dimarts, 26 d’octubre del 2010

No podem construir un model de societat en el que tanta gent es quedi fora!

La crisi econòmica ha deixat molta gent fora del mercat laboral, hem superat el 20% de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa, que les possibilitats de culminar amb èxit un procés d’inserció laboral són difícils, especialment per a aquest segment de la població que parteix amb moltes mancances bàsiques ja siguin personals, de formació, d’experiència. Després de dos anys de crisi severa, persones inquietes i sensibles a la situació social i econòmica, sovint ens pregunten com veiem la situació des de Càritas.

Hi ha molts nois i noies menors de 20 anys en situació d’atur, la majoria amb una formació precària; que observem amb preocupació com augmenta el nombre de famílies molt endeutades, de famílies sense cap ingrés; que els casos de persones adultes soles sense feina ni domicili fix també incrementa; que les persones amb alguna discapacitat o malaltia mental ho tenen francament difícil, que el modus vivendi de molta gent és malviure amb algun ajut públic i/o fer feines en l’economia submergida. En definitiva, que lluny de millorar, tot sembla indicar que aquesta realitat s’allargarà força temps.

La nostra realitat local és preocupant. La realitat global és dramàtica: 800 milions de persones al món pateixen fam segons el darrer informe de la FAO, a Europa hi ha més de 80 milions de pobres «oficials» segons xifres de 2008, als quals haurem de sumar els darrers incorporats a causa de la crisi. La resposta pública a aquesta situació ha estat positiva, però clarament insuficient.

És necessari una major i millor inversió i despesa en polítiques socials, per una qüestió de justícia social però també per la simple constatació de que sense pau ni cohesió socials, el creixement i el desenvolupament econòmics estan amenaçats. No podem construir un model de societat en el que tanta gent es quedi fora!

La limitació de recursos és una veritat incontestable. Les administracions retallen, paguen tard, … Descartat momentàniament, doncs, que puguem créixer massa en despesa social, el gran repte és invertir i gastar millor. Aquest repte no és exclusiu de les administracions, però també ho és.

I convé que ens convencem que amb els mateixos diners hem de ser capaços de fer més coses i més ben fetes. La simple reclamació de més diners, de més finançament, com a condició sine quan on per poder respondre millor a la pobresa, sense que no ens plantegem cap canvi de cultura organitzativa, d’eficiència en la despesa, de prioritats clares, és un missatge caduc que pot donar rèdits a curt termini però que no soluciona problemes de futur.

El proper 17 d’octubre és el Dia Internacional contra la Pobresa i com cada any molts clamarem contra aquesta realitat obscena. El missatge que hem de traslladar als governants locals i als que tenen influència global és que les seves agendes polítiques tinguin marcats 365 dies d’accions per aconseguir una societat en la que tots tinguem una oportunitat.

Salvador Maneu Marcos
Advocat i Secretari General de Càritas Diocesana a Girona
(Artícle publicat a la pàgina de la FCVS del Diari de Girona)

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Esclerosi Múltiple (EM)

Una vintena de pacients d’Esclerosi Múltiple (EM) tractats a l’Hospital Universitari de Girona Dr. Josep han pres ja Sativex®, un medicament derivat del cannabis que aquest estiu el Govern espanyol ha aprovat la seva comercialització per tractar l’espasticitat moderada-severa produïda per l’EM. Aquest fàrmac, un esprai sublingual, es començarà a comercialitzar a Espanya d’aquí a uns mesos. Amb tot, aquesta vintena de pacients del Trueta ja l’han pres com a ús compassiu des de fa un any i mig, donant molt bons resultats.

... Buscant Pau pels qui pateixen en silenci ...
Foto: Gregory Colbert

L’espasticitat és un dels símptomes més freqüents de l’EM, amb una prevalència que pot arribar a ser en alguns casos del 84% a les persones afectades. Es caracteritza per la rigidesa de la musculatura, que pot impactar molt negativament en la qualitat de vida dels pacients, sobretot en el seu dia a dia, en activitats tan senzilles com caminar, asseure’s, realitzar la higiene, dormir, etc. És, a més, un dels símptomes de l’EM més difícils de tractar i que fluctua més en cada pacient.

Aquesta espasticitat està causada per la contracció incorrecta d’un o més músculs, causant espasmes –que poden ser molt dolorosos - o rigidesa. Aquests espasmes es poden produir durant tot el dia però sobretot a la nit, repercutint negativament en el descans nocturn, i la majoria de vegades són fluctuants durant el dia i difícils de preveure.

El Dr. Lluís Ramió i Torrentà, responsable de la Unitat de Neuroimmunologia i Esclerosi Múltiple del Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari Dr.Josep Trueta de Girona assenyala que el 80% dels pacients que responen al fàrmac milloren en més d’un 30% els símptomes de rigidesa i les complicacions que s’en deriven de la mateixa. Cal tenir present que majoritàriament es tracta de pacients que no toleren altres fàrmacs perquè els donen problemes adversos ja a dosis baixes. L’altra avantatge d’aquest fàrmac és que, la seva forma d’administració (esprai sublingual) permet una dosificació individual i flexible, adequada al grau i moment d’espasticitat que presenta cada pacient.

Pacients de l’Hospital Trueta van participar al 2008 en un dels dos assatjos clínics que van permetre l’aprovació d’aquest producte, en que els pacients rebien el fàrmac en estudi o placebo i es controlava el seu efecte durant 4 mesos. Tots tenien una EM de llarga durada i amb nivells significatius d’espasticitat que no aconseguien millorar amb els medicaments habituals.

L’Esclerosi Múltiple (EM) és la malaltia neurològica crònica i discapacitant més freqüent entre els adults joves. Catalunya té una prevalença oficial de més de 60 casos/100.000 habitants. Un estudi recent que s’està realitzant actualment i que està progomgut pel Departament de Salut mostra una incidència a la demarcació de Girona de 4,8 nous casos d’EM per 100.000 habitants i any i una prevalença crua a la comarca d’Osona de 78,6 pacients per 100.000 habitants (al 1995 la prevalença era de 58 casos/100.000 habitants). Les manifestacions clíniques són alteracions motores, sensitives, cerebeloses i cognitives. Pot evolucionar amb un alt nivell de discapacitat física i cognitiva, i això comporta que dos de cada tres dels pacients han deixat la feina i no tenen cap treball remunerat al cap de 15 anys de l’inici de la malaltia.

Dr. Lluís Ramió i Torrentà
Responsable de la Unitat de Neuroimmunologia i Esclerosi Múltiple del Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari Dr.Josep Trueta de Girona.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

L'últim dret

L'últim dret és un documental que ens ofereix una reflexió clara i sense embuts d'un tema encara considerat tabú en la nostra societat. Obre un debat i tracta, amb el testimoni d'experts, temes polèmics com la mort digna, l'eutanàsia, les cures pal·liatives, els acarnissaments terapèutics, la deontologia mèdica, els testaments vitals i tot allò que té a veure amb el final de la vida d'aquelles persones que pateixen malalties terminals i volen posar fi als seus dies sense dolor.

El documental  consta doncs, d’entrevistes a especialistes, associacions, entitats i malalts afectats, dividits en cinc grans blocs:

- Els especialistes: en bioètica, en cures pal•liatives, en testaments vitals, neuròlegs, psiquiatres, metges (en general), filòsofs, antropòlegs, religiosos, advocats, periodistes...

- Les associacions i entitats: Dret a Morir Dignament, Institut Borja de Bioètica, Consell General de Col•legis Mèdics, Unió Progressista de Fiscals, Jutges per a la Democràcia, Comitès de Bioètica, Associació de Metges Progressistes…

- Els malalts i els seus familiars.

- La situació a l’estat espanyol: Generalitat de Catalunya, Junta d’Andalusia.

- La situació a Europa (Holanda, Bèlgica, Luxemburg - amb l’eutanàsia despenalitzada -, Suïssa – on es practica el suïcidi assistit -, Itàlia, França i el Regne Unit – on la situació és igual, o pitjor, que a l’estat espanyol)

Una coproducció de Setmàgic Audiovisual i Televisió de Catalunya amb la col•laboració de: INSTITUT BORJA DE BIOÈTICA (Universitat Ramon Llull), ASSOCIACIÓ DRET A MORIR DIGNAMENT (ADMD), DEPARTAMENT DE SALUT. GENERALITAT DE CATALUNYA, DEPARTAMENT ACCIÓ SOCIAL I CIUTADANIA. GENERALITAT DE CATALUNYA, INSTITUT CATALÀ DE LES INDÚSTRIES CULTURALS i AJUNTAMENT DE TERRASSA.

Font Tv3; Emès a "Sense Ficció". És un programa dirigit i presentat per Joan Salvat.

Clicar aquí per veure el documental sencer


dijous, 21 d’octubre del 2010

Des de darrera un taulell de Farmàcia

Petita reflexió sobre sanitat




Fa pocs dies Mn. Joaquim Casadevall em va donar a conèixer un bloc anomenat s'Arjau. Desprès d’explicar-me el seu significat, em va demanar que l'hi escrigués unes línees, si no recordo malament, sobre la "Sanitat actual" mirada des de l'òptica de la farmàcia.

Sempre he cregut que parlar d’avui sense tindre alguna referència del passat resulta presumptuós. D’on venim, quan parlem de l'atenció sanitària?... Bé, l'atenció sanitària moderna i el sistema de previsió social té el seu origen en la postguerra; més concretament a principis dels anys quaranta. El creador d'aquell sistema fou Girón de Velasco, ministre de treball, també anomenat el “León de Fuengirola” per la seva abundant melena. El sistema es basava en el sistema de previsió sanitària de l’Alemanya de Bismarck. Originalment fou creat per atendre les necessitat sanitàries de la classe treballadora, més precisament els treballadors per compte d' altri. Fou en aquells temps que es començà a crear el sistema hospitalari públic i els ambulatoris (que avui anomenem CAPs d'assistència primària). Alhora es concerta la assistència farmacèutica, originalment a Catalunya per la seva tradició, a càrrec de les mútues. Tot i tenint en comte que ja existien els hospitals comarcals, bàsicament dedicats a la beneficència, i que depenien de patronats locals (formats per representants de l'Església, Ajuntaments, Diputacions, etc.)

Tot això fou l'origen del nostre sistema sanitari actual, adaptant-se al llarg dels temps a la realitat social del moment i des del punt de vista de la qualitat assistencial als coneixements de l’època. Afortunadament ara, molt més avançats. Avui, tenim un sistema sanitari pràcticament universalitzat, tant des de l'assistència mèdica, com farmacèutica. El zenit del nostre sistema sanitari, des del punt de vista de la qualitat, el vam assolir a partir dels anys noranta. No és pretensiós dir que vàrem assolir un nivell de qualitat i cobertura assistencial per sobre de bastants països europeus. Encara que el nostre habitual derrotisme i descontentament endèmic, no ens deixés veure la realitat.

Avui, des del punt de vista de l'atenció farmacèutica, com estem i d’on venim? Doncs venim d’una postguerra on la farmàcia era bàsicament artesanal i tradicional, d'uns anys cinquanta on es començà a desenvolupar el medicament industrialitzat (cosa que va facilitar l'accés al medicament per una gran part de la població: per uns (els treballadors) de forma gratuïta i per als altres, a un preu raonable). Fou a mitjans dels anys seixanta que es va introduir el copagament per la classe treballadora (amb una quantitat molt modesta: 5 ptes) i fou als any setanta que dit copagament passà al que és ara: el quaranta per cent per la classe treballadora i gratuït pels jubilats. Actualment amb la crisis econòmica les coses estan canviant molt ràpidament. Per abaratir costos (ja que l’assistència s’està fent insostenible des del punt de vista econòmic) els estats estan introduint el medicament de baix cost anomenat: genèric. Aquest no és més que aquell medicament que ha perdut la propietat industrial el laboratori investigador.

El medicament d’alta especialització i d’elevat preu, com retrovirals, antineoplàsics, quimioteràpics, etc... s’estan restringint a la farmàcia hospitalària, amb la finalitat de reduir-ne el seu consum i per tant el cost va càrrec de l’administració. Avui tot i aquestes restriccions el cost continua essent tan elevat que el polítics comencen a parlar obertament de universalitzar el copagament a l’assistència sanitària, tant a l’atenció farmacèutica com l'hospitalària.

Hom pensa que això pot ser injust. Bé, tot és opinable, però si que és veritat que potser hauríem de valorar millor, a què i com destinem els recursos ja que no són inesgotables. Els polítics tendeixen a afalagar als ciutadans prometent-los més i millors prestacions sense parar-se a pensar, si això és possible sense comprometre la viabilitat del sistema. Avui això s’està demostrant impossible i irresponsable. Hem entrat en fallida del sistema sanitari, donat que d’un temps aquí no es pot pagar amb normalitat el seu cost. Això ens porta a un sistema injust que fa que existeixin diferències en les prestacions d’una a altra autonomia, depenen de la riquesa de cada una o de la ma foradada dels politics que la governen.

Hem d’acceptar el fet, que ja he dit abans, que el recursos econòmics son limitats i que cal optimitzar-los al màxim i això ens porta a exigir als administradors de els mateixos que ho facin responsablement i assenyadament, sense caure en el populisme fàcil.

El populisme, dóna lloc a grans injustícies; sol perjudicar a la majoria de ciutadans que aguanten amb el seus impostos el sistema, a canvi d’uns suposats beneficis que mai es plasmen en realitats o que només beneficien a minories influents de rellevància mediàtica.

Pensem-hi. Depèn de nosaltres que la qualitat i sostenibilitat del nostre sistema sanitari sigui possible. No podem esperar que allò tingut en temps de riquesa sigui mantingut en temps de pobresa, tot per no desemparar els que ni en temps de riquesa, ni en temps de pobresa mai han tingut res.


Josep Ma Xirgu i Badia
Farmacèutic

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Fecundació in vitro

Legislació sobre Tècniques de Reproducció Artificial


La concessió del premi Nobel de Medicina al britànic Robert Edwards pel desenvolupament de la teràpia per a la fertilització in vitro, que ha revolucionat el tractament de la infertilitat humana, ha tornat a encendre una polèmica que va tenir el seu origen el 1978, data en la qual va néixer la primera "nena proveta".
Des d’aquesta data, s’han alçat moltes veus a favor i en contra del que s’han acabat anomenant Tècniques de Reproducció Artificial, ja que com ocorre en altres múltiples camps de la ciència, en els quals les investigacions i els assoliments científics propicien canvis substancials que repercuteixen en la societat, aquestes tècniques de reproducció han generat debats ètics que han exigit que es regulin per mitjà de lleis.

Centrant-nos en el cas espanyol, l’abordatge normatiu va tenir lloc el 1988 mitjançant l’aprovació d’una llei sobre tècniques de reproducció assistida que va ser una de les primeres en ser promulgades. En aquesta llei, ja es contemplava el fet que les tècniques de reproducció assistida, a més de ser molt útils pel tractament de l’esterilitat, també podien tenir finalitats diagnòstiques o d’investigació. La Llei de 1988, va encomanar al Govern establir la creació d’una Comissió de caràcter permanent, per orientar sobre la utilització de tècniques de reproducció. La Comissió Nacional de Reproducció Humana Assistida es va crear el 1997.

Els ràpids avenços científics en l’àmbit de les tècniques de reproducció va fer necessari que el 2003 es promulgués una altra llei que modificava la de 1988 i que donava resposta fonamentalment a alguns temes relacionats amb la investigació dels preembrions, ja que des que la llei de 1988 es va promulgar, s’havien acumulat als laboratoris molts preembrions congelats, provinents de parelles que no els havien utilitzat. El problema raïa en que el destí d’aquests preembrions no era clara. Aquesta llei va permetre utilitzar aquests preembrions amb finalitats d’investigació. No obstant això, a partir de llavors, es va limitar el nombre d’ovòcits que podien generar-se en cada cicle reproductiu per evitar en el futur l’excedent de preembrions. Això feia que en ocasions, els ovòcits obtinguts fossin escassos. Tal contradicció, va ser posada de manifest des del primer moment per la Comissió Nacional de Reproducció Humana Assistida, que sol•licito una reforma de la llei.

Tot això, va portar que el 2006 es promulgués una nova llei, que és la que està vigent en l’actualitat i que incorpora fonamentalment les següents novetats:
En primer lloc, defineix legalment el concepte de preembrió. A més, la llei prohibeix la clonació en éssers humans amb finalitats reproductives. D’altra banda, reforma la manera en la qual es regulen les tècniques de reproducció assistida, de manera que s’agilitza l'anterior normativa que en ocasions donava lloc a problemes quan sorgien noves tècniques de reproducció. Actualment, el criteri de la llei és més obert, encara que no exempt de garanties jurídiques.
Finalment, s’obre la porta al diagnòstic genètic preimplantacional per a la prevenció de malalties genètiques que en l’actualitat no tenen tractament i així mateix, es regula la possibilitat de seleccionar preembrions que puguin servir d’ajuda per salvar la vida d’un familiar malalt.

Dr. Fernando Montero Muñoz
Metge ginecòleg del l’Hospital Trueta

 
treball de Jennifer Gordon


Doctrina de l’Església Catòlica

La ciència i la tècnica al sevei de la persona humana.

"La ciència i la tècnica no poden indicar nomes elles el sentit de l’existència i del progrés humà. Ordenades com són l’home, en el qual tenen llur origen i llur creixença, reben de la persona i dels seus valor morals la direcció de la seva finalitat i la consciència dels seus límits.
Fora, doncs, il•lusori reivindicar la neutralitat moral de la investigació científica i de les seves aplicacions. Per altra part, els criteris orientadors no poden ser presos ni de la simple eficàcia tècnica ni de la utilitat que podem reportar als uns a costa del altres, ni, pitjor encara, de les ideologies dominants." (instrucció de la congregació per a la doctrina de la "Donum vitae" del 22 de febrer de 1987)
En la presentació del document esmentat el prefecte de la congregació aleshores cardenal Joseph Ratzinger, assenyalava els següents punts a tenir en compte: afirmació de la unitat substancial de la persona humana; que la persona humana està dotada de la dignitat tal que mai potser considerada com un "objecte" (no és "quelcom" sinó "algú") i que nomes l'acte conjugal es digne les condicions de la concepció de la persona humana.
Recollint tota la doctrina anterior el Papa Joan Pau II en la seva encíclica "Evangelium vitae" (25 de març de 1995) sobre les tècniques de reproducció afirma: "La valoració moral de l’avortament cal aplicar-la també a les recents formes d'intervenció sobre els embrions humans que, encara que busquin en si mateixos legítims, en comporten inevitablement la destrucció. És el cas dels experiments amb embrions en creixent expansió en el camp de la investigació biomèdica i legalment per alguns estats. si son licites les intervencions sobre l'embrió humà sempre que respectin la vida i la integritat de l'embrió, que no l'exposin a riscs desproporcionats, sinó que tinguin per finalitat la seva guarició, la millora de les seves condicions de salut o de supervivència individual, cal afirmar, tanmateix, que l'ús de embrions o de fetus humans com a objecte d'experimentació consisteix un delicte en consideració a llur dignitat de sers humans, que tenen dret al mateix respecte degut a l'infant i a tota persona. la mateixa condemna moral concerneix també al procediment que empra els embrions i als fetus humans encara vius _ a vegades "produïts" expressament per aquest fi mitjançant la fecundació in vitro " (Núm. 62) es conegut que les tècniques de reproducció assistida (Fiv i embrio transfer: Foiet) comporten la selecció d'embrions en laboratori i la transferència múltiple a l'úter matern.

Mn. Pere Bellver i Morente
Professor de Moral al ICR de Girona

El Burca


“La llibertat –diu un preciós poema de Joan Margarit- és un estrany viatge... és el perill, de matinada, al metro... anar indocumentat... una forma d’amor, la llibertat”.

Al carrer, a la televisió, a la xarxa... hi ha un munt de coses que no m’agraden, que jo no faria mai, fins i tot en trobo algunes que em repugnen...

Però la llibertat, per a mi el valor primer dels humans, el que ens fa dignes i autònoms, és exactament això: viure amb persones que pensen, que fan, que viuen, de formes ben diferents a la meva; que tenen estils de vida que no comparteixo en absolut.

No hi hauria d’haver, per tant, límits a aquesta llibertat individual? Per descomptat que sí; només faltaria! Però només els indispensables, només aquells que fan possible la llibertat dels altres o que ens protegeixen dels abusos o de la violència dels poderosos. Però de cap de les maneres ens podem permetre de sacrificar la llibertat en nom d’una pretesa seguretat, o d’una improbable veritat o dogma, o d’una promesa indeterminada de felicitat futura...

No estic advocant per la indiferència, ni per una tolerància inconscient, ni per un relativisme forassenyat, de cap de les maneres. Més aviat advocaria per tenir confiança en tots i cadascun dels éssers humans. Perquè tots tenim sentiments i intel•ligències, tots vivim enormement condicionats i influenciats pel mil factors, però tots volem portar les regnes de la nostra vida sense interferències inacceptables, ni intervencionismes ben o mal intencionats. Només partint d’aquest supòsit podrem dialogar d’igual a igual amb els altres. Altrament el que hi hauria serien imposicions, violència, abusos i prepotència... dels més forts, dels que són més, dels que tenen més poder o dels primers d’arribar...

És clar que moltes societats han estat o són encara profundament masclistes; que les dones han tingut o tenen un estatuts subordinat, dependent o discriminatori. Però també sabem per pròpia experiència que els canvis demanen temps, decisió, convenciment i dolor. No són pas les lleis, ni els jutges, ni la policia els qui fan que les persones canviïn. Ni a Catalunya, ni a l’Iran.

Hi podríem afegir encara que som una societat que no tenim massa experiència de viure en societats democràtiques (què són 30 anys en la vida dels pobles?) i pluralistes (del punt de vista ètnic, polític, lingüístic, religiós...). Societat democràtica i pluralista és aquella en què les institucions i els serveis públics es posen al servei de tots els ciutadans i ciutadanes i s’abstenen d’adoptar cap simbologia particularista o excloent (el sant Crist ha de presidir els jutjats? Els governants han de jurar sobre la Bíblia?) i en què les persones i grups poden viure d’acord amb les seves creences i conviccions, sense haver-se’n d’amagar o d’avergonyir (siguin celebracions, indumentària, espais de culte...).


AFP PHOTO (LtoR)

És des d’aquestes premisses que em sembla que hauríem de tractar el tema de les diverses modalitats de vel islàmic (hiyab, xador, niqab, burka). Ho dic amb tota sinceritat i modèstia.


Xavier Besalú
Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona  
Vicepresident de l’associació GRAMC

dijous, 14 d’octubre del 2010

Leucèmia: .............................. Donants

L’assistència sanitària pública a Catalunya, té un alt nivell de qualitat. Però malgrat tota la tecnologia i l’especialització dels seus professionals, no podria funcionar en el dia a dia, sense l’ajuda indispensable dels donadors voluntaris de sang.
Les transfusions són imprescindibles per poder realitzar una part molt important dels tractaments mèdics i quirúrgics quotidians. No és previsible una obtenció de substituts artificials dels glòbuls vermells i de les plaquetes en un futur immediat. Per tant, l’assistència mèdica i quirúrgica en els propers anys continuarà depenent de la disponibilitat altruista dels donadors voluntaris de sang.
Però hi ha uns altres donadors que són també molt importants. Són els donadors de cèl•lules mare ( o precursores ) de la sang. Fins a la dècada del 1.990, aquesta donació només es podia fer obtenint medul•la òssia per múltiples puncions a nivell de la cresta ilíaca. Actualment es pot obtenir mitjançant una donació especial de sang d’una durada de 3 o 4 hores. En els dies previs s’administra un tractament estimulador que facilita el pas de les cèl•lules mare des de la medul•la òssia cap a la circulació venosa.
També es poden obtenir cèl•lules mare del cordó umbilical d’una mare sana, que fa la donació en el moment del part, avisant prèviament al Ginecòleg durant l’embaràs per poder organitzar els preparatius.
Alguns tipus concrets de Leucèmies i altres malalties greus de la sang, poden necessitar un trasplantament amb cèl•lules mare de la sang, per tenir més garanties de curació. Habitualment els especialistes preferim el trasplantament d’un germà compatible, ja que es produeix menys rebuig i menys complicacions.

El problema és que a Catalunya la possibilitat de que un pacient tingui un germà compatible és només del 25%, atesa la mitjana de fills en els famílies del nostre entorn.
Quan no disposem d’un germà compatible, fem una recerca en el Registre Internacional de donadors voluntaris. Avui disposem de 14.411.379 donadors i de 434.744 cordons umbilicals a tot el món. Aquests xifres són mínimes, tenint en compte la població mundial sana i la quantitat important de cordons umbilicals de mares sanes que es llencen cada dia. Per comparar la diferència del nivell de sensibilització de la població, remarcar que a Alemanya hi ha 3.965.933 donadors entre 90 milions d’habitants i a l’Estat Espanyol només hi ha 83.759 donadors entre 45 milions d’habitants.
Ara bé, s’ha de tenir en compte que amb aquestes xifres tan baixes de donadors voluntaris i de sang de cordó, és extremadament difícil trobar algun compatible amb el pacient que ho necessita.
A més a més, aquests trasplantaments tenen molt més risc de rebuig i de complicacions greus que en els trasplantaments d’un germà.
A l’Estat Espanyol es van fer a l’any 2.009 un total de 465 trasplantaments d’un germà, 221 de donador voluntari i 131 de cordó umbilical. Fa 10 anys, al 1.999 es van fer només 72 de donador voluntari i 20 de cordó. Aquestes xifres tan baixes, en indiquen que molt pacients que necessiten un trasplantament, no poden realitzar-lo per manca d’un donador compatible.

Fa uns pocs mesos he tractat una pacient de 55 anys amb una Leucèmia que tenia 7 germans i cap era compatible. Malgrat que era extremadament difícil, per sort s’ha trobat un donador voluntari totalment compatible i disposat a fer la donació immediatament, ja que aquest trasplantament era imprescindible i urgent.

Per contra l’any passat vaig tractar una pacient de 45 anys amb una Leucèmia, que tenia 4 germans i 1 era compatible. En el moment del trasplantament el germà es va negar a fer la donació. En el Registre només es va trobar un cordó 75% compatible. El risc era altíssim però no hi havia altra opció, ja que era imprescindible fer el trasplantament. La pacient va presentar un rebuig del cordó, i va quedar sense producció de sang, cosa incompatible amb la vida. En aquell moment crític, el germà es va negar per segona vegada a fer la donació, amb les conseqüències òbvies que tothom pot imaginar.
Tota la tecnologia més avançada pot arribar a quedar aturada i impotent, a causa de la decisió lliure d’una persona.

Per fer que la sanitat funcioni avui i en el futur immediat, a més dels avenços tecnològics i de la investigació científica, són imprescindibles els donadors voluntaris de sang i de cèl•lules mare.

Tots podem posar-nos malalts en qualsevol moment, i també un familiar o un amic nostre.
I una part molt important dels tractaments mèdics i quirúrgics, depenen en gran mesura de la disponibilitat d’aquestes persones sanes que de forma voluntària i solidària estan disposades a col•laborar amb l’acte altruista de la donació.

Tots podem necessitar una transfusió de sang, d’aquelles que els donadors voluntaris fan en qualsevol moment i diverses vegades a l’any.

Tots podem necessitar un donador voluntari de cèl•lules mare de la sang, que estigui apuntat en el Registre Internacional, per quan hi hagi un pacient compatible que ho precisi.

Tots podem necessitar un cordó umbilical que estigui dipositat en el Registre Internacional, per quan hi hagi un pacient compatible que ho precisi.


Estimem la Vida!
Per tant, tots hauríem de col•laborar en la mesura de les nostres possibilitats, i com a mínim fer circular la informació per sensibilitzar a la gent coneguda sobre aquesta manca tan important de donadors voluntaris i solidaris.


Dr. Ramon Guàrdia i Sánchez
Metge Adjunt Especialista en Hematologia.
Servei d’Hematologia. Institut Català d’Oncologia. Hospital  Dr. Trueta de Girona

dimarts, 12 d’octubre del 2010

El color de la soledat

Un

El 27 de juliol de 1890, Van Gogh, s’endinsà, pistola en mà, al pati d’una casa propera a Auvers. Quan la llum del dia dequeia i la negror amenaçava d’apropiar-se del món, Vincent es va disparar un tret al pit. Amb penes i treballs arribà ala pensió de la família Ravoux, on vivia. Dos dies més tard, amb Theo al capçal del llit, el miserable pintor mor devorat per la infecció, després d’acomiadar-se del seu germà, mentor, amic i suport.

Unes setmanes abans Vincent, amb relació al llenç Camp de blat amb corbs volant, escrivia: “Són immenses extensions de blat sota cels tempestuosos i no he necessitat sortir del meu camí, per tractar d’expressar tristesa i extrema soledat”. (Carles a Theo. 7 de juliol de 1890).

Camp de blat amb corbs volant
Auvers, juliol de 1890. Oli sobre llenç, 50,5 x 100,5 cm.
Amsterdam, Rijksmuseum Vincent van Gogh

Tres camins s’endinsen en el bladar: un es perd sense rumb a la dreta; els altres dos semblen, per moments, confluir per separar-se una mica més endavant. Per un instant, l’espectador dubta sobre la via a seguir. Una bandada de corbs que travessa la tela d’esquerra a dreta el treu de les seves cabòries amb un sentiment tel•lúric d’angoixa. Les aus més allunyades de nosaltres ni tan sols es divisen com a punts negres immensos en un cel inquietant que vira de blau violeta a negre. Un negre intens, irremeiable, perdut, que torna, per contrast, clars els corbs. En aquest cel tenebrós pengen dues àrees (potser tres, ja que la situada a la dreta sembla desdoblar-se en unes altres dues) en les quals l’anyil fosc es permet la concessió. Cap a la localitzada a l’esquerra es dirigeix un corb desorientat, potser, o decidit a apagar la claredat. Se les ha identificat amb dues llunes bessones i s’ha suposat que es tractava d’un signe esquizoide manifest.
La composició, en canvi, la dominen els grocs. A la part superior de les espigues, els vermells apagats, marronosos com la sang del toro a la sorra de la plaça, incendien el quadre. La violència de la pinzellada se succeeix sense marcades desviacions, en canvi, la part superior del bladar es conforma amb traços petits, nerviosos, vius i amb abruptes canvis de direcció a pesar de la seva curtedat.
L’efecte general, això no obstant, simula un mar embravit, onades, les quals escombren en solitari el camp com una galerna. Costa trobar a la tela una pinzellada horitzontal o paral•lela a alguns dels costats físics del llenç.

Convé, de vegades, romandre atent a la voluntat del pintor, i en aquest cas, la voluntat del pintor és fer parlar els quadres. I aquest quadre parla d’una extrema soledat. Una soledat infinita la contemplació de la qual no ha exigit de l’artista sortir del seu camí; una soledat, per tant, inserida en l’ànima de l’artista abans de plasmar-se en el quadre.


Dos

El groc és un color solitari.
Lliçons de la Bauhaus. W. Kandinsky
Autoretrat amb barret de palla
París, estiu del 1887. Oli sobre cartró, 40,5  x 32,5 cm.
Amsterdam, Rijksmuseum Vincent van Gogh


La malaltia patida per Vincent Van Gogh ha motivat infinitat d’articles, monografies, llibres, discussions, rèpliques, contrarèpliques, cartes al director, etc. A partir de les dades clíniques extretes de la producció epistolar del pintor holandès i les opinions d’alguns contemporanis, com la biografia de la seva cunyada (Bonger, 1988) o l’emesa pel mateix doctor Gachet, s’han elaborat múltiples hipòtesis diagnostiques. Aquest detall manifesta les nombroses dificultats per interpretar els símptomes i signes clínics recollits en els documents mencionats. Com sol ocórrer quan les dades clíniques disponibles son escasses i inconcloents, les anamnesis realitzades resulten variades i, en conseqüència les possibilitats proliferen.

En aquest sentit, s’han apuntat com a possibilitats etiològiques de la malaltia de Van Gogh les següents: epilèpsia psicomotora (Gastaut, 1956), epilèpsia temporal lobular (Morrant, 1993), intoxicació per l’abús d’absenta (Arnold, 1988), intoxicació per trementina, síndrome de Ménière (Arenberg, 1991), porfíria aguda intermitent (Kunin, 1991), intoxicació per digital (Arnold, 1991;Lee, 1981; Ranvin, 1981), intoxicació per plom (González Luque, 1997), esquizofrènia (Jaspers, 1977), psicosi maniacodepressiva (Jamison, 1992), reacció psicòtica episòdica (Monroe, 1978), psicosi cicloide (Leonhard, 1988, 1995).
En canvi, sempre s’ha cregut que l’opinió d’Artaud, un altre boig solitari, era la més encertada. En l’opuscle Van Gogh: el suïcidat per la societat, Artaud proclama la bona salut mental del pintor holandès. És ben conegut que aquest text fou escrit després de l’estada del seu autor al manicomi de Rodez i mesos abans del seu suïcidi. Artaud pensava que la soledat i l’aïllament eren l’origen de la malaltia de Van Gogh. I si Artaud hagués passat consulta cada dia comprendria que la soledat, el desconsol i l’aïllament, creixents al nostre voltant, configuren una malaltia en si mateixos.

Vincent Van Gogh mostrà la seva ànima en els seus llenços i en la seva turmentada vida. Una ànima solitària, innovadora, extremista, coherent, lúdica, fidel, generosa i groga ...

Una ànima solitària i groga.

Groga com el color de la soledat...

Dr J. F. Campo Echevarría
Especialista de Medicina Interna


Article publicat a la revista CBN Maig 2010 - Novembre 2010

dilluns, 11 d’octubre del 2010

L’ Atenció als marginats. Un camí obert

La lectura, primer d'una ullada i per sobre, i després més pausa i reflexiva, sobre la comunicació numero 1; curs 2010-2011, octubre de 2010, del voluntariat de suport en la solitud, de bones a primeres, és il•lustratiu.

Mostra un camí obert per fer el bé al qui més ho necessita.


La llarga experiència dels qui tenen cura de persones que sofreixen deteriorament en la salut, en la informació, ens emmirallen en concret amb les persones que es troben soles, sense l'afecte, l'estima i el costat de ningú.
La llarga experiència és de 10 anys.
Des d’aleshores hi ha hagut xerrades, reportatges i vivències.
La duresa de la indigència més extrema no deixat indiferents als laics.
La seva entrada al voluntariat ha estat confortable. El full ho evidencia; s'han sentit moguts a donar i a donar-se.
Més enllà de la professionalitat dels facultatius que posen en curs la tècnica, hi ha d'haver la consciència que es tracta amb persones de carn i ossos com nosaltres.
Hi ha qui ho ha fet des de la pròpia malaltia, abatut, però content de poder ser útil.
Hi ha qui ho ha valorat davant la problemàtica de la immigració per posar remei a la crisi de les diverses cultures, i per viure en pau i harmonia, deixant enrere el rebuig i enfrontament que estan a l'ordre del dia en certes barriades.
Hi ha qui s'hi ha sentit interpel•lat, des de la pròpia situació pròpia personal i professional, i ha entrat al voluntariat per viure la gratuïtat en el serves als més abandonats, implicant-s'hi i assumint responsabilitats.
Hi ha l'aportació lluminosa des de la fe, valorant al voluntariat per la seva disponibilitat i servei en bé dels altres, i s’anhela que des de la més tendra infància s'eduqui en el respecte i estima als altres, en contrast en la manca d'una més justa i recta orientació dels sentiments que es troben en el cor humà.
Hi ha l'aportació d'un noble ideal en l'art de viure: donar la vida, en tots els talents que hi acompanyen amb esforç, tenacitat, perseverança i bon discerniment sempre en bé dels altres.
La informació sobre l’estat en que es troba el procés de construcció del nou Hospital, és interessant i se segueix amb afecció.
La informació sobre les diverses activitats del Voluntariat és d’agrair per conèixer amb una proximitat estimable el terreny en que es desenvolupa el moviment iniciat a favor dels malalts que no troben qui els fa costat en la seva indigència.
Aquí és tot, en una lectura més atenta i a fons de la comunicació No 1, he intuït la disponibilitat i estima del voluntariat implicat a favor del malalt que no té ningú que li faci costat.
En definitiva en el Judici serem jutjats sobre l’Amor.

El voluntariat de suport en la solitud està, per tant en bon camí.
Ho celebrem.
Cordialment

Vicenç Carbó
Prevere

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Goya atès pel Doctor Arrieta

Probablement ja coneixen el llenç


Francisco de Goya, 1820 Oli sobre llenç
Romanticisme

L’estiu de 1792 llanguia quan Francisco de Goya y Lucientes va abandonar la cort madrilenya rumb a Cadis, cansat de les intrigues palatines i de la hipocresia regnant. No sabem amb exactitud la data en què va partir ni els esdeveniments que es van produir durant el trajecte. Potser, donada l’afició taurina del pintor, es va aturar a Sevilla per assistir a alguna corrida de toros a la remodelada plaça del Baratillo. Potser, en el cartell s’anunciava el malaguanyat Pepe Hillo, torejador de culte i autor de l’afamat pamflet La tauromàquia o art de torejar. Obra utilíssima per als toreros de professió, per als afeccionats i tota classe de persones interessades pels toros, segons diu el subtítol, i editada el 1796 a Cadis. L’especulació precedent pot semblar errònia si es recorda que Carles III, seguint els consells del comte d’Aranda, va prohibir les festes taurines el 1771. Prohibició confirmada mitjançant pragmàtica del 9 de novembre de 1785 i repetida el 20 de desembre de 1804, mort ja Carles III, i regnant el seu fill i successor Carles IV. No obstant això, el poble va fer cas omís d’aquesta legislació i les corrides continuaven sense solució de continuïtat. Algunes discussions són més antigues del que ens pensem, pel que sembla.

Quan Goya va arribar a casa del seu amic Don Sebastián Martínez y Pérez, va emmalaltir greument. Alteracions de la visió, trastorn de l’equilibri, acúfens i vertígens el van obligar a confessar per carta: “He estat dos mesos al llit amb dolors (abdominals) còlics”. Les hipòtesis sobre la naturalesa de la malaltia del pintor s’han repetit al llarg del temps. S’ha atribuït la seva malaltia a la intoxicació per plom o saturnisme, també anomenada “còlic dels pintors”; a la sífilis o mal gàl•lic, una carta de Don Martín Zapater al cunyat de Goya, Don Francisco Bayeu, al•ludeix a la vida llicenciosa i desordenada del pintor: “El meu estimat Paco... A Goya, com et vaig dir, l’ha perjudicat la seva poca reflexió, però cal mirar-lo amb la compassió que exigeix la seva desgràcia i com un home malalt, a qui és menester procurar tots els alleugeriments...”; a un trastorn psiquiàtric de tipus esquizoide o, recentment, la malaltia de Vogt-Koyanagi-Harada s’han sumat a la llista de possibles etiologies.

Goya va sortir d’aquella situació després de “dos mesos de llicència perquè pugui anar a Andalusia a recobrar la salut”, amb una sordesa acusada que va modificar la seva pintura i la seva vida.

Uns anys més tard, Goya va sofrir un nou brot d’aquesta estranya malaltia (o una malaltia diferent, no queda clar en els documents existents). Es trobava llavors, a la fi de 1819, a Madrid i va ser atès per Don Eugenio García Arrieta, natural de Cuéllar (província de Segòvia), metge de l’aristocràcia madrilenya. A aquest moment al•ludeix el quadre que ens ocupa:

“Goya, agraït, al seu amic Arrieta: per l’encert i cura amb què li va salvar la vida en la seva aguda i perillosa malaltia patida a finals de 1819 a l’edat de setanta-tres anys. La va pintar el 1820”.

En la tela s’observa com el Dr. Arrieta sosté amb el pit i el braç esquerre un Goya exhaust i adolorit, per la manera com estreny els llençols amb els dits de la mà esquerra. El sol•lícit metge li ofereix una copa amb algun remei alleujador, mentre del fons negre del quadre sorgeixen figures (fantasmes) que semblen convidar el pintor a habitar en un món més tenebrós.

Encert i cura són les dues característiques que en opinió de Goya resumeixen la labor del Dr. Arrieta en la seva atenció. Desconeixem la medecina que oferia el metge al pintor, però, sens dubte, convindran amb mi, que la seva composició s’allunyava de l’eficàcia de la nostra farmacopea actual. Resulta improbable que el remei administrat servís per salvar la vida de ningú i, en conseqüència, el sentiment subjectiu del malalt cap a l’eficàcia del beuratge i, per tant, de l’encert del metge no és més que una sensació basada en la cura i esment amb què va ser atès. Convé, em sembla, no oblidar aquest punt: què diran quan transcorrin cent anys els futurs metges dels nostres actuals remeis?, quants en quedaran en les llistes de fàrmacs útils? Al ritme de treball de la potent indústria farmacèutica, no em sembla imprudent contestar que pocs o molt pocs. Això és, molts seran substituïts per medicaments més efectius, amb menys efectes secundaris, fabricats per administrar-los a un individu concret i no de manera col•lectiva com fem ara. Alguns deuen pensar que no necessitarem cent anys, potser vint o trenta, per modificar el nostre vademècum gairebé per complet. I llavors, què haurem estat fent tots els anys previs, i abans que nosaltres, els metges que ens van precedir?

Atendre amb cura. Acostar-nos al malalt prou perquè la confiança inicial es transformi en amistat sincera (“al seu amic Arrieta”) i la seva por i la seva incertesa (de vegades també la nostra por i la nostra incertesa) trobi suport en la nostra proximitat i entrega. Exigeix humilitat, reconeixement de les limitacions pròpies i acceptació del fracàs en el metge, la posició que aquí plantejo. I en el pacient exigeix la comprensió que la salut i la felicitat no són drets naturals i permanents. La malaltia (pèrdua de la salut) i la tristesa són consubstancials a l’existència humana. No podem estar sempre sans ni ser eternament feliços (això últim seria, a més, tremendament avorrit), per tant, necessitarem un suport ferm i honest en algun moment de les nostres vides. Aquesta és l’essència de la relació metge-pacient que l’ús de la tecnologia mal entesa, la supèrbia, l’ambició desmesurada i les expecta-tives tergiversades dels uns i els altres ocasionalment enterboleixen.

Alguns àpats envoltat d’amics, en altre temps pacients, em recorden el camí. Espero, quan arribi el moment, trobar suport en algú amb qui xerrar de literatura, discutir sobre les tendències artístiques contemporànies i paladejar un bon vi si ve a tomb i esperem que així sigui.

Dr. J. F. Campo Echevarría
Especialista de Medicina Interna

Article publicat a la revista CBN Novembre 2009- Maig 2010

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Benaurances en clau de Dona (Dones i Església)



Endavant, les que anheleu humiliades, perquè tenir coratge es desafiar el fracàs o l’opressió!
La història us ha deixat en l’oblit i fet agenollar però aixequeu-vos de bell nou! No us doneu per vençudes i seguiu caminant!
Endavant les descoratjades per les emocions i la por!
En la debilitat s'amaga la força i és el principi de la salvació. L’èxit no consisteix en triomfar sinó en no descoratjar-se.
Endavant les humils i les manyagues!
Perquè l’amor de Déu no és poderós, sinó humil dóna grandesa a les petites coses. Continueu sembrant bondat, que fertilitza la vida!
Endavant les que ploreu, perquè sereu consolades!
El vostre plor es transforma en salms quan treballeu per al Regne! Ploreu, sí, però ploreu dempeus i laborant!
Endavant les que teniu fam i set de justícia, perquè sereu sadollades!
Tot cercant la justícia, estimeu el proïsme i aquesta tasca omple la terra d’esperança! No us atureu i contribuïu a crear humanitat!
Endavant les netes de cor perquè veureu Déu, buides de prejudicis i transmissores de vida i joia!
Déu es trasllueix i manifesta en la vostra gratuïtat; el món s’il•lumina amb el vostre afecte!
Endavant les misericordioses perquè obtindreu misericòrdia!
Felices les que teniu bon cor i sou sensibles a les sofrences, perquè us doneu en mil bocins a la mida del ser estimat! La dinàmica de Déu és amb vosaltres i l’Univers somriu!
Endavant les artesanes de pau, perquè sereu nomenades filles de Déu!
Les que teniu desvetllada la tendresa, les que repartiu harmonia, encomaneu l’esplendor de la pregonesa i feu present el Regne de Déu!
Endavant quan us insultin, us persegueixin i us acusin de maldats per causa meva!
Alegreu-vos, perquè no sempre es comprès allò que és extraordinari! No desistiu! Aquell que us va escollir no us abandonarà!
Endavant! Anuncieu l’evangeli del Regne!

Maria Àngels Cosculluela

divendres, 1 d’octubre del 2010

Carta d'agraïment del Dr. Lluís Ramió a tots els professionals de l'Hospital Trueta

El dia 20 d’agost, moria víctima d’accident el pare del Dc. Lluis Ramió, neuròleg de l’hospital Trueta. En el mateix cotxe l’acompanyaven dos néts petits; els fills del doctor i la seva dona Núria.

Ambdós petits sortosament són fóra de perill i és recuperen del trauma.

El doctor Lluís Ramió és proper al nostre voluntariat, i al proposar-li donar a conèixer la carta d’agraïment a tots els professionals de l’Hospital Trueta, ell va manifestar la seva gratitud davant el nostre suggeriment.


Sentint-nos afortunats, agraïts i frepats per la valentia i serenor d’aquesta família, aquí us deixem els seus mots:


Benvolguts companys i companyes del Trueta,

Aviat farà una setmana que estem tots a casa.

Aquestes darreres setmanes han estat dures i complicades per la nostra família, pels nostres fills i per nosaltres. Crec que ningú està preparat per rebre un cop tant sobtat com el que hem rebut nosaltres i som conscients que el dolor no s’acabarà aviat sinó que passarem uns mesos de dol que haurem de saber gestionar de la millor manera possible en benefici de nosaltres mateixos i dels nostres fills.

Per sort (no es pot dir d'una altra manera) els nostres fills van sobreviure a l'accident i, gràcies a l'ajuda de persones que van saber actual amb rapidesa i serenitat i als servers d’emergències mèdiques, van arribar a l'Hospital on es van recuperant progressivament. Ara tornarem a estar tots a casa i treballem tota la família per ajudar-los a superar el dol de l’impacte de l’accident i la mort de del seu avi.

Voldria, amb aquestes ratlles, agrair a tots i cadascun de vosaltres, companys i companyes del Trueta (metges i metgesses, infermers i infermeres, equip directiu i caps assistencials, companys de farmàcia, auxiliars, tècnics, personal administratiu, zeladors i zeladores, personal de cafeteria, personal de neteja, tots i totes treballadors de l'hospital, hàgiu estat o no implicats directament amb la cura dels nostres fills) pel recolzament constant que ens heu i esteu donant, per les paraules de condol, per les amables paraules d’ànims que ens heu fet arribar i ens esteu donant durant aquests dies tant sigui en per persona, per correu electrònic, per telèfon, amb notes i cartes, amb mirades de complicitat pels passadissos, etc. Sabem que tot l'Hospital en pes ha estat preocupat i pendent del nostre estat i de l'evolució dels nostres fills i per això us ho volem agrair personalment i molt sincerament.

Ens hem sentit molt recolzats, estimats i ben cuidats, i en cap moment ens hem sentit aclaparats.
Cadascú de vosaltres ha sabut estar en el seu lloc i en el moment adequat.

Realment em sento orgullós de formar part d’aquest equip humà que es preocupa per les persones i en té cura.

Moltes gràcies, de tot cor, a tots vosaltres, companys de l’Hospital, per ser-hi i saber estar-hi.

Lluís Ramió i Torrentà
Núria Comas i Castañer
Cornellà del Terri
9 de setembre de 2010