dissabte, 21 de juny del 2014

Expulsió dels captaires

Noruega és el país més ric d’Europa en renda i en benestar. Es va separar de Suècia el 1905, no forma part de la Unió Europea, però sí de l’Aliança Atlàntica. Les seves reserves energètiques li permeten gestionar una economia sense crisi a la vista. Són uns cinc milions d’habitants que se senten europeus i occidentals.

El Govern conservador de la senyora Erne Solberg ha acordat prohibir la presència de captaires als carrers. La coalició de govern se sosté pel Partit del Progrés, una força amb rampells xenòfobs que ha aconseguit que aquesta decisió entri en vigor l’1 de juliol que ve. Les penes per a un captaire que no s’aparti de la via pública poden ser una multa o en alguns supòsits fins a tres mesos de presó. L’exposició de motius d’aquesta llei indica que en un sol dia es van detectar a Oslo 194 captaires.

A la pràctica, es tracta de barrar el pas als immigrants d’Europa oriental, molts dels quals de Romania, que són d’ètnia gitana. Aquesta música de fons en contra dels immigrants ha penetrat en el discurs polític de molts països europeus. Els resultats de les eleccions europees del 25 de maig a Anglaterra i França indiquen fins a quin punt la xenofòbia, revestida de sentiment patriòtic, ha arribat a penetrar en l’electorat de països on fins ara el menyspreu a l’altre no es traduïa en els resultats de les urnes.

Sense anar més lluny, aquesta setmana ens assabentem que el Partit Popular de la ciutat de Tarragona ha demanat un cens de captaires per expulsar-los de la ciutat. Els veïns, diu el comunicat oficial del PP, “no han de no poder entrar en un caixer o a les botigues, o ser molestats en ple carrer”. Així de clar.

S’acosten les eleccions municipals, i és molt probable que la immigració sigui un dels eixos principals de la campanya. No hi ha illes immunes al racisme en el conjunt d’Europa. Cada setmana veiem com centenars de subsaharians intenten travessar les tanques de Melilla per entrar en zona europea. Es juguen la vida per arribar a centres especials i, si no moren pel camí, el més normal és que els tornin al seu país d’origen si aconsegueixen esbrinar la seva procedència. Les escenes d’aquests viatges cap a la incertesa i l’exclusió es repeteixen constantment al sud d’Itàlia i a Grècia. A la llarga frontera entre els Estats Units i Mèxic s’alcen molts quilòmetres de murs. També entre Israel i Palestina. Es calcula que uns 200 milions de persones van amb la motxilla a sobre cercant llocs d’acollida i fugint de la persecució, la fam i la misèria.

No és una crisi local, sinó global. El papa Francesc ho deia en una entrevista a aquest diari: “Descartem tota una generació per mantenir un sistema econòmic que ja no s’aguanta”. Però pocs ho admeten. I els perjudicats són cada vegada més i presagien noves i inesperades crisis.

Lluís Foix
19/06/14