dissabte, 28 de febrer del 2015

Auguren un increment dels càncers d´orofaringe pel virus del papil·loma

La Unitat Funcional de Tumors de Cap i Coll de l'hospital Josep Trueta de Girona i l'Institut Català d'Oncologia preveu un possible increment dels casos de càncer d'orofaringe provocats pel virus del papil·loma humà. La unitat, que es va posar en marxa fa dos anys, és el referent de la demarcació en el tractament dels càncers de cap i coll, que són els cinquens tipus de tumor més freqüents en homes a Catalunya. Els que tenen més incidència són els càncers d'orofaringe -la zona de l'amígdala i la base de la llengua- i laringe. Segons detallen des de l'hospital Trueta, la seva evolució es manté estable en homes, mentre que augmenta en les dones, sobretot pel consum de tabac.

L'oncòleg mèdic de l'ICO Girona, Jordi Rubió, explica que malgrat que aquí la majoria d'aquests càncers estan lligats al tabaquisme, als Estats Units s'ha detectat un augment dels ocasionats pel virus del papiloma humà que podria arribar a Catalunya en els propers anys. El pas del virus fins a la cavitat bucal -habitualment està allotjat al coll de la matriu, la vagina o l'anus- està relacionada amb la pràctica del sexe oral.

Coordinada pel doctor Jordi Marruecos, la Unitat Funcional de Tumors de Cap i Coll ha atès en els seus dos anys de funcionament més de 1.500 visites. D'aquestes, 217 han estat primeres visites i la resta pacients ja tractats.

Un dels trets diferencials d'aquest tipus de tumor és el seu gran impacte psicològic i funcional sobre el pacient. Això es produeix perquè els tractaments sovint afecten aspectes tan bàsics i essencials dels malalts com la seva aparença, la parla, la respiració per vies naturals o la deglució.

Per això, la unitat del Unitat Funcional de Tumors de Cap i Coll és multidisciplinària i hi paticipen professionals especialitzats en totes les facetes que puguin afectar el pacient. Hi treballen coordinadament personal de l'hospital Trueta i de l'ICO Girona d'àmbits com l'oncologia mèdica i la radioteràpica; l'otorinolaringologia, la cirurgia maxil·logacial, la cirurgia plàstica o la dietètica. També especialistes en treball social i personal d'infermeria per a la gestió dels casos.

Tots aquests professionals comparteixen la presa de decisions sobre el diagnòstic i el tractament del càncer amb l'objectiu principal d'oferir la millor estratègia terapèutica i la seva aplicació, basada en l'evidència científica i en el coneixement expert per obtenir els millors resultats clínics possibles.

Malgrat que la visió multidisciplinària és habitual en el tractament de tot tipus de tumors a través dels comitès, Rubió explica que en aquest cas, és especialment important perquè, a més de discutir el cas, diversos professionals veuen alhora el malalt per plantejar-li les diferents possibilitats de tractament. "Prendre la decisió plegats permet escurçar els temps d'espera pel pacient", subratlla l'oncòleg mèdic de l'ICO, que afegeix que el malalt oncològic surt de la consulta amb una programació dels passos a seguir a continuació.

Alba Carmona
25/02/2015

divendres, 27 de febrer del 2015

Vuit de cada deu nadons de pares fumadors tenen nicotina als cabells

Un estudi de l'Agència de Salut Pública de Catalunya que ha analitzat 1.101 nadons fills de pares fumadors ha constatat que el 79% dels nens tenien acumulat més d'un mil·ligram de nicotina als cabells, cosa que revela l'elevat grau d'exposició al fum al qual estaven sotmesos.

Els nadons estudiats han estat atesos per 261 pediatres a 83 centres d'atenció primària de tot Catalunya, que van aconsellar als progenitors prendre mesures perquè el seu fill no estigués exposat al fum, cosa que va aconseguir, al cap de sis mesos, que en un 51% dels nens baixés el nivell de nicotina al qual estaven exposats.

L'estudi, denominat 'Bibe', és pioner a Espanya i els seus resultats es publiquen al número de març de la revista 'Journal of Epidemiology and Community Health'.

Els responsables de l'Agència de Salut Pública de Catalunya han recordat que "el tabaquisme passiu té efectes perjudicials importants sobre la salut dels nens, especialment els nadons".

"Entre d'altres factors, cal tenir en compte que la freqüència respiratòria dels nens és més alta que la dels adults i, per tant, inhalen més tòxics en relació amb el pes i l'altura", han recordat els especialistes.

L'estudi assenyala que el tabaquisme passiu en nadons es relaciona amb l'augment del risc de la síndrome de la mort sobtada, les infeccions respiratòries agudes, la infecció meningocòcica, l'agreujament de l'asma, el deteriorament moderat de la funció pulmonar, l'otitis mitjana, la irritació dels ulls i vies respiratòries altes i la bronquiolitis.

I constata que una part important dels nadons tenen almenys un dels dos progenitors fumadors.

L'estudi va analitzar els cabells dels nadons atesos als centres d'atenció primària perquè "aquesta determinació és molt específica i molt vàlida per recollir exposició a llarg termini al tabac, ja que cada centímetre de cabell recull un mes d'exposició", segons els autors del treball.

El 79% tenien 1 o més mil·ligram de nicotina, és a dir, estaven exposats a nivells perjudicials de nicotina, i el 25% d'aquests nens estaven "molt exposats" perquè tenien nivells d'exposició superiors a 10 mil·ligrams, "que equivalen a un fumador actiu".

Segons l'estudi, tenien més exposició els nadons fills de pares i mares de pitjor nivell socioeconòmic, els que fumaven més i tenien més dependència de la nicotina, els que utilitzaven mesures incorrectes per protegir del fum els nadons, i els nadons que dormien a l'habitació dels seus pares.

L'estudi recalca que el 51% d'aquests nens "van disminuir de forma clara els nivells de nicotina als cabells al final de l'estudi", que va ser de 6 mesos, gràcies als consells facultatius.
L'estudi també ha constatat que, malgrat que la majoria dels pares i mares declaraven prendre mesures per evitar l'exposició al fum del tabac, sovint aquestes mesures no eren correctes ni efectives.

Per això, l'estudi es va centrar en el consell dels professionals cap als progenitors perquè aprenguin a evitar l'exposició dels seus nadons eficaçment (o deixar de fumar o no fumar mai dins de casa o el cotxe).

Més del 50% dels participants del grup d'intervenció han millorat les mesures que prenien per evitar l'exposició dels nadons tant a casa (54%) com al cotxe (51%).

A partir dels resultats d'aquest estudi, l'Agència de Salut Pública ha iniciat a Catalunya el programa "Infància sense fum", que forma part de les estratègies de prevenció i control del tabac de la sanitat pública catalana.

EFE
27/02/2015

dijous, 26 de febrer del 2015

Segrest massiu de cristians

Un centenar d’homes, dones i nens sirians cauen en mans de l’EI
El precedent. Familiars dels 21 coptes egipcis segrestats i decapitats fa uns dies a Sirte, al centre de Líbia, ploren en conèixer la tragèdia davant l’església de la Mare de Déu a la població d’Al-Aur, al sud del Caire. HASSAN AMMAR / AP

NOTÍCIA: L’Estat Islàmic informa del segrest de “desenes de croats”
PRIMERA VEGADA: Fins ara l’EI de Síria no havia fet segrestos de nombrosos cristians alhora

No se sap què els oferirà la sort a un grup de cristians de ritu assiri –homes, dones i nens– segrestats ahir a la província siriana de Hassaka, a prop de la frontera amb Turquia i l’Iraq, per les bandes armades de l’Estat Islàmic (EI) després de penetrar als poblats de Tal Xamin i de Tal Hermoz, a la vora del riu Kabur.

Els gihadistes van atacar les ciutats a trenc d’alba. Els afortunats que vivien a la riba nord van fugir a ciutats properes sota control kurd.

L’EI va informar, a través de la seva emissora de ràdio en línia, que havia segrestat “desenes de croats”. Als homes els van portar a la muntanya d’Abdul Aziz, i a les dones i els nens els van reunir a Tal Xamin.

L’Observatori Sirià dels Drets Humans va donar la xifra de 90 de segrestats. Altres fonts van parlar d’un mínim de 70 i un màxim de cent.

A Síria hi ha, des de fa temps, centenars de persones segrestades pels diversos grups combatents, entre elles dos bisbes, el grecoortodox i el siriacocatòlic d’Alep, els paradors dels quals s’ignoren. És la primera vegada, tot i això, que l’EI segresta en massa un grup de cristians només pel fet de professar la seva religió, tal com va ocórrer la passada setmana a Líbia quan 21 coptes van ser capturats i decapitats a la platja en mans dels bàrbars.

Els assiris, que van patir persecucions a Turquia i a l’Iraq, van convergir el segle passat en aquest territori, ara sota autoritat de les milícies kurdes que combaten els invasors gihadistes. Formen una minoria molt vulnerable d’unes quaranta mil ànimes forçades a l’emigració.

Aquest segrest ha tingut lloc en el context de la guerra a què es lliuren combatents kurds i terroristes gihadistes, en la qual ja va poder ser alliberada la ciutat de Kobane.

Per tot arreu els cristians àrabs són les primeres víctimes després de la caiguda el 2003 del règim iraquià de Saddam Hussein i l’ocupació militar del país pels Estats Units, fets que van fomentar la radicalització dels islamistes sunnites, la guerra de Síria i les turbulències polítiques d’Egipte després de la forçada dimissió de Hosni Mubarak arran de la revolució pro democràcia de la plaça Tahrir.

Els coptes egipcis han agraït al president Al-Sissi la seva acció armada de represàlia després de la decapitació de 21 dels seus coreligionaris, i consideren que ha millorat la seva situació, arribant a qualificar-lo com “un enviat de Déu”. Els assiris de Síria no tenen cap poderós valedor. Aquesta terra de Síria havia estat, amb la regió d’Antioquia, avui anomenada Adàlia a Turquia, un dels centres més brillants dels cristians d’Orient.

Ara només la desena part de la població és cristiana de dotze ritus diferents. Els grecoortodoxos –l’antiga Església bizantina– constitueixen la meitat de tots els creients en Crist, encara que és difícil de saber-ho amb exactitud perquè el cens no es basa, com al Líban, sobre criteris de confessió religiosa. Es considera els grecoortodoxos els ciutadans àrabs més nacionalistes. A aquesta comunitat de rellevant nivell social pertanyien destacats intel·lectuals i polítics moderns com Michel Aflak. fundador del partit Baas. Són els cristians sirians i libanesos els que van introduir a l’Orient les idees socialistes, van advocar per l’Estat nacional davant l’umma islàmica que ara els gihadistes de l’EI veuen com la base del califat.

La segona comunitat més important és l’armènia, supervivent del genocidi turc. Alep ha estat la seva capital. L’Església grecocatòlica és la tercera comunitat més nombrosa, més que els maronites i que altres petites i antigues congregacions com la siríaca o l’assíria. Encara que l’Església catòlica, o llatina, té pocs feligresos, exerceix una notable influència a través de les seves escoles i dels seus ordes religiosos, en què col·labora l’activa diplomàcia del Vaticà. És indiscutible que el règim baasista de Saddam Hussein va preservar la seva llibertat de culte, la seva identitat. A Al-Raqqa, capital de l’EI a Síria, els cristians viuen sota la infamant condició medieval de dhimis o protegits, i van haver d’escollir entre convertir-se a l’islam o exposarse a les seves represàlies. El patriarca grecocatòlic assegura que “tota la terra siriana s’ha convertit en camp de batalla. No hi ha lloc segur. El nostre futur no l’amenacen els musulmans, sinó el caos, la infiltració incontrolable de fanàtics”.

Tomàs Alcoverro
25/02/2015
La Vanguardia

dimecres, 25 de febrer del 2015

Pensionistes amb estretors

Les dones cobren un 38% menys que els homes quan arriben a la jubilació

Si la vida laboral de la dona, en termes generals, es caracteritza per alts i baixos, normalment relacionats amb la maternitat, la situació es complica, i molt, quan arriba l’etapa de la jubilació. Anys de contractes parcials (en la gran majoria dels casos involuntaris) i amb salaris baixos en sectors poc qualificats passen una factura enorme en la vellesa: les dones europees cobren fins i tot un 40% menys que els homes quan assoleixen l’edat de dir adéu a la vida activa. Així, almenys, ho posa de manifest un estudi publicat per la Comissió Europea, en el qual s’han analitzat els casos de 17 països. En el cas particular d’Espanya, aquest percentatge se situa en el 38%, una xifra que, tenint en compte l’elevada esperança de vida de les dones espanyoles, hauria d’alertar els responsables polítics del que la realitat amaga: la feminització d’una vellesa amb uns recursos limitats.

L’estudi europeu assenyala que les diferències més importants entre les pensions dels homes i les dones corresponen a Luxemburg (47%) i Alemanya (44%). Els segueixen el Regne Unit (43%), els Països Baixos (40%), França (39%) i Xipre (39%). A l’altre extrem se situen Estònia (4%), seguit per Eslovàquia (8%), Letònia (9%), la República Txeca (13%) i Lituània i Hongria (totes dues amb un 15%). Espanya es troba en el grup de països que té valors superiors a un terç, juntament amb Grècia, Irlanda, Àustria i Portugal.

Un estudi d’IESE apunta en la mateixa línia: la pensió mitjana de les dones espanyoles és de 659 euros, un 38% menys que els 1.067 euros que perceben els homes. Les principals causes d’aquestes desigualtats són “la menor participació de les dones en el mercat laboral, el menor temps de dedicació a una feina remunerada i els ingressos inferiors als dels homes”, assenyala l’esmentada publicació.

I és que el salari femení és un 23% inferior al masculí, la qual cosa comporta “desigualtats en les futures prestacions de jubilació”, indiquen des de l’IESE. A això cal afegir que els homes han treballat una mitjana de 43,4 anys, mentre que les dones només ho han fet de manera remunerada una mitjana de 12,8 anys, la xifra més baixa d’Europa.

Segons els experts en igualtat de gènere, el tema de la jubilació és la conseqüència de la desigualtat existent en una societat que penalitza la dona per la maternitat. Aquesta continua sent la tònica general en ple segle XXI, malgrat una legislació que, en el marc teòric, garanteix la igualtat de gènere en tots els àmbits i especialment el laboral.

I és que, encara que les dones parteixen fins i tot amb avantatge en el moment d’iniciar la seva trajectòria laboral per un nivell de formació més elevat, qualsevol avantatge es perd en el moment en què decideixen ser mares. Davant una societat que no dóna resposta a les necessitats de cura dels fills (malgrat els compromisos adquirits per ampliar permisos i dotar d’escoles infantils als menors de 0 a 3 anys), i davant l’escassa motivació de molts homes per implicar-se en les tasques de cura dels fills, la realitat és que la dona se sent pressionada a reduir la seva participació laboral per poder atendre els nens. El resultat és clarament conegut: reducció de jornada, contractes parcials o atur, i, per tant, menys salari, menys cotització, menys jubilació.

Quina solució hi ha? Al llibre El precio de un hijo, de Miren Josune Aguinaga, doctora en Sociologia per la Universitat Nacional d’Educació a Distància (Uned), recull algunes solucions com compartir les cotitzacions del pare en el cas que les mares redueixin la seva jornada o decideixin renunciar per un temps a la feina, una mesura que evitaria la minva de les pensions futures. Tot i això, Aguinaga aposta clarament per implicar el pare en les tasques de cura infantil: fer-ho, assenyala, repercutiria en una societat més justa.

Celeste López
16/02/2015
La Vanguardia

dimarts, 24 de febrer del 2015

Càritas Europa alerta sobre el creixement de la pobresa i les desigualtats socials

Un informe adverteix de la creació de llocs de treball inestables i precaris
Centre de distribució d’aliments de Càritas i el Banc dels Aliments al carrer Pedret de Girona
Amb la crisi Càritas Espanya ha passat d’atendre 370.251 persones el 2007 a 1,3 milions el 2012

El tercer informe de Càritas Europa sobre l’impacte de la crisi als països de la UE revela que no s’ha avançat en la creació d’ocupació i en l’eradicació de la pobresa, en contra dels objectius previstos en l’Estratègia Europa 2020. Els autors assenyalen que les polítiques que prioritzen l’austeritat “no estan funcionant” i que, després de sis anys de crisi econòmica, “els pobres continuen pagant per una crisi que no han causat”. A més, revela augments preocupants de pobresa i de privacions a set països: Xipre, Grècia, Irlanda, Itàlia, Portugal, Romania i Espanya.

Càritas Europa és una de les set grans regions que formen Càritas Internacionalis, l’organització caritativa i humanitària més gran del món, que agrupa 165 entitats nacionals d’assistència, desenvolupament i servei social. Càritas es va fundar el 1897 a la ciutat de Colònia, pel prelat Lorenz Werthmann, sota el nom d’Associació Caritativa per a l’Alemanya Catòlica, però va renéixer amb força al final de la II Guerra Mundial. primer en la distribució d’ajuda i més tard per ajudar els damnificats tant de catàstrofes naturals com de la postguerra. Actualment és un dels puntals de l’Església catòlica i gaudeix d’àmplia acceptació social.

Càritas Europa afirma que les polítiques de lluita contra la crisi “estan tenint un impacte devastador en la població europea” i els països s’estan demostrant incapaços de “protegir els serveis públics essencials i de crear ocupació”. El document qüestiona durament el discurs oficial, que suggereix que el pitjor de la crisi ha passat. El secretari general de Càritas Europa, Jorge Nuño, ha assenyalat que “aquest informe fa una crida a adoptar solucions polítiques alternatives” i “constata que haver donat prioritat a les mesures d’austeritat no ha solucionat la crisi, sinó que ha causat problemes socials que tindran un impacte durador”. Tota una declaració d’intencions, més a prop dels interessos del sud d’Europa que del centre i el nord.

Espanya, tot i haver millorat lleugerament, es troba en quart lloc pel que fa a la taxa de risc de pobresa infantil, amb un 27,5%, només per darrere de Romania (32,1%) Grècia (28,8%) i Bulgària (28.4). El creixement del nombre de persones ateses per Càritas des de l’inici de la crisi a Espanya ha passat de 370.251 el 2007 a 1,3 milions el 2012. El 26% són persones individuals i el 74% són famílies.

L’informe assenyala que la lluita contra la pobresa familiar i infantil hauria de ser una de les prioritats de la UE amb elements de fiscalitat favorable per a les famílies, el suport no discriminatori a les famílies, respostes a les necessitats especials de les famílies migrants i garantia de cures familiars adequades. Entre els perills de futur s’apunta a la falta d’oportunitats d’ocupació per als joves i a l’augment dels llocs de treball temporals i precaris, que juntament amb la falta de formació adequada i un suport social insuficient posen la joventut en un risc més elevat de pobresa. El document recomana garantir uns ingressos mínims, lluitar contra l’evasió fiscal, establir estratègies d’integració de la població gitana i destinar fons i inversions per fomentar la inclusió social. 

Josep Playà Maset
22/02/2015

dilluns, 23 de febrer del 2015

Un Papa Marxista?

Apunt d'acomplir-se el segon aniversari de l'elecció del cardenal Bergoglio com a nou bisbe de Roma, el papa Francesc ha estat qualificat de marxista per diversos sectors de l'ultra-conservadurisme nord-americà. I crec que també alguns representants de la dreta més dura de l'Estat espanyol compartiran aquesta mateixa opinió. Per què, sobretot (però no només!) a partir de l'exhortació Evangelii gaudium, la caverna política ha qualificat el papa Francesc com a marxista?

En una entrevista al diari italià La Stampa del 15 de desembre de 2013, el papa Francesc denunciava, per falsa, la teoria del "vessament". Segons aquesta idea, tot creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, provocaria per si mateix una major equitat i inclusió social en el món. Aquesta teoria ens prometia que quan el got s'omplís i estigués ben ple, vessaria, i d'aquesta manera els pobres se'n beneficiarien. Però en canvi, com ha dit el Papa (denunciant aquesta fal·làcia i aquesta mentida), "quan el got està ple, per art de màgia creix, i així mai no surt res per als pobres". I és per això que el papa Francesc, amb aquesta reflexió tan plena de sentit comú, ha escandalitzat els lobbys ultraconservadors. Amb la idea recollida a l'exhortació Evangelii gaudium que aquest sistema econòmic nostre "mata", el Papa ha posat el dit a la nafra. A l'acusació de marxista, el Papa, amb bon humor, va respondre així en aquesta entrevista: "La ideologia marxista està equivocada. Però en la meva vida he conegut molts marxistes, bons com a persones, i per això no em sento ofès".

A l'exhortació Evangelii gaudium, el Papa denunciava "el fetitxisme dels diners i la dictadura de l'economia sense rostre i sense un objectiu veritablement humà" (55). I també s'escandalitzava de "l'autonomia absoluta dels mercats i l'especulació financera" (56), i per això el Papa proclamava un principi evident: que "els diners han de servir, no governar" (58).

Està més que comprovat que als representants de l'especulació, del frau i de la corrupció no els han agradat gens les paraules valentes del Papa, que a més defensa l'actitud de servei que han de tenir els polítics! Perquè si no és amb aquesta dimensió de servei, els polítics "l'embruten quan l'usen per als negocis". Francesc fa una crida "als experts financers i als governants dels països, a considerar les paraules d'un savi de l'antiguitat: "No compartir amb els pobres els propis béns és robar-los i prendre'ls la vida. No són nostres els béns que tenim, són d'ells", segons deia Sant Joan Crisòstom (57). És per tot això que el Papa ens exhorta a retornar "l'economia i les finances a una ètica en favor de l'ésser humà" (58). Tenim un papa marxista? Tenim un profeta! Un papa valent que denuncia la injustícia i ens crida a la sol·licitud pels més desvalguts! Un papa que ha obert una nova primavera al si de l'Església. Un papa que denuncia "l'enduriment mental" d'una part de l'Església (i això també podria aplicar-se a alguns polítics), "la rivalitat per vanaglòria" o "els qui volen escalar", i no precisament als Pirineus, "la indiferència per l'altre", "el lluïment personal per al profit mundà", o "una economia de l'exclusió".

Francesc és un papa marxista? El papa Francesc és un do de Déu per a l'Església i per al món per la seva valentia, la seva audàcia i el seu compromís amb els més pobres.

Josep Miquel Bausset
21/02/2015

dissabte, 21 de febrer del 2015

La música pot tornar el moviment a un paralític

Sarah Johnson, musicoterapeuta neurològica. 

Tinc 59 anys. Vaig néixer a Minnesota i visc entre Polònia i Colorado. Sóc musicoterapeuta neurològica. Sóc casada i tinc dues filles d’uns vint anys. Sóc demòcrata i liberal. Creences? Sóc universalista, protestantisme liberal. Alleujo el parkinson aplicant musicoterapia.

La música cura? Sabíem que la música ens fa sentir més bé, i avui sabem que a més pot reparar funcions fisiològiques. Quines funcions? Motrius, sobretot. Ajuda pacients de parkinson a caminar millor, reforça la memòria de pacients d’alzheimer, repara paràlisis i danys cerebrals després d’una embòlia.

Com és possible?
Som biologia amb ritme: el ritme dels pulmons que respiren, el ritme del cor que batega, el ritme de la marxa bípeda...

I..?
Sentir un ritme ajuda el cervell a reconstruir connexions neuronals que regiran les funcions motrius espatllades.

El meu cos és un rock o un vals?
Un metrònom compassat. La musicoteràpia neurològica ajuda a compassar-lo. Posi’m un exemple de musicoteràpia. En George és un pacient meu que va tenir una embòlia i li va provocar un dany cerebral greu que el va deixar paralitzat...

Del tot?
Sí, com una pedra. Dos ajudants meus el van incorporar i, una vegada assegut, l’anaven balancejant a l’esquerra i a la dreta, al ritme que jo tocava la meva autoarpa...

Aquest instrument de corda?
Una mena de cítara de 37 cordes amb barres amortidores d’acords, ideal per marcar ritmes. En George, amb les espatlles, anava tocant a cada balanceig unes panderetes que aguantaven els meus dos ajudants...

Què s’aconsegueix, amb això?
Les connexions neuronals, guiades pel ritme musical, es recomponen més fàcilment. Després de quatre anys d’exercicis, avui en George camina i condueix el seu propi cotxe! Es pot desplaçar amb plena autonomia. Ha tornat a la seva vida activa i plena!

Sense musicoteràpia ho hauria fet?
No ho puc saber, potser seria paralític, no ho sé. però jo m’alegro d’haver-lo ajudat!

Aquesta tècnica serveix per al paraplègic?
Si hi ha trencament de medul·la espinal, no: interromp la connexió cervell-múscul.

Expliqui’m un altre cas fructífer.
En Thomas té un parkinson que el feia caminar a passes molt curtes i insegures, i amb molt risc de caure. Sentir ritmes compassats l’ha guiat a caminar amb pas llarg i ferm. I aquí sí que tinc una dada contrastada...

Quina?
Els pacients de parkinson que segueixen aquesta tècnica redueixen un 80% les caigudes respecte als que no la segueixen.

Com va néixer, la musicoteràpia neurològica?
Els fundadors, a mitjan segle passat, són E. Thayer Gaston, William Sears i Robert F. Unkeer, psicòlegs i neuròlegs. Abans només hi va haver referències sobre instruments musicals en rituals xamànics, mistèrics, visionaris, religiosos...

Sabem quin va ser el primer instrument de la història?
Les cordes vocals humanes i una flauta d’os de fa 45.000 anys, ara per ara...

I els tambors en les guerres.
Per espantar i fer flaquejar l’enemic. El poder emocional de la música és evident. 

Quines altres malalties pot alleujar, la musicoteràpia neurològica?
Malalties rares d’origen neuronal, com la síndrome de Rett, i autismes, disfuncions logopèdiques, parkinson, alzheimer, ictus... El cant ajuda molt.

Cantar? Com és això?
Cantar és una activitat que implica gairebé totes les àrees cerebrals, pel so, el ritme, la lletra... Un gran massatge cerebral.

Els músics i els cantants són més sans?
Els músics que toquen instruments des de petits tenen un 30% més gran el cos callós, que connecta els dos hemisferis cerebrals: el seu cervell està més ben integrat.

Escoltar crea connexions neurals?
La repetició de ritme i melodia estimula connexions neuronals, segur! Per reforçar l’hemisferi dret del pacient, li demano que segueixi un ritme picant amb la mà esquerra a la cuixa...

Des de quina edat hi sent, el cervell?
Des del sisè mes de la concepció, a l’úter, reconeix la veu materna i altres sons. Per això fem una musicoteràpia prenatal, i sabem que el fetus aprèn el ritme de les pulsacions de la seva mare...

Tot està connectat i tot és musical.
Sí, i aviat vindran molts estudis científics sobre musicoteràpia cognitiva, tècniques que podran millorar capacitats intel·lectives.

Diuen que escoltar música de Mozart fa créixer la intel·ligència.
Cosa infundada. A cada cervell el gratifica una classe de música: n’hi ha que es relaxen amb un vals, d’altres amb heavy metal... Hi intervenen emocions, memòria personal...

I els sords?
Senten vibracions i les poden ballar. El cervell és tan dúctil que sap compensar uns sentits amb uns altres.

Sempre ens quedarà la música, veig.
Fins al final! Si la medicina pal·liativa aplica musicoteràpia neurològica, el malalt terminal viurà càlides experiències en el comiat amb els seus éssers estimats.

Víctor-M. Amela
20/02/2015
La Vanguardia

divendres, 20 de febrer del 2015

L'Infart se sol passar a primera hora del dia_El Trueta ja presta anteció als infarts les 24 hores del dia

Andrés Hidalgo, biòleg del CNIC a Madrid, explica que en un dels seus últims descobriments, ha observat com les plaquetes de sang (que faciliten la coagulació) Inicien les reaccions catastròfiques de inflamació que desemboquen en ictus i infarts. L'avenç, presentat a la revista Science, aclareix com estan relacionades les reaccions de coagulació i inflamació, que intervenen en múltiples malalties. A més, obre la via a desenvolupar nous tractaments contra els efectes més greus de la inflamació.

Aquest biòleg que la inflamació és la causa de la meitat de les morts a Europa. És important comprendre com es produeix i com evitar-la. Vaig començar a fer estudis d'imatge en el 2002 i havia vist que, quan hi ha inflamació en un got sanguini, s'enganxen uns petits fragments de material als neutròfils.

També parla sobre la neutròfils, i diu que són el tipu més comú de cèl·lula immunitària en la nostra sang. La seva missió principal és menjar bacteris. Són molt importants en la inflamació.

Hi han 6 tipus d'infarts diferents:
  • Infart anèmic: Infart en el qual hi ha manca de la coloració de la sang, també anomenat infart blanc. Es produeix per la falta de circulació sanguínia en un vas.
  • Infart tou: Es produeix quan l’òrgan afectat només rep sang d’una vena o artèria, per tant, al obstruir-se aquesta, l’òrgan deixa de rebre sang.
  • Infart calcari: Infart d’un teixit conjuntiu en el qual s’han dipositat sals de calci.
  • Infart de miocardi: És produeix al cor, quan una artèria coronària queda obstruïda i, per tant, no permet el pas de la sang direcció cap al cor.
  • Infart pulmonar: Infart en un pulmó causat per la falta d’irrigació sanguínia, el pulmó no rep sang carregada d’oxigen, per tant, no té lloc l’intercanvi de gasos.
  • Infart cerebral o ictus: Es produeix quan s’interromp el flux sanguini a una de les artèries del cervell i aquest no pot dur a terme les seves funcions.

Per acabar explica que el nostre estat inflamatori canvia a al llarg del dia. Els infarts solen ocórrer a primera hora del dia, la febre puja a la tarda. Si aconseguim alterar el rellotge dels neutròfils i modular el nostre llindar d'inflamació al llarg del dia, potser aconseguirem reduir el nombre d'infarts.

La Vanguardi
 14/02/2015


El Trueta ja presta atenció als infarts les 24 hores del dia

El servei d'hemodinàmica de l'hospital Josep Trueta de Girona va estrenar ahir l'horari ampliat, que permetrà atendre els infarts les 24 hores del dia. Fins ara, la unitat estava oberta dotze hores durant set dies a la setmana i els pacients que patien un infart fora de l'horari i requerien d'una angioplàstia es derivaven a Barcelona.
El 2014 se'n van traslladar a la capital catalana uns 90 des de Girona. Es calcula que, amb l'ampliació, l'hospital Trueta passarà de les 240 angioplàsties que va practicar l'any passat a unes 330. Amb l'ampliació horària, Salut vol millorar el temps de resposta perquè s'atendran més casos des del territori i els trasllats seran més curts.
A Girona, el Trueta disposarà d'un equip de guàrdia localitzable per cobrir l'ampliació horària. Així, si s'activa un Codi Infart durant la nit, avisaran els professionals de guàrdia, que arribaran a l'hospital gironí mentre es fa el trasllat de pacient.

ACN
18/02/2015

dijous, 19 de febrer del 2015

Generació "sanvidtx"

 Moltes persones de més de 60 anys tenen cura dels pares i dels néts alhora

Foto per David Airob
Quan se sentia esclavitzada per la feina, Glòria Bonet pensava en el dia de demà, en tot allò que faria quan es jubilés. "La meva idea era que l’esforç de tants anys de feina com a autònoms ens permetés al meu marit i a mi viure amb una mica d’alleujament per fer excursions, viatjar...", explica. Avui, amb 71 anys, la seva realitat és una altra. El seu dia a dia transcorre entre sales d’espera per acompanyar la mare -91 anys- al metge, portant o recollint els néts de l’escola, cuidant-los si estan malalts, preparant el dinar i fent la compra per als fills que treballen... I els seus plans de jubilada ociosa estan concentrats un dia a la setmana quan va a les seves classes d’història de Barcelona i es dedica a fer turisme per la ciutat. 
 
Com la Glòria, un creixent nombre de jubilats estan havent de de relegar els seus projectes personals per tal de cuidar els pares i els néts i porten una agenda atapeïda i marcada per les obligacions i necessitats d’altres. 

"Els noranta ja hi va haver una generació que es va trobar que els seus pares vivien més de l’esperat, amb fills que no se n’anaven de casa fins als 30 i néts per cuidar, però aquesta situació l’afrontaven al voltant dels 50 anys, no a partir dels 65 i 70, quan per bona que sigui la salut les condicions no són les mateixes", afirma Toni Rivero, responsable d’estudis de la Fundació Salut i Envelliment de la UAB. 

"Les anàlisis de sang dels meus pares, nonagenaris, són millors que les meves! Ells van tenir una vida laboral amb menys estrès, fa anys que es cuiden la salut i viuen feliços i organitzats sabent que ens ocupem d’ells i de la seva economia; en canvi jo, atrapada entre les seves necessitats i les d’ajudar els fills amb els néts, tinc una agenda imprevisible i tinc més dificultats que de jove, quan compatibilitzava la feina i la criança dels fills", diu Carmen López, de 66 anys. 

La situació de dobles cuidadors que viuen Bonet i López i molts altres jubilats és fruit de l’evolució demogràfica de la societat espanyola, que ha donat lloc a això que alguns sociòlegs denominen família espàrrec: famílies cada vegada més llargues i estretes a causa d’una fecunditat decreixent i una esperança de vida en augment (vegeu el gràfic superior), i en les quals la successió de generacions se substitueix per la superposició. “La distància entre els qui ara tenen 65-75 anys i els seus pares era d’uns 20 anys, però se’n porten uns 30 amb els seus fills, que han esperat fins als 35 o 40 per donar-los néts, de manera que en molts casos coincideixen quatre generacions, la més gran i la més jove, amb necessitat de cures, i com el sistema de protecció social sovint no les cobreix, les famílies recorren als qui estan en la seixantena o setantena, que normalment tenen més temps i condicions bones de salut”, detalla Rivero.

Però no tot és demografia. Que hi hagi una generació emparedada -generació sandvitx, s’autoanomenen alguns dels seus membres- entre les cures als grans i al petits de la família també té molt a veure amb l’economia. "Durant els anys de bonança era més fàcil que els nens anessin a l’escola bressol si els avis havien d’atendre els pares, però amb la crisi molts no poden i demanen ajuda als avis o fins i tot acaben vivint a casa seva, la qual cosa fa que la cura sigui contínua", indica Carme Triadó, catedràtica de Psicologia Evolutiva de la Universitat de Barcelona.

“Amb la crisi les coses no estan com per demanar el dia lliure a la feina per portar el nen a vacunar o per exigir mesures de conciliació, i els sous han baixat i no permeten pagar a algú que s’encarregui de les criatures, així que els avis acabem ajudant molt més que abans”, explica López. També han estat raons econòmiques les que han forçat algunes famílies a treure els grans de a residència o retirar-los el cuidador que els atenia a casa i assumir ells aquesta responsabilitat.

"Les circumstàncies econòmiques i la classe social compten, perquè cada jubilació és un món, però aquest fenomen està afectant moltes famílies de classe mitjana, molts professionals acabats de jubilar que tenien projectes per continuar actius i hi han de renunciar", explica Carmen López.

Triadó, que ha estudiat les conseqüències que té per als avis el rol de cuidadors, assegura que "cuidar una persona gran dependent és estressant i obliga a renunciar a coses que un faria, i si a això s’hi afegeix la cura dels néts, encara que aquesta resulti més gratificant, implica un estrès doble i aquests avis es troben que no poden tenir vida pròpia".

Múltiples investigacions constaten l’estrès del cuidador i el seu impacte en la salut física i mental a qualsevol edat. Però els especialistes en envelliment subratllen que, a diferència de generacions anteriors, els qui arriben ara a la jubilació ho fan amb el convenciment que el seu temps és important, amb projectes per continuar actius perquè tenen una àmplia etapa vital per davant (vegeu l’evolució de l’esperança de vida als 65 anys al gràfic), i renunciar-hi provoca moltes frustracions.

"Per mi va ser una desil·lusió jubilar-me i topar-me amb inconvenients per als meus plans, però mires de recuperar-te i tirar endavant; ara penso que aquestes obligacions familiars també m’ajuden a estar activa, que jo no necessito anar al gimnàs perquè ja em mantinc en forma rentant la mare, anant a la plaça, fent les feines de casa i encarregant-me dels néts...", explica Glòria Bonet. I tot i que no es penedeix de prioritzar la cura de la seva família -“em fa feliç”-, sí que es lamenta de l’escàs reconeixement social que té la feina d’aquestes àvies i avis. Referent a això, Triadó subratlla que moltes vegades es pensa en els jubilats com a in- actius però una gran part d’ells estan immersos en allò que es diu envelliment productiu perquè fan alguna cosa per a la família i per a la societat que té repercussions econòmiques. "En l’àmbit de la psicologia es parla de generativitat, de fer coses per als altres que tenen significat per a tu, i cuidar els néts i els pares seria dins de les conductes generatives i s’hauria de valorar molt més perquè és una contribució a la societat", detalla.

Els indicadors demogràfics i les retallades de les polítiques de protecció social indiquen que la generació sandvitx anirà a més durant els propers anys. "Els que aniran fent 65 anys durant els pròxims 10 o 15 tenen pares vius amb qui es porten 20 o 25 anys, així que es mantindran aquestes circumstàncies de convivència de generacions", explica Toni Rivero.

I recorda que es tracta d’un col·lectiu ampli, el de l’anomenat baby boom. Però també avança que es tracta d’un problema temporal, de transició, provocat pel pas de generacions molt pròximes en el temps a generacions que s’allunyen entre si. "D'aquí a 35-40 anys, quan els que avui en tenen quaranta anys envelleixin, els seus pares ja no seran vius i, per tant, no hauran de cuidar-los", sentencia.

Mayte Rius
13/02/2015
La Vanguardia

dimecres, 18 de febrer del 2015

Feminisme en sordina

Sostinc que el feminisme ha de sortir de la perifèria i entrar en el debat polític. No podem seguir silenciant un tema troncal d'on brollen moltes problemàtiques socials. Fer veure que la igualtat s'ha aconseguit és un parany per incauts, i el perill és que noies joves pensin que ser feminista no té sentit i ja no cal. M'anticipo al Dia de la Dona (encara manca, pel 8 de març), perquè després de l'ensucrament de Sant Valentí, del xoc facial de la torbadora Uma Thurman i a les portes de l'austeritat quaresmal, és pertinent tornar un moment a la noció de feminisme, ara i aquí, en temps de Podemos i del papa Francesc. Tots dos han fet referències a la dona i en demanen més a les estructures de govern. Syriza també ho deia, i, ai las, les ha oblidat pel camí.

L'autonomia i la integració de la dona a l'esfera social no és una realitat. S'ha avançat en algunes zones, però passar de puntetes sobre la qüestió afirmant que la igualtat ha arribat és una fal·làcia. Tampoc provenim d'un context que ho hagi fet possible. No som nòrdics. Aquí encara pensem (en veu baixa) que l'home produeix i la dona reprodueix.

L'any 1975, l'Onu declara l'any Internacional de la Dona i a l'Estat espanyol el feminisme era una realitat moguda, exaltant i prometedora. A Madrid es van organitzar les Primeres Jornades d'Alliberament de la Dona, al col·legi Montserrat. María Salas, una pionera feminista, recorda que van ser 500 dones, deixant el camí preparat perquè l'any següent a Barcelona hi hagués les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Es van començar a formar diferents grups, moviments, associacions i partits, i també divisions. Però en 40 anys encara hi ha aspectes bàsics irresolts.

Un dels conceptes clau del feminisme és el patriarcat (etimològicament, el poder del pare). Quan la Kate Millett va introduir aquest terme als anys setanta, es referia al domini social que exerceixen els barons. Pel sol fet de ser-ho. Aquesta constatació és la que provoca les diferències salarials de gènere, o la que vehicula la sexualitat essencialment al plaer dels homes o, més greu encara, la que ha perpetuat la violència. Hi ha dones maltractades que s'han culpabilitzat a elles mateixes pel fet que les seves parelles els peguin. Han calgut pel·lícules, polítiques i documentals perquè finalment el fenomen quedi a la llum del dia.

Polítiques feministes no són només les que posen una llar d'infants a la feina (que més que per justícia social és per augmentar el rendiment de les mares treballadores), sinó les que no organitzen sistemàticament reunions a hores intempestives, ni potencien viatges impossibles, ni omplen els caps de setmana d'activitats. Tampoc el sufragi de les dones no garanteix la presència de la dona en la política i la vida pública. Amb tot, és un dret gairebé universal, i això és una bona notícia. Per a aconseguir la paritat, cal potenciar alguns temes com ara directives de permís de maternitat o la presència femenina en equips directius. Hi ha molta xerrameca, però la igualtat i la n- discriminació de les dones (i per descomptat la no-violència) segueixen sense ser prioritats en les agendes globals.

I en dies ‘oscaritzats' ens arriba que només el 7% de les directores de Hollywood són dones, un percentatge pitjor que fa deu anys. De 23.000 papers al cinema de protagonista, el 12% van ser dones. La resta, comparses. I no perquè no ho facin bé, com Angelina Jolie a Maleficient o Jennifer Lawrence a The Hunger Games. Ho fan bé, naturalment, però hi ha menys papers per a elles. La majoria de dones al cinema són vídues o “la dona” d'algú, mentre els personatges masculins no es presenten com “vidu” o “espòs” de la protagonista.

El feminisme ha de sortir de la sordina i s'ha d'amplificar a tot volum. Al govern, a les escoles, a l'empresa, al cinema, als videojocs, als bancs, on sigui. Un món amb més dones no serà un món automàticament millor, però sí més just. I ja sabem que la justícia no és la bondat. Victor Hugo ho va vaticinar. Ser bo és fàcil, allò difícil és ser just.

Míriem Díez
16/02/2015

dimarts, 17 de febrer del 2015

Carta a un islamista d'Al-Qaida

Estimat germà criminal: Sento necessitat dir-te d'aquestes dues maneres. Perquè, si crec en un Déu que és Pare de tothom, no deixes de ser el meu germà, encara que et consideri criminal.

Des d'aquesta fraternitat començaré per una confessió. El meu Església, fa cosa de vuit segles, va muntar "creuades" absurdes i va matar musulmans "per rescatar el sepulcre de Crist", encara que la nostra fe professa que més important que aquesta tomba és el Crist viu en tots els homes. Pertanyo a una Europa el progrés de la qual es deu en part a l'esclavitud d'africans al segle XVIII i al repartiment d'Àfrica per potències europees en el XIX. Occident, que es considera avançada de la democràcia, sosté dictadures quan tenen petroli. Mai vaig llegir Charlie Hebdo i no sé si insultava, però nosaltres confonem de vegades el dret a la llibertat d'expressió amb el fals dret a insultar i faltar al respecte. Presumint de civilitzats posem aquesta llibertat d'expressió (que no ens exigeix) per davant de drets elementals d'altres (dret a una alimentació i habitatge dignes fruit del treball) i tolerem que drets tan primaris siguin trepitjats, mentre exigim llibertat per faltar al respecte.

Per tot això he de demanar-te perdó. No em considero innocent. Però fa més mal tenir germans assassins que germans assassinats: el mal destrossa més el que el comet que el que el pateix. Per això et dic que la vostra inhumanitat i la vostra criminalitat són injustificables: les víctimes són sagrades per ser víctimes, no perquè siguin innocents. Els crims del passat gener a França i altres actes terroristes són abominables: sobretot per atacar persones concretes sense més pecat que pertànyer a un país on hi ha culpables. Si tan valents sou per què en comptes d'assassinar a ciutadans innocents, no intenteu eliminar els responsables més alts? A més ofendeu a Déu a qui preteneu defensar: el crit de d'Al.lahu Akbar proferit després de matar a un ésser humà només pot significar dues coses: o "Déu és criminal", o "jo sóc un egòlatra que em va encastellar emparant-me en Déu". Dues blasfèmies. Amb l'agreujant que l'islam no té una veu oficial última (alguna cosa com un Papa o un consell mundial d'esglésies) que pugui excluiros i proclamar oficialment que no sou el veritable islam. En l'islam hi cap tant la vostra barbàrie com la bondat del policia musulmà que va morir defensant les vostres víctimes.

Em pregunto si sou realment criminals o simplement incultes. Però puc dir-te una cosa molt elemental: tota fe religiosa és necessàriament dinàmica: creix i canvia tal com creixem nosaltres. En el cas de la meva fe cristiana, reconeixem que molts textos del Primer Testament estan avui superats: transmeten alguna cosa vàlida (vg. Que Déu és just i estima la justícia) però el transmeten de forma avui inservible, pròpia de temps més foscos en què la guerra era una professió més. Si efectivament els homes som història i progrés per què no hauria de ser possible una lectura semblant de l'Alcorà? Dit des del meu horitzó personal: nosaltres hem parlat molt de "raó i fe"; i sostenim que no poden contradir-se perquè ambdues procedeixen del mateix Creador, encara que una supera l'altra. Rebutgem per això els fonamentalismes que afirmen una fe sense raó o contra la raó.

És veritat que proclamem moltes vegades una raó falsificada, que no podrà entendre's amb la fe perquè és una raó al servei dels diners; i així falsifiquem aquesta laïcitat de la qual ens vantem: ja que la laïcitat és aconfessional i nosaltres adorem al Diners Totpoderós. En una autèntica laïcitat no cap més sacralitat que el respecte a tot ésser humà. I vosaltres, quan veniu aquí, experimenteu (de vegades en carn pròpia) la falta de respecte amb què nosaltres tractem als pobres, mentre ens agonellem davant els milionaris.

Et posaré un exemple d'aquesta raó corrompuda. Imagina't que l'endemà de les impressionants manifestacions del 13 de gener, algun diari d'Algèria o Egipte o Tunísia publica un dibuix d'aquelles marxes i (com en elles es va cantar La marsellesa) s'incrusta una vinyeta que diu "marchons, marchons, avec cuillons , enfants de la merde"(o alguna cosa d'aquesta mena). Somriuria França davant aquesta paròdia hortera, com a homenatge a la llibertat d'expressió? I no obstant això, hi va haver en aquells dies coses humanament admirables: com la portada perdonadora del Charlie Hebdo del 14 de gener (encara que vosaltres considereu prohibits els dibuixos de Mahoma, heu d'acceptar que això només obliga els musulmans). Coses tan admirables que em van fer recordar la frase de Camus ("en l'home hi ha més coses dignes d'admiració que de menyspreu").

En resum: puc concedir-te que no protesteu contra els "valors d'Europa" (com alguns van dir) sinó contra la corrupció que hem fet aquests valors. Però hauràs reconèixer que l'assassinat desautoritza tota protesta, per sagrada que sembli. Potser ens trobaríem més si, per exemple, vosaltres llegíssiu a Camus i Simone Weil (que va proposar una "Declaració dels deures de l'home"), i nosaltres llegíssim a Ibn Arabí o Rumi (amb les seves professions d'una religió de l'amor).

José Ignacio González Faus
15/02/2015
La Vanguardia

dilluns, 16 de febrer del 2015

Cirurgians de Can Ruti de Badalona comencen a operar del cor al Trueta

El canvi en el funcionament de la cirurgia cardíaca a Girona va generar dubtes i incerteses entre els professionals, que van alertar que les operacions del cor corrien el perill de deixar-se de fer al Trueta. No obstant això, el Departament de Salut va garantir la continuïtat del servei -que evita que molts pacients s'hagin de desplaçar fins a Barcelona- a partir del 2015 amb la col·laboració dels metges de Can Ruti.

Aquesta promesa és ja una realitat ja que des de principis de febrer s'han començat a fer les primeres intervencions amb cirurgians del centre hospitalari de Badalona que dilluns i dimecres es desplaçaran fins a Girona per operar. Concretament, des del 2 de febrer ja s'han operat quatre pacients, un dels quals ja està donat d'alta, dos continuen hospitalitzats i evolucionen favorablement, i el quart ha estat operat aquest matí.

Fins a 300 operacions l'any
Segons informa el departament, l'equip continuarà fent dues operacions a la setmana com fins ara, de manera que a finals d'any s'haurien operat 80 pacients amb aquest equip al Trueta. La resta de gironins que s'hagin d'operar del cor es derivaran a l'Hospital Germans Trias. S'estima que entre 250 i 300 gironins s'operen cada any d'una patologia coronària o valvular.

L'activitat de cirurgia cardíaca a l'Hospital Universitari de Girona es va començar a fer el 8 de novembre de 2006, com a programa compartit amb l'Hospital Vall d'Hebron. Des d'aleshores i fins al desembre passat, professionals d'aquest centre s'havien desplaçat a Girona un dia a la setmana per realitzar les intervencions. Llavors també es derivaven la resta de casos que no s'acabaven atenent al Trueta fins a la Vall d'Hebron.

El canvi que ara s'ha introduït deriva d'una instrucció sobre l'ordenació i la configuració del model organitzatiu dels serveis de cirurgia cardíaca aprovat a l'agost per Servei Català de la Salut. Segons aquest acord, l'Hospital Universitari Germans Trias passava a ser el centre de referència per a la cirurgia cardíaca de l Trueta i deixava de ser-ho la Vall d'Hebron.

Salut informa també que des de l'estiu s'ha fet un "important esforç" per reduir la llista d'espera de pacients que s'han d'operar del cor a Girona, aconseguint situar en un termini de tres mesos el temps màxim d'espera. Dins el Pla de xoc per reduir les llistes d'espera de cirurgia cardíaca que es va dur a terme a tot Catalunya, a l'estiu ja es van començar a derivar pacients a l'hospital badaloní mentre que, paral·lelament, cirurgians de Vall d'Hebron continuaven operant a Girona.

15 anys d'experiència
El Servei de Cirurgia Cardíaca de l'Hospital Germans Trias funciona des de l'any 2000 i disposa d'un equip consolidat de professionals, amb uns resultats assistencials excel·lents, segons Salut. El servei opera entre 500 i 600 pacients cada any amb uns resultats de mortalitat per sota del risc esperat i ha desenvolupat una carta de serveis amb procediments de referència a l'Estat.

A mitjan 2013, tots els pacients pendents d'una operació del cor feia menys de tres mesos que s'esperaven i, per aquest motiu, el centre va poder ajudar altres centres de l'ICS a disminuir la llista d'espera per a operacions de cor. El 2014 ha continuat aquesta tendència i el servei ha operat 606 pacients, un centenar més que l'any anterior.

ACN
11/02/2015

dissabte, 14 de febrer del 2015

El 35% dels joves no tenen prou formació mínima per treballar

Més d'un terç dels espanyols entre 25 i 34 anys s'enfronten al mercat laboral sense una qualificació mínima suficient, ja que han aconseguit graduar-se com a màxim en la Secundària Obligatòria (ESO), i no sempre, segons apunta l'OCDE.

Les dades de l'Informe Intermedi Panorama de l'Educació 2015 "confirmen que el sistema educatiu espanyol té un greu problema de formació educativa" d'aquestes persones, constata al seu torn l'Institut Nacional d'Avaluació Educativa (INEE) en una anàlisi d'aquesta qüestió.

Espanya, amb un 35%, dobla l'índex mitjà de l'OCDE de persones d'aquest tram d'edat en les mateixes circumstàncies (comencen la vida laboral sense un nivell mínim de qualificació), que és del 15% a la UE, segons dades del 2013.

Quan s'estudia tota la població adulta (25-64 anys), es comprova que el 44% dels espanyols només han arribat a cursar la Secundària Obligatòria, el doble que a la UE i l'OCDE.

"Els països tenen molt bones raons per evitar que la gent jove caigui en la trampa d'entrar en el mercat laboral i en l'etapa adulta sense una bona qualificació", explica el director del Departament d'Innovació i Indicadors de Progrés de l'OCDE, Dirk van Damme, en un article recollit per l'INEE.

Això es deu al fet que les dades de l'informe mostren que el risc relatiu de desocupació continua sent molt alt entre els adults d'un nivell educatiu baix.

"De fet, molts països han identificat el problema de l'abandonament precoç de l'educació i la formació com un dels grans reptes educatius", afegeix aquest responsable de l'OCDE.

Menys abandonament
Espanya ha aconseguit reduir l'abandonament en nou punts els cinc anys últims, fins a situar-se en el 21,9% (2014), però segueix allunyada de la mitjana de la UE (12% el 2013).

Com a mitjana, pràcticament el 14% de les persones que tenen únicament formació bàsica estan parades a l'OCDE, el 8% dels batxillers i titulats de FP mitjana, i el 5% dels graduats superiors.

A Espanya, la taxa de desocupació de les persones amb formació d'ESO com a màxim és del 33%. Però a més, la inserció laboral dels titulats en secundària postobligatòria és inferior a les taxes internacionals.

Així, treballen el 64,5% dels espanyols entre 25 i 64 anys amb estudis de FP mitjana (75% a l'OCDE i 75,6% a la UE).
Si són batxillers, treballen el 64,4% dels espanyols, mentre que són el 69,4% a l'OCDE i el 70,1% a la UE.

L'informe també crida l'atenció sobre el fet que el 9% de la població espanyola adulta té un títol FP mitjana, quatre vegades menys que la mitjana comunitària (39%). I a Alemanya arriba al 60%.

Un altre problema de la joventut espanyola és el dels ni-nis (no estudien i estan desocupats), que són el 24,5% entre els 20 i els 24 anys (11,3% a la UE-21) i el 27,1% entre els 25 i els 29 anys (10,9% a la UE-21).

A Espanya es dóna la paradoxa, a més, que el 41% dels joves (25-34 anys) han acabat ensenyances superiors, quan més d'un terç ni tan sols ha completat la FP mitjana o el batxillerat.

"El missatge és clar, si els països volen millorar de forma sostenible i inclusiva el creixement econòmic i el progrés social haurien, no només d'expandir els seus sistemes d'educació terciària (superior), sinó, a més, treballar en la reducció de la taxa de gent jove amb nivells educatius baixos", recomana Van Damme.

EFE
13/02/2015
El Peiodico.cat