dissabte, 25 de març de 2017

Desmuntant els mites populars sobre l´aigua

Experts de la Universitat Oberta de Catalunya apunten que l'aigua de l'aixeta és tan bona per a la salut com l'envasada

A l'aigua no se li poden atribuir propietats curatives, la que surt per l'aixeta és tan bona per a la salut com l'envasada, l'aigua sempre és «lleugera», el plàstic en què s'embotella no té contaminants... són algunes de les certeses que expliquen els experts per desmuntar els falsos mites sobre aquest element.

Amb motiu de la celebració el dia 22, del Dia Mundial de l'Aigua, experts de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) expliquen que hi ha creences populars de tota mena, algunes de certes però moltes altres de falses.

«A l'aigua no se li poden atribuir propietats curatives», assegura la biòloga i professora dels Estudis de Salut de la UOC, Alicia Aguilar, qui diu que d'aigua «n'hi ha de molts tipus» (d'aixeta, embotellada, de baixa mineralització, etc.) i cadascuna té les seves característiques, que poden contribuir o no a algunes funcions orgàniques.

Les aigües d'elevada mineralització -com les càlciques o hipersòdiques- poden ser, per exemple, desaconsellables en casos de problemes renals, càlculs, hipertensió o per als nadons, i les fluorades, en canvi, poden ser recomanables per a la protecció dental, explica la biòloga.

La duresa de l'aigua només és un altre aspecte controvertit. La bioquímica Carmen Carrión, explica que la duresa està condicionada per la quantitat de ions en dissolució, «sobretot de calci i magnesi».

Des del punt de vista del consum humà, diferents informes publicats per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) no han trobat proves científiques que sigui perjudicial per a la salut.

Carrión només puntualitza que les aigües dures són menys recomanables per a les persones amb alteracions cutànies i que en alguns casos «poden provocar èczemes». El nivell de duresa o mineralització, a més, pot influir en el gust de l'aigua, apunta.

L´aigua de l´aixeta
Existeix també el mite popular que l'aigua de l'aixeta és de pitjor qualitat que l'envasada, tòpic que desmenteix amb rotunditat Aguilar. «L'aigua de l'aixeta passa per uns controls analítics exhaustius de les seves característiques físiques, químiques i microbiològiques que garanteixen la qualitat i la seguretat per al consum humà. Que l'aigua sigui de l'aixeta no vol dir que sigui més dolenta que l'envasada», segons Aguilar.

«L'aigua envasada, de fet -afegeix la biòloga-, no és estèril, no garanteix zero microorganismes d'origen. El que assegura, també per mitjà d'uns controls molt estrictes, és que no hi hagi patògens».

Els experts recorden que les etiquetes dels envasos han d'informar de la procedència de l'aigua i del tipus (mineral natural, preparada, etc.) del nom de l'empresa, data de consum preferent i recomanacions de conservació, entre d'altres coses.

Aguilar puntualitza que a més, una classe d'aigua no es pot atribuir una qualitat pròpia que és característica de l'aigua en general, «com aigua lleugera, perquè totes ho són».

Un altre mite que Aguilar desmunta és que l'aigua envasada en ampolles tant de plàstic com de vidre està lliure de contaminants, encara que ella recomana el vidre «perquè és un material fàcil de netejar, que es pot desinfectar, rentar a elevades temperatures i, per tant, reutilitzar, i és un material més sostenible per al medi ambient».

Sobre les ampolles d'alumini que fan servir els excursionistes per transportar l'aigua, la biòloga indica que «són una bona opció, perquè aquest material és lleuger, no deixa passar la llum i és bastant resistent als cops», encara que hi ha experts que recomanen comprovar que el bidó tingui recobriment interior perquè l'alumini no estigui en contacte amb l'aigua i s'evitin possibles migracions de substàncies que puguin ser un risc per a la salut.

«Algunes accions humanes quotidianes poden afectar la qualitat de l'aigua i incrementar els costos de depuració de l'aigua residual», alertat Hug March, expert de la UOC en gestió urbana de l'aigua. La primera pràctica nociva, segons aquest investigador, és llançar per l'aigüera l'oli de cuina o uns altres greixos que s'utilitzen per fregir.

«Petites quantitats d'oli poden afectar la qualitat de grans quantitats d'aigua i de rebot encarir el procés de tractament a les plantes de depuració», adverteix March, que demana que l'oli usat es dugui en recipients al centre de recollida, així com els medicaments que ja no s'utilitzen no s'han de llançar pel lavabo i han de ser portats a les farmàcies.

DDG
22/03/2017