Encara que hi ha excepcions, els nens intenten que l’intercanvi sigui breu i incruent
No està reconegut oficialment però avui és el dia internacional de la Custòdia Compartida. Només cal sortir al carrer per constatar-ho: cotxes aparcats en doble fila o a la cantonada, amb conductors nerviosos o, pitjor encara, que fan veure que no ho estan (es miren al retrovisor, es treuen i es posen les ulleres de sol o regulen, amb una impaciència incongruent, l’aire condicionat). Esperen el missatge del mòbil que els està a punt d’enviar bé l’ex o bé el fill, que ja sap que avui toca canviar de casa per fer efectiu el pacte de la separació basat en el model diplomàtic de “pau per territoris”. La intensitat del moment fluctua en funció de l’edat de les criatures i de la intel·ligència dels adults.
Quan els nens són petits, els separats intenten no mirar-se mútuament per evitar curtcircuits i s’expressen a través dels fills. Per exemple, el pare receptor de fill diu: “Fes-li un petó a la teva mare”, i la mare lliuradora de fill diu: “Digue-li al teu pare que no et compri massa gelats”. Són frases estereotipades que es pronuncien per perpetuar un ritual –només els falta signar l’albarà per completar la transacció– que està per damunt de la condició terrenal dels protagonistes. Encara que hi ha excepcions, els nens intenten que l’intercanvi sigui breu i incruent. És, però, una naturalitat de sondeig, que intenta calibrar els avantatges de la doble residència i treure profit de la mala consciència retrospectiva de qui, durant quinze dies, ha d’assumir la condició de cap de família.
Les estampes familiars del dia són diverses. Hi ha l’ex implacable, que recull el fill acompanyat per la nova parella –i pels nous fills– i hi ha l’ex que demana un cotxe esportiu a un amic per comprar l’afecte immediat d’un nen que encara no ha desenvolupat tarifes pròpies de suborn i d’extorsió i que viu els feliços anys de la inòpia a fons perdut. També hi ha nens que arrosseguen gossos, gats, tortugues, lloros, hàmsters i iguanes que són el presagi d’una adolescència conflictiva. L’intercanvi inclou bosses, motxilles i consells referits a ventolins, xarops, ulleres contra el clor i altres derivats de la intendència.
Avui, 15 d’agost, hi haurà parelles que intercanviaran els nens per primera vegada. Són fràgils: cadascú defensa la seva posició i l’intercanvi de mirades és contraproduent. L’adult que ha decidit divorciar-se no vol mirar el seu ex perquè és una manera de no mostrar debilitat. I l’adult que s’estrena en l’art de fingir enteresa sap que de la qualitat de l’intercanvi en depèn la imatge que transmetrà al nen. Després, quan el cotxe engega, és preceptiu que l’ex que es queda sol s’estigui una estona a la vorera amb els braços creuats i cara de pòquer. És una posició que no permet interpretar si li fa pànic enfrontar-se a dues setmanes de solitud o si, al contrari, s’està contenint les ganes de saltar, córrer cap a casa, dutxar-se, depilar-se, prendre’s un Martini, canviar-se i sortir a fer mal fins que surti el sol.
Sergi Pàmies
15/08/14
