dissabte, 31 de gener del 2015

La discussió per l'ús del mòbil deriva en agressions de fills a pares

Les noves tecnologies estan modificant les relacions que es desenvolupen en el nucli familiar. Aquests canvis també arriben a tenir incidència en l'àmbit de la violència. La necessitat d'un determinat artefacte o d'un nou telèfon intel·ligent pot desencadenar la violència de fills contra pares o avis, si aquests últims fan de tutors. A Catalunya cada any es produeixen una mitjana d'entre 150 i 160 detencions de menors per casos que s'anomenen de violència filioparental. L'experiència de les unitats especialitzades en aquesta àrea policial assenyala que cada vegada amb més freqüència els detonants de l'esclat de la violència de fills a pares estan relacionats amb discussions derivades de l'ús o la falta d'articles electrònics. 

Foto: Laura Guerrero
Pel que fa a les estadístiques, el fenomen de la violència filioparental no ha variat gaire al llarg dels darrers anys. És una expressió més del que s'anomena un delicte ocult. De la mateixa manera que ha passat progressivament amb els casos de violència masclista, les víctimes han començat a denunciar. No vol dir que n'hi hagi més, es diu des d'instàncies policials; és que es denuncia més. I això, segons fonts dels Mossos d'Esquadra, és el que fa que hi hagi la sensació que hi ha més casos.

Els fets que passaven fa 20 anys no tenen res a veure amb els que es donen avui dia. Els menors tenen més accés a tecnologia i a informació, i tenen més dependències d'articles com el telèfon mòbil. Està molt més marcat pel que suposa l'ús de la tecnologia. "Un menor sense telèfon mòbil sent que no és ningú, i per això l'exigeix -explica el sergent Jordi Manent, cap de la unitat de menors dels Mossos d'Esquadra-. Tot això ha fet que el comportament canviï totalment i que els menors tinguin més dependència econòmica dels pares". Davant aquests nous requeriments, imperiosos moltes vegades, "els pares no poden donar tot el que volen els fills, i aquest és l'origen de molts enfrontaments", explica Manent.

Quan la violència entra en una casa a causa dels fills de la família, els pares, en general, segons les dades històriques amb què treballen els Mossos, esperen que la situació es calmi o intenten resoldre-la a la seva manera abans de recórrer a la denúncia. Confien que la situació millorarà. Però de vegades s'arriba a un punt de no-retorn, que sol ser un assumpte concret de discussió que desencadena una agressió física.

Quan la família acudeix a una oficina dels Mossos d'Esquadra ja arriba molt deteriorada anímicament, afirma el sergent responsable de la unitat de menors, i moltes vegades ja està en tractament psicològic. Als pares o tutors els costa molt de presentar denúncia perquè moltes vegades se senten culpables de la situació quan sovint no ho són.

"Els expliquem que l'autor del que ha passat és el seu fill, no ells", diu Manent en descriure l'intent del personal especialitzat per convèncer les víctimes que elles no són les responsables de la situació. "Això fa que costi més que vagin a denunciar. Costa molt denunciar un fill. Ho fan quan ja no poden més", resumeix el sergent.

L'experiència del sergent Manent li indica que els menors s'han tornat més agressius. El tipus de vocabulari i el tracte que s'estableix entre pares i fills és molt diferent del d'aquells temps llunyans, explica aquest responsable policial, en què es parlava de vostè als progenitors. "Ara els fills criden cada vegada amb més freqüència als pares pel nom", reconeix Manent mentre repassa mentalment les vegades en què ha assistit a discussions entre pares i fills.

Dels 150 o 160 casos de violència filioparental en què anualment un menor acaba detingut a Catalunya, el 25% estan protagonitzats per noies i el 75% per nois. En general, les noies exerceixen una violència més psicològica. Tot i això, els nois tendeixen als fets físics. "I fan més por i es denuncien amb més freqüència", concreta Manent. La majoria dels arrestos es produeixen entre adolescents o joves a punt d'arribar a la majoria d'edat. Per sota de, per exemple, els 12 o 13 anys, els progenitors encara es poden imposar d'una manera o altra sense veure's obligats a una confrontació física.

Els policies que combaten aquest tipus de casos necessiten nodrir-se d'informació, que els arriba principalment a través de tres vies principals, segons les dades aportades des de la unitat de menors.

La primera, que es podria anomenar fase embrionària, és aquella en què les famílies s'acosten als Mossos d'Esquadra a demanar informació. Estan preocupats perquè comencen a detectar canvis de comportament. Els menors comencen a no respectar els horaris marcats pels adults o deixen d'estudiar. En aquest estadi, els nois fins i tot poden començar a consumir algun tipus de substància o beure alcohol. Són principalment aquests problemes de conducta els que poden anunciar situacions pitjors en el futur.

La segona fase o segona via és la que ja conté inicialment violència verbal. El problema augmenta. El menor comença a recórrer amb molta més freqüència als insults i de vegades arriba a l'agressió física. Els pares o tutors recorren a la denúncia a comissaria perquè veuen que la situació que tenen a casa s'ha descontrolat i se senten incapaços de poder reconduir-la. En aquest punt, la policia intervé i deté el menor.

Finalment, hi ha la intervenció a cop calent. És aquella actuació dels Mossos d'Esquadra que es produeix després d'un requeriment de les víctimes a través del telèfon 112. En aquests casos, es trasllada una patrulla al domicili i sol acabar amb la detenció del menor. "La patrulla troba objectes trencats a terra, portes amb alguna puntada de peu o trencades. De vegades és la televisió o algun mòbil dels pares. Llavors, expliquen que el menor els ha agredit".

La ciutat de Barcelona concentra el nombre més elevat d'aquest tipus de casos a Catalunya. Després d'una intervenció a cop calent, el detingut és portat a dependències de la unitat de menors dels Mossos d'Esquadra, que comunica a la Fiscalia de Menors de guàrdia la nova situació del noi o la noia.

En el 95% dels casos, el ministeri públic demana que els menors passin a la seva disposició perquè entén que es tracta d'un cas greu i perquè, a més a més, solen tenir antecedents previs recollits per la policia. Això significa que el fiscal pren directament declaració al menor. En una part d'aquests casos, el fiscal demanarà al jutge de menors de guàrdia l'internament en una institució de reclusió.

Enrique Figueredo
22/01/2015

divendres, 30 de gener del 2015

El Papa actualitza la ‘Humanae vitae’

Bergoglio reformula la doctrina catòlica sobre la natalitat, fidel a la línia de Pau VI però amb un nou llenguatge

Francesc deixa de vegades una mica perplexos tots –inclosos els cardenals de la cúria– pel seu estil tan directe, col·loquial i desinhibit. És el que va passar dilluns passat després d’afirmar davant la premsa, durant el vol entre Manila i Roma, que ser bon catòlic no significa reproduir-se “com conills” sinó exercitar la paternitat d’una manera responsable. La seva expressió va generar molts comentaris i algun equívoc si la frase s’aïllava del seu context.

Jorge Mario Bergoglio no havia tractat en profunditat fins ara, com a pontífex, la qüestió del control de la natalitat. El viatge a les Filipines, un país superpoblat i jove –amb molts nens malvivint als carrers– era l’ocasió ideal. En el seu discurs a les famílies, en un estadi de Manila, Francesc va lloar el “coratge” de Pau VI, a la seva encíclica Humanae vitae (1968), per la seva visió a llarg termini, per defensar l’obertura a la vida de les famílies que, segons ell, s’haurien vist amenaçades de destrucció amb la negativa a engendrar fills. Paral·lelament, tot i això, el Papa va destacar –i va subscriure– el consell donat per Pau VI als confessors de ser “molt misericordiosos i comprensius” en els casos concrets en què les parelles no complissin la doctrina de l’Església.

Davant les famílies filipines, Francesc va plantejar un nou concepte, el perill de “la colonització ideològica”; és a dir, les formes de vida i actituds importades que soscaven l’estabilitat i la supervivència de les famílies. El Papa va parlar com llatinoamericà, en primera persona, i va dir que “igual que els nostres pobles, en un cert moment de la seva història, van ser bastant madurs per dir no a totes les formes de colonització política, també en les nostres famílies hem de ser molt savis, molt astuts, molt forts, per dir no a tots els intents de colonització ideològica de les nostres famílies”.

Durant el vol de tornada a Roma, Francesc, arran de la pregunta d’un periodista alemany, va ampliar la seva reflexió i va recordar que no estar oberts a la vida és causa de nul·litat matrimonial per a una parella. El Papa va tornar a elogiar la resistència de Pau VI al neomaltusianisme (en al·lusió a la cèlebre teoria del demògraf anglès Thomas Robert Malthus) de la seva època, que intentava posar límits al creixement de la població.

Va ser llavors quan va esmentar, com a exemples de natalitat excessivament baixa, per sota de l’1%, a Itàlia i Espanya. Més endavant va dir la frase sobre els conills, va reiterar la necessitat d’una paternitat responsable i va esmentar la xifra de tres fills per parella com la que recomanen els experts per mantenir l’equilibri de la població.

Les paraules del Papa van obrir un debat. En un comentari en portada, sota el títol de “Papa conill”, el diari torinès La Stampa va afirmar, en to jocós, que la línia de Francesc és la de “creixeu i multipliqueu-vos, però sense exagerar”, cosa que significaria, per lògica, acceptar els anticonceptius. L’editorialista advertia el Pontífex que si al seu llenguatge assenyat i directe no el segueixen fets concrets, s’arrisca a perdre autoritat i credibilitat.

També a les Filipines, encara abans del discurs del Papa a les famílies, alguns mitjans, com el diari Philippine Daily Inquirer, van criticar amb duresa el rebuig de l’Església catòlica als anticonceptius en un país superpoblat que ha d’enviar molts dels seus fills a l’estranger a treballar com criats, mal pagats i de vegades víctimes d’abusos, també sexuals.

Francesc, en l’audiència general de dimecres a Roma, va parlar del viatge a les Filipines i va reblar el clau dels seus arguments. “Dóna consol i esperança veure tantes famílies nombroses que acullen els fills com un veritable do de Déu”. El Papa va agregar que li semblava “simplista” la idea que tenir molts fills és causa de la pobresa, ja que aquesta és conseqüència d’un sistema econòmic injust i excloent, de “la cultura del descart”.

El Papa, en fi, s’ha mostrat a tota hora fidel continuador de la línia de Pau VI, encara que amb el seu propi llenguatge i la seva anàlisi del context actual.

Eusebio Val
25/01/2015
La Vanguardia

dijous, 29 de gener del 2015

El Govern xinès ha forçat 400 milions d'avortaments

Chen Guangcheng, dissident xinès, activista contra els avortaments forçats.
Tinc 43 anys. Vaig néixer a Shandong (Xina), em van empresonar, em vaig escapar fa dos anys i visc a Washington (Estats Units). Sóc professor a la Universitat Catòlica d'Amèrica. Sóc casat, amb dos fills (11 i 9 anys). Política? Llibertat individual. Crec en la meva consciència.

Per què el van detenir?
Em vaig enfrontar al poder omnímode del Govern xinès, he contestat les seves lleis inhumanes, sobretot una llei ...

Quina llei?
La llei que prohibeix l'embaràs a tota dona sense permís previ del Govern. Ningú pot engendrar un fill sense demanar permís!

No ho sabia.
És aberrant, atempta contra els drets humans. Em van empresonar per denunciar-ho.

Des de quan s'aplica aquesta llei?
Des del 1979, i comporta moltíssim dolor. Jo era petit quan es va començar a aplicar en el meu poble, i recordo bé els crits d'aquelles dones ...

Què els passava?
Cada tres mesos, el comissari local del partit envia el poble a dos homes molt forts: si una dona està embarassada sense permís, van a buscar-la ...

I què li fan?
La fan pujar a un cotxe, li donen una pallissa, la condueixen al centre de planificació familiar i la sotmeten a un avortament forçós.

Això passa ara mateix?
Sí! De vegades la dona es desespera i salta del cotxe en marxa: ha hagut moltes morts per aquestes mesures estatals.

Hi de haver dones que se n'escapen...
Hi ha pànic a les represàlies contra la família, germans, parents, veïns, contra el poble sencer! Però sí conec algun cas...

Expliqui-m'ho.
Una dona del meu poble va aconseguir parir d'amagat, criar a la seva filla... i avui és universitària. És una excepció: aquesta llei ha interromput uns 400 milions d'embarassos a la Xina ...

Què pretén el Govern?
Que les parelles tinguin el fill quan al poder li convingui, i que cap parella tingui més d'un sol fill. És la política xinesa del fill únic, per alentir el creixement demogràfic a la Xina.

És que vostès són molts...
Cap poder hauria d'interferir en la lliure determinació de cada un sobre la seva vida!

Quan va començar a oposar-se a la llei?
La vaig considerar injusta des que es va començar a aplicar, quan jo era un nen de set anys. Em feia pena sentir a aquelles dones i em queixava, però ningú fa cas a un nen cec.

Des de quan és cec?
Des que tenia un any, per unes febres infeccioses que vaig patir.

Com era el seu poble?
Rural, petit, apartat, humilíssim.

Rescati'm un record.
El terrabastall d'un tractor amb una cadena de ferro que enderrocava una casa, com a càstig a una dona embarassada.

Quina bestiesa.
És així: el partit roba tots els béns de la família infractora i tira a terra la casa.

És a dir, queda en la misèria.
Em va revoltar un cas: a una pobra dona li quedava només una cabra per sobreviure ... i es la requisar! Per matar de fam.

I què fa la gent?
Paralitzada, atemorida: el Govern penalitza famílies senceres ... i a tot veí que es solidaritzi. És una política medieval!

Com es va oposar vostè a la llei?
Vaig ajudar i vaig acollir a dones, em vaig presentar al centre de planificació per impedir avortaments, vaig recollir casos reals per difondre'ls per internet ... Avorten embarassos de nou mesos, vaig sentir els crits de nadons... En porten les seves restes al camp amb camions, com a adob...

No li feia por oposar-hi?
No podia viure callat. Van pegar a la mare, a la meva dona ..., però sempre em van donar suport.

I el van detenir.
L'any 2006, en una presó negra, sense judici, i després en una presó oficial, amb pallisses diàries... Vaig sortir l'any 2010, vaig quedar sota arrest domiciliari.

Com va fugir de casa i de la Xina?
Vaig caure malalt, defecava sang i vaig saber que moriria si no m'escapava ràpid. Casa meva estava envoltada per 60 vigilants..., però amb la meva dona i l'ajuda d'uns amics... els vaig esquivar! Vaig anar a Pequín i vaig aconseguir entrar a l'ambaixada dels Estats Units...

I ara què?
Segueixo denunciant el calvari a la Xina de les dones, dels discapacitats...

Què passa amb els discapacitats?
Les sobrecarreguen d'impostos. I si no paguen ..., els condemnen a treballs forçats!

Buf.
Vaig presentar al Congrés dels Estats Units els noms de 44 funcionaris xinesos implicats en abusos contra drets.

Amb quin resultat?
No podran entrar als Estats Units.

Però que fa l'ONU contra els avortaments forçosos a la Xina?
Occident anteposa els seus interessos econòmics als seus valors ètics, per desgràcia. I el Govern xinès s'aprofita d'això.

Suavitzarà les seves lleis el Govern xinès?
Difícil: avui, l'enemic número 1 del Govern xinès és el propi poble xinès.

Què en pensa de la legalitat de l'avortament lliure a Europa?
No tinc tota la informació per opinar-ne.

Si una dona espanyola li demanés ajuda per avortar d'acord amb la llei, l'ajudaria?
No Respecte massa la vida que ve.

Víctor-M. Amela
28/01/2015
La Vanguardia

dimecres, 28 de gener del 2015

Coltan, el mineral de la mort i els nostres mòbils tacats de sang.


Clicar al damunt del video per veure el petit documental de TV3, gràcies.

El coltan, mineral format per Tantalita i Columbita , és un gran negoci per a tothom menys per al Congo, la ignorància occidental o la de mirar a una altra banda, no serveix per frenar la cobdícia desmesurada per l'explotació d'aquest mineral que està acabant amb milers de vides humanes, i està provocant l'empobriment i explotació dels congolesos, en aquest mateix moment que estàs llegint aquest article.

Per què és tan important el coltan?
L'explotació sense control del coltan, un mineral del que estan fets tots els mòbils, tauletes i altres dispositius electrònics del mercat, està afectant al medi ambient i a la explotació de la població del Congo, primer país productor. Tots els drets humans són violats.
Aquest mineral s'extreu en condicions infrahumanes, i la rivalitat entre potències mundials per la seva extracció, ha provocat més de conflictes bèl·lics, situacions de destrucció dels tres humans, violacions, assassinats, mutil.lacions, esclavitut, desforestació i aniquilació de la fauna.

El nostre consumisme està provocant aquests greus problemes socials i ambientals a milers de quilòmetres d'on vivim. La necessitat d'organitzar l'economia segons la justícia, el respecte a l'home i el consum de recursos naturals no és ja una qüestió d'opció moral o política. És un imperatiu vital i exigeix ​​a tots posar de la nostra part.

El coltan està directament relacionat amb la Guerra del Congo
El mineral coltan, és el causant d'un conflicte bèl·lic que s'ha cobrat la vida de quatre milions de persones des de 1997 i la desaparició de poblacions de goril·les a la república democràtica del Congo. Uganda i Rwanda s'aprofiten sense cor per matar i violar en massa a la població, convertint aquesta regió un un genocidi orquestrat, on els països del primer món miren a una altra banda sense fer res. O més ben dit, en fan ús mirant cap a un altre costat.

L'extracció de coltan, un mineral molt escàs i que és usat per crear productes d'alta tecnologia; ha provocat un llarg conflicte bèl·lic intern al país, que des de 1997 (una dècada) fins als nostres dies, ha causat més de quatre milions de morts. El control per les mines d'aquest mineral, així com per l'extracció de diamants, ha originat que aquest conflicte durés tants anys i es cobrés tantes morts davant els ulls tancats de la comunitat internacional. Han existit i existeixen encara veritables fams en moltes regions d'aquest país que suporta un deute extern gairebé insostenible. No obstant això, és un dels països amb major riquesa, essent "La conca del riu Congo", la segona selva més important de la terra.

A les muntanyes del parc Nacional Kakuzi Biega, on s'extreu el Coltan, han acabat amb la vida de centenars de goril·les, perdent per sempre poblacions molt importants per a la supervivència d'aquest simi en perill d'extinció. A més per a la declaració de Parc Nacional, es va expulsar tribus indígenes abandonant a la seva sort sense fer res per ajudar-los. Els nens moren de malalties i malnutrició cada dia perquè són incapaços d'aconseguir un hospital millor equipat.

Coltan, l'or del segle XXI
Milers de civils han fugit a l'interior de la selva, on s'enfronten a la fam i a malalties. En menys d'una dècada es calcula que han mort quatre milions de persones, sobretot de fam i malalties causades pel conflicte. Ha estat la guerra que més morts ha generat des de la segona guerra mundial, amb mil víctimes mortals diàries. Altres milers van acabar amb les seves mans mutilades, violacions a menors i fins a la inqualificable aberració d'obligar a pares a cometre canibalisme amb els seus propis fills una vegada assassinats. Un veritable infern en què el món va tancar els ulls per clars interessos econòmics. Mercenaris estrangers alimentaven els enfrontaments canviant armes pels preuats metalls, mercenaris pagats pel món civilitzat, el mateix que utilitzava les matèries primeres amb olor de mort, el mateix que es va horroritzar de les matances, el mateix que comandament als cascos blaus a no fer res.

Però tots aquests moviments tant d'uns països africans a altres, van ser consentits per la Comunitat Internacional que treia benefici d'aquest conflicte i qui de veritat va patir les conseqüències i que encara les pateix, és el poble, els llogarets, els nadius. La guerra ha acabat, però la pressió del propi Govern de la RDC i de les multinacionals que operen sota la capa protectora del Govern, segueixen devastant les selves, emprant mà d'obra barata i mal pagada a nens i dones, permetent que els seus ciutadans morin de fam i per falta de mitjans sanitaris. Els diners que rep el govern de la RDC de la UNESCO per la declaració de Patrimoni de la Humanitat de la part que li correspon del Parc nacional de Virunga, on es troben els últims goril·les de muntanya, en lloc de ser emprat per a escoles, ajuda sanitària i millorar la vida dels pigmeus i nadius que viuen al costat de la vora del Parc Nacional, és desviat per als interessos d'Estat que no són ni de bon tros l'ajuda a les poblacions necessitades.

No soluciona el problema només amb reciclar els mòbils
L'explotació del coltan no repercuteix en la millora econòmica de la població, des de l'anomenada "febre del coltan", la Republica del Congo és cada vegada més pobre. És important reciclar els telèfons mòbils per reduir la quantitat d'escombraries electròniques que acaba en els abocadors, amb components perillosos que provoquen greus problemes de contaminació de sòls i aigües. Però lamentablement, això no soluciona el problema de fons de l'explotació del coltan.
  • S'hauria d'exigir una legislació en aquests països d'origen i als fabricants perquè no existeixi aquesta explotació dels congolesos. El Congo és al punt de mira dels fabricants de mòbils, que s'escuden en que la cadena de subministraments és molt gran i no poden controlar d'on procedeix el coltan. Però ja hi ha iniciatives com el projecte Fairphone que fabrica Smartphones compromesos amb el planeta, la societat i el medi ambient. Amb una política de transparència i bones pràctiques, és el primer telèfon que certifica la procedència del coltan i dissenyat amb materials reciclables.
  • S'hauria d'exigir transparència als fabricants de smartphones per lliurar del coltan tacat de sang. En aquest aspecte el consumidor tenen molt més poder del que pensem per poder frenar aquest genocidi. Però clar això encariria el material, afectant al producte final. És una pena que tota aquesta massacre estigui provocada per l'avarícia de l'home, com va dir Quevedo, 'Poderós Cavaller és Don Diner'.

Pedro Pozas Terrats 
14/01/2015

dimarts, 27 de gener del 2015

Causes de l'erosió actual dels drets humans

Vivim en un món en el qual els Drets Humans són violats pràcticament en tots els àmbits: familiar, local, nacional i planetari. L’Informe Anual d’Amnistia Internacional del 2013, que cobreix 159 països, fa aquesta dolorosa constatació. En comptes d’avançar en el respecte a la dignitat humana i als drets de les persones, dels pobles i dels ecosistemes, estem retrocedint a nivells de barbàrie. Les violacions no coneixen fronteres i les formes d’aquesta agressió se sofistiquen cada vegada més.

La forma més covarda és l’acció dels “drones”, avions no pilotats que des d’una base de Texas, dirigits per un jove militar davant d’una pantalla de televisió, com si estigués jugant, aconsegueix identificar un grup d’afganesos que estan celebrant un matrimoni, en el qual presumiblement hi ha d’haver algun guerriller d’AlQaeda. N’hi ha prou amb aquesta suposició per, amb un petit clic, llençar una bomba que aniquila tot el grup, amb moltes mares i nens innocents.

És la forma perversa de la guerra preventiva, inaugurada per Bush i duta endavant criminalment pel president Obama, que no ha complert les promeses de la seva campanya en allò que fa referència als Drets Humans, ja sigui el tancament de Guantànamo o la supressió de l’"Acte Patriòtic" (antipatriòtic) segons el qual qualsevol persona pot ser detinguda als Estats Units per terrorisme, sense necessitat d’avisar la seva família. Això significa segrest il·legal que nosaltres a Amèrica Llatina coneixem de sobres. En termes econòmics i també de Drets Humans s’està produint una veritable llatinoamericanització dels Estats Units a l’estil dels nostres pitjors moments de l’època de les dictadures militars. Avui, segons aquest Informe d’Amnistia Internacional, els Estats Units és el país que més viola els drets de les persones i dels pobles.

Amb la més gran indiferència, com un emperador romà absolut, Obama es nega a donar cap justificació sobre l’espionatge mundial que du a terme el seu govern amb el pretext de la seguretat nacional, cobrint àrees que van des de l’intercanvi de correus amorosos entre dos enamorats fins als negocis sigil·losos i multimilionaris de Petrobrás, violant el dret a la privacitat de les persones i la sobirania de tot un país. La seguretat anul·la la validesa dels drets irrenunciables.

El continent que més violacions pateix és Àfrica. És el continent oblidat i vandalitzat. Les grans corporacions i la Xina compren terres (land grabbing) per produir-hi aliments per a les seves poblacions. És una neocolonització, més perversa que l’anterior.

Els milers i milers de refugiats i immigrants per causa de la fam i de l’erosió de les seves terres són els més vulnerables. Conformen una subclasse de persones, rebutjades per gairebé tots els països, en una “globalització de la insensibilitat”, com la va anomenar el Papa Francesc. La situació de moltes dones, diu l’Informe d’Amnistia Internacional, és dramàtica. Són més de la meitat de la humanitat, moltes d’elles pateixen violències de tota mena i a diverses parts d’Àfrica i d’Àsia encara estan sotmeses a la mutilació genital.

El fonament darrer del conreu dels Drets Humans resideix en la dignitat de cada persona humana i en el respecte que li és degut. Dignitat significa que ella és portadora d’esperit i de llibertat que li permeten modelar la seva pròpia vida. El respecte és el reconeixement que cada ésser humà posseeix un valor intrínsec, és un fi en si mateix i mai un mitjà per cap altra cosa. Davant de cada ésser humà, per anònim que sigui, qualsevol poder troba el seu límit, també l’Estat.

El fet és que vivim en una mena de societat mundial que ha posat l’economia com el seu eix estructurador. La raó és només utilitarista, i tot, fins la persona humana, com denuncia el Papa Francesc, és convertit en “un bé de consum que un cop usat es tira”. En una societat així no hi ha lloc per a drets, només per a interessos. Fins i tot el dret sagrat a menjar i a beure només està garantit per a qui pugui pagar. Si no pot, estarà al peu de la taula, amb els gossos, esperant alguna engruna que caigui de la taula plena dels epulons.

En aquest sistema econòmic, polític i comercial s’assenten les causes principals, no exclusives, que porten permanentment a la violació de la dignitat humana. El sistema vigent no estima les persones; només la seva capacitat de produir i de consumir.

La tasca, a més d’humanitària i ètica, és política: com transformar aquesta societat malvada en una altra en la qual els humans puguin tractar-se humanament i gaudir de drets bàsics. Si no, la violència serà la norma.


Leonardo Boff
Petrópolis, RJ, Brasil

dilluns, 26 de gener del 2015

Els voluntaris han mantingut viva la flama

CONTINUISTA · Explica que vol continuar la línia de treball de l’expresident i fer valer la solidaritat com a element d’integració en la societat.
RETALLADES · Destaca que, a pesar de la falta de recursos, s’han pogut desenvolupar molts projectes gràcies a la tasca del voluntariat.

Pau Lanao (Anglès, 1955); President de la Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme. Periodista solidari és historiador i periodista del diari El Punt Avui. És soci de l’associació GRAMC i actualment forma part de la comissió de periodisme solidari del Col·legi de Periodistes de Girona. Està estretament lligat a la coordinadora des dels seus inicis. L’any 2006, va entrar a formar part de la junta. 

Va ser escollit fa pocs dies president de la Coordinadora d’ONG Solidàries, en substitució de Rafael Villena, que ha deixat el càrrec després de vuit anys.

Què representa assumir el càrrec de president de la Coordinadora d’ONG Solidàries?
Es tracta de continuar la tasca desenvolupada per Rafael Villena, que ha estat un molt bon president, amb una actuació important. I això vol dir treballar perquè la cooperació, la solidaritat i la lluita per la pau siguin vistos com a elements positius i integradors de la societat. I també fer el possible per mantenir l’activitat de moltes associacions petites i desconegudes que fan molta feina aquí i als països d’origen dels seus integrants, com per exemple Àfrica i Amèrica Llatina.

És un bon moment per posar-se al capdavant d’aquesta plataforma?
La situació fa anys que és complicada. En temps del tripartit, la coordinadora va tenir unes aportacions econòmiques importants per part de les institucions. Amb l’arribada de la crisi, es van reduir molt aquestes aportacions. I la coordinadora es va convertir en una víctima propiciatòria. Algunes veus interessades van presentar la gent que fa cooperació i solidaritat com a elements desestabilitzadors del sistema, quan en realitat aquestes persones no tenen cap culpa de la nova redistribució de la riquesa. Cal dir que, a pesar de la crisi, els voluntaris han mantingut viva la flama de la coordinadora i dels projectes que es tiren endavant. De fet, la coordinadora es nodreix, essencialment, de les aportacions dels voluntaris.

La gent té ben entès el concepte de solidaritat i cooperació?
Sempre es presenta la solidaritat i la cooperació com a elements externs a la nostra societat, quan en realitat són elements de cohesió interna. Per exemple, a les nostres comarques hi ha una segona generació d’immigrants que, tot i ser essencialment catalans, no renuncien a les seves arrels. I les seves arrels els porten a ajudar els seus països d’origen. De manera que s’estableix una interrelació entre els països d’origen i la nostra societat. I dintre de la coordinadora, hi ha entitats que estan formades essencialment per immigrants o segones generacions d’immigrants, i aquests s’impliquen en el bon funcionament de la nostra societat. Coneixen perfectament el funcionament dels col·lectius de nouvinguts de casa nostra i fan de vincle d’unió amb els autòctons.

Com s’ha fet front a la falta de recursos?
En els darrers anys, hem hagut de fer una reflexió profunda per superar aquesta situació. Però la manca de recursos no ha estat un impediment per tirar endavant activitats importants, sinó que ens ha obligat a negociar més amb les administracions i a buscar altres vies de finançament. Tot i la crisi, s’han posat en marxa projectes com, per exemple, la mostra de teatre inclusiu o la cooperativa Llagostera Solidària.

I s’han hagut de replantejar la tasca prioritzant els projectes per als autòctons que no pas les accions a l’estranger?
El debat ha estat present, però s’ha intentat donar resposta a totes les propostes. Hem de tenir en compte que la coordinadora no està formada únicament per ONG, sinó que també aixopluga entitats com ara la Fundació Sergi, Càritas i Empordanesos Solidaris. Aplega un gran moviment solidari gironí i de l’Alt Maresme.

Núria Astorch 
27/01/2015 
El Punt Avui

dissabte, 24 de gener del 2015

Jana

Algunes vegades, de cop i volta, sense avisar, la vida ens obre una finestra per a mostrar-nos les grandeses del món on hem vingut a raure, just aquelles que li donen sentit... 


Guaiteu-la, ... no és bonica?
A la foto està desperta i amb el puny esquerre, la molt gamberra s'intenta treure el respirador de plàstic de la cara, perquè li fa nosa !

El seu pare i la seva mare, ell d'uns 25 anys i ella de 23. Gent senzilla. La Jana va néixer prematura, amb síndrome de Down, immunodepressió i una greu malformació cerebral. Els metges no li donaven més de dos anys de vida. No tenia el reflex de succió, no podia mamar, i havia de ser alimentada a través d'una via gàstrica. Necessitava suplement d’oxigen i per això portava un dispensador connectat als orificis del seu nas. L’abundància d'oxígen que li arribava estava monitoritzada. Quan baixava per sota d'un cert llindar, sonava una alarma. També tenia monitoritzada la freqüència cardíaca (anormalment alta).

Sovint tenia excés de mocs i, perquè no s'ofegués, calia treure'ls-hi amb un mocador de paper o, quan en tenia molts, amb aspirador naso bucal que les infermeres li aplicaven. Total, que necessitava companyia quasi de forma permanent.

El pare i la mare no podien fer-li aquesta companyia perquè havien de treballar i, aquí varem entrar en joc nosaltres, els voluntaris del Voluntariat de Suport en la Solitud.

Tot i les greus dificultats per viure, contades vegades la varem veure plorar. Tampoc riure. Sí que la vèiem inquieta i molesta quan necessitava que la netegessin. Com tots els humans normals! Responia a estímuls, com ara la veu, el tacte, la claror. Era immediat comprovar com li baixaven les pulsacions, s'assossegava, quan sentia la música ("When you wish upon a star", tema de Walt Disney) que sonava d'un conillet mecànic que algú li va regalar, i que sempre tenia a prop seu.

Somniava i tenia el seu món propi i incontaminat. No va arribar mai a viure prou per a aprendre cap dels vicis humans, tots derivats de l'egoisme que ens fa tan "normals".

Al llarg de quatre mesos mal comptats aquesta fou la seva curta vida, la Jana va materialitzar les millors qualitats humanes imaginables. Ens impartí lliçons d'innocència, de senzillesa, d'humilitat, de tendresa, però també de tenacitat, de lluita per sobreviure, de persistència per continuar respirant... Respirar, que senzill i que difícil!

Just fa un any que va emprendre el vol. Pocs es recordaran d'ella. Escassos senyals tangibles va deixar al seu pas pel món, amb prou feines va tenir temps de deixar-ne.

Difícilment però, oblidarem la impressió pregona que en un racó de la memòria ens va deixar als que varem tenir la sort de conèixer-la.

Un regal de valor incalculable i permanent.

Gràcies, Jana

Enric Ferreres
16/01/2015
Voluntari
Voluntariat de Suport en la Solitud

divendres, 23 de gener del 2015

Només el 30% de països ofereixen cures pal·liatives

Xavier Gómez-Batiste és, del novembre passat, màxim responsable de cures pal·liatives de l'Organització Mundial de la Salut. És, a més, director de l'Observatori Qualy de l'Institut Català d'Oncologia, de la càtedra de cures pal·liatives de la Universitat de Vic i del programa d'atenció integral a malalts avançats de l'Obra Social La Caixa. 


Estar ben atès i sentir-se segur. Dues condicions indispensables per conviure amb una malaltia greu i, si arriba el cas, per fer front a la mort. Sempre amb respecte a les creences i els valors de cadascú, el doctor Xavier Gómez-Batiste assegura que l'objectiu dels equips de cures pal·liatives és crear les condicions per facilitar aquest camí.

Quina atenció dedica el món a les cures pal·liatives?
Hi ha molta variabilitat en funció dels països. Cada any 27 milions de persones moren amb necessitats d'atenció pal·liativa. Als països més avançats, es tracta, sobretot, de gent gran amb malalties cròniques evolutives, com demència, insuficiència cardíaca... Però a l'Àfrica, són malalts de sida, tuberculosi, malària... Només el 30% dels països tenen desenvolupades les cures pal·liatives en els sistemes de salut. Un altre 30% estan en fase embrionària i el 40% restant no tenen res.

Ni tan sols accés a la morfina?
L'accessibilitat als opioides, i a la morfina especialment, està restringida per la llei en molts països poc desenvolupats, on es considera que és una droga que pot ser usada de manera fraudulenta. A Geòrgia, per exemple, has d'anar a buscar-la a la comissaria. Més del 20% de les persones que pateixen dolor intens per càncer no tenen accés a la morfina. Això és patètic. Cal fer pressió per canviar les lleis.

Què més cal fer?
Necessitem formar els professionals. Però fins i tot als països que hem desenvolupat més les cures pal·liatives, com Catalunya, on l'any 1990 es va posar en marxa un sistema com a programa pilot de l'OMS que és referència mundial, també tenim reptes. Fa deu anys vam veure que estàvem molt centrats a atendre malalts de càncer durant els últims mesos de vida, però que hi havia molts pacients, sobretot persones grans, amb malalties cròniques evolutives com insuficiència cardíaca, diabetis avançada, demència, artrosi, que estan a casa seva i que potser viuran tres o quatre anys, i que també tenen moltes necessitats pal·liatives, des del punt de vista físic, emocional, social i espiritual.

Per què és tan avançat el sistema català de cures pal·liatives?
A Catalunya hem estat pioners a identificar precoçment les persones que necessiten aquesta atenció. Això ens permet engegar programes per avaluar necessitats: saber si tenen dolor, planificar decisions anticipades segons els valors i preferències de cadascú, conèixer allò que els preocupa, com volen i com no volen ser atesos... Així comença un procés de presa de decisions compartit i es van resolent els diferents dilemes que s'aniran plantejant. Per tant, tot i que per a molts pacients sigui el final de la vida, encara hi ha molt a fer. Es pot millorar molt la qualitat de vida i fins i tot la supervivència d'aquestes persones. Són pacients que potser encara viuran uns anys i, si no s'hi actua, tant ells com les seves famílies tindran un patiment innecessari. Els objectius de curar i de cuidar s'han de fer compatibles. No cal que t'estiguis morint perquè atenguin les teves necessitats.

També les emocionals?
Hi ha qüestions que són essencials i que potser quan som joves i estem sans no ens preocupen tant. Però quan apareix la malaltia afloren necessitats lligades a l'espiritualitat i la transcendència, al sentit de la vida. És important resoldre qüestions, com ara si estem en pau, si ens estimen i estimem, si tenim coses pendents... Als pacients també els preocupa la dignitat en l'atenció i l'autonomia a l'hora de decidir.

Què li ha encarregat l'OMS?
De moment hem creat un grup d'experts per dissenyar un programa i ja tenim una llista de propostes. L'objectiu és que els governs prioritzin les cures pal·liatives: que formin els professionals, que hi destinin recursos i que canviïn legislacions. Molts països necessiten suport tècnic i econòmic. L'epidèmia d'Ebola, per exemple, requereix atenció en cures pal·liatives. És una malaltia amb una mortalitat enorme que afecta famílies senceres i professionals. Hem de prioritzar els països poc desenvolupats i els col·lectius especialment vulnerables, com nens, persones grans o malalts de sida. Ho farem amb una visió comunitària.

En tenen algun referent?
A l'estat de Kerala, al sud de l'Índia, tenen un sistema de pal·liatius excel·lent. És un model aplicable a països amb pocs recursos, perquè no depèn tant del sistema sanitari sinó de la comunitat. La implantació de les cures pal·liatives depèn més de l'índex de desenvolupament humà d'un territori que no pas de l'econòmic.

Marta Ciércoles
18/01/2015

dijous, 22 de gener del 2015

L’eutanàsia, en entredit a Bèlgica

Frank van den Bleeken tenia previst morir demà, diumenge, mitjançant l’eutanàsia, despenalitzada a Bèlgica des del 2002. El cas no seria notícia en un país on el debat està superat si no fos perquè Van den Bleeken és un reu de 51 anys condemnat a la pena màxima per delictes sexuals i l’assassinat d’una menor. I després que la justícia belga avalés al setembre el seu suïcidi assistit, dimarts l’hi va denegar.

Van den Bleeken va demanar posar fi a la seva “angoixa” i patiment psicològic “insuportable”. La justícia belga li va donar la raó després de mesos d’entrevistes i seguiment del cas, però aquesta setmana ha fet marxa enrere i finalment serà traslladat a un hospital psiquiàtric. El presoner no demana la llibertat, ja que assegura que no té expectatives de recuperació després de 30 anys i diversos tractaments que no han pogut acabar amb els seus impulsos sexuals. Per aquesta raó va demanar que algú l’ajudés a morir.

La història de Van den Bleeken va marcar la societat belga l’any 2001, arran d’un documental en què el presoner relatava la seva experiència personal i demanava un canvi de la normativa. “Si una persona comet un crim sexual, l’estat ha d’ajudar a superar-ho. Tancar-lo no ajuda ningú; ni la persona, ni la societat, ni la víctima”, va detallar a la televisió flamenca. “Fora d’aquestes parets [de la presó] hi haurà un gran perill de tornar a cometre greus errors”, explicava.

“Un patiment insuportable”
Segons la defensa, el presoner ha passat per mans de diversos experts, i la conclusió de tots els metges i psicòlegs és que el patiment de Van den Bleeken “és insuportable i no es pot fer res per alleujar el seu dolor”. Pocs dies abans del dia previst per a la seva eutanàsia -demà-, el ministeri de Justícia belga va informar en un comunicat que finalment Van den Bleeken no morirà, sense aclarir els motius de l’inèdit canvi. El cas està “sota secret professional”.

Fonts del ministeri de Justícia confirmen que el presoner serà traslladat a un nou hospital psiquiàtric al nord del país, però no confirmen si després anirà a un centre especialitzat dels Països Baixos. Van den Bleeken havia demanat ser tractat allà, però la Cort d’Apel·lació de Brussel·les va considerar que el ministeri de Justícia no era competent per decidir l’extradició d’un pres. Per això, en última instància va considerar l’eutanàsia la seva última via. Des que la justícia belga va consentir al reu flamenc la mort assistida, 15 presoners més s’han acollit a una demanda similar, i estan a l’espera de resposta. Segons dades de l’oficina d’estadística belga, es produeixen unes 1.000 morts anuals per eutanàsia. Aproximadament un 70% dels belgues hi estan a favor i el debat és pràcticament inexistent en la societat, però el cas de Van den Bleeken ha portat controvèrsia, amb veus que consideren que és una transgressió de la llei del 2002. Segons la normativa del país, l’eutanàsia es permet quan s’han exhaurit totes les vies possibles per poder acabar amb el patiment d’un pacient. Alguns experts asseguren que a Van den Bleeken no se li han aplicat totes les alternatives.

Per poder-se acollir a l’eutanàsia a Bèlgica és necessària la col·laboració de professionals, que han de donar fe que la decisió del pacient és voluntària. Després d’un temps que es considera de “reflexió”, el pacient ha de demostrar que està en una situació de patiment, físic o psicològic, i afectat per una malaltia greu i incurable. Bèlgica té una de les legislacions més avançades del món. És l’únic país que no estableix límit d’edat en la mort assistida.

També infants i parelles d’avis
La llei del 2002 establia que només els majors d’edat podien acollir-se a l’eutanàsia. El 2014 la normativa es va modificar i va permetre que els infants també puguin ser tractats com els pacients adults. Així mateix, la llei permet que parelles ancianes puguin posar fi a les seves vides de manera conjunta. Especialment rellevant va ser el cas de dos bessons que, en saber que patien una malaltia degenerativa, van demanar el suïcidi assistit. Aquest cas va commoure Bèlgica el 2013.

Els Països Baïxos van ser el primer país del món a legalitzar l’eutanàsia, l’any 2002, pocs mesos abans que Bèlgica, tot i que la seva normativa és més restrictiva. La mort assistida només es permet als majors d’edat que demostrin plenes capacitats mentals, que pateixin una malaltia incurable i insuportable, i també és obligatori consultar dos facultatius diferents. Amb el mirall de la legislació belga, als Països Baixos hi ha cada vegada més reivindicacions per incloure també la mort per als ancians que volen posar fi a la seva vida un cop la considerin acabada.

Luxemburg és el tercer, i de moment últim, país que va establir l’eutanàsia, el 2009, amb una regulació similar a l’holandesa. No obstant, el debat polític va ser molt més cru. L’executiu de Jean-Claude Juncker va haver de reformar la Constitució per evitar la negativa del cap d’estat, el gran duc Enric.

Esther Herrera
10/01/2015

dimecres, 21 de gener del 2015

Trueta

Massa vegades hem repetit que l'èxit del procés que ha de portar Catalunya cap a la independència ha de ser, també, un homenatge als que ens han precedit. Un homenatge a totes aquelles persones que van dedicar la seva vida a la causa de la llibertat del nostre poble. Com el doctor Josep Trueta, l'eminent cirurgià que, en plena Guerra Civil, va desenvolupar un tractament per combatre la gangrena i, per tant, evitar un dels grans mals d'aquells anys d'hostilitats: les amputacions. L'anomenat mètode Trueta va salvar, a partir d'aquell moment, milers i milers de persones en aquell conflicte i en els posteriors, fins al punt que, entre la Primera Guerra Mundial (quan no es coneixia aquest mètode) i la guerra del Vietnam, el tant per cent de ferits que acabaven morint a causa de la gangrena es va dividir per cent.

Ara bé, aquest metge, a més, des del seu exili anglès, es va convertir en una d'aquelles personalitats que Brecht qualificava com a imprescindibles, ja que tant des del Consell Nacional Català com des de la seva càtedra a la Universitat d'Oxford, Trueta –que va morir tal dia com avui de l'any 1977– va consagrar la seva vida a la lluita contra la dictadura franquista i pels drets nacionals dels catalans.

Ara que el procés està novament encarrilat, i que tot indica que el proper 27 de setembre tindrà lloc la famosa segona volta –la veritablement important– del procés participatiu del 9-N, caldria que els nostres responsables polítics tinguessin ben presents els noms de tantes i tantes persones que ho haurien donat tot per viure un moment com l'actual. Com aquell jove Josep Trueta que, acompanyat del seu gran amic Josep Sunyol (posteriorment diputat per ERC i president del Barça assassinat pels franquistes), va anar a rebre a l'estació de Maçanet un Francesc Macià que tornava de l'exili. Era el gener del 1931 i Catalunya es preparava per iniciar una de les etapes més il·lusionadores de la seva història. 

Jordi Creus
19/01/2015

dimarts, 20 de gener del 2015

Desitjaria una Esgésia més senzilla, propera i pobra

Josep Costa, franciscà, va crear la Fundació Acollida i Esperança
Tinc 74 anys. Sóc de Badalona. Busco un món just en el qual hagin oportunitats per a tothom. He comprovat que hi ha pobres a presó per robar una misèria i que els que roben milions són lliures. Hi ha una explotació del ric sobre el pobre. El mal és l'egoisme.

Em vaig instal·lar-lar al Chaco bolivià als 28 anys, i sap què és el que més em va impactar? La rialla dels indis guaranís: com poden riure tant si no tenen res?

També deu haver topat amb el costat fosc.
Si, amb la gent blanca que es tenien per cristians i explotaven els pobres. En les botigues de les seves finques venien els aliments bàsics als indis, el salari dels quals no hi arribava, sempre devien diners a l'amo i no podien ser lliures: una nova esclavitud.

Aquesta burgesia bé deu tenir algun costat bondadós.
No el vaig veure. Teníem un acord amb el govern: nosaltres construíem les escoles i ells pagaven el salari al mestre. Vam construir moltes, però el mateix canceller de la República, que s'omplia la boca parlant dels marginats, no ens va deixar aixecar-la a les seves terres: "Quan aquesta gent sàpiga llegir escriure ja no voldran treballar", va dir.

Les esglésies estan plenes d'aquest tipus de beats.
Si, però no viuen el missatge de Jesús.
Anar a missa el missatge és només una actitud social.
Vol saber quin és el meu somni?

Sí.
Desitjaria una Església més senzilla, propera i pobra, que estigués realment al costat dels més necessitats. Una Església sense poder. Seria bonic que el Papa no fos cap d'Estat ni el Vaticà un Estat. Que se suprimissin els cardenals.

...!
M'agradaria que es prescindís de títols com santedat, excel.lència, eminència, reverendíssim... Que tots fóssim germans: germà Papa, germà bisbe. Hi ha molta gent que gaudeix amb els títols i portant vestits que semblen més una disfressa de carnaval que de seguidors de Jesús de Nazaret.

Què més canviaria?
M'agradaria que als bisbes els escol1issin democràticament els creients i no per amiguisme o afany de poder. Que no es confongués el do del celibat amb la vocació de servei ministerial, que fos optatiu.

Li ha donat voltes, a tema.
I no em sembla bé que es negui la comunió als divorciats, que no se'ls permeti refer la seva vida.

I l'actitud de l'Església davant l'ús dels preservatius?
Fer l'amor és una cosa bona i santa, i la paternitat ha de ser responsable, però el mètode natural falla contínuament.

I davant l'homosexualitat?
Tothom té dret a estimar i a ser estimat. Jo no els considero pecadors. Amb la seva moral sexual l'Església ha fet patir molta gent manipulant les consciències i utilitzant la por del pecat i de l'infern. Algun dia el Papa haurà de demanar perdó públicament en nom de l'Església per haver fet patir tantes persones.

Encara no l'han excomunicat?
Jo m'agafo als Evangelis, i em pregunto com actuaria ell. L'Església inclou diferents maneres de pensar, però els que manen solen ser poc oberts i molt conservadors (a excepció del papa Francesc).

Les dones no han d'oficiar missa?
Haurien de tenir les mateixes responsabilitats que els homes a l'Església i ser ordenades sacerdots, bisbes, diaques.

Quinze anys a Bolívia, com va ser la tornada?
No m'adaptava, però després vaig pensar en sant Francesc d'Assís, que en el seu temps va saber estar al costat dels marginats, se'n va anar amb els leprosos. Als anys vuitanta per a la societat els leprosos eren com els malalts de sida.

I s'hi va dedicar?
Per les nits recorria carrers i platges de Barcelona i els donava diners perquè anessin a una pensió, però molts se'ls bevien. Després vaig conèixer sor Genoveva, dedicada al quart món, i junts vam obrir la primera casa per acollir aquests malalts, joves d'entre 18 i 35 anys. Venien per morir.

No tenien ningú?
No, i no sap com agraïen el suport i aquest ambient familiar que desconeixien. La solitud és terrible. Gent molt desequilibrada va centrar, així vaig comprovar que quan a una persona se l'acull i no s'abandona, neix l'esperança al seu cor.

Ara aquests malalts ja no moren.
Quan vam obrir Can Banus a Badalona, gràcies als còctels de medicaments vam pensar més en la vida que en la mort, ningú no els volia donar feina, així que vam obrir una empresa de manufactura i una granja d'engreixament de pollastres.

Tem la mort, pare?
La meva vida és estimar i servir el pobre, sense això no té sentit. Un dia arribarà la germana mort i crec que em durà amb Déu, però no sé on ni com serà.

Què sap?
Sé que Déu és amor, i on hi ha amor un s'ho passa bé. I encara que no hi hagués res després d'aquesta vida jo sóc feliç. Me l'he passat molt bé estimant i fent el bé. La recompensa és el somriure de les persones, amb això ja tinc el cel a la terra.

Ima Sanchís
19/01/2015
La Vanguardia