dimarts, 17 de novembre del 2015

Quan un hemiplègic s'aixeca de la cadira i et mira als ulls

Reggie Edgerton, creador de l'exoesquelet que permet caminar als paralítics
Edat? De petit vaig començar a reconstruir el puzle del moviment humà i avui les peces comencen a encaixar. Sóc americà, però aquesta investigació és de tots. La mèdul·la espinal no és un cable del cervell al cos, sinó cervell també i pot regenerar-se. Col.laboro amb Step by step a Barcelona.

Estic veient com camina aquest senyor que feia 17 anys que anava amb cadira de ro­des... Jo m'emociono cada vega­da que un dels meus pacients s'aixeca de la cadira i em mira als ulls...

...
...Després de mirar-se al mirall, perquè encara no pot sentir que està dret. Necessiten veure-ho.

Però qui camina: ells o l'exosquelet? Posar-los-hi, no és com lligar-los a una moto?
Al principi, l'exosquelet es posa dret per ells i els fa caminar i, a poc a poc, el cervell va reapre­nent i cada vegada caminen més ells i menys la màquina.

Així que hi ha més feina que miracle.
Res de miracles: fa quatre dècades que treballo en proves biomecàniques amb un equip de bioenginyers, mèdics, genetistes... Per anar avançant pas a pas i aconseguir el que es­tà veient.

Com?
És un com de tota una vida. Jo era un nedador entu­siasta i després vaig ser entre­nador... M'apassionava l'esport i com el cos humà s'enfrontava a tots els seus reptes. Per això, em vaig doctorar a l'UCLA amb una tesi sobre com la natació millorava la part física i la ment dels hemiplègics. D'això deu fer més de quaranta anys.

Quan se li va ocórrer l'exos­quelet?
El moment epifànic el vaig viure amb grans investigadors a Suècia: vam descobrir que, fins i tot després d'una pa­ràlisi, la medul·la espinal mantenia capacitats que a les rates paralitzades els permetien cer­ta mobilitat amb ajuda biome­cànica... Per què no a humans?

Per què no?
La mèdul.la es­pinal no és un simple cable que transmet al cos les ordres del cervell: ella mateixa és cervell. Per això, les espècies de les quals descendim són capaces de regenerar els membres, fins i tot després d'una greu i llarga paràlisi, i recuperar la mobili­tat.

He vist en els seus vídeos les rates paralítiques que tor­nen a caminar sobre la cinta.
I vam pensar que potser els hu­mans, que havien perdut aquesta capacitat regenerativa amb l'evolució, podrien recupe­rar-la amb estímuls, perquè en­ cara és allà en algun lloc de la nostra herència biològica.

I el National Health Institu­te els va ajudar.
Ara pot veure aquí que, amb estimulació elèc­trica transcutània i una rehabi­litació fisioterapèutica exigent, podem activar circuits que re­connectin el cervell amb les neurones que controlen els músculs...

Costa de creure, però ho es­tic veient.
No es cregui tot el que veu i continuï qüestionant el que ja ha demostrat. Jo ho faig, perquè només estem en la fase de prototip d'una línia de recerca que anirà avançant ge­neració rere generació. Diguem que, encara que ja tenim un motor de vapor que funciona, el nostre vehicle té rodes de fusta.

Quants pacients experimen­ten amb els seus robots biome­cànics?
Quinze.

Per què tan pocs?
Perquè falten diners. En calen molts per poder fabricar en massa aquests prototips. La tecnologia existeix, però cal molta més in­ versió.

Qui va ser el primer que va tornar a caminar amb el seu prototip d'exosquelet?
Recordo un jugador de beisbol famosís­sim als Estats Units, Rob Sum­mers. En Rob va patir un acci­dent de trànsit terrible que el va deixar en una cadira de rodes durant anys... I connectat al nostre primer prototip... Es va posar dret.

...
Es va mirar al mirall, per­què ell encara no notava que estava dret i després em va mi­rar a mi...

Veig que s'emociona una al­tra vegada.
És que em va mirar als ulls i em va dir: "Gràcies, Reggie". Aquell dia em va expli­car, després de mesos de rehabilitació duríssima, que la bufe­ta li havia millorat molt amb l'exorobot. Som un sistema i tot està connectat.

...
En només un any assegut, perds la meitat de la massa muscular. En Rob feia anys que anava amb la cadira i ara tornava a poder moure's i em va anar explicant com, a més dels músculs, anava recu­perant autoestima i confiança. I va poder fer d'entrenador de beisbol... Caminant!

Fantàstic per en Rob!
Fins que un dia em va picar l'ullet i em va dir: "Ja no necessito via­ gra".

Me n'alegro per ell i per la seva parella.
Som un sistema, no una combinació de peces de mecano. Així que l'exorobot no només proporciona mobilitat, perquè la mobilitat fa també que, a poc a poc, el cervell i tot el cos reaccionin al moviment quotidià i millorin.

I els veig tots, aquí, il.lusio­nats.
Ho estem. Però al principi, en tenim prou que no es des­maïn o caiguin.

Christopher Reeves, Super­man, també els va ajudar arran de la seva paràlisi.
Ens vam co­nèixer en un congrés quan ell ja era un gran activista a favor de totes les línies de recerca. Quan ens acomiadàvem, em va dir: "Miri'm, miri'ns a tots no­saltres, i ara torni a treballar i no vagi al laboratori mai... mai!... pensant que només és un dia més".

...
I ja veu que per a mi avui no és un dia més. Cap no ho és. Ara m'il.lusiona pensar que to­tes les línies a les quals Reeves va donar suport -les cèl.lules mare, la biomecànica i tota la tecnologia que comencem a provar-... totes aniran confluint. Reeves estarà d'alguna manera en tot... I dret.


Molta feina i res mes
Potser hi ha miracles, però no­més si te'ls guanyes cada dia durant molts anys; i no els aconsegueixes tu, sinó el teu equip quan sou ca­paços de treballar junts. Potser lla­vors comencen a produir-se, com ara davant els meus ulls a la nau de Step by Step, on admiro l'esforç dels pacients amb els seus exosquelets per tornar a posar-se drets. Edger­ton els aconsella amb veu calmada i metòdica com han de fer el següent pas. I, després, m'explica tota una vida dedicada a fer que passi el que li deien una vegada i una altra que era impossible. Quan l'escolto, des­cobreixo l'última propietat dels mi­racles: si continues treballant, no s'acaben mai. I quan me'n vaig, Edggerton i el seu equip continuen treballant.

Lluís Amiguet
16/11/2015