Estimat germà criminal: Sento necessitat dir-te d'aquestes dues maneres. Perquè, si crec en un Déu que és Pare de tothom, no deixes de ser el meu germà, encara que et consideri criminal.
Des d'aquesta fraternitat començaré per una confessió. El meu Església, fa cosa de vuit segles, va muntar "creuades" absurdes i va matar musulmans "per rescatar el sepulcre de Crist", encara que la nostra fe professa que més important que aquesta tomba és el Crist viu en tots els homes. Pertanyo a una Europa el progrés de la qual es deu en part a l'esclavitud d'africans al segle XVIII i al repartiment d'Àfrica per potències europees en el XIX. Occident, que es considera avançada de la democràcia, sosté dictadures quan tenen petroli. Mai vaig llegir Charlie Hebdo i no sé si insultava, però nosaltres confonem de vegades el dret a la llibertat d'expressió amb el fals dret a insultar i faltar al respecte. Presumint de civilitzats posem aquesta llibertat d'expressió (que no ens exigeix) per davant de drets elementals d'altres (dret a una alimentació i habitatge dignes fruit del treball) i tolerem que drets tan primaris siguin trepitjats, mentre exigim llibertat per faltar al respecte.
Per tot això he de demanar-te perdó. No em considero innocent. Però fa més mal tenir germans assassins que germans assassinats: el mal destrossa més el que el comet que el que el pateix. Per això et dic que la vostra inhumanitat i la vostra criminalitat són injustificables: les víctimes són sagrades per ser víctimes, no perquè siguin innocents. Els crims del passat gener a França i altres actes terroristes són abominables: sobretot per atacar persones concretes sense més pecat que pertànyer a un país on hi ha culpables. Si tan valents sou per què en comptes d'assassinar a ciutadans innocents, no intenteu eliminar els responsables més alts? A més ofendeu a Déu a qui preteneu defensar: el crit de d'Al.lahu Akbar proferit després de matar a un ésser humà només pot significar dues coses: o "Déu és criminal", o "jo sóc un egòlatra que em va encastellar emparant-me en Déu". Dues blasfèmies. Amb l'agreujant que l'islam no té una veu oficial última (alguna cosa com un Papa o un consell mundial d'esglésies) que pugui excluiros i proclamar oficialment que no sou el veritable islam. En l'islam hi cap tant la vostra barbàrie com la bondat del policia musulmà que va morir defensant les vostres víctimes.
Em pregunto si sou realment criminals o simplement incultes. Però puc dir-te una cosa molt elemental: tota fe religiosa és necessàriament dinàmica: creix i canvia tal com creixem nosaltres. En el cas de la meva fe cristiana, reconeixem que molts textos del Primer Testament estan avui superats: transmeten alguna cosa vàlida (vg. Que Déu és just i estima la justícia) però el transmeten de forma avui inservible, pròpia de temps més foscos en què la guerra era una professió més. Si efectivament els homes som història i progrés per què no hauria de ser possible una lectura semblant de l'Alcorà? Dit des del meu horitzó personal: nosaltres hem parlat molt de "raó i fe"; i sostenim que no poden contradir-se perquè ambdues procedeixen del mateix Creador, encara que una supera l'altra. Rebutgem per això els fonamentalismes que afirmen una fe sense raó o contra la raó.
És veritat que proclamem moltes vegades una raó falsificada, que no podrà entendre's amb la fe perquè és una raó al servei dels diners; i així falsifiquem aquesta laïcitat de la qual ens vantem: ja que la laïcitat és aconfessional i nosaltres adorem al Diners Totpoderós. En una autèntica laïcitat no cap més sacralitat que el respecte a tot ésser humà. I vosaltres, quan veniu aquí, experimenteu (de vegades en carn pròpia) la falta de respecte amb què nosaltres tractem als pobres, mentre ens agonellem davant els milionaris.
Et posaré un exemple d'aquesta raó corrompuda. Imagina't que l'endemà de les impressionants manifestacions del 13 de gener, algun diari d'Algèria o Egipte o Tunísia publica un dibuix d'aquelles marxes i (com en elles es va cantar La marsellesa) s'incrusta una vinyeta que diu "marchons, marchons, avec cuillons , enfants de la merde"(o alguna cosa d'aquesta mena). Somriuria França davant aquesta paròdia hortera, com a homenatge a la llibertat d'expressió? I no obstant això, hi va haver en aquells dies coses humanament admirables: com la portada perdonadora del Charlie Hebdo del 14 de gener (encara que vosaltres considereu prohibits els dibuixos de Mahoma, heu d'acceptar que això només obliga els musulmans). Coses tan admirables que em van fer recordar la frase de Camus ("en l'home hi ha més coses dignes d'admiració que de menyspreu").
En resum: puc concedir-te que no protesteu contra els "valors d'Europa" (com alguns van dir) sinó contra la corrupció que hem fet aquests valors. Però hauràs reconèixer que l'assassinat desautoritza tota protesta, per sagrada que sembli. Potser ens trobaríem més si, per exemple, vosaltres llegíssiu a Camus i Simone Weil (que va proposar una "Declaració dels deures de l'home"), i nosaltres llegíssim a Ibn Arabí o Rumi (amb les seves professions d'una religió de l'amor).
José Ignacio González Faus
15/02/2015
La Vanguardia
