Carta al Sr. Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva, president de la Diputació de València i president del CD Olímpic, que juga a la segona divisió B de futbol.
El meu nom és Víctor Marín Casanovas, sóc d’aquells homes que quan toca seure en els despatxos de la gent important, abaixen la mirada i s’amaguen les mans per la vergonya que a vegades em fa d’ensenyar-les, plenes de nafres i esgarrinxades de tant treballar. Jo vaig seure a la seva taula.
El despreniment d’un mur a la carretera d’accés al castell de la ciutat que vostè governa em va fer venir corrents fins a Xàtiva. Calia fer una actuació d’urgència, calia estabilitzar la zona de l’esllavissada per evitar que anés a més i tallés completament la carretera d’accés. Amb l’ajut de la seva secretària i la informàtica, vàrem poder enllestir ràpidament un petit pressupost per poder posar mans a l’obra i fer una actuació d’urgència. Asseguts a la seva taula, jo li vaig explicar en què consistien cada una de les actuacions descrites en l’oferta, el sanejament del talús, els ancoratges, el formigó projectat, etc. Vostè hi va donar el vistiplau i me’l va signar amb la condició que l'actuació fos immediata. I així va ser, al cap de pocs dies el problema ja era resolt.
Pot ser que amb aquestes dades que ara li he donat pugui recordar-me o si més no sap de què li estic parlant.
Aquest dissabte, he viscut el pitjor episodi de la meva vida, se m’ha matat un fill a la carretera. Un jove de 20 anys, esportista, bona persona, amic de tothom; quan dic de tothom vull dir de tothom, de catalans, de valencians, de madrilenys i de tots els països i de tots els colors.
El meu fill es deia Nil Marín López-Pastor, nascut a Mataró, català d’arrel, besnét d’aragonès i nét d’andalusos per part de mare. Va estudiar als Maristes de Mataró i actualment cursava tercer de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport a la Universitat de Girona.
Com a pare, jo no sé si vostè ho és, imagini’s el dolor que en aquests moments tinc dintre meu, mentre escric aquesta carta m’haig d’eixugar les llàgrimes que em banyen les ulleres que porto per poder veure-hi de prop.
El meu fill era el porter del filial del Girona FC, era aquell noi de 20 anys mort dissabte al matí quan anava a entrenar-se, al qual els jugadors del FC Llagostera, companys i coneguts d’en Nil, volien retre un petit homenatge amb un minut de silenci abans de començar el partit contra el seu equip, però vostè s’hi va negar responent "si ha fallecido un portero del Girona lo sentimos, pero no nos incumbe", que si tan important era per ells fer aquest petit homenatge, que el fessin el dia que juguessin a casa seva.
Doncs sí, allà li farem aquest petit homenatge, però de ben segur que no abaixaré la mirada ni m’amagaré les mans, les portaré com sempre esgarrinxades, ben nues i orgulloses de treballar per qui sigui, siguin catalans, valencians, madrilenys, d’un color o d’un altre.
En Nil era català, i molt, com jo ho sóc també, i ho era el dia que vaig seure a la seva taula per ajudar-lo a resoldre un problema. Perquè nosaltres, els catalans, tant si som o no independentistes, som gent d’ànima, carn i os, com vostès, vostès que diumenge ens varen discriminar com diuen en alguns tuits, que diuen que aquest porter era un nacionalista i no tenia cabuda fer-li un homenatge a casa vostra.
De ben segur que aquell 19 de novembre del 2012, a vostè li hauria importat ben poc saber si jo era o no era nacionalista, si els meus fills ho eren o no. Doncs avui, aquell home de les mans rebentades continua amb el telèfon a les mans per si algú de Xàtiva, de Madrid o de Sevilla el necessita i el pot ajudar, aquesta és la gran diferencia entre vostè i jo.
Víctor Marín Casanovas
Mataró, 29 d’octubre del 2013
