dilluns, 18 d’octubre del 2010

Fecundació in vitro

Legislació sobre Tècniques de Reproducció Artificial


La concessió del premi Nobel de Medicina al britànic Robert Edwards pel desenvolupament de la teràpia per a la fertilització in vitro, que ha revolucionat el tractament de la infertilitat humana, ha tornat a encendre una polèmica que va tenir el seu origen el 1978, data en la qual va néixer la primera "nena proveta".
Des d’aquesta data, s’han alçat moltes veus a favor i en contra del que s’han acabat anomenant Tècniques de Reproducció Artificial, ja que com ocorre en altres múltiples camps de la ciència, en els quals les investigacions i els assoliments científics propicien canvis substancials que repercuteixen en la societat, aquestes tècniques de reproducció han generat debats ètics que han exigit que es regulin per mitjà de lleis.

Centrant-nos en el cas espanyol, l’abordatge normatiu va tenir lloc el 1988 mitjançant l’aprovació d’una llei sobre tècniques de reproducció assistida que va ser una de les primeres en ser promulgades. En aquesta llei, ja es contemplava el fet que les tècniques de reproducció assistida, a més de ser molt útils pel tractament de l’esterilitat, també podien tenir finalitats diagnòstiques o d’investigació. La Llei de 1988, va encomanar al Govern establir la creació d’una Comissió de caràcter permanent, per orientar sobre la utilització de tècniques de reproducció. La Comissió Nacional de Reproducció Humana Assistida es va crear el 1997.

Els ràpids avenços científics en l’àmbit de les tècniques de reproducció va fer necessari que el 2003 es promulgués una altra llei que modificava la de 1988 i que donava resposta fonamentalment a alguns temes relacionats amb la investigació dels preembrions, ja que des que la llei de 1988 es va promulgar, s’havien acumulat als laboratoris molts preembrions congelats, provinents de parelles que no els havien utilitzat. El problema raïa en que el destí d’aquests preembrions no era clara. Aquesta llei va permetre utilitzar aquests preembrions amb finalitats d’investigació. No obstant això, a partir de llavors, es va limitar el nombre d’ovòcits que podien generar-se en cada cicle reproductiu per evitar en el futur l’excedent de preembrions. Això feia que en ocasions, els ovòcits obtinguts fossin escassos. Tal contradicció, va ser posada de manifest des del primer moment per la Comissió Nacional de Reproducció Humana Assistida, que sol•licito una reforma de la llei.

Tot això, va portar que el 2006 es promulgués una nova llei, que és la que està vigent en l’actualitat i que incorpora fonamentalment les següents novetats:
En primer lloc, defineix legalment el concepte de preembrió. A més, la llei prohibeix la clonació en éssers humans amb finalitats reproductives. D’altra banda, reforma la manera en la qual es regulen les tècniques de reproducció assistida, de manera que s’agilitza l'anterior normativa que en ocasions donava lloc a problemes quan sorgien noves tècniques de reproducció. Actualment, el criteri de la llei és més obert, encara que no exempt de garanties jurídiques.
Finalment, s’obre la porta al diagnòstic genètic preimplantacional per a la prevenció de malalties genètiques que en l’actualitat no tenen tractament i així mateix, es regula la possibilitat de seleccionar preembrions que puguin servir d’ajuda per salvar la vida d’un familiar malalt.

Dr. Fernando Montero Muñoz
Metge ginecòleg del l’Hospital Trueta

 
treball de Jennifer Gordon


Doctrina de l’Església Catòlica

La ciència i la tècnica al sevei de la persona humana.

"La ciència i la tècnica no poden indicar nomes elles el sentit de l’existència i del progrés humà. Ordenades com són l’home, en el qual tenen llur origen i llur creixença, reben de la persona i dels seus valor morals la direcció de la seva finalitat i la consciència dels seus límits.
Fora, doncs, il•lusori reivindicar la neutralitat moral de la investigació científica i de les seves aplicacions. Per altra part, els criteris orientadors no poden ser presos ni de la simple eficàcia tècnica ni de la utilitat que podem reportar als uns a costa del altres, ni, pitjor encara, de les ideologies dominants." (instrucció de la congregació per a la doctrina de la "Donum vitae" del 22 de febrer de 1987)
En la presentació del document esmentat el prefecte de la congregació aleshores cardenal Joseph Ratzinger, assenyalava els següents punts a tenir en compte: afirmació de la unitat substancial de la persona humana; que la persona humana està dotada de la dignitat tal que mai potser considerada com un "objecte" (no és "quelcom" sinó "algú") i que nomes l'acte conjugal es digne les condicions de la concepció de la persona humana.
Recollint tota la doctrina anterior el Papa Joan Pau II en la seva encíclica "Evangelium vitae" (25 de març de 1995) sobre les tècniques de reproducció afirma: "La valoració moral de l’avortament cal aplicar-la també a les recents formes d'intervenció sobre els embrions humans que, encara que busquin en si mateixos legítims, en comporten inevitablement la destrucció. És el cas dels experiments amb embrions en creixent expansió en el camp de la investigació biomèdica i legalment per alguns estats. si son licites les intervencions sobre l'embrió humà sempre que respectin la vida i la integritat de l'embrió, que no l'exposin a riscs desproporcionats, sinó que tinguin per finalitat la seva guarició, la millora de les seves condicions de salut o de supervivència individual, cal afirmar, tanmateix, que l'ús de embrions o de fetus humans com a objecte d'experimentació consisteix un delicte en consideració a llur dignitat de sers humans, que tenen dret al mateix respecte degut a l'infant i a tota persona. la mateixa condemna moral concerneix també al procediment que empra els embrions i als fetus humans encara vius _ a vegades "produïts" expressament per aquest fi mitjançant la fecundació in vitro " (Núm. 62) es conegut que les tècniques de reproducció assistida (Fiv i embrio transfer: Foiet) comporten la selecció d'embrions en laboratori i la transferència múltiple a l'úter matern.

Mn. Pere Bellver i Morente
Professor de Moral al ICR de Girona

El Burca


“La llibertat –diu un preciós poema de Joan Margarit- és un estrany viatge... és el perill, de matinada, al metro... anar indocumentat... una forma d’amor, la llibertat”.

Al carrer, a la televisió, a la xarxa... hi ha un munt de coses que no m’agraden, que jo no faria mai, fins i tot en trobo algunes que em repugnen...

Però la llibertat, per a mi el valor primer dels humans, el que ens fa dignes i autònoms, és exactament això: viure amb persones que pensen, que fan, que viuen, de formes ben diferents a la meva; que tenen estils de vida que no comparteixo en absolut.

No hi hauria d’haver, per tant, límits a aquesta llibertat individual? Per descomptat que sí; només faltaria! Però només els indispensables, només aquells que fan possible la llibertat dels altres o que ens protegeixen dels abusos o de la violència dels poderosos. Però de cap de les maneres ens podem permetre de sacrificar la llibertat en nom d’una pretesa seguretat, o d’una improbable veritat o dogma, o d’una promesa indeterminada de felicitat futura...

No estic advocant per la indiferència, ni per una tolerància inconscient, ni per un relativisme forassenyat, de cap de les maneres. Més aviat advocaria per tenir confiança en tots i cadascun dels éssers humans. Perquè tots tenim sentiments i intel•ligències, tots vivim enormement condicionats i influenciats pel mil factors, però tots volem portar les regnes de la nostra vida sense interferències inacceptables, ni intervencionismes ben o mal intencionats. Només partint d’aquest supòsit podrem dialogar d’igual a igual amb els altres. Altrament el que hi hauria serien imposicions, violència, abusos i prepotència... dels més forts, dels que són més, dels que tenen més poder o dels primers d’arribar...

És clar que moltes societats han estat o són encara profundament masclistes; que les dones han tingut o tenen un estatuts subordinat, dependent o discriminatori. Però també sabem per pròpia experiència que els canvis demanen temps, decisió, convenciment i dolor. No són pas les lleis, ni els jutges, ni la policia els qui fan que les persones canviïn. Ni a Catalunya, ni a l’Iran.

Hi podríem afegir encara que som una societat que no tenim massa experiència de viure en societats democràtiques (què són 30 anys en la vida dels pobles?) i pluralistes (del punt de vista ètnic, polític, lingüístic, religiós...). Societat democràtica i pluralista és aquella en què les institucions i els serveis públics es posen al servei de tots els ciutadans i ciutadanes i s’abstenen d’adoptar cap simbologia particularista o excloent (el sant Crist ha de presidir els jutjats? Els governants han de jurar sobre la Bíblia?) i en què les persones i grups poden viure d’acord amb les seves creences i conviccions, sense haver-se’n d’amagar o d’avergonyir (siguin celebracions, indumentària, espais de culte...).


AFP PHOTO (LtoR)

És des d’aquestes premisses que em sembla que hauríem de tractar el tema de les diverses modalitats de vel islàmic (hiyab, xador, niqab, burka). Ho dic amb tota sinceritat i modèstia.


Xavier Besalú
Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona  
Vicepresident de l’associació GRAMC