dimarts, 19 d’agost del 2014

Pell escrita amb sang

Els abandonen al desert sense aigua, envoltats d’una altra aridesa: la nostra indiferència

Repetiré d’altra manera una pregunta que vaig fer en una columna anterior: ¿per què el cap d’un buda de pedra dinamitat anys enrere pels talibans d’Afganistan ens va fer tant d’impacte, mentre no ens fa ni fred ni calor la destrucció d’esglésies antiquíssimes de Síria i l’Iraq? No m’ho trec del cap. En torno a parlar, commogut per la carta que m’ha enviat Manuel Nin, el català de qui els parlava ahir: rector del Collegio Greco de Roma i especialista en siríac (llengua que deriva de l’arameu, és a dir, de la parla de Jesucrist).

Exaltació de la Santa Creu
Nin m’explica que, quan va ser ordenat sacerdot, un seu amic ermità li va regalar una reedició moderna de la Bíblia de Mossul, versió siríaca del llibre sagrat que van promoure les comunitats cristianes d’aquells entorns al segle I (només dècades després de la mort de Crist). Una Bíblia que transmet una antiquíssima tradició cultural i, a més, conté textos que no formen part del cànon hebreu. “Mossul, que havia estat guardiana de la Paraula de Déu, s’ha convertit en la guardiana de la sang dels màrtirs: cases cremades, biblioteques cremades, cremada i destruïda una tradició cristiana de gairebé dos mil·lennis”. Llegint la carta penso: la nostra tradició desapareix d’Orient mentre nosaltres avaluem l’estat exacte de les cuixes de Messi.

Manuel Nin em parla de la varietat de corrents catòlics i ortodoxos que han poblat des de sempre el Pròxim Orient: “Siroorientals, sirooccidentals, armenis i llatins durant dos mil anys han après a viure junts i a compartir una vida cristiana senzilla, pobra, no gens fàcil, però sempre marcada per la tolerància, la reconciliació, la fraternitat”. Angoixat, Nin es fa ressò del clam del patriarca sirocatòlic Ignasi Josep III Younan, que ha vist cremar i perdre tot el patrimoni arquitectònic i documental del seu arquebisbat i que demana ajut per frenar la matança de feligresos seus, amenaçats de mort si no es converteixen a l’islam. I es fa ressò també de la demanda de protecció que han fet els bisbes caldeus, sirocatòlics, siroortodoxos i armenis del nord de l’Iraq, reunits a la perifèria d’Irbil. Em recorda que mesos enrere a les poblacions síries de Malula i Saidnaia es va perdre tot: “No solament esglésies, monestirs, icones i biblioteques van ser destruïdes, sinó sobretot les vides: veritables icones del Senyor”. Avui –diu Nin–, a Mossul i a molts altres llocs d’Iraq, roben i escarneixen els cristians i els abandonen al desert àrid i sense aigua. Però un altre desert encara més dur els envolta: la indiferència d’Occident.

Molts dels pergamins destruïts, m’explica Nin, eren de pell d’ovella. Una pell “assecada, planxada i treballada per tal que els monjos antics hi transcrivissin la Paraula de Déu”. Tot allò s’ha perdut. A Síria i l’Iraq –conclou– ja gairebé només queda “la pell dels cristians”, rentada pel baptisme, “a punt perquè s’hi escrigui, ja no amb tinta, sinó amb sang”.


Antoni Puigverd
19/08/14