, els EUA entre camioners sense perdre la innocència, la mateixa que la va convertir en marinera, ho explica a L’home de mar (Edicions de 1984). I va ser pastora transhumant. Té una saviesa essencial, fruit de la llibertat.

Ima Sanchís
07/04/2017