diumenge, 27 de maig del 2012

La crisi duu molts infants a menjar un plàtan per sopar


Entitats que atenen menors en risc d'exclusió alerten de l'augment de casos de malnutrició i dels habitatges insalubres

Unicef xifra en més de 325.000 els infants catalans en situació de pobresa

La pobresa infantil és una de les conseqüències de la crisi
La Federació d'Entitats d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (Fedaia) alerta de l'increment de la desnutrició infantil i la situació d'amuntegament en què viuen que cada cop més infants, mentre que Unicef calcula que més de 325.000 menors són pobres. Les dues entitats han fet públics aquesta setmana informes que van en la mateixa direcció: “cada cop més, la pobresa té rostre de nen”, va concloure la directora de sensibilització i polítiques d'infància d'Unicef a l'Estat espanyol, Marta Arias. L'informe de la Fedaia recull experiències directes dels educadors dels centres que formen part de la federació, com ara que es troben casos de nens que a l'hora de sopar s'han de conformar amb un plàtan.


“Les mancances en l'etapa de la infància condicionen totalment la vida d'una persona i condemnen els nens que les pateixen a reproduir el cercle viciós de la pobresa quan es fan adults”, subratlla el president de la Fedaia, Jaume Clupés. Recorda que la pobresa infantil no és un problema nou, però adverteix que és l'hora d'adoptar “mesures immediates i urgents”, perquè situacions que es trobaven en el límit s'estan aguditzant i es tornen insostenibles.

Són els educadors i professionals dels centres oberts que cada tarda, quan els infants en risc d'exclusió hi van a berenar, fer els deures i activitats d'oci, observen que molts només poden fer un àpat al dia –sovint és el dinar a l'escola–; duen peces de roba que els van grans o petites o que no són adequades per a l'època de l'any; o pateixen malalties de la pell que s'agreugen perquè requereixen un tractament que les famílies no es poden permetre. Són només alguns dels exemples que recull d'informe Pobresa infantil a Catalunya.

Pràctiques de cuina

“Hi ha famílies que recorren a la solidaritat dels veïns per a alimentar-se i alguns centres oberts es plantegen donar sopar als infants perquè no se'n vagin al llit sense menjar pràcticament res”, indica l'estudi a l'apartat que detalla alguns exemples de com la situació s'ha agreujat els últims dos mesos.
“Educar no és només ensenyar –subratlla Clupés–, sinó que els infants acabin trobant en els centres uns referents”. Aquests professionals que topen dia a dia amb les dificultats d'aquestes famílies sense recursos han de tirar de la inventiva i, en alguns casos, els tallers de pintar s'han substituït per tallers per fer pràctiques de cuina, perquè així aprofiten per menjar. El president de la Fedaia insisteix a recordar un marc impactant: un de cada quatre infants és pobre, en més de 225.000 llars de Catalunya tots els membres estan a l'atur, algunes famílies que subsistien amb la Renda Mínima d'Inserció –450 euros al mes– n'han quedat fora, el fracàs escolar se situa en el 29% i l'atur juvenil, en el 51%.
Fa temps que les entitats denuncien l'escassa inversió en polítiques d'infància tant a Catalunya com a l'Estat. Dinamarca i Finlàndia, que tenen els nivells més baixos de pobresa infantil, hi van destinar el 2008 el 5,1% i el 2,6% del seu PIB, mentre que l'Estat espanyol hi va dedicar el 0,7%.
Als casos de desnutrició, de nens amb ulleres sense la graduació adequada o sense espai a casa per poder fer els deures que expliquen els educadors, Unicef els posa xifres: la pobresa infantil ha crescut a Catalunya cinc punts percentuals en dos anys, passant del 18,5% al 23,8% entre el 2008 i el 2010. Això vol dir que pertanyen a famílies de quatre membres amb ingressos inferiors als 16.476 euros a l'any.


35.000

infants

que es troben en situació de risc d'exclusió atenen les 85 entitats que formen part de la Fedaia.

45

per cent

és la taxa de pobresa a Catalunya en el cas de fills de famílies estrangeres, i del 18%, en famílies autòctones.

Triomfa un vídeo crític amb ‘La marató de la pobresa'

TV3 i Catalunya Ràdio dediquen tot el dia a divulgar i sensibilitzar sobre l'alta taxa de risc d'exclusió social i pobresa i a recollir fons per finançar programes d'entitats socials que fa anys que són al peu del canó. Fa mesos, com a resposta a les entitats que reclamaven al govern més recursos, el president de la Generalitat, Artur Mas, va dir en un acte públic que l'administració sola no pot amb tot i que s'hauria d'apel·lar a “la col·laboració ciutadana”. És precisament això el que critica una campanya que corre per internet. “La pobresa té responsables. Si recaptéssim els diners de l'evasió fiscal obtindríem 9.000 cops els ingressos de ‘La marató'. Sobren capitalistes i sobra la violència que els empara”, diu el vídeo No falten cadires, sobra cinisme –gairebé 40.000 visites en les primers hores al Youtube. ERC va acusar el govern d'usar ‘La marató' com a “cortina de fum per defugir la seva responsabilitat” després de les retallades socials.

Sònia Pau
27/05/2012

Confonem la grandesa amb quelcom gran

Caminem com cecs en un tiroteig: desconcertats, espantats, i buscant camins perquè aquest món no estigui organitzat contra la gent. Diu Eduardo Galeano de 71 anys. En els seus llibres conflueix la narració, la poesia i la crònica
Vivim per treballar, quin error hem comès?
L'economia està al servei de la indústria militar que és el nom artístic de la indústria criminal.

El proïsme és l'enemic?
Sí, som una civilització de soledats que es troben i desencontren contínuament sense reconèixer-nos. Aquest és el nostre drama, un món organitzat per desvincular, on l'altre és sempre una amenaça i mai una promesa.

La por ens domina.
És el pretext perquè aquesta indústria pugui prosperar, perquè necessita guerres i enemics, i si no hi ha cal inventar-los. Fixeu-vos en el cas de Nelson Mandela.

El món celebra el dia que va néixer.
Doncs ha figurat en la llista d'enemics perillosos per a la seguretat dels EUA fins al 2008. Durant 60 anys l'africà més prestigiós va ser un terrorista per al país dominant. Com anem a creure en tot el que ens expliquen sobre les amenaces terroristes?

Som un gran ramat de xais?
Per tot arreu apareixen símbols sorprenents de resistència i de vida. El millor que té la vida és la capacitat de sorpresa.

No obstant això, anem després de la seguretat.
Vivim en un món insegur, no només perquè podem ser robats, assaltats ... Els cotxes maten més que les drogues, i l'aire que respirem i els pesticides ens exterminen. Només si ens articulem per defensar-nos d'un sistema que és enemic de la naturalesa i de la gent podrem trobar espais de seguretat.

Què ens fa lliures?
Els desafiaments que un s'enfronta cada dia són els que t'obren una escletxa per a triar entre la dignitat i l'obediència. Lliure és el que és capaç encara de triar la defensa de la seva dignitat en un món on, vulguis o no, en algun moment hauràs de prendre partit entre els indignes i els indignats.

Des nens ens adoctrinen fins al punt que ens sembla normal l'anormal.
Que el president Obama rebés el premi Nobel de la Pau amb un discurs d'homenatge a la guerra "justa i necessària contra el mal" il·lustra el que vostè diu.

Què llavor es pot plantar perquè la gent sospiti?
Cal veure a l'inrevés les històries que els diaris ens expliquen per poder entendre-les al dret: l'Iraq envaeix EUA perquè els seus arsenals d'armes de destrucció massiva són un perill per a la humanitat. El que és veritat, però aquest va ser el pretext dels americans per envair l'Iraq i matar una quantitat ingent de civils.

Com esbrinar si un és viu o és un mort vivent?
Caldrà preguntar-se fins a quin punt sóc capaç d'estimar i de triar entre la dignitat i la indignitat, de dir no, de desobeir. Capaç de caminar amb les teves pròpies cames, pensar amb la teva pròpia cap i sentir amb el cor en lloc de resignar a pensar el que et diuen.
...
La majoria treballa a contracorazón i acaba vivint una vida que no és la seva per les necessitats materials, i això és el que fa que alguns no s'adonin que van morir fa molts anys, l'última vegada que van ser capaços de dir no.

És una utopia un món en què la gent faci el que li agrada?
Com diu el patriarca del cinema argentí, Fernando Birri, la utopia serveix per caminar. A mi m'agrada molt veure l'univers per l'ull del pany.

Des que és petit?
Sí, per no confondre la grandesa amb el grandot, una de les confusions del món actual. La grandesa no està en els fets espectaculars, està en la vida quotidiana.

Cal endolcir.
Al manicomi general, els francesos van dictar una llei que era un acte de seny: ja que tenim màquines capaces, tinguem 35 hores de treball setmanal, però va durar 10 anys. Per què el progrés tecnològic ha de produir angoixa i desocupació?

El 99% de les espècies del planeta no viuen per treballar, i no els va tan malament.
Nosaltres ens hem especialitzat en ser instruments dels nostres instruments, i som els únics capaços de destinar els nostres millors recursos a l'extermini boig. Cada minut al món destina tres milions de dòlars a despeses militars i moren 15 nens de malalties curables. Quina mena d'espècie és aquesta que diu que és la racional?

Què faceta humana ens destrueix?
El conformisme, l'acceptació de la realitat com una destinació i no com un desafiament que ens convida al canvi, a resistir, a rebel · lar, a imaginar en lloc de viure el futur com una penitència inevitable.

I això cal fer-ho en companyia.
Sí, en solidaritat, que és un sentiment horitzontal. La caritat és vertical i no m'agrada. Hi ha un vell proverbi africà que diu que el que dóna està sempre per sobre de la mà que rep. De fet, els nostres avantpassats van sobreviure perquè van saber repartir el menjar i defensar junts.

Malgrat això, som tan destructius ...
M'imagino un judici universal a la condició humana de les plantes i els animals, apuntant amb les seves potetes i amb les seves branquetes i preguntant: què han fet del món?, Per què ens van matar? Què terrible confusió creure'ns amos de la natura.



Ima Sanchís
25/05/2012
La Vanguardia