dijous, 31 d’octubre del 2013

Carta del pare de Nil Marín al president de l'Olímpic de Xàtiva, Alfonso Rus

Carta al Sr. Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva, president de la Diputació de València i president del CD Olímpic, que juga a la segona divisió B de futbol.

El meu nom és Víctor Marín Casanovas, sóc d’aquells homes que quan toca seure en els despatxos de la gent important, abaixen la mirada i s’amaguen les mans per la vergonya que a vegades em fa d’ensenyar-les, plenes de nafres i esgarrinxades de tant treballar. Jo vaig seure a la seva taula.

El despreniment d’un mur a la carretera d’accés al castell de la ciutat que vostè governa em va fer venir corrents fins a Xàtiva. Calia fer una actuació d’urgència, calia estabilitzar la zona de l’esllavissada per evitar que anés a més i tallés completament la carretera d’accés. Amb l’ajut de la seva secretària i la informàtica, vàrem poder enllestir ràpidament un petit pressupost per poder posar mans a l’obra i fer una actuació d’urgència. Asseguts a la seva taula, jo li vaig explicar en què consistien cada una de les actuacions descrites en l’oferta, el sanejament del talús, els ancoratges, el formigó projectat, etc. Vostè hi va donar el vistiplau i me’l va signar amb la condició que l'actuació fos immediata. I així va ser, al cap de pocs dies el problema ja era resolt.

Pot ser que amb aquestes dades que ara li he donat pugui recordar-me o si més no sap de què li estic parlant.

Aquest dissabte, he viscut el pitjor episodi de la meva vida, se m’ha matat un fill a la carretera. Un jove de 20 anys, esportista, bona persona, amic de tothom; quan dic de tothom vull dir de tothom, de catalans, de valencians, de madrilenys i de tots els països i de tots els colors.


El meu fill es deia Nil Marín López-Pastor, nascut a Mataró, català d’arrel, besnét d’aragonès i nét d’andalusos per part de mare. Va estudiar als Maristes de Mataró i actualment cursava tercer de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport a la Universitat de Girona.

Com a pare, jo no sé si vostè ho és, imagini’s el dolor que en aquests moments tinc dintre meu, mentre escric aquesta carta m’haig d’eixugar les llàgrimes que em banyen les ulleres que porto per poder veure-hi de prop.

El meu fill era el porter del filial del Girona FC, era aquell noi de 20 anys mort dissabte al matí quan anava a entrenar-se, al qual els jugadors del FC Llagostera, companys i coneguts d’en Nil, volien retre un petit homenatge amb un minut de silenci abans de començar el partit contra el seu equip, però vostè s’hi va negar responent "si ha fallecido un portero del Girona lo sentimos, pero no nos incumbe", que si tan important era per ells fer aquest petit homenatge, que el fessin el dia que juguessin a casa seva.

Doncs sí, allà li farem aquest petit homenatge, però de ben segur que no abaixaré la mirada ni m’amagaré les mans, les portaré com sempre esgarrinxades, ben nues i orgulloses de treballar per qui sigui, siguin catalans, valencians, madrilenys, d’un color o d’un altre.

En Nil era català, i molt, com jo ho sóc també, i ho era el dia que vaig seure a la seva taula per ajudar-lo a resoldre un problema. Perquè nosaltres, els catalans, tant si som o no independentistes, som gent d’ànima, carn i os, com vostès, vostès que diumenge ens varen discriminar com diuen en alguns tuits, que diuen que aquest porter era un nacionalista i no tenia cabuda fer-li un homenatge a casa vostra.

De ben segur que aquell 19 de novembre del 2012, a vostè li hauria importat ben poc saber si jo era o no era nacionalista, si els meus fills ho eren o no. Doncs avui, aquell home de les mans rebentades continua amb el telèfon a les mans per si algú de Xàtiva, de Madrid o de Sevilla el necessita i el pot ajudar, aquesta és la gran diferencia entre vostè i jo.

Víctor Marín Casanovas
Mataró, 29 d’octubre del 2013

dimecres, 30 d’octubre del 2013

El suïcidi de joves gais a Roma atia el debat sobre l'homofòbia.


Un homosexual, el tercer en un any, es lleva la vida perquè se sentia exclòs
A Itàlia els casaments entre homosexuals no són legals i això crea un rerefons de discriminació

Simone D. va escollir un dels pocs edificis alts de Roma, el gratacel de la Pantanella, una antiga fàbrica de pasta, per al seu gest desesperat. El jove romà, de 21 anys i estudiant de Medicina, es va llançar al buit per fugir d’un drama personal que es repeteix massa vegades a Itàlia: el sentiment profund d’exclusió i rebuig social per ser gai.

El suïcida duia a sobre una nota dirigida a la família. “Us demano perdó, però no puc més –va escriure Simone–. Estic cansat”. I després seguia una acusació molt greu, un petit manifest polític: “Itàlia és un país lliure, però és també una nació on hi ha persones homòfobes. I qui té aquestes actituds haurà de retre comptes amb la pròpia consciència”.

Ja és la tercera vegada en menys d’un any que es produeix a la capital italiana un esdeveniment d’aquestes característiques. L’agost passat, un noi de 14 anys es va llevar la vida llançantse de la terrassa de casa seva. “Sóc homosexual; ningú no comprèn el meu drama”, va escriure el menor abans del seu acte. 

Un cas anterior, a finals del 2012, va fer parlar molt perquè el noi, de 15 anys, havia patit bromes cruels a l’escola. Era “el noi amb els pantalons roses”. El patiment interior el va empènyer a penjarse. Per semblants raons, un altre jove de 16 anys, el maig passat, es va tirar per la finestra de l’institut on estudiava, però per fortuna l’alçària no era molt elevada i un cotxe va esmorteir el cop. El noi va patir només ferides lleus.

Respecte a Simone D., els pares, destrossats pel que ha passat, van manifestar que ignoraven la tendència sexual del fill. Sí que la coneixia una germana i alguns amics. Les associacions homosexuals van reaccionar amb dolor i també amb ràbia a l’últim suïcidi. 

“Cap matrimoni i molts funerals”. Així va definir la situació italiana Vladimir Luxuria, transsexual i exparlamentari. Al·ludia a un estat de coses que exaspera la comunitat homosexual i els qui en defensen els drets. A Itàlia, els gais i les lesbianes no es poden casar ni tampoc legalitzar la unió d’alguna altra manera. L’esquerra voldria canviar aquesta situació, però no és fàcil.

Aquest rerefons jurídic d’exclusió es trasllada a l’àmbit social i fa que els comportaments homòfobs siguin menys tabús que en altres països europeus. No han escassejat en els últims anys les agressions a homosexuals, a Roma i en altres ciutats.

Com a reacció a la mort de Simone, els grups gais romans han convocat una manifestació per demà a la via de Sant Joan del Laterà, rebatejada com a Gai Street.

Segons enquestes esmentades ahir per la premsa italiana, un terç dels suïcidis de joves entre els 14 i els 25 anys és per la no-acceptació de la pròpia sexualitat. Al Parlament de Roma es tramita una llei contra l’homofòbia, però s’ha estancat al Senat. Com tantes vegades, la política no té reflexos per reaccionar a una emergència social.

dimarts, 29 d’octubre del 2013

La mortalitat per càncer és més baixa als països de la UE amb més despesa sanitària

La correlació és més evident en els casos de tumors de mama
Foto: Danny Caminal
La mortalitat per càncer és més baixa als països de la Unió Europea amb més despesa sanitària, especialment en els casos de càncer de mama, segons un estudi presentat aquest dissabte al Congrés Europeu de Càncer 2013, que se celebra a Amsterdam.

Segons els autors de l'estudi, que s'ha publicat també a la revista científica especialitzada 'Annals of oncology', la riquesa i una despesa sanitària més abundant estan associades tant amb una incidència registrada del càncer com amb una mortalitat més baixa per aquesta malaltia.

Un dels autors de l'estudi, l'espanyol Felipe Ades, oncòleg del Breast European Adjuvant Studies Team, a Bèlgica, ha assenyalat que com més diners es destina a la salut és més baix el nombre de morts després del diagnòstic d'un càncer, i que aquesta relació "és més evident" en el cas del càncer de mama.

Els autors de l'estudi també han observat, segons Ades, que malgrat totes les iniciatives per estandarditzar polítiques sanitàries públiques, hi ha una "diferència significativa" entre el despesa sanitària i la incidència del càncer als 27 estats de la UE, que és encara més clara entre els països europeus orientals i occidentals.

En els països que gasten menys de 2.000 dòlars anuals per càpita en sanitat (prop de 1.500 euros), com Romania, Polònia i Hongria, al voltant del 60% dels pacients moren després de ser-los diagnosticat un càncer, mentre que en els que destinen entre 2.500 i 3.000 dòlars (Portugal, Espanya, Regne Unit) el percentatge baixa fins al 40-50%, i per sobre dels 4.000 dòlars (França, Bèlgica, Alemanya) la mortalitat està per sota del 40%.

CÀNCER DE MAMA
L'estudi no analitza els motius de la incidència més acusada del càncer als països d'Europa occidental, però suggereix que aquest fet es deuria en part a l'existència de més programes de selecció, que permeten detectar més casos de càncer en les seves fases més prematures i més abordables terapèuticament, i també respondria a una disponibilitat més elevada de tractaments eficaços en aquests països.

Sobre el càncer de mama, els autors de l'estudi destaquen que l'associació entre una riquesa i una despesa sanitària més elevada i la incidència d'aquesta malaltia és encara més gran que en altres càncers, un fet que relacionen amb un impacte més alt d'aquest tipus de tumor als països occidentals.

EFE
El Periódico.cat

dilluns, 28 d’octubre del 2013

"La recerca permet mantenir el personal tot i les retallades"

Foto: Manolo García
Treball integral sobre l'Alzheimer

La Fundació ACE Institut Català de Neurociències ha diagnosticat i tractat unes 15.000 persones durant els 18 anys que ha dedicat a la recerca, diagnòstic i tractament de l'Alzheimer i altres demències afins. L'entitat vertebra la seva activitat assistencial en una unitat de diagnòstic i un servei d'atenció diürna. La primera compta amb una quinzena de professionals, entre neuròlegs, geriatres, psicòlegs i treballadors socials, que analitzen cada cas conjuntament. El director, Lluís Tárraga, ho defineix com "un diagnòstic biopsicosocial", consensuat pels experts de diferents disciplines. Un model de treball multidisciplinari que ha estat lloat recentment per la revista especialitzada Alzheimer's&Dementia. El servei diürn ofereix seguiment i tractament als malalts i suport a les famílies. L'hospital atén pacients presenils en edat laboral, i el centre de dia acull gent gran i imparteix tallers de memòria. A través de la campanya #ARAfempinya, el centre rebrà una subscripció del diari ARA.


Investigació a l'estranger 

L'activitat de la fundació "no és només assistencial, sinó de recerca social, genètica i clínica", aclareix Tárraga. L'entitat disposa d'un banc de genètica amb més de set mil mostres i ha format part d'alguns estudis punters sobre l'Alzheimer a escala mundial. Una aposta per la recerca que, a més, és la via de sortida a les dificultats econòmiques dels últims anys. Tárraga confia que gràcies als contractes amb laboratoris o a les subvencions d'administracions estrangeres, la fundació podrà invertir la balança, fins ara dominada pels ingressos públics, i "mantenir el personal malgrat les retallades".


IU Andrés
21/10/13

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Atenció pal·liativa

El final de la vida és una experiència personal sempre difícil i requereix adaptació emocional al procés 
Foto: Yale School of Medicine, per Robert A. Lisak
El 75% de la població del nostre país mor a causa d’una o diverses malalties cròniques progressives, i al voltant de 100.000 persones les pateixen de manera simultània. Les causes més freqüents són la combinació de condicions com la fragilitat avançada i diverses malalties cròniques, el càncer, les neurològiques progressives (fonamentalment, demències), i les anomenades insuficiències orgàniques (cardíaca, respiratòria, renal...). Avancen amb deteriorament progressiu, símptomes múltiples, freqüents crisis de necessitats de tot tipus (físiques, emocionals, socials.., i algunes de les que definim com essencials (espiritualitat, dignitat, autonomia, afecte, esperança...) i que generen impacte emocional i patiment, i una alta necessitat i demanda d’atenció, amb ús freqüent de recursos sanitaris.

El final de la vida és una experiència personal sempre difícil, i requereix una atenció orientada a afavorir l’adaptació emocional al procés de pèrdues, donar suport a la família, i crear unes condicions de suport i organització que responguin a les necessitats i demandes de pacients i famílies. Entre els instruments de l’atenció pal·liativa, el control efectiu de símptomes com el dolor és un paradigma de la bona atenció, i disposem de metodologia molt eficaç per controlar-lo en la majoria de casos. El suport a la família inclou la promoció de la capacitat cuidadora, l’adaptació a la pèrdua i la prevenció del dol complicat. També hem anat avançant en la resolució de la majoria de dilemes ètics del final de la vida, aplicant principis de bona praxi i sentit comú. Al nostre país hi ha experiències sòlides consolidades d’excel·lència de l’atenció pal·liativa, de les quals Catalunya és un referent mundial.

Els principis d’una atenció pal·liativa formen –i han de formar– part de l’essència de la medicina associant una competència professional sòlida a valors com els de la compassió i el compromís amb els pacients i les seves famílies, la comunicació efectiva, la capacitat de treballar en equips multidisciplinars, i una organització orientada als objectius dels pacients i famílies. Amb una bona combinació de tots, es pot assolir una atenció d’excel·lència i d’ètica de màxims, que alleugi el patiment, que permeti que el sempre complex procés de morir es visqui dignament, d’acord amb els valors i preferències de cadascú. La pràctica de l’atenció pal·liativa dóna sentit profund a la medicina, combinant els avenços en tecnologia amb els millors valors de la nostra tradició humanista.

Xavier Gómez i Batiste-Alentorn
27/10/13
La Vanguardia

dissabte, 26 d’octubre del 2013

Espanya dóna asil per primera vegada a una víctima d’explotació sexual

Una jove nigeriana, violada i maltractada durant anys, va denunciar les màfies.
Malgrat la targeta sanitària i el permís de residència, encara té por perquè la xarxa la persegueix.

Rosa Flores, responsable de l’àrea de lluita contra el tràfic de persones de la Creu Roja, no pot evitar mostrar satisfacció: per primera vegada Espanya concedeix asil a una víctima d’explotació sexual. “Han estat més de dos anys de feina per aconseguir-ho. S’havia de fer, de debò. És que si no n’hi donen a ella, a qui n’hi donaran?”, pregunta Flores. I la veritat és que, en conèixer la història d’aquesta nigeriana, d’uns 28 anys i amb una nena de no més de dos, el seu llarg viatge ple de maltractaments, violacions, avortaments, retencions contra la seva voluntat... fins a arribar a les costes espanyoles, un s’adona del submón de por i dolor a què són sotmeses desenes de milers de dones pobres per omplir les carreteres i els prostíbuls d’Europa. La identitat d’aquesta dona i de la seva filla, i fins i tot la seva residència actual, s’oculten per protegir-les. Les màfies encara les busquen.

Dona d’uns vint anys i òrfena a Nigèria, una càrrega difícil de suportar, explica Rosa Flores. L’any 2008, un familiar li parla de la possibilitat d’anar a Europa a la recerca d’un futur i la posa en contacte amb un grup que organitza viatges, una espècie de tour al paradís. Dos anys de viatge, més de 24 mesos de poble en poble, de país en país, amb moltes altres dones.

A cada parada, una violació, una pallissa, dies sense menjar si no accedia al que volen els “homes de l’organització”, com ella els anomena. I ells volen carn jove per alleujar les seves necessitats. I les noies? “A qui li importen aquestes noies?”, es lamenta profundament la responsable de la Creu Roja. Els embarassos van ser inevitables, i els avortaments també. Dos anys de viatge fins a arribar al nord de l’Àfrica, on un altre cop embarassada, el grup és dividit: unes dones a Espanya, unes altres a Itàlia, unes altres a Alemanya... A ella li va tocar anar a Espanya.

El viatge en pastera va ser interceptat per la Guàrdia Civil. Quan van arribar a la costa hi havia membres de la Creu Roja per assistir-les. Ella, embarassada, no va anar al centre d’internament, sinó a un d’acollida que té l’oenagé, un centre obert per poder agafar forces i preparar-se per donar a llum.

Però les xarxes mafioses no es donen per vençudes i aconsegueixen contactar-hi al centre per recordar-li que els deu 2.000 euros del viatge. Per pagar el deute, una adreça on cada dia ha d’anar a exercir la prostitució. L’agonia havia de continuar. Flores recorda com a poc a poc l’oenagé va aconseguir guanyar-se la confiança de la jove, que els va explicar el que havia viscut i les amenaces que rebia en aquell moment. I junts van anar a la policia, que el 2011 desarticulava la xarxa de tràfic que havia violat, maltractat i extorsionat aquesta i moltes altres joves. “Al cap de pocs dies, la jove va rebre una trucada de Nigèria en què se li deia que la seva família d’allà corria perill. Fins on arriben els tentacles d’aquesta gent?”, es pregunta la Rosa.

La jove va donar a llum el seu nadó i des del 2011 viatja amb ell d’una ciutat a una altra d’Espanya, principalment del sud, buscant feina. La troba gairebé sempre en la recol·lecció. “Encara té por, perquè no va pagar el deute, però ha trobat la força per tirar endavant malgrat el que ha viscut. Ara, amb l’asil, té assegurat el permís de residència i el de treball, i disposa de targeta sanitària... Estem contents, evidentment, però saps quants casos d’aquests hi ha? La gran majoria de les dones víctimes de tràfic tenen una història similar... que no volem conèixer”, assenyala la Creu Roja.

Celeste López
22/10/13
La Vanguardia

divendres, 25 d’octubre del 2013

Campanya perquè els restaurants tinguin plats adaptats per a celíacs

 
Amb motiu del dia del Celíac, que se celebrarà dissabte, s’ha posat en marxa una campanya perquè els operadors del sector hoteler i de la restauració de Catalunya tinguin en compte les persones celíaques en el moment d’elaborar els plats de les cartes. Actualment es comptabilitzen només 360 restaurants a Catalunya amb plats especials per a celíacs, cosa que representa únicament un 2,7% del total dels 13.427 restaurants registrats.

Per a les persones celíaques i les seves famílies ja no és tan problemàtic preparar un àpat específic a casa, però, en canvi, tenen més dificultats quan van a dinar o sopar fora. Dels restaurants amb plats per a celíacs, 186 són a la província de Barcelona, 64 a Girona, 69 a Tarragona i només 41 a Lleida. Es calcula, d’altra banda, que a Catalunya hi ha unes 75.000 famílies amb algun celíac, i moltes vegades les vacances o simplement un dinar familiar queden condicionats per aquesta barrera.

L’Associació de Celíacs de Catalunya va anunciar ahir en roda de premsa que es posarà en contacte amb els gremis de restauració de Catalunya, els patronats de turisme i diversos cuiners de prestigi per llançar aquest missatge de suport als afectats. “Creiem que tothom entendrà i compartirà els nostres arguments; la persona celíaca té dret, com totes les altres, a poder sortir de casa i anar al restaurant”, assenyala Olga Cuesta, presidenta de l’associació.

Segons les dades que es tenen, una de cada cent persones té la malaltia celíaca, una patologia crònica autoimmune provocada per la ingesta de gluten en persones genèticament predisposades. El que provoca és una atròfia de la paret intestinal que impossibilita l’absorció de nutrients. Una persona amb aquesta malaltia ha de mantenir durant tota la vida una dieta sense gluten. Això significa que no pot ingerir blat, ordi, sègol i altres derivats. Però tampoc cap aliment que en contingui, com ara el pa, la pasta o la cervesa, tan habituals en la dieta. I una petita quantitat pot tenir conseqüències greus.

La campanya inclou des de recomanacions per evitar la contaminació dels aliments o dels estris de cuina fins a la llista d’aliments que no contenen gluten, els que en poden tenir i els que segur que en tenen.

J. Playà
24/10/13
La Vanguardia

dijous, 24 d’octubre del 2013

Ruiz admet que la crisi té efectes en la salut

L'alimentació infantil serà una de les prioritats del nou observatori de la crisi
La relació entre la crisi i les retallades de prestacions socials, amb un més que probable increment de problemes de salut com ara les addiccions, la malnutrició infantil o l'obesitat, serà objecte d'un seguiment especial per part del Departament de Salut, que té previst crear un observatori específic. Ho va anunciar ahir el conseller de Salut, Boi Ruiz, que va reconèixer que a Catalunya ja es veuen alguns signes d'alerta, per exemple, en el cas dels suïcidis.

Malnutrició infantil
Pel que fa a la malnutrició infantil, el conseller va assegurar que han alertat la xarxa de pediatres perquè comuniquin qualsevol indicador que es consideri preocupant.
Tot i que no hi ha dades contundents que indiquin un increment del nombre de suïcidis, Ruiz va admetre que en persones joves aquesta ja és la primera causa de mort, davant dels accidents de trànsit. El conseller es va comprometre a activar al llarg del 2014 el “codi suïcidi”, una extensió a tot el territori del pla pilot que coordina l'hospital Parc Taulí a la zona de Sabadell i que ha aconseguit reduir els intents de suïcidi. El conseller va fer aquestes declaracions en la seva compareixença al Parlament sobre l'atenció sanitària.

8.500 pacients més esperen una operació
El nombre de pacients pendents d'una de les 14 operacions monitorades pel Catsalut va augmentar en els sis mesos del 2013 fins a arribar a 79.376 persones, 8.576 més que el desembre del 2012. El temps mitjà d'espera ha disminuït lleugerament i és de quatre mesos i mig.
D'altra banda, la conselleria de Salut dissenyarà un pla de cirurgia cardíaca per evitar l'acumulació de pacients que fa mesos que esperen una intervenció, com va passar aquest estiu i que obliga a activar plans de xoc.

M. Ciércoles
18/10/13
El Punt Avui

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Les llistes de la mort

El diari The Mail on Sunday de Londres publicava aquest cap de setmana la notícia que durant dos anys –des del juliol del 2011 al setembre d’aquest 2013– molts metges d’hospitals britànics han anat col·locant pacients en el que anomenen “llistes de la mort”. Pel que s’entén, són fitxes de les persones greument malaltes i d’edat avançada a les quals ja no veuen gaire futur: un any de vida més o menys. La jugada és hàbil: els metges fan una trobada amb cada un d’aquests pacients i els parlen sobre la mort, i com cal enfrontar-s’hi i que si són verdes i que si són madures, i al final els pregunten on s’estimarien més morir-se: ¿a casa o a l’hospital?

Evidentment, la immensa majoria –per no dir tothom– diu que millor a casa. Poca gent prefereix morir-se a l’hospital. Dit i fet, doncs. Un cop queda clar que s’estimen més fer-ho a casa, el metge els dóna a firmar un paper conforme aquesta és la seva voluntat, el fica en una carpeta de color groc, saluda amablement i se’n va. Per aquesta conversa –i per aquest paper signat– cada metge cobra 60 euros.

El projecte pilot ha estat en funcionament els dos anys esmentats. Segons els impulsors ha estat un èxit, la qual cosa fa preveure que, amb petites modificacions o no, es tornarà a posar en marxa. Queda clar que l’objectiu és reduir les despeses que aquests pacients provoquen al Servei Nacional de Salut britànic. Redueixen el nombre de llits hospitalaris ocupats i s’estalvien 1.183 euros per cada mort que no s’esdevé als seus centres.

El Servei Nacional de Salut diu que no ho fa pels diners sinó que, precisament, és al contrari: que el que volen és donar als malalts una mort més fàcil, més tranquil·la. Els que no hi estan d’acord diuen que és una forma barroera d’estalviar, i que de fet el que fan és negar als malalts el tractament que necessiten en l’últim tram de la vida. La notícia arriba tres mesos després que se sabés que, també a Gran Bretanya, els encarregats de les ambulàncies es poden negar a recollir persones molt malaltes si comproven que són en aquestes “llistes de la mort”. ¿Oi que vas firmar que volies morir a casa? ¿Per què demanes ara, doncs, una ambulància?

Aquí i a mig món, moltes associacions lluiten per la eutanàsia i pel dret a una mort digna. A Catalunya ens aconsellen que tothom que vulgui, sisplau, firmi el testament vital que permetrà saber, en la davallada final, si arribat el cas vols que et desentubin o no. Però vindrà un dia que, si t’han col·locat en una “llista de la mort”, diràs adéu a aquesta vall de llàgrimes en un tres i no res, tant se valguin les condicions que vas estipular en el testament vital que vas firmar. Monty Python pur. (Per a més referències, consultin El significat de la vida, cinquena part: Trasplantaments d’òrgans vius).

Quim Monzó
22/10/13
La Vanguardia

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Últimes voluntats: la família i 7 entitats

Un empresari jubilat deixa part de l'herència al pare Manel, les Missions Salesianes, la Fundació Xaloc, Intermón, el Cottolengo, Càritas i el Sagrat Cor
Noguera ja col·laborava amb totes aquestes entitats

Miquel Noguera jugant amb una de les seves nétes en una foto de l'arxiu familiar Foto: El Punt Avui
 En Noguera era una persona molt sensible i generosa. Confiava en la nostra feina i quan feia un donatiu no volia ni tan sols un rebut.” La fundació del pare Manel Pousa, que té projectes d'acompanyament de joves i infants en risc d'exclusió a Nou Barris i també en centres penitenciaris, és una de les beneficiàries del llegat de Miquel Noguera Ferrer, que va morir el 3 d'abril passat, als 72 anys. Però no només del pare Manel es va voler recordar en Miquel Noguera abans de morir, també de les Missions Salesianes al tercer món –havia estudiat a l'internat dels salesians d'Horta, a Barcelona–, de la Fundació Xaloc, vinculada a l'Opus Dei –el seu fill Oriol va anar a l'escola Xaloc–, d'Intermón –havia tingut contacte amb la Companyia de Jesús–, de les monges de l'Institut Benèfic del Sagrat Cor, de Granada, del Cottolengo del Pare Alegre i de Càritas Diocesana de Barcelona, per la feina que fan moltes parròquies a peu de carrer.

Les últimes voluntats de Miquel Noguera, un empresari fet a si mateix, són la història d'un llegat per a set entitats. “Sorpresos? No gens”, assegura el fill gran, l'Oriol. El testament va ser coherent amb el que havia fet en vida: les profundes conviccions religioses l'havien dut a col·laborar amb diferents entitats i les va tenir en compte per quan ja no hi fos. “Com molts catalans –recorda el fill– va ser un home de la postguerra, de profundes conviccions religioses. Va treballar molt i les coses li van anar bé. De temps, no en va dedicar massa ni a la família, ni a les entitats, però es va preocupar perquè els fills tinguéssim una bona educació i al pare Manel, al Cottolengo i a Càritas els ajudava amb finançament.”

Setmanes abans de sotmetre's a una operació, Miquel Noguera ho va voler deixar tot ben lligat. Com si tingués la premonició que allò no acabaria bé. L'Oriol el va acompanyar al notari. En cap moment va amagar a la família com aniria repartiria el llegat. “Fer el testament és l'última gran decisió i la cirereta del teu currículum”, diu convençut el fill. Ni ell ni cap dels seus dos germans van voler seguir l'empresa del pare. L'Oriol, de 39 anys, és economista, l'Eulàlia, de 37, logopeda i en Bernat, de 35, informàtic. “Som molt diferents –reconeix l'Oriol–, però goso dir que tots hem trobat ben normal que el pare hagi volgut deixar part del llegat a les seves ONG.”

El fill gran és dels que pensa, segurament com el seu pare, que a banda de l'herència el millor que els queda són els valors, els hàbits i els principis amb què els van educar. L'Oriol va ser cooperant amb el Setem a Llatinoamèrica i quan es va casar van demanar als convidats diners per a una llar per a nens discapacitats de Bolívia. Una acció que el pare va aplaudir. “Va ser molt generós en vida i és el primer llegat que rebem”, diu el pare Manel de Miquel Noguera. “És dels que mai no demana”, deia Noguera del pare Manel. Un empresari i un mossèn que es van fer amics gràcies a la seva afició a nedar al Club Natació Barcelona.


Sònia Pau
21/10/13

dilluns, 21 d’octubre del 2013

Voluntaris contra la pobresa energètica

Un grup de voluntaris del "Fuel Poverty Group" oferiran assessorament a centres de la Fundació ABD per ajudar a reduir la precarietat energètica i evitar-ne els impactes sobre la salut, l'economia i el medi ambient.

Per fer front a la pobresa energètica a casa nostra, una entitat ambiental, Ecoserveis, i una de social, la Fundació ABD, han sumat esforços per impulsar el "Fuel Poverty Group", un programa que consisteix en la formació i supervisió d'un grup de voluntaris i voluntàries que actuaran com a ambaixadors de l'energia. Davant l'arribada del fred, començaran a la ciutat de Barcelona.

Capacitats com a voluntaris energètics
Primer, al mes de juliol, es va oferir una formació a les persones voluntàries per poder assessorar les famílies que viuen en situacions de vulnerabilitat energètica, capacitant-les en temes com estalviar en la despesa de llum i gas, fer millores a la llar, la gestió de les factures i altres recursos útils.

Comencen els assessoraments
Ara a la tardor, un grup de voluntaris i voluntàries començaran a oferir assessorament a centres de la Fundació ABD sobre mesures per a la prevenció de la pobresa energètica als grups més vulnerables: gent gran, aturats, malalts crònics, cases de maternitat i grups de mares en risc d'exclusió social, usuaris dels centres d'atenció a les persones drogodepenents o usuaris de programes d'atenció a la violència domèstica.
El projecte també contribueix a la lluita contra el canvi climàtic des d'una perspectiva indirecta i social. Amb l'educació energètica, es poden reduir les factures d'energia, el que significa menys kWh i menys emissions de CO2.

Què és la pobresa energètica?
La pobresa o precarietat energètica és la dificultat o la incapacitat de mantenir l'habitatge en unes condicions adequades de temperatura a un preu assequible. Però l'energia és també necessària per cuinar, tenir llum, conservar els aliments, tenir aigua calenta sanitària, etc. És un problema creixent a Catalunya lligat a l'increment de la població que viu sota el llindar de la pobresa.

Les causes principals que porten a una família a patir de pobresa energètica són:
- la pobresa
- la qualitat insuficient de l'habitatge
- l'encariment de l'habitatge
- els elevats preus de l’energia.

Les conseqüències principals que se'n deriven són:
- l'endeutament
- l'impactes sobre la salut física i mental
- la degradació dels edificis
- emissions de CO2.

Per aquells interessats en fer-vos voluntaris energètics, podeu contactar la Fundació ABD a través del seu telèfon 93 2890530 o del correu electrònic a fundacion@abd-ong.org.

Per més informació, consulteu el web i el facebook d'Ecoseveis, on hi trobareu, entre altres, el dossier "La pobresa energètica a Catalunya" i el web de la Fundació ABD.


Xarxa de Voluntariat Ambiental de Catalunya (XVAC)
18/10/2013

diumenge, 20 d’octubre del 2013

A qui hauria de consultar quan estic malalt?

Foto: Francesco Romoli
No m'és fàcil explicar què cal fer davant de la possibilitat d’una malaltia important o crònica. I em costa encara més explicar-ho quan el que se’m demana no és què cal fer, sinó què faig. No tinc una pauta establerta, perquè el mal em ve de sobte… Amb els anys m’he tornat molt insegur i dubitatiu. Vingut el cas, però, i d’acord amb el meu tarannà que em diuen que acostumo a consultar molt i a dubtar sovint, segur que consultaria (o que consulto)…

¿Cóm ho ho faig? 
1) De petit i adolescent consultava la mare. 
2) De jove i gran, més aviat li amagava a ella els meus mals i feia mal i, si em trobava malament, m’ho arranjava sol; anava poc a cal metge i, si el mal perdurava hi anava ho feia tot sol. Em coneixia bé. 
3) Ja de més gran, i un cop jubilat-vell se m’han accentuat tots els mals. Consulto a una infermera de la família, que vivia a casa amb la mare, és molt entesa, pels estudis i pràctiques ben fetes, i llarga experiència professional. 

Encara ara és amb qui més m’assessoro. Havia estat molt al costat de la mare i n’havia tingut cura quan es posà malalta. Dels metges me’n fio sempre, sobretot els d’especialitat que et correspon; ja que a urgències –amb la major bona voluntat– són generalistes, novells i les hores d’espera desesperants...

He d’aclarir que, sóc un capellà, que m’acosto cap els 80 anys i que tinc una malaltia rara, crònica i que es presenta en el moment menys pensat. Per a mi, ara, estar malalt consisteix en estar impedit de fer les coses més ordinàries i personals; o els encàrrecs més secundaris i en aparença senzills. Però la realitat és que mai no puc fer un pla per l’endemà ni el que m'havia proposat o que m'havia demanat algun company o col·lega. O sigui que no serveixo ni per ajudant o suplent. El meu tarannà actiu no hi ajuda gens. Em costa dir no, i m'atreveixo a acceptar encàrrecs i serveis, i després ho pago (i faig anar malament a aquells que se’n refiaven o que m’ho havien demanat). “Sempre –em diuen– has fet més del que podies”. I queden sorpresos i contrariats, ja que mai els deia que no. Mai no havia deixat de donar una classe o de fer un servei religiós. Però, ara, no em puc comprometre a res. A aquestes altures això no dóna cap joia, és un greu contratemps, i em causa frustració.

Confesso que en la meva vida no havia estat mai gaire malalt. Amb això vull dir que no vaig patir cap malaltia molt llarga. He tingut companys d’estudis que van haver d’estar un any al llit, a casa i, fins i tot més temps. Això no vol dir que no seguissin els cursos lliurement, llegint molt i, amb força de voluntat, estudiaven, examinant-se fora de plaç. A molts, quan ho recordem ara, es veu que els va anar bé. Es van equipar amb bona base cultural, amb ritme lliure o ben orientats per algú. Jo no vaig tenir mai una malaltia llarga d’aquest aire (ì sempre vaig poder anar a l’escola). D’infant només vaig tenir constipats, un xarampió, una grip. De més jove furóncols diversos (que la mare en tenia cura amb cataplasmes) i un tifus que no s’acabava de definir. Però en l’adolescència i joventut feia esport (futbol), anava a campaments de muntanya, passava fred (i era dels que no teníem sac de dormir, com tenien molts dels companys, als quals envejava). Però no passava res.

La malaltia més freqüent (hemorràgies nassals, que ara em diuen que són congènites i cròniques, no m'eren un gran problema. Sagnava i continuava el partit de futbol amb un cotó i aigua oxigenada). Mai no recordo d'haver deixat de fer classe a causa d’aixó. Però en la vellesa s’han agreujat molt.

Quan era un nen… explicava les malures i m’aconsellava amb la mare, com he dit i és natural. Tot i que ella estava poc a casa ja que treballava matí i tarda. Era vidua des de molt jove, i, mestra d’escola. El sou d'una Mestre d’escola pública o nacional (com es deia llavors), no arribava per massa alegries. Els dies feiners dedicava tot el sant dia a l’escola, i encara molts vespres donava classes particulars a fills/es de famílies diverses, per a fer-se un sobresou. Estalviava molt. Fills de viuda, erem pobres, però no vam passar mai gana. Moltes vegades li amagava o l’enganyava si m’havia fet mal al carrer o barallat. Però ella ens deixava el programa fet: horari dels medicaments, visites del metges... menús adequats, cuinats per l’àvia, excel·lent cuinera, que feia miracles amb arrós bullit i un troç de truita de farina. En aquells temps els metges venien a casa quan estavem malalts… Recordo que em semblava que la mare en sabia molt de curar malalties, i la creia en tot, per les ganes de posar-me bo aviat, però també l’enganyava, dient que no havia tingut febre; ella mateixa ens posava les injeccions… (Una temporada llarga em van fer prendre cada dia Oli de fetge de bacallà). D'estar malalt a casa, al llit, en tinc més aviat bon record: el meu germà em feia companyia (i l’havien de fer fora perquè li podia contagiar la malura). Però no deixava mai d’anar al col·legi. Aleshores jo recordo d’haver llegit molts contes, amb dibuixos (però no còmics). Vaig llegir moltes vegades un llibre que es titulava “Els sis joans”, [de Carles Riba?]: En Joan barroer, en Joan mofeta, etc., i molts altres que recordo. Perquè a casa hi havia tants llibres per a nens? …

La mare ens feia moltes recomanacions sobre la salut. Penso que tenia por que agaféssim alguna malaltia important. Els avis, que provenien de Pals, però ja vivien a Girona, van ser molt importants pel creixement afectiu. La mare tenia algunes dèries; idees pròpies o que venien del metge: no era partidària de l’oli de ricino, ni que divulguéssim a l’escola que el pare havia mor de pulmonia o pneumònia (com si aquesta malaltia de pit, en aquella època, fos una taca negra). I, sense gaires possibilitats va procurar que sovint pugéssim passar unes vacances d’estiu sanes, bones per la salut. Ultra anar sovint amb el tren petit a banyar a S'Agaró, amb la tia i els cosins, també anàvem a Pals i a Sant Feliu de Boada, amb uns cosins i cosines de pagès, molt acollidors i que ens alimentaven bé. Quines figues, tomates de l'hort, préssecs, melons; quin arrós més saludable: d’adolescents anàvem amb uns cosins de la mare, gent culta que tornava de l'exili, on havíem de fer tres problemes de matemàtica abans de baixar a la platja, després solfeig i al vespre regar el jardí. També escoltàvem radio París! L'argument de la mare sobre els banys era: “El mar porta iodo!”, i calia aprofitar-lo. Van fer molts amics a Sant Antoni. 

Joan Busquets i Dalmau, grna
Memòries

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Demostrat: la contaminació provoca càncer

L’OMS conclou que l’aire contaminat és el causant de 223.000 morts cada any al món 
 L’informe de l’Organització Mundial de la Salut no admet interpretacions: després de revisar més de 1.000 investigacions, l’OMS conclou amb claredat que la contaminació atmosfèrica provoca càncer de pulmó i que és la responsable de 223.000 morts anuals al món. L’Organització Mundial de la Salut ( OMS) va anunciar ahir que ha classificat la contaminació atmosfèrica com a cancerígena després d’haver revisat més de mil investigacions científiques sobre la relació entre contaminació i càncer.

L’OMS considera demostrat de manera concloent que la contaminació provoca càncer de pulmó i atribueix 223.000 morts anuals al món a aquest factor. Aquesta xifra equival aproximadament a un 15% de la xifra total de morts per càncer de pulmó que es registren al món.
Així mateix, l’organització sanitària apunta que hi ha una relació estadística entre la contaminació i un risc més elevat de càncer de bufeta, tot i que sense arribar a afirmar que aquesta relació sigui de causa-efecte.

L’OMS espera que les seves conclusions sobre els danys de la pol·lució estimulin els governs a aprovar normatives més estrictes sobre la concentració de gasos contaminants i partícules tòxiques a l’aire.
La decisió de classificar la contaminació com a cancerígena l’ha pres un comitè d’experts convocat per l’Agència Internacional per a la Recerca del Càncer (IARC, segons les inicials en anglès), que és l’agència de l’OMS especialitzada en càncer.

“L’aire que respirem està contaminat amb una barreja de substàncies que provoquen càncer; ara sabem que la contaminació de l’aire exterior no només és un gran risc per a la salut en general, sinó també una causa ambiental principal de morts per càncer”, declara Kurt Staif, director del departament de la IARC que avalua carcinògens, en el comunicat en què anuncia el seu veredicte sobre la contaminació atmosfèrica.

La decisió “era previsible; s’han acumulat moltes proves científiques en els últims anys sobre la relació entre contaminació i càncer”, va declarar ahir Manolis Kogevinas, codirector del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (Creal) de Barcelona i assessor de la IARC, encara que no ha participat en aquesta última avaluació.

A Europa, les proves més recents les ha aportat un estudi internacional que ha analitzat dades de més de 300.000 persones de nou països –entre els quals hi ha Espanya–. Es van diagnosticar 2.095 casos de càncer de pulmó entre els participants, que van ser seguits durant gairebé 13 anys. Els resultats, presentats aquest estiu passat a la revista The Lancet Onco logy, indiquen que el risc de tenir càncer de pulmó augmenta un 22% per cada increment de 10 micrograms per metre cúbic en la concentració de partícules contaminants a l’aire.

Atès que la diferència entre les zones més i menys contaminades d’una mateixa ciutat sol ser d’uns 20 micrograms per metre cúbic, això significa que les persones que viuen als barris més contaminats tenen aproximadament un 50% més de risc de tenir càncer de pulmó que les que viuen als barris on l’aire és més net.

La IARC ha classificat la contaminació atmosfèrica en l’anomenat Grup 1 d’agents carcinògens. Aquest grup es reserva per als factors ambientals en què hi ha certesa, i no només sospita, d’“una relació causal entre l’exposició a l’agent i el càncer en persones”, informa l’agència de l’OMS. Formen part d’aquest grup agressions ambientals tan diverses com el tabac, l’amiant, els rajos ultraviolats o el virus del papil·loma. Tot i així, el risc de la contaminació atmosfèrica per al càncer de pulmó és molt inferior al del tabac o l’amiant.

Els experts també han avaluat separadament les partícules sòlides en suspensió, que són un dels dos components principals de la contaminació atmosfèrica (l’altre són els gasos contaminants). Després d’una anàlisi detallada, han decidit classificar-les també en el Grup 1 d’agents carcinògens per als humans. Així, són reconegudes com a causes de càncer tant la contaminació atmosfèrica en general com les partícules en suspensió en particular. Tot i que la qualitat de l’aire varia enormement entre ciutats, ja que canvien els nivells de contaminació i els tipus concrets de contaminants que hi ha a l’aire, els experts destaquen que les seves conclusions són vàlides per a tot el món.

Entre les fonts principals de contaminació atmosfèrica destaquen els mitjans de transport, la producció d’energia, les emissions agrícoles i industrials, els mètodes per escalfar les cases i la cocció d’aliments. Però, encara que les fonts d’emissions contaminants variïn, les investigacions fetes als cinc continents apunten en la mateixa direcció, conclou la IARC.

Investigacions anteriors havien demostrat que la contaminació atmosfèrica augmenta el risc que els ciutadans tinguin crisis cardiovasculars i respiratòries. Però el fet que l’OMS l’hagi classificat ara com a cancerígena podria afavorir que els governs i els organismes internacionals adoptin mesures de control més estrictes sobre les emissions de gasos i fums.

“Hi ha maneres eficaces de reduir la contaminació de l’aire”, ha destacat Christopher Wild, director de la IARC. “Atès el nivell d’exposició a contaminants que afecta persones a tot el món, aquest informe hauria d’enviar un missatge potent a la comunitat internacional per emprendre accions immediatament”.

En la mateixa línia es manifesta Manolis Kogevinas, del Creal. “Espero que classificar la contaminació com a carcinogen del Grup 1 ajudi a canviar normatives”, declara. “Aquest és un dels motius pels quals es fan aquest tipus d’informes”.

A Europa, “la revisió de la directiva de qualitat de l’aire s’està alentint”, assenyala Xavier Querol, professor d’investigació de l’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l’Aigua-CSIC. “En la meva opinió, l’OMS ha actuat per alertar els polítics i la Unió Europea que es tracta d’un problema seriós i que han d’actuar per millorar la qualitat de l’aire”.


Josep Corbella/Antonio Cerrillo
18/10/13
La Vanguardia

divendres, 18 d’octubre del 2013

“L'estrès fa que esculli no escollir, que esculli no fer”

Entrevista a Jordi Mauri: psicòleg clínic i expert en kinesiologia.

Fa 35 anys aquest psicòleg clínic i una metgessa es van entestar a demostrar que hi ha una altra manera d'entendre la medicina, i van fundar a Tarragona el centre de salut íntegra Holos, on apliquen tècniques complementàries. Un exemple: la kinesiologia

Fa servir la kinesiologia per transformar l'estrès en vitalitat, no?
És cert, però per parlar-ne cal entendre en quin marc s'ofereix la kinesiologia i cal entendre que salut no és només absència de dolor. Jo entenc salut i benestar com el potencial que puc desenvolupar per tenir els recursos i l'energia que em permeten afrontar els reptes que la vida em posa cada dia, ja sigui un excés de feina o un canvi de clima. Per això una persona que gestioni bé l'estrès pot treballar molt més, amb molta més profunditat i amb més concentració. Salut és viure el present amb més atenció, és tenir capacitat d'aprenentatge i adaptació i és estar disposat a desenvolupar tot el potencial que tenim.

I la kinesiologia...
La kinesiologia identifica l'energia que tenim bloquejada. Moltes vegades hi ha un símptoma però no acabem de saber què passa, tinc unes analítiques que em diuen que tot està bé però jo no em trobo bé. És llavors quan pots fer servir la kinesiologia per identificar l'estrès i dissoldre'l, alliberar-lo per augmentar l'energia disponible.

Alliberar l'estrès... Com es fa això?
Tothom parla de l'estrès i a vegades l'associem només amb la persona que està atabalada. Hi un estrès positiu i sa, que és el de la motivació, i n'hi ha un altre de limitador. Per definició l'estrès és la no-acceptació de les diferències entre les nostres expectatives i la realitat que tenim. La persona que té estrès comença a evitar coses, a limitar-se per no empitjorar: si em fa mal el genoll, deixo de córrer; si em fa mal l'estómac, deixo de menjar; si tinc problemes amb la relació amb un altra persona, deixo de veure-la; si m'ofego, deixo d'anar a llocs que puguin alterar-me. Perquè l'estrès pot ser emocional, pot ser cel·lular –quan una cèl·lula té manca de nutrients o vitamines, per exemple– o estructural, físic. L'estrès fa que esculli no escollir, que esculli no fer i que perdi capacitat d'elecció i reacció.

I per això cal dissoldre'l...
Sí, la kinesiologia llegeix el cos a través del to muscular, que canvia depenent del nostre estat interior, i permet identificar l'estrès. Per exemple, quan tenim una mica de por ens pot tremolar la veu perquè les cordes vocals no mantenen el to, si en tinc força potser em tremolarà la cama, i si en tinc molta, molta, em puc arribar a orinar. A través d'aquest llenguatge del to muscular, el kinesiòleg pot entendre què li passa a la persona, per què canvia en funció de l'estat emocional. A vegades expliquem coses i n'ometem d'altres de manera inconscient, i el to muscular em dóna informació no conscient i no tan manipulable molt útil per al metge o per al psicòleg.

Com es llegeix el to muscular?
La kinesiologia, en els seus orígens, establia una relació entre un múscul, un òrgan, un meridià d'acupuntura i una estat emocional. La base és identificar a través d'un múscul en dèficit què no funciona, quins són els desequilibris i a partir d'aquí identificar la naturalesa dels bloquejos: dolor, falta de motivació, toxicitat, alteracions emocionals, patrons erronis... Identificat això podrem fer un tractament emocional, nutricional o estructural per dissoldre aquest estrès i recuperar capacitat d'elecció i de decisió.

Necessito la medicina alternativa perquè tot això no ho resol la medicina convencional?
Això no és una medicina alternativa, sinó complementària. Alternatiu seria triar entre allò o això, i no som una alternativa a res. Aquí hi treballem metges i psicòlegs amb una sòlida formació en la medicina convencional i que, a més a més, utilitzem mitjans complementaris.

Però a mi el metge de capçalera no m'envia mai al kinesiòleg...
A vegades la medicina al·lopàtica, l'oficial, només mira l'aspecte estructural, simptomàtic i bioquímic, mentre que els professionals que també fem servir medicina complementària mirem la persona de manera més global i més holística. Identifiquem situacions energètiques i busquem tractaments menys agressius i que estimulen els propis recursos de la persona.

Hi ha a qui això li sona a esotèric...
Esotèric és allò que no es veu i la medicina utilitza eines per identificar coses que no es veuen a simple vista. Tan esotèric és fer unes anàlisis com mirar el to muscular, perquè tots busquem coses que aparentment no es veuen, però ho fem amb metodologia diferent.

Mercè Ribé
16/10/13
El Punt Avui

El Trueta descobreix 15 estructures moleculars que prediuen l'obesitat

Demostren que aquests biomarcadors permeten idenfificar futures malalties metabòliques en nens

Foto: Marc Martí
Científics del Centre d'Investigació Biocamèdica en Xarxa-Fisiopatologia de l'Obesitat i la Nutrició (CIBERobn) han descobert una quinzena de biomarcadors genètics, denominats "microRNAs", que circulen per la sang i que prediuen patologies relacionades amb el sobrepès en l'edat adulta.

L'estudi, dirigit des de l'Hospital Josep Trueta de Girona, ha pogut demostrar que aquests biomarcadors, que són estructures moleculars, apareixen amb alteracions en els nens que són obesos.

Això ha permès als investigadors concloure que els "microRNAs" circulants en el plasma són "valuosos marcadors de malalties metabòliques i permeten identificar els nens i preadolescents obesos que poden patir anomalies metabòliques quan siguin adults", va explicar el doctor José Manuel Fernández-Real, director de la investigació.

El CIBERobn ha efectuat l'estudi partint d'una mostra de 125 nens i va poder constatar que 15 dels biomarcadors microRNAs circulants tenien alteracions en els nens amb obesitat i que tenien relació amb l'índex de massa corporal i la circumferència de cintura, entre d'altres paràmetres. Segons Fernández-Real, "haver identificat els 15 microRNAs permetrà detectar marcadors de diagnòstic o pronòstic i dianes terapèutiques per a la predicció o tractament de l'obesitat".

Els microRNAs són molècules d'ARN, el responsable de convertir en funcional la informació genètica que conté l'ADN en les cèl·lules, i tenen la capacitat de regular l'expressió d'altres gens. Per això, qualsevol desregulació dels microRNAs, com la que presentaven els nens obesos de l'estudi, pot comportar problemes reguladors que indueixin a patologies com l'obesitat. Detectar, conèixer i actuar sobre els microRNAs representa un camp amb grans oportunitats en la medicina actual i el tractament de malalties, fet que, segons Fernández-Real, permetrà dissenyar fàrmacs eficaços.

L'obesitat s'ha convertit en un problema habitual en les societats occidentals, per la qual cosa és objecte d'altres estudis que ja han demostrat que la dieta mediterrània combinada amb l'exercici físic anul·la la predisposició genètica a patir aquesta patologia. Des del CIBERobn recomanen prevenir com més aviat millor l'obesitat i recorden que una visita a temps al metge pot evitar una obesitat extrema.

Pràctiques de reanimació
Per altra banda, una quarantena d'estudiants de biologia del primer curs de batxillerat de l'Institut Vicenç Vives de Girona rebran avui classes pràctiques de tractament de l'aturada cardiorespiratòria a l'Hospital Universitari Josep Trueta i faran una visita als diferents serveis hospitalaris implicats en l'atenció als pacients que han patit una aturada. L'acció s'emmarca en el Dia Europeu de la Reanimació Cardiopulmonar (RCP) que se celebra demà sota el lema "Nens salvant vides, aprenent RCP a les escoles" i al qual s'adhereix l'hospital de referència de les comarques gironines.

Al mateix temps, professionals de l'Institut Català de la Salut (ICS) a Girona en col·laboració amb la Facultat de Medicina faran avui a la tarda una xerrada i un taller pràctic de reanimació als alumnes de quart d'ESO de l'Escola La Salle.

EFE/DDG
16/10/13