dissabte, 29 de novembre del 2014

La crisi endarrereix el programa de detecció del càncer de còlon

EFE/Salas
Només el 23% de la població catalana d'entre 50 i 69 anys, que és l'edat de més risc, es beneficia del programa de cribratge del càncer de còlon i recte, una prova preventiva ràpida i senzilla que permet localitzar traces de sang en els excrements, un símptoma habitual d'adenomes i pòlips que mereixen ser analitzats en profunditat. L'Associació Espanyola contra el Càncer (AECC) va lamentar que el programa, que es va començar a desplegar el 2010 i que havia d'arribar al 50% l'any que ve, segons el compromís adquirit entre les comunitats autònomes i el Govern central, no hagi avançat al ritme previst «a causa de la crisi econòmica». Només durant l'any passat, el programa va permetre detectar a Catalunya 166 càncers en persones que no mostraven símptomes.

El desplegament del programa de prevenció a Espanya és molt desigual. A més a més del 23% de Catalunya, que se situa en la mitjana, a Cantàbria i el País Basc s'arriba al 100%, mentre que a Andalusia, Madrid, les Balears, Extremadura, Astúries i Castella-la Manxa està a la fase inicial o ni s'ha posat en marxa. «Es podria fer molt més», va criticar ahir la presidenta de l'AECC a Catalunya, Pilar Cort.

En el cas concret de Catalunya, el programa està implantat a l'Hos-pitalet -on va començar com a prova pilot l'any 2000-, l'Alt Penedès, el Baix Empordà, les Terres de l'Ebre, l'Alt Pirineu i la Vall d'Aran, una part de la ciutat de Barcelona i Lleida capital. Els potencials beneficiaris serien els 1,7 milions de persones en l'edat de risc. Cort va explicar al presentar les dades que la detecció precoç és fonamental en tots els càncers, però que en el cas del de còlon és clau perquè s'arriba a elevats percentatges de supervivència. El càncer colorectal és el tumor maligne de més incidència a Espanya, amb uns 34.000 casos nous cada any (5.000 a Catalunya).

Cost de personal i proves
Josep Alfons Espinàs, coordinador de l'Oficina de Cribratge del Pla d'Oncologia de Catalunya, va reconèixer que «la cobertura ha augmentat, però no al ritme previst a causa de la falta de recursos per la situació que viu el país».

En el retard no només hi influeix el cost de les proves (l'anàlisi detectora és barata, malgrat que la colonoscòpia -si és necessària- surt per 200 euros), sinó també la disponibilitat de centres i professionals preparats per portar-les a terme. «Són necessaris més recursos», va dir Àngels Ayra, responsable institucional de l'AECC-Catalunya.

El 2013 es van enviar cartes a 169.000 persones amb l'objectiu que participessin en el programa (prendre una mostra d'excrements i portar-la al CAP per ser analitzada), tot i que només va respondre el 47,8%, un percentatge baix però similar al que es registra en altres països. Del total de participants, en un 5,4% dels casos es va detectar sang oculta. A aquests pacients se'ls va sotmetre a una colonoscòpia que va concloure amb el diagnòstic de 166 tumors de còlon i 1.400 pòlips avançats [les hemorroides, que no tenen res a veure amb el càncer, són una altra causa habitual de sang als excrements].

El 70% dels tumors estaven en estadis inicials. Encara que no són càncer, els pòlips avançats s'extirpen durant la colonoscòpia «per la seva alta potencialitat de progressar cap a un càncer». Segons l'AECC, els programes de detecció precoç redueixen la mortalitat en un terç.

Antonio Madridejos
27/11/14

divendres, 28 de novembre del 2014

La llei de Violència de Gènere queda curta al cap de 10 anys

Falsa lapidació?
Benetton ha tornat a la polèmica, però aquesta vegada s’ha buscat un soci que el pugui avalar: l’agència de l’ONU en defensa dels drets de la dona. En un vídeo contra la violència masclista s’escenifica la lapidació d’una dona agenollada a terra en un desert, només que al final rep els cops de pètals de flors, llançats amb violència per uns quants homes. El missatge, que pretén ser clar, finalment no ho sembla tant.

El desè aniversari de la llei de Violència de Gènere espanyola, que va posar per escrit que es tracta d’un assumpte públic i de cap manera privat, prioritari en la societat i que preveu com a peces fonamentals no només l’assistència a les víctimes, sinó també la prevenció i l’educació davant el masclisme, coincideix amb l’aparició de dues mortes més. Adolfina P.S, de 32 anys, i la seva filla Angelys, de 9, totes dues d’origen dominicà i veïnes de Vallecas. Van morir a l’estiu a mans de la parella de la dona, ara detinguda, però els cadàvers, abocats en una claveguera d’un parc de la Devesa de Madrid, es van trobar ahir.

La llei, que ha estat model internacional, ha aconseguit estendre la consciència sobre aquest tipus de violència masclista. Fins i tot es registra un cert descens en el nombre de víctimes mortals. Si cada any se succeïen xifres amb una forquilla entre 76 i 56 morts, en els últims anys es repeteixen més les xifres de 50 i escaig. Però als jutjats, segons Amnistia Internacional, es detecta un augment preocupant del nombre de casos arxivats: el 158% des que es van crear els jutjats de Violència de Gènere el 2005 fins al 2013. També han caigut les denúncies i les ordres de protecció.

Dos dels altres pilars de la llei, la prevenció i promoció de la igualtat, han patit retallades del 22% i del 33% respectivament aquests anys, segons portaveus socialistes. I en aquest àmbit es cola una realitat amb què els legisladors no comptaven fa deu anys: l’augment del masclisme entre els adolescents i l’ús de les xarxes socials per controlar i fer mal. I que també hi ha violència masclista entre parelles del mateix sexe.

Redacció i agències
25/11/14
La Vanguardia

dijous, 27 de novembre del 2014

Corren pels passadissos amb la bicicleta i el degotador

Dr. José Sánchez de Toledo, referent internacional en oncologia pediàtrica
Tinc 63 anys. Sóc barceloní. Casat amb una metgessa. Tenim dos fills i quatre néts. Dirigeixo el grup d'investigació translacional en càncer infantil de l'hospital Vall d'Hebron. La meva política és el respecte i la llibertat. Sóc ateu practicant: tinc la necessitat de creure en alguna cosa.

Vaig patir una greu poliomielitis als cinc anys. Observar a aquell doctor que em va curar em va fer metge.

Què tenia aquell doctor?
Humanitat. Els metges hem de ser conscients que tractem persones, no malalties. Donar informació i calidesa és fonamental.

Tinc cinc anys i un càncer, com m'ho explicarà?
Abans de parlar-te ja sabré qui ets i t'explicaré al teu nivell el repte a què t'enfrontaràs. Mai no els ocult informació.

Com reaccionen?
El seu nivell d'acceptació i de valentia resulten xocant, supera el dels adults, suposo que per la seva capacitat vital. Sovint són ells els que animen als seus pares, i els veus córrer pels passadissos amb la seva bicicleta aguantant el degotador amb una mà.

La planta d'oncologia pediàtrica no és un lloc trist?
No. Intentem que el somriure estigui sempre present, perquè l'actitud optimista i la capacitat d'expressar els sentiments són part del tractament. Quan hi ha un moment de davallada en la família, ens posem tots en marxa: les mestres, els pallassos, els psicòlegs...

L'equip humà és una de les seves prioritats.
Sí, i tots tenen un paper essencial. José Ramón, el zelador, arrenca rialles a les criatures quan els porta a quiròfan. Però el dia comença d'hora, amb la dona de fer feines, i la manera com diu bon dia ja marca una diferència. Jo recordo sempre les rialles matinals d'un nen de cinc anys, que ara és oncòleg pediatre.

Això diu molt de vostès.
Tenim uns quants oncòlegs, metges i infermeres que vam tractar de petits. No és habitual que algú abandoni aquesta especialitat, que canviï de departament. La relació que s'estableix amb els nens i les seves famílies és molt intensa, parles i parles de pors, alegries, angoixes...

Fins a quin punt el factor "atenció afectuosa" és important per a la curació? 
És difícil objectivar com hi contribueix, però és tan imprescindible com la investigació i estar al dia de tots els avenços.

Alguna vegada no ha pogut controlar les seves emocions?
Un controla les seves decisions, però les emocions és difícil. Si li digués que no he plorat, mentiria. Com encaixes que un nen et pregunti: "Quan jo em mori, els meus pares es quedaran sols?"?

...
Una criatura va demanar que li donessin els diners de tots els regals que li pensaven fer per Reis i ens ho va portar: "Perquè investigueu més i pugueu salvar més nens". Va morir.

Vostè és creient; com s'explica la mort d'un nen?
No m'ho explico, i estem parlant de la primera causa de mort per malaltia infantil. Cada vegada que un nen, que ha lluitat ad infínitum, que ha estat l'heroi d'una història, mor, deixa un buit.

Què ha après vostè?
La repercussió que pot tenir una mala resposta. Cal ser molt curós de la paraula. Vint anys després et trobes a pacients que et diuen: "Se'n recorda, doctor, d'allò que em va dir?". Si m'he de penedir d'alguna cosa...

Sí?
... és d'haver tingut pressa alguna vegada, de no haver escoltat prou algú.

Com reaccionen els adolescents?
Un adolescent és futur, en el seu esquema la malatia no hi entra. El període d'adaptació és molt dur, per això és de gran ajuda comptar amb persones que han viscut aquestes situacions; ha ajudat el cap rapat d'Iván de la Peña i d'altres esportistes. I Polseres vermelles els va donar els seus propis herois, s'han pogut sentir protagonistes.

Com afronten la mort?
Amb una maduresa sorprenent. I de tots els que superen la malaltia, el 70 per cent, sorprèn el nivell de conversa que pots arribar a tenir amb ells.

Viure una greu malaltia en la infantesa et canvia?
Per descomptat. És molt difícil veure a una persona que ha passat per un procés d'aquestes característiques que no tingui una actitud vital fascinant i exemplar i una percepció optimista de la vida. Van aprendre la superació i la paciència molt aviat.

Els seus pacients no l'obliden.
Compartim amb ells i la seva família les emocions més intenses que es poden viure, i això crea uns llaços emocionals importants, de manera que sovint em conviden al seu casament.

I les famílies dels que se n'han anat?
Amb molts hem desenvolupat una amistat.

El que vostè explica no és habitual.
Jo quan vaig al metge m'agrada que em cuidi, que s'oblidi de l'ordinador, que em miri als ulls i que em guiï.

Fa goig sentir-lo.
En el nostre servei tots tenim la porta oberta: no hi ha horari de visites. Cal donar carta de naturalitat a una cosa tan excepcional com és la lluita d'un nen davant circumstàncies que exigeixen trasplantaments, cirurgies molt complexes, radioteràpies ...

Humanitat 
No busca protagonisme ni pontifica. Quan recorda el recent premi Català de l'Any, no parla d'orgull ni mèrits, parla de "les criatures" de la planta d'oncologia que ho van celebrar com el gol d'Iniesta a Stamford Bridge. Aquest és el seu orgull. El servei que dirigeix (oncologia i hematologia pediàtrica de la Vall d'Hebron) va ser pioner a Espanya dels trasplantaments de medul·la òssia a nens amb leucèmia (1984), i ja n'han fet més de 1.100, el doble que qualsevol hospital espanyol. Aquest departament modèlic i el seu cap acumulen reconeixements internacionals, com recentment el Paul Harris a la seva trajectòria científica i humana. Té molt a aportar. 

Ima Sanchís
25/11/14
La Vanguardia 

dimecres, 26 de novembre del 2014

Front comú internacional contra el menjar porqueria

172 països prometen adoptar mesures per reduir l'elevada taxa d'obesitat infantil
Participants en un programa per a menors obesos a Shapedown (EUA). John Moore
Reduir en un 30% el consum de sal, disminuir dràsticament el de greixos i sucres i, al mateix temps, fomentar els aliments frescos i locals. Amb mesures com aquestes com a base, l'agència de l'ONU per a l'alimentació i l'agricultura (FAO) i l'Organització Mundial de la Salut (OMS) van instar ahir els governs a comprometre's i aprovar noves «lleis, normes i regulacions» que obliguin les indústries a oferir millors productes i menys menjar porqueria. «És fonamental com es preparen els aliments que es consumeixen a les cases, a les cafeteries i als restaurants», va afirmar la directora general de l'OMS, Margaret Chan, que va subratllar que alimentar-se malament significa també emmalaltir amb més facilitat. «Els governs s'hi han de comprometre. Ells són els primers», va recalcar el responsable de la FAO, José Graziano da Silva.

L'OMS i la FAO van intervenir d'aquesta manera després que els 172 països que estan participant en la Segona Conferència Internacional sobre Nutrició firmessin la Declaració de Roma i un Marc d'Acció contra la Desnutrició. «S'ha de passar de la teoria a la pràctica», van subratllar les dues organitzacions, després de recordar que els països firmants han negociat durant un any i que ara han d'aconseguir resultats concrets per al 2025.

La raó és que l'obesitat suposa un perjudici gairebé tan greu com el de la falta d'aliments, en particular per a les franges de la població més desafavorides i exposades a la malnutrició. Segons l'OMS, és inadmissible que, 22 anys després de l'anterior Conferència Internacional sobre Nutrició, hagi disminuït el nombre de famolencs a 805 milions, però hagi augmentat de forma preocupant el d'obesos. «Dels 31 milions de nens obesos al món que hi havia als anys 90, s'ha passat als 45 milions», va explicar la directora de l'OMS. El sobrepès és l'origen de «càncer, diabetis i altres malalties», va recordar.

I, de moment, el futur és de color negre. D'acord amb estudis recents, el nombre d'obesos al món ja supera l'estratosfèrica xifra de 500 milions de persones el 2015. Per això, cal insistir en l'educació de les persones i treballar amb les indústries perquè siguin més transparents en l'etiquetatge dels productes.

«El problema de l'etiquetatge és molt important. Amb la globalització, mengem aliments elaborats en altres llocs del món amb etiquetes que no entenem», va explicar Da Silva. «Els governs han de ser els responsables d'assegurar els drets dels consumidors perquè aquests rebin la informació adequada sobre el que estan menjant, no només els adults, sinó sobretot els nens», va afegir.

Contundència Xilena
És per això que la FAO ha organitzat també trobades paral·leles amb representants de la societat civil i empreses privades. «L'objectiu és elaborar una estratègia comuna que permeti als estats negociar amb les empreses i arribar a una solució consensuada», va explicar a aquest diari una font de l'organització. «No serà fàcil però el primer pas l'hem fet i hem aconseguit que els Governs ratifiquessin el document», va afegir.

Ja hi ha qui anuncia mesures contundents. Com el president de la comissió de Salut del Senat xilè, Guido Girardi, que ahir va assegurar que el seu Govern demandarà grans empreses de «menjar porqueria». Unes companyies que, va argumentar, «abusen de la credulitat dels nens», raó per la qual el seu país ja ha aprovat una normativa d'etiquetatge que exigeix que s'apliqui una marca negra en productes alimentaris que tenen un excés de sal, sucre o greixos.

Irene Savio
20/11/14
El Periódico.cat

dimarts, 25 de novembre del 2014

Un referent mundial que surt de Vic

Xavier Gómez-Batiste, introductor de les cures pal·liatives a Catalunya, fitxat per dissenyar el pla de l’OMS

La intenció és estendre l’atenció i la medicació als malalts que tenen dolor i no es curaran

Xavier Gómez-Batiste, director de la càtedra de Cures Pal·liatives de la Universitat de Vic, introductor als anys vuitanta d’aquesta atenció a Catalunya i un dels dissenyadors del nou model català enfocat cap a l’envelliment i les malalties cròniques, ha estat nomenat referent de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per a les cures pal·liatives. Gómez-Batiste té l’encàrrec de dissenyar l’estratègia perquè aquest tipus d’atenció sigui un dret arreu del món.

“El pla estratègic que encarrega l’OMS pretén que en dos anys tots els països del món, no només els occidentals i desenvolupats, puguin dur a terme programes de cures pal·liatives. I no només per a càncer i malalts envellits i crònics, com a Europa, sinó pensant en la sida, especialment a l’Àfrica, la tuberculosi, les emergències com l’ebola, les malalties cardiovasculars... Hem de detectar les diferents necessitats de cada zona i dissenyar un pla pensant-hi”, explica l’expert, que actualment també dirigeix l’Observatori Qualy de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i el programa per a l’atenció integral de persones amb malalties avançades de l’Obra Social La Caixa.

El model que traslladarà al debat entre una trentena d’experts que formaran l’equip de l’OMS és el que s’exercita a Catalunya des de fa tres anys: “Atendre no només des de l’hospital, sinó des de tots els serveis assistencials i comunitaris”. El seu pla va causar certa inquietud quan als metges i infermeres de família els van demanar que s’impliquessin identificant els pacients que creien que no viurien més d’un any. I que es plantegessin com ajudar-los a estar més ben atesos, incloent-hi preguntar-los què volen en aquest punt de la seva vida. I ho han fet. “Ja hi ha 120.000 malalts identificats com a pacients de necessitats pal·liatives”. L’altre punt fonamental per a l’OMS és que Gómez-Batiste estudiï com aconseguir que tots els països tinguin accés a la morfina i altres medicaments opioides. “Més del 70% de les persones que tenen dolor no poden accedir a aquests fàrmacs i el principal obstacle és la por dels governants que la morfina es faci servir com a droga”.

L’última clau d’aquest pla de pal·liatius de l’OMS és que es tinguin en compte no només els medicaments i els factors clínics, “sinó també la dignitat, l’espiritualitat, la solitud”. Europa té un ampli desenvolupament d’aquesta atenció sanitària, però molt incipient a Rússia. Països americans com Xile, Costa Rica o Panamà, també compten amb plans de cures pal·liatives. D’altres estan començant. A l’Àfrica i l’Àsia hi ha molt més a fer.

Ana Macpherson
19/11/14
La Vanguardia

dilluns, 24 de novembre del 2014

Més de 30 menús al menjador social de Santa Eugènia, al dia

El principal objectiu és oferir als usuaris una alternativa a dinar sols a casa
Paguen 3 euros pel dinar, que en costa 6,54; la diferència l'aporta l'Ajuntament
Per 5 euros es poden endur el sopar a casa

Una mitjana de trenta-dues persones majors de seixanta anys van a dinar cada dia al menjador per a la gent gran de Santa Eugènia. El menjador realitza una funció social, però no destinada en especial a persones amb pocs recursos, sinó que facilita a persones que se senten soles dinant a casa la possibilitat de fer-ho en companyia d'altres. El servei combina dos objectius. Per una banda, doncs, el de crear un espai relacional per assegurar la companyia a la gent gran. Per l'altra, garantir que segueixin una dieta equilibrada. Situat a la plaça Leonor Joher i amb una capacitat per a 40 persones, el menjador es va obrir el maig del 2013. Per anar-hi a dinar cal tenir més de seixanta anys, ser jubilat i de Girona. En cas de persones amb dependència se'ls atén a partir dels cinquanta-cinc anys. El cost del dinar és de 6,54 euros, però els usuaris en paguen només tres. La diferència l'assumeix l'Ajuntament de Girona. Els usuaris que ho vulguin poden emportar-se també el sopar, pagant cinc euros en comptes de tres. El sopar, a qui opti per demanar-lo, se'ls dóna preparat per ser escalfat i consumit.

Segons el regidor de Serveis Socials de l'Ajuntament de Girona, Eduard Berloso, quan els usuaris no poden pagar aquests imports “se'ls busca una solució” a fi de poder-los atendre igualment. La majoria d'usuaris, però, van al menjador per aprofitar-lo com a espai de relació i convivència amb altres persones. El regidor afegeix que un altre dels actius del menjador és l'atenció que reben els usuaris: “Troben un servei atent, que els acompanya, els dóna suport i està per ells, i els ajuda a confortar-los.”

Els àpats servits
Des de l'obertura s'han servit més de set mil àpats. El 2013 –a partir del maig– es va atendre 117 persones i es van servir 2.688 menús. El 2014 el nombre d'usuaris ha crescut fins a 173 persones i s'han servit 4.531 àpats, la gran majoria dinars. La fundació Ramon Noguera s'encarrega de servir els àpats.

La responsable del servei, Lourdes Delgado, apunta que la iniciativa ha aconseguit l'objectiu que s'havien plantejat en posar-la en marxa: que el menjador fos un lloc per evitar la soledat de la gent gran i també que els assegurés una bona alimentació.

Delgado afegeix que han fet enquestes entre els usuaris i tots destaquen sobretot el bon servei que se'ls dóna, la qualitat del menjar i que ja no se senten sols a l'hora de dinar. El fet que el menjador estigui situat al mateix edifici que el casal de la gent gran fa que els dos espais “es retroalimentin” i que alguns usuaris del casal ara ho siguin també del menjador i a l'inrevés. Berloso es confessa “orgullós i satisfet” de la utilitat del servei i el benefici que aporta als seus usuaris.

LES XIFRES
7.219
àpats s'han servit al menjador de la gent gran de Santa Eugènia des de la seva obertura, el maig del 2013.
40
places té el menjador.
El govern de Girona projecta fer un nou menjador a la central del Molí amb 70 places.

Un altre menjador per a gent gran a principis de 2016
El Consell Comarcal del Gironès ha iniciat el període de licitació del servei integral de menjador de les escoles Font de la Pólvora i Vila-roja de Girona. El preu de sortida és de 242.962,50 euros, i el contracte és per al que queda d'aquest curs, a partir del gener, i tot el curs vinent, 2015/2016. És prorrogable per a períodes anuals amb un màxim de dues anualitats.

En el curs i mig que es preveu que duri el contracte s'espera servir 35.340 dinars –inclou el personal docent i no docent del centre, que el tenen gratuït–. Atenent a aquestes xifres, i pendents de la rebaixa que es pugui obtenir en funció de les ofertes rebudes, es desprèn que el cost de cada menú és de 6,87 euros.

Menús personalitzats
Fonts del Consell expliquen que els menús es contracten atenent a diversos factors que poden anar des de les demandes dels mateixos centres —productes ecològics, per exemple— a la tipologia i costums socials dels usuaris o a la necessitat d'assegurar dietes més equilibrades en funció de les necessitats específiques.

En el cas de les dues escoles motiu del contracte un dels factors que s'han tingut en compte —i que ha dificultat l'establiment del nombre d'àpats que es preveuen servir— és l'alta variabilitat del nombre de nens que van a escola cada dia. Des del Consell es confirma que hi ha molts nens que falten al centre escolar –i per tant no són al menjador– per motius laborals dels pares (molts d'ètnia gitana i amb feines que els obliguen a mantenir una certa mobilitat geogràfica).

El contracte de les escoles de la Font de la Pólvora i de Vila-roja està pensat per garantir cent vint-i-quatre menús diaris durant tots els dies lectius del període que va del 8 de gener del 2015 fins al 22 de juny del 2016. Es té en compte, també, dotar-los d'una dieta equilibrada que eviti possibles dèficits alimentaris que podrien incidir en la bona salut dels infants.

ACN/J. Nadal
22/11/14

dissabte, 22 de novembre del 2014

Avui no tinc cap dubte de parlar de martiri a Iraq i Síria

La pell de gallina. Aquesta és la reacció davant del relat que ha fet aquest dimecres el benedictí Manuel Nin, rector del Col·legi Grec de Roma, sobre la situació dels cristians a orient en una conferència organitzada per la Fundació Joan Maragall. Només un dels testimonis més recents que ha recollit ho deixa clar. Fa pocs dies un estudiant li escrivia des de la zona: “Tots els cristians de la plana de Mossul i Neniv han fugit. 100.000 cristians no coneixen el seu destí. Un martiri que no acaba aquí. Les biblioteques... Han ocupat un dels monestir sirocatòlics més antics de l’Iraq, han expulsat els monjos i no en tenim notícies. I el seu arxiu... L’hivern s’acosta i aquests pobres viuran en tendes en els camps. Que el Senyor se n’apiadi!”.

I és que el pare Nin sobretot ha posat de manifest que “el drama més de greu de l’orient i de qualsevol guerra és el drama de les persones”. I estem veient com “els cristians que hi havia a zona han estat martiritzats. No tinc cap dubte de parlar de martiri a avui”.

Però també parla de com s’està destruint un patrimoni de la humanitat: la presència cristiana a l’orient. “Treuen de casa seva cristians que fa 2.000 anys que hi eren”. Una expulsió practicada per grups radicals islàmics que comporta també la destrucció de temples, monestirs, i biblioteques. Les icones mil·lenàries o els pergamins no es venen ni es roben; es cremen. Altars que s’havien conservat del segle III, es destrueixen. A Maaloula les monges que custodiaven les relíquies de Santa Tecla van ser raptades i quan van poder tornar al monestir s’ho van trobat tot destruït. “Quan es destrueixen les Esglésies on els cristians han plorat, quan es cremen les icones que han besat durant segles, es destrueix la humanitat”.

Una veritable persecució
Per Nin, està passant el mateix que va passar amb l’església del gran sant Agustí a Cartago, “al cap de cinquanta anys no en quedava res”. Nin remarca la gravetat d’aquesta destrucció exposant el mapa de les esglésies orientals en la zona de Síria i d’Iraq, esglésies que el segle III van evangelitzar els territoris de l'Índia, Mongòlia i Xina, on “avui tampoc no en queda res”. Unes comunitats formades per àrabs que fins a finals de segle XX havien conviscut sense grans conflictes en aquests territoris, “en una certa tolerància”. Ara, en canvi, “estem davant d’un genocidi igual o pitjor que el que va viure el poble armeni fa cent anys”.

El rector de Col·legi Grec no té cap dubte que “es tracta d’una veritable persecució, no de casos aïllats, sinó de molta i molta gent, de conversions forçades, de tortura, de mort, de martiri”. I per Nin això és un problema mundial, ja que la capacitat de difusió dels radicalismes no queda limitada a l’orient: “Occident té el perill de ser ingenu o de ser indiferent”. No pot ser que es reaccioni només “quan degollen periodistes occidentals” i no s’ha d’oblidar l’amenaça que representa el Califat per la influència que pot tenir en món islàmic.

Estem girant el cap
El monjo de Montserrat Manuel Nin ha estat presentat pel periodista Antoni Puigverd, preocupat de “la neteja ètnica de les comunitats cristianes d’orient” davant de la qual “estem girant el cap”. De fet, aquest acte es va organitzar arran d’un article que el pare Nin va escriure a l’Osservatore Romano, “El martiri de la indiferència” i del que després se’n va fer ressò Puigverd a La Vanguardia. Puigverd ha lloat la categoria intel·lectual de Nin, expert en siríac i en els pares del desert i monjo de Montserrat que fa 30 anys que és a Roma. Reconegut com a arximandrita, “és una personalitat molt important en el catolicisme oriental”.

Per tancar l’acte, el president de la Fundació Joan Maragall, Josep Maria Carbonell, ha recollit la crida de Nin a “assumir la nostra responsabilitat” i a veure quina resposta s’ha de donar a “una realitat que també ens amenaça; una resposta amb mesura, però també amb fermesa”. Un nombrós públic pràcticament ha omplert l’auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. En la sessió també hi han assistit els seminaristes i formadors del Seminari Diocesà de Barcelona.

Jordi Llisterri
01/10/14

divendres, 21 de novembre del 2014

Una mare holandesa rescata la seva filla de l'Estat Islàmic a Síria

La noia, de 19 anys, havia viatjat al país per casar-se amb un combatent gihadista

Una dona holandesa coneguda com a Monique ha rescatat la seva filla Aicha de l'Estat Islàmic a Síria, país on la noia, de 19 anys, havia viatjat després de convertir-se a l'islam i casar-se amb un combatent gihadista, un exsoldat holandès a qui va conèixer a través de les xarxes socials. Fa unes setmanes, Aicha va tucar a la seva mare per demanar-li que l'ajudés a tornar a Holanda.

Monique va ignorar els avisos de les autoritats holandeses, que l'havien alertat dels perills que suposava viatjar a Síria i de les implicacions legals del seu pla, ja que ajudar gihadistes com la seva filla constitueix delicte. De fet, només d'arribar a Maastricht, ciutat on resideixen, Aicha ha estat detinguda per la policia, segons ha informat la BBC citant l'advocat de la noia.

Segons ha explicat la mare a mitjans holandesos, va fer cas omís dels avisos perquè creia que anar a buscar la seva filla era "el més correcte". Després d'organitzar a través de Facebook la trobada amb la seva filla, Monique va viatjar, vestida amb un burca, des de Turquia a la ciutat siriana de Raqqa, baluard de l'Estat Islàmic.

Retorn accidentat
El retorn a Holanda ha estat una mica accidentat ja que després de travessar la frontera amb Turquia, Aicha va ser detinguda per no tenir passaport. Les gestions diplomàtiques d'Holanda han permès que finalment pogués agafar un avió rumb a Holanda.

El cas d'Aicha va saltar fa uns mesos a Holanda, quan Monique va aparèixer a la televisió per explicar la radicalització de la seva filla, que als 18 anys es va convertir a l'islam i al febrer se'n va a Síria per casar-se amb Omar Yilmaz, un exsoldat holandès convertit en gihadista. Ja a Síria, la parella va trencar i Aicha va contactar amb la seva mare. "Se'n volia anar a casa, però no podia sortir de Raqqa sense ajuda", ha explicat Monique.

El cas d'Aicha només és un exemple de les desenes de joves que viatgen a Síria o l'Iraq per casar-se amb gihadistes, que se suma al problema dels joves europeus que es converteixen a l'islam i viatgen a aquests països per fer-se combatents de l'Estat Islàmic.

20/11/14

dijous, 20 de novembre del 2014

Dia dels Drets de l'Infant

20 de novembre, Dia dels Drets de l'Infant
  • 67 milions de nens i nenes no van a l'escola.
  • Uns 200 milions de nens han de treballar per sobreviure.
  • Més de cent milions de menors treballen en règim de semi-esclavitud i són explotats i abusats pels seus "amos".
  • Unes 70.000 nenes d'entre 15 i 19 anys es veuen forçades a casar-se a edats primerenques.
  • Cada dia moren al món 19.000 nens per causes que es podrien evitar.
  • El 20 de novembre se celebra el Dia dels Drets de l'Infant. Ja han passat més de dues dècades des que, el 20 de novembre de 1989, els drets dels nens fossin ratificats per 192 països del món. 
Il.lustració Carme Solé Vendrell
Fa més de 50 anys (1959) es va signar la Declaració Universal dels Drets del l'Infant. En aquest moment la infància va deixar de ser considerada objecte de protecció per passar a ser subjecte de ple dret.

Però la celebració no pot ser total, perquè aquest tractat, tot i ser el que major nombre d'adhesions ha rebut en la història de la Humanitat (el van ratificar tots els països excepte Somàlia i els Estats Units), és incomplert sistemàticament a tot el món. Són massa els governs i els adults que obliden les obligacions que van adquirir respecte a la infància. I el suport que els nens reben és, en molts llocs, paper mullat.

El camí per recórrer encara és llarg, molt llarg. No cal anar gaire lluny, potser només amb donar la volta a la cantonada, ens trobem amb els drets dels nens violats davant la passivitat i, de vegades, la connivència de les autoritats i de la pròpia societat.

Les milions de nens pobres i famolencs, els marginats i explotats, els malalts sense assistència, els que moren per causes previsibles i tractables, els que viuen al carrer, els que treballen, els que juguen a ser soldats en exèrcits d'adults, els prostituïts, els desplaçats de les seves llars, els refugiats... ens indiquen que, les coses estan fallant. I els culpables, clarament, no són els nens.

Un any més, i no ens cansarem de fer-ho, denunciem algunes de les dades-extretes de diversos informes internacionals- dels que tots els adults, sense excepció, hauríem d'avergonyir:
  • Un de cada quatre nens a les regions en desenvolupament està malnodrit
  • Més de 72 milions de nens no van a l'escola. El 54% són nenes.
  • Cada any moren al món 9 milions de nens menors de 5 anys per causes previsibles i tractables.
  • Més de 4.000 menors de cinc anys moren al dia per la falta d'aigua potable.
  • Al món hi ha més de 15 milions d'orfes per la SIDA.
  • La majoria dels morts per paludisme són infants subsaharians menors de cinc anys.
  • Hi ha més de 2 milions de nens embolicats en xarxes de prostitució infantil.
  • Més de 215 milions de nens passen la seva infància treballant.
Una infància cuidada i protegida és la millor garantia del desenvolupament de les nacions. Per això, a Mans Unides fem de la cura i la protecció dels més petits un dels nostres principals objectius.

19/11/14

dimecres, 19 de novembre del 2014

L'alta


El temps dels hospitals té pesos a les ales i no vola: s'arrossega lentament. Mentre a fora tot és pressa, soroll i moviment, l'habitació és un reducte de tan pocs estímuls que, del llit estant, un espera amb candeletes alguna cosa que trenqui les hores i l'avorriment, que distregui i que enganyi el dolor i el temps. Com tarda, el doctor, a passar! I aquell familiar que ha dit que tornava de seguida, on ha anat, tanta estona? La tele cansa. El llibre pesa. En aquest context, els àpats es converteixen en un pur delit més enllà de la gana, i un petit retard a l'hora de dinar es viu amb inquietud. Fins que sents el dring de les safates i l'olor de la verdura. Per fi! Però una mica abans de la teva porta el carro s'atura, i tens por que es descuidin de tu. No, mira, ara entren!

Però no tothom viu a l'hospital uns dies tan buits. A la planta baixa del Trueta hi ha una exposició que es titula 11 dies i 10 nits al Trueta, dedicada a tres doctores i a tot el personal de la quarta i la vuitena plantes, on en Joan Escribà Serra, l'autor, va estar el gener passat. Són vint dibuixos fets a tinta, de traços despentinats i nerviosos, amb què l'artista ha volgut deixar el testimoni de la quotidianitat del seu ingrés. Tant de bo tots ho poguéssim fer. Dibuixar –o escriure– el món de l'hospital, un món en què entrem sempre per força, on ens sentim vulnerables i despullats, i d'on volem sortir com més aviat millor, és una bona manera de posar-hi distància i de vèncer la por que ens fa. Els dibuixos en qüestió tenen títol; el millor, el que es titula Jo, un autoretrat, el malalt encarant-se al mirall, demacrat, segurament desconegut per ell mateix. També hi ha Reunió de sanitàries, Cercant l'agulla, Cap a l'última prova, Pacients passejant... Fins a l'últim quadre, exuberant, emocionant, que porta l'esperançador títol de L'alliberament: els papers de l'alta!

Aneu a veure aquesta petita exposició, que us agradarà. És una bona manera d'entrar al Trueta voluntàriament i d'adonar-se de la sort que tenim de poder-ne marxar quan vulguem, sense esperar que ens donin els papers de l'alta.

Maria Mercè Roca
12/11/14

dimarts, 18 de novembre del 2014

Les dutxes del Papa

L’almoiner pontifici ajuda els més pobres amb els ingressos de les benediccions apostòliques.

El profund missatge social de Francesc no queda en meres paraules. El Papa argentí ha prodigat des del primer dia els seus gestos cap als pobres i ha instaurat un estil humil, molt lluny dels atributs monàrquics que van ser inherents a la seva posició durant segles. Jorge Mario Bergoglio ha arraconat els vehicles de gran cilindrada, fins i tot a l’estranger quan és hoste d’altres caps d’Estat, i ha preferit viure a l’habitació d’una residència, la Casa de Santa Marta, en lloc de l’espaiós apartament papal. En línia amb aquestes actituds tan franciscanes, l’almoiner pontifici, l’arquebisbe polonès Konrad Krajewski, ha anunciat que, a partir de dilluns vinent, començaran les tasques per construir tres dutxes per a indigents en un dels flancs exteriors de la plaça de Sant Pere, sota la superba columnata de Bernini, al local que ara ja acull lavabos per a pelegrins.

Krajewski, un home que transpira entusiasme pel càrrec que exerceix i pel suport constant que rep del Papa, va explicar els seus plans en una entrevista amb el diari torinès La Stampa i després a Ràdio Vaticana. La idea se li va ocórrer després de saludar pel carrer un indigent, Franco, un italià que fa un decenni que sobreviu al carrer. En Franco li va dir que aquell dia feia 50 anys. El prelat el va convidar a sopar. “Però faig pudor...”, es va excusar ell. Krajewski va insistir i finalment van anar a un restaurant xinès. Allà l’indigent li va explicar els problemes que tenen els sensesostre romans per a la higiene personal.


L’almoiner va consultar el Papa, que el va animar a instal·lar les tres dutxes a la plaça de Sant Pere i a procurar que hi hagi també aquestes instal·lacions al servei dels pobres en una desena de parròquies de la ciutat. “Donem dignitat a aquestes persones si poden rentar-se”, va explicar l’arquebisbe, i va recordar que a les estacions de tren hi ha dutxes, però són de pagament. Les que tenen Càritas i la Comunitat de Sant Egidi no són suficients per a la població dels sensesostre. 


Krajewski va manifestar crítiques indirectes a l’Ajuntament de Roma per no haver previst aquestes instal·lacions i va ironitzar sobre els terminis molt llargs i la burocràcia que els ens públics necessiten per autoritzar projectes d’aquestes característiques. “L’Evangeli ens diu que cal fer-ho avui, ajudar la gent avui, no demà –va insistir l’almoiner davant Ràdio Vaticana–. Això es podia fer immediatament, simplement parlant amb els rectors, incorporant dutxes als lavabos que ja hi ha. Aquesta és una acollida del rector i de la comunitat parroquial”. L’arquebisbe va admetre que es requereix certa infraestructura de neteja, de voluntaris. “Nosaltres som el servei d’emergència del papa Francesc, i els nostres diners han de ser distribuïts de manera evangèlica –va concloure–. Construir aquestes dutxes per als sensesostre és, per a molts, una benedicció, també per a la ciutat. És una cosa que podem fer, la nostra petita contribució”.


La seu de l’almoiner pontifici –una institució creada al segle XIII– s’ubica en un dels pocs edificis a l’interior del Vaticà als quals es pot accedir sense permís. N’hi ha prou d’entrar al recinte per la porta de Santa Anna i dir als guàrdies suïssos que es vol anar a comprar “pergamins”. Així es diuen els diplomes que emet l’oficina de l’almoiner. Són les famoses benediccions apostòliques, uns documents amb el segell papal que poden encarregar fidels de tot el món amb motiu d’aniversaris, batejos, comunions, matrimonis, ordenacions sacerdotals i altres esdeveniments. Els diners que s’ingressen per aquests diplomes –més altres donacions extraordinàries– es dediquen a obres de caritat, a petits ajuts molt repartits, el gruix a la ciutat de Roma. Molts sensesostre coneixen Krajewski (l’anomenen Don Corrado), l’àngel de la guarda que els envia el Papa.


Eusebio Val
14/11/14
La Vanguardia

dilluns, 17 de novembre del 2014

El cas Ellacuría

Al cap de 25 anys de l’assassinat dels jesuïtes d’origen espanyol al Salvador, l’Audiència Nacional admet investigar el crim

Hi ha dies a la vida d’un periodista que no desapareixen mai del calendari mental. Sempre recordaré que el 16 de novembre del 1989 era dijous i que era a l’oficina de l’agència Efe a Rio de Janeiro quan va saltar la notícia en un cable urgent: “Ignacio Ellacuría i cinc jesuïtes més assassinats”. Avui fa un quart de segle de l’assassinat dels jesuïtes d’origen espanyol Ellacuría, Ignacio Martín-Baró, Segundo Montes, Amando López i Juan Ramón Moreno; del salvadorenc Joaquín López López; de la majordoma, Julia Elba, i de la seva filla Celina.

Ellacuría era rector de la Universitat Centreamericana del Salvador (UCA) i s’havia convertit en un dels principals valedors de la teologia d’alliberament, un corrent de pensament que va néixer al si de l’Església catòlica llatinoamericana després del concili Vaticà II. Alguns sectors conservadors salvadorencs consideraven que l’UCA era un planter d’esquerrans i creien que la guerrilla no hauria existit sense la presència dels jesuïtes al país. La persecució contra els jesuïtes havia començat abans de l’inici de la guerra civil el 1980. Ja el juny del 1977, dotze anys abans de l’assassinat d’Ellacuría, un esquadró de la mort ultradretana va amenaçar de matar els 47 jesuïtes que eren al país. Al cap de tres mesos van assassinar Rutilio Grande, jesuïta.

Ellacuría sempre va mantenir un perfil baix. Uns quants mesos abans que l’assassinessin va pronunciar un dels seus escassos discursos en un acte ecumènic. Va parlar de la necessitat de posar fi a aquella guerra civil, però no va oblidar recordar que una de les principals causes era el control que un grapat de famílies salvadorenques molt riques exercia sobre la major part de les terres productives en un país de camperols esparracats.

El funeral va ser multitudinari. L’arribada del president Alfredo Cristiani, vinculat a l’extrema dreta, va provocar una gran tensió. Anava sense guardaespatlles i va ocupar un lloc secundari. Els crits d’algunes persones contra el president salvadorenc van ser apaivagats pels jesuïtes companys dels assassinats.

Dos anys després, el setembre del 1991, 14 catorze militars van ser jutjats per aquest crim, però només dos van ser condemnats i posats després en llibertat gràcies a la llei d’Amnistia aprovada per l’Assemblea Legislativa.

L’any 2000, els jesuïtes es van querellar contra l’expresident Cristiani i els autors intel·lectuals de l’assassinat. El 2009, Eloy Velasco, jutge de l’Audiència Nacional d’Espanya, es va declarar competent per investigar 14 militars, els quals imputa. Hi estan inclosos quatre exgenerals, entre els quals destaca el que va ser ministre de Defensa, Humberto Larios, i els caps de l’Estat Major, René Emilio Ponce (que també va ser ministre de Defensa). L’expresident Alfredo Cristiani no serà jutjat per un delicte d’encobriment perquè està exempt de persecució universal.

La querella va ser presentada per l’Associació Pro Drets Humans d’Espanya, fonamentada en el principi de justícia universal que va permetre el 1998 l’arrest del dictador Augusto Pinochet a Londres. I l’Audiència Nacional espanyola va dictaminar aquest mes d’octubre passat que els nostres tribunals són competents per investigar l’assassinat dels cinc jesuïtes d’origen espanyol malgrat la recent limitació de l’aplicació de la justícia universal al nostre país.

L’assassinat va ser atroç. Poques hores després de la inhumació dels jesuïtes, el pare José María Tojeira, provincial dels jesuïtes, ens va rebre, mitja dotzena de periodistes espanyols. “Voleu veure com els vam trobar?”, va preguntar. Em vaig atrevir a mirar les fotos que encara avui no puc oblidar. Els trets van ser fets a boca de canó i els rostres estaven destrossats. Em va ser impossible reconèixer Ellacuría, el qual mesos abans havia fotografiat.

A l’horror d’aquells dies es va sumar el vergonyós comportament de l’ambaixador espanyol al Salvador, Francisco Cádiz. Va fer durs comentaris en el funeral i va xocar amb alguns jesuïtes. Dies abans, s’havia negat a rebre una delegació que volia demanar-li refugi per als jesuïtes més amenaçats. La seva excusa va ser que no eren espanyols, sabent que estaven obligats a nacionalitzar-se salvadorencs per exercir el magisteri.

Gervasio Sánchez
16/10/14
La Vanguardia

dissabte, 15 de novembre del 2014

Salut manté al final al Trueta la cirurgia cardíaca

Es canviarà el centre de referència i els metges que vindran a operar seran de Can Ruti en lloc del Vall d'Hebron

Just una setmana després que el conseller de Salut, Boi Ruiz, anunciés en una entrevista a El Punt Avui TV que estaven estudiant tancar el servei de cirurgia cardíaca del Trueta i que els pacients s'haguessin de desplaçar fins a l'hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti) per operacions complexes de cor, Salut va emetre ahir un comunicat en què afirma que el servei es mantindrà a Girona, tot i que Can Ruti passarà a ser a partir del 2015 el nou centre col·laborador de referència, en lloc del Vall d'Hebron com fins ara.

L'anunci de Ruiz va provocar la setmana passada l'inici d'una campanya de l'associació de malalts Gicor perquè el Trueta no perdés el servei, una possibilitat que també va ser molt criticada pel Col·legi de Metges i la junta de personal del Trueta. Segons van coincidir a explicar tant fonts de Gicor com del Col·legi de Metges, el possible tancament provenia del fet que els metges de Can Ruti, que s'havia decidit que fos el nou centre de referència, es negaven a venir a Girona a operar per qüestions d'organització.

L'activitat de cirurgia cardíaca al Trueta es va començar a fer el novembre del 2006 dins un programa compartit amb el Vall d'Hebron. Des d'aleshores, professionals d'aquest centre es desplacen un dia a la setmana al Trueta per fer les operacions programades a cor obert. Actualment, al Trueta es fan entre 70 i 80 operacions a l'any –aproximadament a una tercera part dels malalts de cor gironins–, mentre que la resta de casos es continuen derivant a Barcelona.
Salut recordava ahir que des de l'estiu ja s'està col·laborant amb Can Ruti, paral·lelament amb el Vall d'Hebron, dins d'un pla de xoc per reduir les llistes d'espera. Concretament, s'hi van començar a derivar pacients, mentre els metges del Vall d'Hebron continuen sent els que es desplacen aquí. El pla ha permès que la llista d'espera ja s'hagués reduït al setembre en un 86% i la previsió és tancar l'any sense cap pacient esperant més de tres mesos.

La FRASE
Es preveu la continuïtat de la cirurgia cardíaca al Trueta en col·laboració amb Germans Trias i Pujol Departament de Salut

Puigdemont advertia: “La decisió no està presa”
L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, advertia dilluns en el ple que la decisió de deixar el Trueta sense cirurgia cardíaca no estava presa. El govern municipal, davant la inquietud expressada per diversos grups en el ple, va explicar que des del primer moment va demanar al Departament quines eren les seves intencions i Puigdemont va assegurar que es tractava d'“un globus sonda”. Tot i això, dilluns, abans que Salut anunciés ahir al vespre la decisió, Puigdemont va garantir que en farien un seguiment acurat, perquè, depenent de quina decisió es prengués, també seria negativa per l'hospital gironí. El principal grup a l'oposició a Girona, el PSC, va entrar un prec per escrit al consistori perquè emprengués les accions urgents necessàries per garantir un servei com el de cirurgia cardíaca, que el Trueta va estrenar l'any 2006.

Redacció
12/11/14

divendres, 14 de novembre del 2014

El violent es torna tranquil i l'angoixat, serè.

Héctor Grijalva, neuròleg i doctor en Psicoteràpia
Tinc 67 anys. Vaig néixer al nord de Mèxic i visc a Aguascalientes. Estic casat amb una psicòloga i junts hem creat l'Institut Omeyocan per a la formació de psicòlegs. Sóc catedràtic a la Universitat La Concordia. Cal més equitat al món. M'agrada el cristianisme.

Al primer hospital on vaig treballar vaig observar que hi arribava un nombre considerable de persones que havien intentat suïcidar-se. Massa.

De quines edats?
De totes, però hi havia molts joves. S’iniciava la dècada dels vuitanta i vaig decidir estudiar el tema, fins i tot li vaig proposar al governador de l’estat de crear un centre de prevenció del suïcidi, i hi va estar d’acord.

Com és això?
La premsa el qüestionava perquè atribuïen el nombre de suïcidis tan alt al malestar social. De manera que l’any 2000 vam inaugurar el centre de salut mental Agua Clara, destinat a prevenir el suïcidi. Però quan vam obrir les portes va començar a venir una gran quantitat de persones amb problemes de depressió, angoixa, ansietat... i que no sabien com controlar.

I no els van tancar les portes.
Com podria ser d’una altra manera? Vaig buscar totes les tècniques i recursos possibles per ajudar aquestes persones de la manera més ràpida i efectiva i vaig topar amb la meditació, que no formava part de les estratègies terapèutiques.

Per què hi va recórrer, a la meditació?
La teràpia que duem a terme, la Gestalt, utilitza disciplines orientals; i a Mèxic, els nostres avantpassats, els asteques –un poble d’una elevada espiritualitat–, ja meditaven. Els anys d’experiència m’han servit per comprovar que la meditació és de gran ajuda per afrontar problemes psicològics.

Expliqui-m’ho.
Tothom sap que la meditació aconsegueix modificar alguns signes vitals, com ara reduir la freqüència cardíaca, atenuar el ritme respiratori, alentir el flux sanguini i elevar considerablement els llindars del dolor, el fred, la gana i la fatiga.

Tot això ja s’ha mesurat i comprovat.
...Però el que ja és més curiós és que provoca canvis profunds en la personalitat: el violent es torna tranquil i l’angoixat es torna serè, i això significa que hi ha canvis profunds a l’interior de les neurones.

Canvis en les neurones?
Sí. Les investigacions més recents, les últimes realitzades a la Universitat de Wisconsin, se centren en els canvis que la meditació produeix en els enzims, a l’interior de l’ADN. Això que nosaltres hem comprovat clínicament.

Que la personalitat es pot transformar?
Sí. Hem efectuat tallers en què es combinen la psicoteràpia Gestalt i la meditació en nens de 9 anys amb TDAH, i els nois van reduir la seva hiperactivitat i van millorar l’atenció.

Va ser un estudi clínic?
Sí, elaborat durant un any escolar a la ciutat d’Aguascalientes, amb alumnes de quart grau de primària.

Es va anar animant i va acabar portant la meditació a les presons.
Vam fer un altre estudi amb presos sentenciats a condemnes llargues, gairebé tots per delictes greus, com homicidi o narcotràfic, i que havien manifestat que volien suïcidarse. El resultat va ser excel·lent. I també el que vam obtenir amb adolescents i joves de barris violents.

Per què hi ha tanta violència al seu país?
El principal problema és la violència intrafamiliar, que s’inicia amb l’agressió a la parella, després als fills i després a tota la societat. La cadena dels fets solen ser baralles entre els cònjuges, maltractament als fills i, en conseqüència, violència a l’escola, la societat, depressió, addiccions i finalment, sovint, el suïcidi.

Caldrà un tractament social...
Estic proposant a les autoritats que la meditació es converteixi en un recurs de salut pública.

Com reaccionen aquests joves violents davant la meditació?
Eren xavals de barris molt violents que la policia ja havia detingut diverses vegades i els vam oferir la possibilitat de substituir les sancions per tallers de modificació de conducta. Vam aconseguir canvis en la seva personalitat després d’un any de feina de meditació en moviment i teràpia Gestalt.

No deu ser fàcil que la gent s’avingui a meditar.
És molt difícil, perquè tenim unes estructures legals molt rígides i la majoria de persones, tant els juristes com els presos, els joves com els adults, associen la meditació amb temes metafísics i poc convincents. Costa molt de convence’ls.

Tot i això, els resultats hi són.
Sí, i avui hi ha centenars d’investigacions absolutament solvents que demostren que la meditació redueix la por, l’estrès i l’ansietat perquè disminueix l’expressió de gens proinflamatoris i l’activitat de l’amígdala.

És cert que augmenta la memòria?
Estudis molt recents afirmen que la meditació aconsegueix un augment de la concentració de neurones en regions cerebrals com l’hipocamp esquerre, relacionat amb l’aprenentatge, la concentració i la memòria. Cal continuar investigant.

Ima Sanchís
12/11/14
La Vanguardia