dimarts, 31 de desembre del 2013

Un any quinze cares

Els personatges destacats del 2013 representen una societat en constant evolució i amb voluntat de canvi però també un món encara amb guerres i corrupció.
Reconeixement unànime a l'esperit innovador del papa Bergoglio.

El gener del 2009 el món va celebrar l'ascens al poder de Barak Obama com l'esperança d'un gran canvi. L'endemà del nomenament del primer president negre dels Estats Units, aquest mateix diari va proclamar des del seu editorial que estava naixent “una nova era”. Quasi cinc anys després el món ha seguit girant cap al mateix costat i la tan esperada revolució Obama ha quedat en una evolució normal de les coses. Fent menys soroll, quasi d'improvís, des del març passat un home vestit tot de blanc està fent tremolar els fonaments d'una institució que tothom creia immutable i inalterable al pas del temps. Probablement, mai no hi ha hagut tanta unanimitat periodística arreu del món com en aquest 2013 en el moment de designar el personatge de l'any. Jorge Bergoglio, el papa Francesc, ha estat sense cap mena de dubte el nom més destacat i fins i tot el mateix Obama el cita ja als seus discursos com un referent de canvi.

D'un altre color, el verd de les samarretes, i més propera, i potser també necessària, és un altre tipus de revolució que ha endegat un altre dels personatges de l'any. Es tracta d'Ada Colau i la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca que han aixecat l'edifici de la lluita social sobre els fonaments que van posar els indignats del 15-N.

Altres personatges, com Artur Mas, han tingut significació i protagonisme aquest any però, per tot el que s'anuncia, el seu any bo ha de ser el 2014. Ho explicarem, ho llegiran.

Jordi Panyella
30/12/13

La revolució Francesc

Ha estat escollit home de l'any per la revista Time perquè realment el que ha fet el papa Francesc en pocs mesos era del tot inimaginable en una Església neocon que havia tocat fons. El seu mestratge i la seva senzillesa i bonhomia, que són missatges més que pures anècdotes, l'han convertit en un líder mundial. Els canvis que està fent a l'Església són de fons i de forma d'un home que ha abandonat el pedestal de papa i s'ha presentat com a bisbe de Roma, per tant, pastor. Ha confiat la gestió de l'església en un òrgan col·legiat i ha començat a fer neteja amb mà ferma, començant per les finances i el banc del Vaticà.

Després de més de tres dècades d'una Església –primer a mans de Joan Pau II i, després, de Benet XVI– que no va avançar pel camí obert pel Concili Vaticà II, que l'hauria situat en el temps real en què es vivia i, per tant, que estava abocada inevitablement al reduccionisme i a ser testimonial, el papa Francesc ha iniciat el que ja es considera una “segona primavera eclesial” o el “postconcili” on l'Església mira el món i deixa de mirar-se el melic. El canvi de rumb l'ha fixat, paradoxalment, anant al missatge original, “a Jesús”, que, després de 2.000 anys, s'esdevé ara revolucionari.

Francesc ha demanat bàsicament tres coses: que l'Església no condemni, que sigui misericordiosa i acollidora i que atengui els pobres. Aquestes tres prioritats ho canvien tot entre altres coses perquè donen cabuda a frases com: “Qui sóc jo per condemnar...? un homosexual?”

El papa Francesc ha demanat als capellans que siguin pastors i facin “olor d'ovella” i, sobretot, que perdonin, que deixin de parlar sempre del mateix: que si els gais, que si l'avortament..., i acullin tothom sense jutjar. Tal com estan les coses i en una societat marcada per un capitalisme salvatge Francesc s'està erigint en un contrapoder, en el representant de pobres i desheretats. Ha condemnat bisbes que ostentaven riqueses i ha dit que li fa vergonya veure un capellà “amb l'últim model de cotxe”.

Alhora Francesc és aquest papa que demostra tenir febleses d'home normal i corrent, que s'entusiasma pujant amb un 2 CV descapotable o amb una samarreta de futbol, que confessa que de jove va fer de porter de discoteca, que abraça un pres o un malalt i que, a més, contesta cartes o es posa al telèfon si el truca un fidel. És un home que, diuen, a vegades vagareja per Roma per estar en contacte amb la gent i fa anar de bòlit els serveis de seguretat. Que va a Assís, bressol de Sant Francesc, i va a dinar amb els pobres, preferint-los als prohoms importants que s'hi volien fotografiar.

També és l'home que amb mà ferma ha dit que vol canviar la doctrina i ha convocat un sínode de bisbes per acceptar, entre altres coses, que l'Església accepti donar els sagraments als catòlics casats per segona vegada (que posa en dubte, per exemple, la indissolubilitat del matrimoni) o que s'accepti el matrimoni gai. I a més ha demanat a totes les diòcesis del món que hi diguin la seva en un intent de conèixer de primera mà el que passa realment al món.

Jesuïta i argentí Jorge Mario Bergoglio és molt jesuïta i molt argentí. Tots els seus anys a Sud-amèrica i amb la realitat més dura del tercer món ha obert l'esperança a una reconciliació amb la teologia de l'alliberament, la que està al costat dels pobres de l'Amèrica Llatina. Beatificarà monsenyor Óscar Romero i duu “Pere Casaldàliga al cor”, tots dos amonestats pel Vaticà de Joan Pau II, i critica obertament “aquesta societat malalta” que mira impassible el drama dels immigrants que volen arribar a Occident i s'ofeguen a l'illa de Lampedusa.

És un dels homes més poderosos del món a qui el Tea Party ha acusat de marxista. No agrada als sectors més conservadors i a les congregacions més ultres. Però a ell li és igual. Va a pinyó fix.

El perfil
Francesc
Jesuïta i argentí, Jorge Mario Bergoglio és el papa del segle XXI, l'home que vol una església pobra i al servei dels pobres, que no es miri el melic. Senzill i obert, no vol viure en un pedestal.

Mireia Rourera
31/12/13

dilluns, 30 de desembre del 2013

Amb fàrmacs, morirem amb càncer, però no de càncer

El director del Centre d'Investigació del Càncer, a Salamanca, Eugenio Santos (Salamanca 1953), pot presumir d'haver aconseguit, a l'edat de 29 anys, un dels èxits més importants per a l'avanç de la lluita contra el càncer. No obstant això no ho fa, perquè el seu costat més humà el porta a confessar que el descobriment del primer oncogèn l'any 1982 no ha estat el més satisfactori de la seva carrera, encara que va suposar un "campanada" mundial per a la ciència. Se sent molt més orgullós d'haver demostrat que "de veritat" els oncogens estaven en un pacient, d'haver-los identificat i de poder lluitar contra ells de forma efectiva, després d'una investigació realitzada el 1984. Així, sent que el seu treball ajuda a superar una malaltia que, fins aquell moment, per a moltes persones suposava una "condemna a mort".

Defensa la importància que el país no posi fre als avenços aconseguits i, sobretot, que no es perdin més generacions de joves científics per la situació econòmica, perquè la "massa crítica" que ells poden aportar és la que farà que se segueixi avançant en una lluita sense quarter contra el càncer.

Com a deixeble de Severo Ochoa, què va aprendre un jove espanyol de 29 anys del Premi Nobel en Medicina?
El valor de l'ètica científica: no hi pot haver favoritismes. El que es fa de ciència és una cosa que s'avalua externament i el que val és el que val. Era una persona d'estricta ètica, no massa proper no però molt objectiu.

La ciència pot explicar la vida?
Pot explicar el com de la vida, els mecanismes, però el perquè està més enllà, és un altre nivell. Per què el Big Bang i no un altre mecanisme? Per què la vida que coneixem a partir de l'ADN? Les preguntes a les que respon la ciència és a com ha evolucionat o com és la molècula d'ADN. En tot el que fas has de conèixer el límit i fins on arribes. Si amb ciència penses que ho cobreixes tot t'equivoques, hi ha altres preguntes per a les quals no es té un instrument de resposta, i aquest no ha de ser l'objectiu de la ciència.

Com afronta la malaltia o la mort algú que treballa per donar vida o per perllongar-la?
És com una lluita contínua. És una cosa amb el que t'enfrontes i no has de tenir por d'això. A més, la manera més efectiva és fer-ho amb la ciència i amb una aproximació intel·lectual.

Tenir més coneixement sobre la malaltia produeix més por?
No, més tranquil·litat. Per exemple, amb un programa que impulsem per a la detecció de càncer hereditari de mama s'identifica a famílies amb antecedents de la malaltia per fer-los un consell genètic. Si surt que una noia jove és portadora d'una mutació específica que li dóna una probabilitat del 80 per cent de desenvolupar un tumor de mama o pulmó, encara que pot ser que mai passi, li pots oferir opcions i val la pena fer-ho. Hi ha gent que s'espanta o no vol saber-ho, però aquest coneixement t'aporta tres opcions i tu racionalment decideixes: una és que ja no t'oblides de fer-te la revisió, de manera que et millora la vida; també pots prendre un medicament preventiu o, fins i tot, per evitar l'aparició, pots recórrer a la mastectomia, per la qual cosa sol fet de decidir ja és positiu.

Es pot arribar a conèixer tot el que produeix càncer o és una lluita que mai s'acabarà?
És un error dir que ara hi ha més càncer. No, el que passa és que ara vivim més i arribem a una mitjana de 80 anys, així que tenim més temps perquè les mutacions es manifestin. Sabem que l'origen del càncer està en els nostres gens. Són lesions en els nostres gens.

Agents que tenim al nostre voltant produeixen mutacions, però tenim sistemes de cèl·lules que les corregeixen. El càncer i l'envelliment és una cosa que va en paral·lel. Però cal apostar per la prevenció i per a això hi ha un codi europeu contra el càncer, format per onze manaments que són de sentit comú. Per exemple, evitar l'exposició a les mutacions, el tabac i les carns vermelles, i menjar vegetals. Si hi hagués una medicina que ajudés a prevenir el 40 per cent dels càncers tothom la voldria, doncs bé, existeix i és deixar de fumar. El que més mutacions produeix en l'ADN és el tabac, si no existís el tabac hauria un 40 per cent menys de càncers, i no només de pulmó o de bufeta, ja que les mutacions també ataquen a altres teixits.

Com tracten el càncer la societat i els mitjans de comunicació?
Es va notant ja el canvi. Ja no es parla d'una condemna a mort com fa uns anys. Si penses en nombre objectiu de víctimes, ara ja podem dir que hi ha més morts produïdes per malalties cardiovasculars que per càncer. Aquesta és la realitat que ha d'entrar poc a poc en la gent . Des que es van descobrir en els 80 els oncogens, en els últims 20 o 25 anys s'ha anat millorant la supervivència entre un 1 i un 2 per cent cada any, però la progressió és contínua. Això ha permès que si fa trenta anys la supervivència era del 30 o 35 per cent, aquest any superi el 65 per cent. En alguns casos concrets, com en càncer de mama, s'arriba a més del 80 per cent de curació, o en leucèmia mieloidecrónica hi ha un fàrmac amb resultats espectaculars, que cura el cent per cent dels casos. Però clar, no cal oblidar que és només una de les moltes leucèmies que existeixen. En altres casos, com en pàncrees o pulmó, necessitem millorar molt encara.

És possible fixar un horitzó temporal per parlar de la fi del càncer?
Si se segueix amb aquesta pendent de supervivència, que crec que superarà l'1 o 2 per cent a l'any. No dic quan, però el càncer es convertirà en una malaltia crònica, parada. Els fàrmacs la controlaran, pel que et moriràs amb càncer, però no de càncer. Això està clar.

Les teràpies gèniques són el futur o el present?
En l'actualitat els fàrmacs específics frenen la malaltia, però si se suprimeixen el gen avança. Es pot dir d'això curació? Això és aturar-lo, diguem cronifica-ho. La curació real seria treure el gen mutat i posar-ne el nou. Aquesta és la teràpia gènica i aquest és el futur. Encara que en el laboratori es pot fer ja, traduir això a la pràctica clínica és el camí que queda per recórrer, perquè amb ratolins ja hi ha resultats espectaculars.

Què tenen els joves que s'incorporen que no tenia el jove Eugenio?
Una formació més completa. Saben més, però crec que són més conservadors. En la nostra època no ens preocupàvem de si hi havia diners, quina posició tindríem i si hi hauria una plaça per quan tornéssim. Els preocupa més en aquest sentit la seguretat, però ara són millors. És clar.

No sembla la millor època per desenvolupar una carrera científica. Què passarà amb les generacions de joves científics espanyols afectades?
No és la millor, no. És molt mala època i ara toca lluitar, cal centrar esforços. El meu, el meu esforç i la meva preocupació ara és la gent jove, perquè la ciència és un continu. Amb el tall que s'està produint ara es provocarà en la ciència del país un forat de vint anys com a mínim. No hi ha cap opció per als joves científics i això produirà un buit de gairebé dues generacions de ments que no podran lliurar-se a la ciència. Aquí està aquest forat.

Yasmina Recio
17/12/13

dissabte, 28 de desembre del 2013

Paradoxes de la llibertat

La defensa de la llibertat té un valor irrefutable quan es proposa com a arma davant la tirania. Davant del risc de convertir-nos en objectes a mans d’interessos aliens, la defensa de la llibertat és la garantia de poder perseguir aquesta idea de bé que cadascú senti com a més necessària per a ell (i no pas la que uns pocs decideixin que és la millor per a tothom).

Malgrat això, alguna cosa hauríem de sospitar quan el concepte llibertat és un terme tan acceptat avui dia per tota mena d’ideologies. Llibertat com a participació i autonomia va ser la demanda dels anys seixanta, però també va ser la paraula clau dels governs conservadors de Thatcher i Reagan. Llibertat és el crit de l’oprimit davant la llei del més fort, però també és la defensa del capitalista per tal que el més fort no cedeixi “allò que és seu” davant les necessitats col·lectives i la redistribució de la riquesa. 

Llibertat és avui un concepte tan popular que se n’han de delimitar els entorns i els usos. No podem defensar la llibertat de la guilla en el galliner. Hi ha límits. A grans trets, es tractaria de potenciar una llibertat entesa com a mitjà per aconseguir una societat més humana, davant la defensa cega de la llibertat fins l’absolut:

- Comencem amb allò principal: la llibertat no serveix per a tot. Ens hi juguem la nostra dignitat com a humans. Victòria Camps va escriure: “No es predica l’autogovern, com un valor en si, dels animals, ni dels nens, ni de ningú mancat de criteri per autoconduirse. Es predica als humans. Per què i per a què? Perquè realitzin la seva humanitat. L’autonomia és, sens dubte, condició d’humanitat. L’ésser que viu sol sota constriccions, esclavitzat, no és un ésser humà. Però tampoc pot dir-se que sigui un ésser humà, que doni la talla de l’humà, qui empra la seva facultat d’autogovern només per exercir la violència per dominar l’altre. O els que gaudeixen de l’abundància a costa de la misèria dels altres. Aquests individus són lliures, però ho són únicament per demostrar la seva nul·la humanitat”. Hi ha un marc anterior a la nostra acció lliure que defineix l’ús “humà” de la llibertat. És un tema espinós, perquè aquest marc no pot ser imposat per ningú i la seva concreció és sempre aleatòria: qui diu “fins aquí”? Quins criteris fem servir per justificar-ho? Com interioritzem els límits per tal que el bé sigui compatible amb allò lliure? Avui, l’alternativa al límit aleatori no pot ser negar qualsevol marc. L’única alternativa viable a l’aleatorietat dels límits que emmarquen la nostra acció col·lectiva és el pacte comú d’aquests límits, en un diàleg obert, plural i democràtic.

- La llibertat no pot pas ser una excusa per al relativisme. Que tot pugui dir-se no significa que tot valgui el mateix. No confonem llibertat d’expressió amb qualitat d’expressió. Les paraules de Romero no dirigeixen la humanitat en la mateixa direcció que els talk-show televisius en els quals la gent s’insulta. Altre cop, veiem la necessitat de comptar amb un criteri per valorar l’expressió (no pas per callar-la; només per reubicar-la segons el seu valor “humà”). No hauríem de passar els maldecaps dels organitzadors d’una exposició contra la censura quan van haver de justificar per què havien esborrat els grafitis pronazis que havien aparegut pintats a les parets.

- Si la llibertat es defensa com un dret absolut a fer allò que vulguem, legitimem la desaparició dels criteris que orienten la nostra acció. Què ens queda, aleshores? Els ultraliberals confien la llibertat a l’instint individual i confien en la capacitat individual de raonar per escollir sempre la millor opció. Cadascú, que posi les seves normes. Els menys ultraliberals creiem que la decisió racional queda lluny d’explicar com actuem. Els éssers humans escollim també per impulsos, per influència de l’entorn, per la cultura que ens forma... Defensar la llibertat com un dret absolut a fer allò que vulguem dóna via lliure a les manipulacions de la publicitat, l’opinió manipulada, la cultura instrumentalitzada... Tinguem-ho clar: la llibertat absoluta no existeix. Tot entorn implica una coacció que regula el nostre dia a dia i que orienta la nostra acció (i és entorn tant l’educació com la publicitat). Demanar la llibertat absoluta impedeix revisar a qui serveixen aquestes coaccions i acaba essent sempre “la història de la guilla en llibertat dins del galliner”, com diu Tzvetan Todorov.

Marc Plana
Comissió Agenda Llatinoamericana Catalunya 

divendres, 27 de desembre del 2013

Projecte pioner a Girona

L'Ajuntament de Girona amb l'ajuda de l'Hospital Josep Trueta, l'ACCU Catalunya i els comerços i establiments de restauració i hostaleria de la ciutat, han unit esforços per engegar el projecte 'No puc esperar!', una campanya destinada a aquelles persones - afectades per alguna malaltia inflamatòria intestinal- que necessitin urgentment un lavabo.

En concret, la campanya permetrà que els malalts - mitjançant una targeta autoritzada- puguin utilitzar gratuïtament un lavabo en el moment que ho necessitin. De moment, 63 equipaments municipals i 55 establiments comercials ja s'han sumat a la iniciativa i es preveu que la xifra segueixi augmentant. El projecte és pioner arreu de Catalunya.

La iniciativa està impulsada des de la Unitat de Malaltia Inflamatòria Intestinal de l'Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona, l'Associació de Malalts de Crohn i Colitis Ulcerosa de Catalunya (ACCU Catalunya) i compta amb el suport de l'Associació d'Hostaleria Girona Radial, Girona Centre Eix Comercial, l'Associació de Comerciants de Sant Narcís Sector Dominiques i l'Associació de Comerciants de Sant Narcís Zona Sud- Plaça Assumpció.

'No puc esperar!', és un projecte destinat a totes aquelles persones que per algun problema de salut no contagiós necessiten utilitzar de manera urgent i no previsible un lavabo en qualsevol moment. Concretament, està pensada per persones que pateixen alguna malaltia inflamatòria intestinal com la malaltia de Crohn o la colitis ulcerosa o altres patologies com pacients ostomitzats, pacients colectomitzats o pacients intervinguts de càncer de recte.

El projecte permetrà que aquestes persones que pateixen aquesta mena de malalties i disposin de la targeta autoritzada 'No puc esperar!, puguin utilitzar gratuïtament els lavabos dels equipaments adherits. Actualment, aquesta mena de targetes ja es poden trobar a diversos països com els Estats Units, Gran Bretanya, Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, França i Bèlgica però només compta amb el suport per llei en alguns estats dels Estats Units.

Fins ara, 63 equipaments municipals i 55 establiments comercials i hostalers gironins s'han sumat a la iniciativa però la xifra es pot anar ampliant perquè es tracta d'un projecte dinàmic. Els establiments adherits disposaran d'uns adhesius identificatius i uns fulletons informatius. Per facilitar la identificació d'aquests espais, l'Ajuntament de Girona ha elaborat un plànol on es marquen tots els lavabos que hi ha a la ciutat.

"Girona, una ciutat amable i sensible"
La regidora de Turisme i Comerç de l'Ajuntament de Girona, Coralí Cunyat, ha destacat que la campanya és pionera i s'inicia per primer cop a Girona tot i que la idea és que es pugui implementar a tot Catalunya. "Fa dos anys que estem fent un esforç important per promoure i donar a conèixer la ciutat en l'àmbit turístic i del comerç, però a més estem fent un esforç també per fer de Girona una ciutat amable i sensible amb aquells col·lectius que tenen un problema de salut o de mobilitat. Volem que gaudeixin com qualsevol altre visitant de la nostra ciutat", ha afirmat la regidora Coralí Cunyat, que ha recalcat que això és possible "gràcies a la implicació del sector privat de la ciutat" en aquest projecte.

El cap del Servei de l'Aparell Digestiu i responsable de la Unitat de Malaltia Inflamatòria Intestinal de l'Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta, el doctor Xavier Aldeguer, ha explicat que lliuraran les targetes als pacients que ho necessitin segons criteris mèdics. "Estem convençuts que hi ha un grup de pacients als quals aquesta campanya els suposarà un canvi substancial en la seva qualitat de vida", ha assenyalat.

La coordinadora del projecte "No puc esperar", Àngels Roca, ha confessat sentir-se "emocionada" per la posada en pràctica d'aquesta campanya especialment per la repercussió que tindrà en els pacients i perquè "l'èxit del projecte és fer visible la malaltia a la societat".

La malaltia inflamatòria intestinal (MII), és una malaltia crònica que afecta l'aparell digestiu, no contagiosa, i que no té cura. La malaltia e Crohn o la colitis ulcerosa són algunes de les principals malalties inflamatòries intestinals que inflamen el tub digestiu causant dolor, diarrees o sagnat. Segons les dades que es van donar a conèixer durant el Congrés de la Organtizació Europea de Malaltia de Crohn i Colitis Ulcerosa (ECCO) 2013, aquesta patologia afecta a més de 2,2 milions de persones a Europa i 5 milions al món. S'estima que a la demarcació de Girona hi ha entre 3.000 i 4.000 pacients de malaltia inflamatòria intestinal, 700 d'ells viurien dins de l'àrea metropolitana de Girona. Actualment, la Unitat de Malaltia Inflamatòria Intestinal de l'Hospital Josep Trueta que es va posar en marxa aquest any ja tracta prop de 500 pacients.

ACN
23/12/13

dimecres, 25 de desembre del 2013

El Nadal de Francesc

El Nadal d’aquest any pot qualificar-se, sense cap dubte, com el Nadal del papa Francesc. No només perquè és la primera festivitat nadalenca que celebra al capdavant del pontificat sinó perquè l’arribada a la cadira de Sant Pere suposa un renaixement del missatge de Crist per a l’Església Catòlica i per al món sencer.

El nou -vell- cristianisme que ha nascut enguany amb el papa Francesc està destinat a revitalitzar -com ja ha començat a fer-ho- la connexió dels cristians amb els ensenyaments sublims de Jesús des de la sinceritat, la senzillesa, la solidaritat i el compromís. La gran aportació de Jorge Mario Bergoglio des de la més alta jerarquia de l’Església no procedeix només de les seves paraules, que són importants, sinó dels seus gestos i del seu exemple diari, que és el que les omple de sentit, des d’una actitud de profunda humilitat.

En pocs mesos, des de l’elecció el 13 de març passat, el papa Francesc s’ha convertit en una referència internacional de primer ordre i ha aconseguit una popularitat enorme a tot el món, com reflecteix la massiva presència que té a les xarxes socials. Tal com destacava la revista Time, en elegir-ho com a personatge de l’any, el que fa aquest papa tan important és la rapidesa amb què ha capturat la confiança dels milions de persones que havien abandonat tota esperança en l’Església. Per sobre de la doctrina, de les normes, de la rigidesa i de les prohibicions ha encoratjat a posar en relleu els missatges més positius de Jesucrist en la vida diària a través de l’amor incondicional, de la comprensió, del deure de la solidaritat, de la justícia social i de la caritat universal, sense oblidar la importància de l’alegria en les nostres vides, com un altre missatge fonamental de l’Evangeli.

El papa Francesc ha reformulat els postulats de la doctrina social de l’Església, adaptant-los a l’actual conjuntura de crisi i globalització, en la qual es fa encara més palpable la consciència d’unitat i de compartir una destinació comuna entre les nacions de la terra, més enllà de la diversitat de llengües, societat i cultures, amb “vocació de formar una comunitat de germans”. Però dels grans postulats passa també a exigir qüestions urgents i concretes, com el desarmament nuclear i químic, la redistribució de la renda o la lluita contra l’explotació i el tràfic de persones.

Els nous reptes que planteja el papa Francesc no són fàcils per a ningú i incomoden les anquilosades estructures més tradicionals, inclosa la mateixa cúria romana. Per això, conscient de les dificultats, no és estrany que demani que es resi per ell.

25/12/13

dimarts, 24 de desembre del 2013

Maria Victòria Molins: "M'agradaria morir al carrer, treballant"


Monja atípica, de mirada tendra i discurs clar, directe, sense embuts. Maria Victòria Molins (Barcelona, 1936) es va fer monja perquè volia dedicar-se i entregar-se als altres però es va veure atrapada per la rigidesa de l'Església de la postguerra. Els estudis van ser un primer alliberament i els viatges el segon i definitiu. Viatjant va descobrir que "una altra Església és possible" i des de llavors lluita per fer-la realitat. No porta hàbit, diu que el celibat hauria de ser voluntari i demana més presència de la dona a l'Església. I no creu que siguin utopies.

Vostè és una monja però va sense hàbit. Per què?
L'hàbit t'allunya de la gent i et dóna privilegis, això no m'agrada. Ja fa temps que no el porto. Vaig començar a treure-me'l, de forma clandestina, a començaments dels 80, i ja de forma definitiva a principis dels 90, perquè l'Església en aquell moment va permetre que l'hàbit fos voluntari. Per mi és més còmode anar sense i a més així cadascuna va amb el seu estil. Jo, per exemple, no vaig vestida de velleta perquè no m'hi veig.

Hi ha altres aspectes de l'Església que no li agraden?
L'Església s'ha allunyat moltíssim de la gent. Crec que s'ha tornat massa rígida i durant molts anys, en lloc d'ensenyar les benaurances, ensenyava els manaments: no facis això, no facis allò... Terrible.

Ara hi ha qui veu una esperança de renovació amb el papa Francesc.
Sí. Jo ara també tinc una llum d'esperança. Vaig tenir una alegria molt gran quan el van escollir, crec que canviarà moltes coses. Jo crec profundament que una altra Església és possible.

Aquesta altra Església hauria de permetre, per exemple, que els sacerdots es puguin casar?
Oh, i tant! Per als sacerdots el celibat hauria de ser voluntari. No entenc per què un pastor protestant es pot casar i un sacerdot catòlic no. No té sentit. Però ho veig diferent en el cas dels religiosos. Per a ells és una opció voluntària que es pren per quedar-se lliure per dedicar-se als altres. Si jo hagués estat casada i amb fills no m'hauria pogut dedicar als altres amb tota aquesta intensitat i ara, segurament, estaria cuidant els néts.

I no va trobar a faltar tenir fills?
Sí. Va ser una decisió difícil i dolorosa però amb el temps m'he adonat que Déu m'ha donat altres fills, que m'han omplert molt.

Vostè creu que l'Església menysté les dones?
Sí, la dona està menystinguda en el si de l'Església, molt. Jo he lluitat tant com he pogut per canviar aquesta situació però encara ens queda un camí molt llarg per fer.

Vostè fa anys que viu i treballa al Raval, ajudant els més necessitats. Què ha après en tot aquest temps?
A no jutjar mai ningú. Tots tenim tendència a fer-ho i això no està bé. Cal conèixer les persones i veure la dignitat que tenen, perquè tots la tenen, i tots tenen bondat encara que no l'hagin pogut exercir mai. A mi el cor se m'ha tornat més bo aquí al Raval, perquè he entès moltes coses. Crec que abans les monges eren molt intransigents i hi ha molta gent que no estima l'Església precisament per culpa d'aquesta intransigència. Però hi ha un altre tipus d'Església i s'ha de mostrar, que és plena de gent com la Teresa Forcades o mossèn Ballarín.

I vostè, que era d'una família benestant de la Bonanova i que com a teresiana es dedicava a l'educació, per què va acabar al Raval?
Em van marcar molt algunes coses que he viscut, sobretot els viatges per Llatinoamèrica. Recordo un viatge a Nicaragua que em va canviar la vida. Jo era més jove i allà vaig conèixer una altra Església. Era el moment de la teologia de l'alliberament i vaig conèixer al sacerdot i poeta Ernesto Cardenal. Quan vaig tornar aquí vaig veure una Església morta i vaig decidir dedicar-me als més pobres, als més desafavorits.

I la seva decisió va agradar a la congregació?
Va ser bastant complicat. Sobretot al principi perquè vaig començar a treballar amb els primers malalts de sida i llavors hi havia molt poca informació i molta por. Aquella opció era difícil que l'entenguessin les germanes teresianes, molt dedicades a l'educació. Per a elles allò era un món diferent i desconegut. Però jo vaig tirar endavant, treballava en l'editorial de la meva congregació i ho compaginava amb la feina al Raval.

Fins que va decidir instal·lar-se definitivament al Raval.
Sí. Fa 17 anys vaig decidir viure aquí. Visc en un pis amb altres germanes i fem moltes coses pel barri. Jo sempre dic que m'agradaria morir al carrer, treballant. La meva vida es pot resumir amb una frase: la mística del carrer. Això vol dir simplement viure amb la gent del carrer, sortir-la a buscar, ajudar-la, compartir. Quan vaig començar a treballar aquí em vaig adonar que nosaltres, des de la distància i de manera inconscient, ficàvem tota la marginació i la pobresa en un sac. Parlàvem de drogoaddictes, de prostitutes, de delinqüents. Així, en general i en un to menyspreatiu. En canvi, treballant aquí em vaig adonar que aquella gent eren persones i que si jo hagués tingut la seva vida segurament hauria acabat igual.

Thaïs Gutiérrez
21/12/13

dilluns, 23 de desembre del 2013

El dol, l'altra cara del Nadal

Aquestes festes, moltes vegades, són dificils per aquells que fa poc han perdut algú, ja sigui per un accident de trànsit, una malaltia o una separació, entre d'altres. Algunes persones opten per evitar el patiment, per exemple fent un viatge, però el dolor emocional el podem posposar, mai evitar. Amb el temps creix i s'instal·la la màscara del dol: "faig veure que ho porto bé". Tot aquest patiment en silenci fa que hi hagi més sentiments d'aïllament i d'inadequació, acompanyats de molta tensió fruit del gran esforç que suposa fer veure que res no ha passat o que ningú està afectat. 

Com es tradueix tot això? Amb esgotament, irritabilitat i molta ansietat. En aquest vídeo en  parlen Andrés Cuartero, psicòleg especialista en emergències i Adela Torres, experta en grups de dol de l'Associació AVES. 

Per veure el vídeo, fer un clic damunt el triangle al centre de la imatge.


Els Matins
20/12/13
TV3

dissabte, 21 de desembre del 2013

Vivint a soles

Durant l’última dècada, el nombre de llars en què viu una persona sola de més de 65 anys ha augmentat un 25,8%. Són dades aportades pel cens de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Això és bo o és dolent per als afectats? Per quin motiu creix fins a aquest punt la quantitat de llars unipersonals de gent gran?

D’antuvi, no és el mateix viure sol als 65 anys que als 80 o 90, gaudint de salut o patint xacres importants. Una persona vàlida per si mateixa no és vella, amb independència de l’edat que tingui, i és probable que la solitud entre quatre parets no li pesi. Però per a la persona impedida, poc o molt, l’absència d’una companyia pot resultar molt dolorosa.

Quant a l’aparatós increment de persones grans que viuen soles, la raó val resideix en dos factors principals. D’una banda, en augmentar l’esperança de vida, la població d’edat avançada que viu sola persisteix alhora que s’hi afegeixen els que van sumant anys també a soles. D’altra banda, hi ha un element sociològic determinant. Atès que el tipus de família hegemònic és la nuclear, això constitueix una causa amb un efecte lògic. Actualment, les llars més comunes són les d’una parella amb fills; una parella sense fills, perquè no els han tingut o perquè ja s’han emancipat; una dona o un home sols amb els seus fills; una llar unipersonal per solteria, separació, divorci o viduïtat. Quin és el futur previsible per a aquestes persones? Quedar-se finalment soles al seu domicili.

Això no era així en la clàssica família extensa, en la qual convivien avis, pares, fills, néts, i sovint també oncles o ties. Els vells s’estaven a casa fins al final dels seus dies, sovint amb penes i treballs, atès que la cohabitació sempre esdevé difícil, i com més persones juntes, més possibilitats de conflicte. Quan es va imposar, ja fa temps, l’axioma “el casat, casa vol”, a les llars hi va començar a haver més pau. A costa de més individualisme, i a costa de desembocar en un envelliment en solitud.

Trobar-se sol físicament no ha de ser per força negatiu, sempre que existeixin persones estimades amb qui es pugui comptar, tant en els moments feliços com en els dissortats, i a les quals, al seu torn, es pugui estimar. Únicament la incapacitat de tenir cura d’un mateix transforma la solitud en inhòspita presó, i llavors els que estimen han de socórrer.

Eulàlia Solé
20/12/13
La Vanguardia

divendres, 20 de desembre del 2013

Immunoteràpia contra el càncer, avenç científic de l´any

La immunoteràpia contra el càncer, un mètode que s'ha estat elaborant durant dècades, va encapçalar la llista dels deu avenços científics més importants de 2013, anunciada per la revista 'Science'.

El mètode, que representa un canvi d'enfocament en el tractament del càncer, empra el sistema d'immunitat del cos per combatre els tumors en lloc d'atacar-directament amb compostos químics o radiació. "Els nous tractaments impulsen les cèl·lules T i altres cèl·lules immunològiques a combatre el càncer, i els editors de Science creuen que aquestes estratègies són prou prometedores com per encapçalar la llista dels descobriments científics més importants de l'any", va assenyalar un comunicat de l'Associació Nord-americana per a l'Avanç de la Ciència, que publica la revista. "Aquest any ja no queden dubtes sobre la immensa promesa de la immunoteràpia contra el càncer," va dir l'editor en cap de la revista, Tim Appenzeller.

Tot i això, Appenzeller advertir que, fins ara, aquest mètode "només funciona per a alguns càncers i uns quants pacients, pel que és important no exagerar els beneficis immediats". "Però diversos especialistes en càncer estan convençuts que estan presenciant el naixement d'un important nou paradigma per al tractament del càncer", ha afegit.

La llista de Science dels altres nou èxits científics que considera més innovadors en l'any que acaba incloure la tècnica CRISPR d'edició genètica, descoberta en bacteris, però que ara els investigadors fan servir com un escalpel per a la cirurgia en gens individuals. Més d'una dotzena d'equips investigadors han fet servir la tècnica per manipular els genomes de diverses cèl·lules vegetals, animals i humanes.

Vacunes
Un altre dels èxits destacats per Science són les cèl·lules solars perovskita, que constitueixen una nova generació de materials de cèl·lules solars, més barates i fàcils de produir que les cèl·lules de silici tradicionals.

La revista també va ressaltar els avenços en biologia estructural com a guia en el disseny de les vacunes. Aquest any, els investigadors van usar l'estructura d'un anticòs per dissenyar un immunogen, l'ingredient principal d'una vacuna per a un virus d'infància causant de l'hospitalització de milions de nens cada any.

Així mateix, la tècnica CLAREDAD de generació d'imatge que torna transparent el teixit cerebral i posa a les neurones ia altres cèl·lules cerebrals en ple desplegament, segons Science, "va canviar la manera en què els investigadors veuen a aquest intricat òrgan en 2013". Els investigadors també van aconseguir progressos notables en el cultiu de mini "organoides" tipus humans in vitro, que van incloure capolls de fetge, mini-ronyons i cervells diminuts. "Aquests òrgans humans miniaturitzats podrien resultar ser molt millors models per a malalties humanes que els animals", va explicar Science.

De la mateixa manera, la publicació va destacar el rastreig de raigs còsmics als romanents de supernova. "Encara detectades originalment fa cent anys, els científics no estan segurs d'on vénen les partícules d'alta energia de l'espai exterior conegudes com raigs còsmics. Enguany, finalment vincular els raigs als núvols de runa deixades enrere per les supernoves o estrelles fent explosió", ha destacat. Els investigadors van poder més derivar cèl·lules mare d'embrions humans clonats, després de descobrir que la cafeïna té un paper important en el procés, a estabilitzar molècules claus en delicades cèl·lules d'òvuls humans.

El vuitè assoliment que va recopilar Science destaca que els estudis amb ratolins van donar resposta a una pregunta que ha ocupat als científics per molt de temps: per què dormim? La investigació va mostrar que el cervell es neteja a si mateix mitjançant l'expansió de canals entre neurones que permeten el moviment de més fluid cerebroespinal durant el son.

Finalment, la investigació dels bilions de cèl·lules bacterianes que allotja el cos humà va demostrar la contribució que aquests microbis aporten a la salut humana. 

EFE/Washington
20/12/13

dijous, 19 de desembre del 2013

Hem de ser compassius amb el nostre costat més fosc

Tsultrim Allione, lama tibetana

Tinc 66 anys. Sóc de Maine i visc a Colorado. Vídua, tinc tres fills i tres néts. Llicenciada en Budisme. El meu avi, polític, va treballar amb Truman i va ser el primer a socialitzar la medicina. Crisi vol dir oportunitat. Cada ésser té el potencial de despertar a la consciència plena.

Què la va portar al budisme?
Un llibre que em va regalar la meva àvia, filòsofa, quan tenia 15 anys. El llegia de nit enfilada a la teulada, i un cop vaig sentir com queia la pinassa. Doncs sí que hi sent bé. Per primer cop vaig ser conscient del que vol dir estar despert en despertar.

Experiència germinal.
Sí, quatre anys després, als 19, me’n vaig anar a l’Índia a estudiar; després al primer monestir budista d’Occident, a Escòcia, i després al Nepal, on vaig estudiar amb el XVI Karmapa, que em va acabar ordenant monja. Vaig viure retirada tres anys a l’Himàlaia.

Quan van néixer, les seves filles?
Vaig tornar a Occident amb 25 anys. Era l’única monja budista d’Amèrica, una cosa rara, i somiava un nadó. L’hi vaig dir al meu mestre i va esclatar a riure: “Totes les monges haurien de tenir fills”.

I es va casar.
...I ja no tenia temps per meditar. Avui sé que meditar i tenir una actitud compassiva és fàcil quan vius sola i cap nadó no et fa passar les nits en blanc.

Va tenir tres fills més.
Sí, i vaig deixar de meditar. Sentia que havia perdut una oportunitat. Però hi va haver un punt d’inflexió: la meva filla va morir sobtadament als dos mesos. Les històries dels grans mestres budistes les protagonitzaven homes, i fins aleshores pensava que hi podia trobar inspiració.

Ja no?
Sentia que el dolor de la mort d’un fill es vivia diferent des de la feminitat, i vaig tenir la necessitat de trobar-me amb mestres dones. No vaig trobar consol, però em vaig adonar que l’experiència espiritual d’una dona és diferent de la d’un home, i que totes les religions del món van ser creades per homes per als homes.

Som diferents espiritualment?
La dona està més connectada amb l’emocionalitat. Som molt conscients de la interconnectivitat, especialment amb els fills, i més compassives. Ens involucrem molt en les relacions, volem millorar-les.

Hi ha més dones a qualsevol Església.
Som majoria en qualsevol centre d’estudi de l’espiritualitat, però sempre hi ha un home dirigint i dient a les dones el que han de fer.

Què va aprendre del matrimoni?
Té el potencial de portar-te per un camí molt profund, veus la teva part fosca reflectida en l’altre: una gran oportunitat per créixer. I la sexualitat, entesa com una unió profunda, té un potencial molt poderós per al camí espiritual.

També provoca molta frustració.
Perquè la base ha de ser una relació molt íntima, i no n’hi sol haver. Perquè el sexe sigui satisfactori hi ha d’haver una connexió de cor i profunditat, llavors en el microcosmos trobes el macrocosmos.

Quan es va enfrontar per primera vegada als seus dimonis?
Barallant-me amb el segon marit per la custòdia del meu fill. Vivíem a Itàlia i jo volia tornar als EUA. La nit abans del judici vaig fer la pràctica del chöd.

Va alimentar el seu dimoni. Com es fa?
Els dimonis són problemes: un mal físic o emocional, allò que ens està absorbint l’energia. Normalment no hi lluitem en contra, intentem controlar-lo.

Val més convidar-lo a passar?
Doncs sí. L’has de personificar, donar-li una forma física, i intentar esbrinar què és el que necessita. Transformar-te en aquest dimoni, sentir i pensar com ell, i així poder-li donar el nèctar de com se sentiria si obtingués el que necessita.

Posi’s com a exemple.
Tenia por de perdre el meu fill. Em vaig imaginar aquella por com un ésser i el vaig alimentar amb seguretat i tendresa, i també vaig visualitzar que el meu marit obtenia el que necessitava: l’amor i la presència del seu fill. L’endemà tot va canviar: “Estic segur que em facilitaràs la relació amb el meu fill”, em va dir.

Un canvi miraculós.
Impactant, tant, que em vaig dedicar a estudiar aquesta pràctica creada per una mestra espiritual tibetana del segle XI.

Però si sents ira i l’alimentes no et tornes un monstre?
Es tracta de buscar què hi ha sota aquesta ira, quina és la necessitat real, i això és el que tu alimentes. Cal preguntar-li: “Què és el que realment necessites?”.

Té sentit.
En la nostra societat solem reprimir qualsevol cosa que surti que sigui problemàtica, però no es tracta de lluitar-hi en contra, sinó de comprendre-la i alimentar-la.

Una budista que ha treballat l’harmonia, s’ha divorciat dues vegades?
Del primer em vaig quedar embarassada, érem molt joves. Va durar uns tres anys. El segon, un director de cinema italià, resulta que era addicte a l’heroïna i a altres dones.

Ha patit, vostè...
Tots tenim por, som gelosos, cobdiciosos, rabiosos... Ignorar-ho no és la solució, hem de ser compassius amb el nostre costat més fosc, entendre’l, acompanyar-lo, dialogar-hi com una mare.

Ima Sanchís
19/12/13
La Vanguardia

dimecres, 18 de desembre del 2013

Cambrer, segur que no porta gluten?

Menjar fora de casa es converteix en una odissea per a les persones celíaques
Foto Marc Arias
Només el 2,7% dels restaurants catalans ofereixen un menú adaptat als celíacs 
Els afectats reconeixen que s’ha avançat en la llista de la compra, però no en restauració

El pollastre a l’ast té cap condiment amb gluten?”, pregunta el pare, que, com sempre, controla que l’aliment que ha d’ingerir el fill estigui lliure d’aquesta substància. El cambrer respon que no, que tot el que porta és natural. “Pot estar vostè tranquil”, li diu al pare. Però un moment després torna perquè recorda que sí, que el pollastre porta alguna cosa. Hi ha “un rajolí de cervesa. Com veu tot natural”, diu el cambrer sense comprendre la cara d’horror del pare. La cervesa porta ordi i l’ordi conté gluten. Per a molts aquesta escena pot resultar un tant exagerada, però és real. Els celíacs estan obligats a sotmetre a un interrogatori cambrers i cuiners perquè cap dels aliments que consumeixin no porti gluten o estigui contaminat amb aquesta substància. Han de confiar en el personal de l’establiment per no posar en risc la salut.

A Espanya es desconeix el nombre de restauradors que ofereixen un menú sense gluten, encara que la Federació d’Associació de Celíacs d’Espanya (FACE) reconeix que a poc a poc hi ha una conscienciació més important. Amb tot, adverteixen que l’oferta és encara insuficient, malgrat que el nombre d’afectats per aquesta intolerància creix cada any. A Catalunya sí que estan comptabilitzats després d’un estudi efectuat per l’Associació de Celíacs de Catalunya que va determinar que només el 2,7% dels restaurants oferien un menú lliure de gluten.

Es pot dir que a Catalunya hi ha comptabilitzades 10.000 persones que pateixen aquesta patologia. “Representem una part molt important de mercat, una oportunitat, però no ens deixen sortir de casa perquè els restaurants no ens tenen en compte”, explica Cecilia Vallés, membre de la junta de l’associació i mare d’un nen celíac.

Fins fa poc només els restaurants amb estrella Michelin o els d’alguns hotels mantenien a la carta aliments lliures de gluten. Plats que van més enllà del bistec i l’amanida que podria prendre qualsevol celíac si es controla la temuda contaminació creuada. És a dir, que cap dels estris amb què es cuina no hagi tocat aliments que porten gluten. Ara grans cadenes com McDonald’s, la Tagliattella o Tommy Mel’s també comencen a ofertar un menú per a celíacs.

Viena va ser una de les primeres en introduir aquest tipus de productes a les seves cartes. Marta Garcia, directora de màrqueting de l’empresa, explica que van incorporar entrepans amb pa sense gluten l’any 2007. “És un servei més que volíem donar als nostres clients. El celíac no ve a menjar sol, sobretot si és menor, arrosseguen les famílies”, assegura. Ells elaboren tots els productes que se serveixen de manera artesanal i aquests no porten gluten. Per al pa apte per als celíacs en van provar molts fins a trobar el que més s’assembla al de farina de blat. Van decidir incorporar una carta per a aquests intolerants en comprovar que als seus establiments arribaven moltes famílies amb el pa de blat de moro i demanant al personal que els servís un frankfurt en un plat, cuinat a part.

Cecilia Vallés explica que l’associació catalana ofereix als restaurants i al seu personal assessorament sobre com s’ha de cuinar. Una vegada rebuda aquesta formació reben el segell “sense gluten”. “De vegades és una qüestió d’higiene. No fregir patates fregides on abans s’han cuinat calamars a la romana o croquetes. Una qüestió de salut que serveix per a l’intolerant al gluten i també per als que presenten al·lèrgies al marisc, al peix... No és tan difícil elaborar un menú sense gluten. Només falta voluntat”, reitera.

En aquest sentit, explica que el celíac és un client fidel, ja que l’oferta existent és molt escassa i, per aquesta raó, s’acaben convertint en clients regulars. De la mateixa opinió és el gerent del restaurant japonès Shibui, Antoni Pons. Es tracta d’un dels pocs establiments d’aquest estil gastronòmic que hi ha a Barcelona i que ofereixen un menú adaptat al celíac. Malgrat el que molts puguin pensar, el menjar japonès també conté gluten. La salsa de soja, principal ingredient de molts dels plats, té farina de blat.

Aquest restaurant va obrir el 2001 incorporant ja una carta sense gluten. Pons explica que no és complicat cuinar per a les dietes dels celíacs. Reconeix que cada vegada són més els clients afectats per aquesta intolerància i que es produeix un efecte crida. “Cada vegada hi ha més i la majoria l’adverteix en fer la reserva”, explica. Ells són membres de l’Associació Catalana de Celíacs i tenen el segell de “sense gluten”. “Els celíacs també tenen dret a sortir a dinar o a sopar fora de casa”, planteja Pons.

El cert és que els celíacs reconeixen que en aquests últims anys s’ha avançat molt en l’oferta de productes sense gluten en supermercats i grans superfícies. És possible fer la compra en un únic establiment sense haver de recórrer a botigues especialitzades com abans. Tanmateix, aquest col·lectiu demana ara de poder freqüentar els restaurants.

Fa uns anys, l’Ajuntament de Barcelona i el Gremi de Restauradors de la ciutat van elaborar una guia de restaurants per a celíacs. La llista d’incorporacions avança lentament, encara que, de totes les províncies, Barcelona és l’única que presenta una oferta més àmplia, 186 establiments –la major part estan concentrats a la capital catalana– davant els 69 de Tarragona, 64 de Girona i els 41 de Lleida. Fa vint anys que Josep Maria Gómez, propietari amb el seu germà del restaurant Ranxo El Paso de Sant Cugat, ofereix menús per a celíacs. Des del moment en què al seu fill, que ara té 24 anys, li van diagnosticar la malaltia –també és diabètic–. Ara ofereix una carta idèntica per a celíacs i clients sense cap tipus d’intolerància. 
Només hi ha un plat que s’hauria de demanar amb temps: l’escudella i carn d’olla. “La pasta sense gluten té una textura difícil i ha de bullir-se al moment”, aclareix. De fet, molts dels plats s’elaboren en aquest restaurant únicament amb farines lliures de gluten per evitar la contaminació creuada.

Silvia Angulo
17/12/13

dimarts, 17 de desembre del 2013

Tres morts estúpides

Quantes vegades hem sentit la frase “¿però tu fas cas de la data de caducitat?”

Dissabte, a Alcalá de Guadaíra, una població de setanta-cinc mil habitants de la província de Sevilla, van morir tres persones per consumir productes caducats. Eren una parella de 50 i 61 anys i una de les seves filles, de 14. Quan escric això hi ha una altra filla, de 13 anys, ingressada a l’UCI pediàtrica de l’hospital Virgen del Rocío de Sevilla. Era una família que vivia de recollir cartrons i que menjaven els productes caducats que els donaven. A l’espera de la investigació que ha iniciat el jutjat de guàrdia de Sevilla, el que se sap fins ara és que van sopar peix adobat i poc després van començar a trobar-se malament. Primer va morir la filla i encabat els pares.

En aquests anys, molts supermercats i restaurants practiquen la caritat (rebatejada des de fa dues dècades com a solidaritat), de bon cor o per penjar-se’n la medalla, i fan saber als clients que, ells, els productes acabats de caducar els donen a les persones necessitades. Però algú hauria de controlar quins d’aquests productes estan en bon estat i quins no. La cadena de restaurants self service Pret A Manger –amb locals a Londres, Nova York, Washington, París, Hong Kong...– explica en cartells penjats a les lleixes que, els entrepans que cada dia queden sense vendre, els retiren al vespre i els donen als pobres perquè, així, els clients tindran entrepans encara més frescos l’endemà al matí. Amb aquests entrepans no pot passar res perquè són del tot frescos i els podrien vendre durant uns dies. Però amb els productes realment caducats pot succeir qualsevol cosa. En canvi, s’ha escampat entre la societat la falsa creença que no passa res si en consumeixes. Quantes vegades hem sentit la frase “¿però tu fas cas de la data de caducitat?”

A aquesta idea hi ha contribuït de manera decisiva el Govern espanyol, que el mes de gener va decidir ampliar una setmana la data de caducitat dels aliments. I, sobretot, el ministre d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, Miguel Arias Cañete, que, anys després de dedicar-se a menjar carn de vedella davant de les càmeres per demostrar que no hi havia cap problema de vaques boges, es va afeccionar a repetir que ell, els iogurts se’ls menja caducats i no passa res: “Veig un iogurt en una nevera i ja pot posar la data que vulgui que jo me’l menjaré”. ¿Vostès creuen que si els empresaris que comercialitzen productes alimentaris hi posen data de caducitat és perquè els ve de gust? Si fos per ells, no en posarien cap, i els vendrien encara que fes vint anys que van començar a descompondre’s. La posen perquè la llei ho dicta i ho dicta perquè s’ha demostrat que, passat un determinat temps, poden intoxicar, com ha estat el cas d’Alcalá de Guadaíra. Ningú no demanarà a Arias Cañete i la resta de paladins del consum de productes caducats explicacions per aquestes morts.

Quim Monzó
17/12/13
La Vanguardia

dilluns, 16 de desembre del 2013

No sabem per què l'intestí ataca la seva pròpia flora

Entrevista a Eugeni Domènerch, especialista en la malaltia de Crohn
Foto per Laura Guerrero
 Tinc 49 anys. Vaig néixer a Sabadell i visc a Tiana. Sóc metge de l’aparell digestiu. Visc en parella i tinc dos fills. Dirigeixo la secció de gastroenterologia de l’hospital Germans Trias i Pujol, i presideixo el grup espanyol de treball en malaltia de Crohn.

Qui era Crohn?
Un gastroenteròleg jueu dels Estats Units que als anys trenta va descriure una malaltia intestinal rara.

La malaltia de Crohn.
Sí. Cada cop és més freqüent.

Per què?
Hi ha més casos com més desenvolupada és una societat. Ara hi ha a Espanya 150.000 afectats. Cada any, vint casos nous per cada cent mil persones.

En què consisteix aquesta malaltia?
L’intestí prim s’inflama, s’estreny el pas. Això pot causar oclusió. I també hi ha úlceres que poden donar abscessos de pus.

Quins símptomes ens alerten? 
Cansament, pèrdua de pes, diarrees, dolor abdominal, anèmia, retard del creixement. 

I com es diagnostica un Crohn?
Colonoscòpia i biòpsia.

A quines edats es diagnostica?
El 25%, abans dels 18 anys. La majoria, entre els 20 i els 35 anys. Encara que pot declarar-se a qualsevol edat.

Què causa la malaltia de Crohn?
Hi ha una predisposició genètica: en comunitats amb alta consanguinitat és més freqüent. Per això la seva prevalença és alta entre els jueus asquenasites, entre els gitanos...

És hereditària, doncs?
Només la predisposició. Que es manifesta si alguna cosa la desencadena. 

Però... el què? 
No sabem quin factor o factors determinen l’aparició de la inflamació, que, a més del budell prim, pot afectar qualsevol tram del tub digestiu, de la boca a l’anus.

Alguna hipòtesi, doctor?
Sí, sabem que és un atac de la mucosa intestinal –part del sistema immunitari– contra la pròpia flora intestinal.

I per què passa això?
Ah, misteri. Cada persona té la seva pròpia i particular flora intestinal, una combinació microbiana única des que neixes...

I l’intestí deixa de reconèixer aquesta flora com a pròpia, i llavors l’ataca?
Sí, i s’inflama, per combatre-la. Pot inflamar-se qualsevol segment de l’intestí.

I quina és la teràpia contra el Crohn?
Farmacològica i, en el seu moment, cirurgia.

Quins fàrmacs utilitzen?
Corticoides o immunosupressors. Tenen el risc col·lateral d’infeccions... O sigui, cal exercir un atent control mèdic.

I el Crohn es cura?
No: al pacient hi conviurà tota la seva vida amb aquesta. És una malaltia crònica. Però es pot controlar quan manifesta els brots en brots. Fins i tot pot portar una vida normal, ja que altera la vida del pacient. Imaginis que és en un examen, tota l’aula en silenci... i l’únic que se sent és el rugit dels seus intestins! I les rialles dels altres, esclar. Imagini una relació de parella amb la constant urgència d’anar a lavabo, i la possibilitat horrible... de fer-t’ho a sobre.

Teràpia preventiva, una dieta...
No. per En certs  casos reduïm la fibra, o els lactis en d’altres... Però la dieta ha de ser variada i equilibrada! I deixar el tabac.

La malaltia de Crohn suposa altres danys col·laterals?
Sí, osteoporosi: la inflamació intestinal alenteix la regeneració òssia.

L’estrès, els nervis... podrien explicar aquesta inflamació?
Conec pacients en qui els brots d’inflamació han derivat de crisis nervioses o d’estrès..., però ens falten estudis.

Un malalt de Crohn acaba sempre al quiròfan?
Tot malalt de Crohn ha de passar pel quiròfan almenys una vegada a la vida, per tallar i empalmar trams de l’intestí prim.

Hi ha alguna altra malaltia similar?
La colitis ulcerosa: s’inflama un segment del còlon, i això provoca diarrea amb sang i dolor abdominal. La causa també una alteració en la funció immunitària...

Diu que això ho desencadena la vida moderna en una societat desenvolupada...
Hi ha alguna cosa en la dieta, la contaminació, els conservants... Potser massa asèpsia, un excés de netedat que pot ocasionar també un increment de les al·lèrgies...

Quins aspectes preocupen més els malalts de Crohn?
Els socials: la por de la relació de parella, del contacte sexual, de l’embaràs...

Alguna contraindicació?
Els malalts de Crohn són fèrtils. Però en la dona és millor gestar en un període amb els brots controlats, sense fàrmacs.

Víctor-M Amela
12/12/13