dijous, 23 de febrer del 2012

L’autoritat dels que no són cap autoritat

El poder, les ànsies de poder, travessa i contamina, implícitament i explícitament, tota relació humana: entre germans, entre amics, en el treball, en els tribunals i, en general, en tota la vida social. Poder equival a control, a submissió, a discrecionalitat, a arbitrarietat... A vegades s’expressa amb la porra, amb la força bruta, però també ho pot fer utilitzant formes més subtils i elaborades: desarticulant les defenses dels individus, anestesiant les persones, comprant les voluntats, és a dir, delimitant estrictament el terreny de joc dins del qual fins i tot ens podem arribar a sentir lliures!

L’autoritat, però, és tota una altra cosa, i el primer que ens caldrà fer és justament deslligar-la del poder, si volem –com ho vull fer jo- rehabilitar-la. L’autoritat en l’àmbit jurídic és, efectivament, aquella persona a qui s’ha atorgat un determinat poder i que l’exerceix; això no obstant, en l’àmbit social i cultural, l’autoritat és la persona que dóna testimoni, que es mostra tal i com és, que actua en primera persona, sense impostacions artificials, ni revestiments estranys. Una autoritat és una persona la presència o el tracte amb la qual ens interpel·la, ens fa reaccionar, ens fa prendre consciència... Una persona que ens mostra maneres de fer, independència en la presa de decisions, humilitat en els comportaments, saviesa en les paraules, llibertat de criteri i estimació pels homes i dones de carn i ossos. L’autoritat se’ns ofereix –mai s’imposa o es postula- com a estímul, com a inspiració, com a desencadenant, com a catalitzador, com a possibilitat... sense demanar cap contraprestació econòmica, sense cap exigència d’adhesió.

Al poder li interessa ser temut, evidentment, però aspira també a ser tan penetrant i omnipresent que es deleix per la invisibilitat. I en aquesta aspiració s’ha apropiat indegudament de l’autoritat, de manera que avui se’ns fa realment difícil dissociar l’autoritat del poder. I, joves com hem estat tots els que ja no ho som, hem caigut en el parany i, en el procés de fer-nos grans, de construir-nos com a subjectes, hem combatut tots els poders (polítics, religiosos, culturals, familiars, econòmics...) i, en fer-ho, hem prescindit també de les autoritats. Un error descomunal que hem pagat car: perquè ens hem quedat sense referents, sense fars, sense alternatives, sense llibertat davant la potència abassegadora dels poders que, avui més que mai, s’exerceixen sense límit ni aturador.

Per això ens cal reconèixer de nou les vertaderes autoritats, les noves i les antigues, les anònimes i les que tenen anomenada: per salvar l’esperança, per fer front als neguits del present, per tornar a ser, individualment i col·lectiva, amos de nosaltres mateixos. Potser Jesús de Natzaret o Mohandas Gandhi o Martin Luther King o Gregorio López Raimundo... Potser l’àvia que, amb la seva pensió, es fa càrrec de fills i néts en l’atur; o la jove que s’indigna davant totes les injustícies, siguin properes o siguin llunyanes; o la funcionària que perd la vida per mirar de socórrer un nàufrag; o la mestra que s’esforça cada dia perquè els seus alumnes siguin millors persones i aprenguin; o la botiguera que aixeca cada dia la persiana del seu establiment i que mira de ser amable amb tots els seus clients, comprin o no comprin; o la jubilada que posa totes les seves hores al servei de la comunitat; o la catedràtica que, a les ràdios o als ateneus, desfà amb claredat i valentia les mentides i paranys del nou déu “mercat”...
Autoritats sense poder, autoritats contra els poders; autoritats que il·luminen, autoritats que acompanyen...

Xavier Besalú
Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona  
Vicepresident de l’associació GRAMC