dimarts, 31 de maig de 2016

Que no sigui un informe que acaba en un calaix

A Girona, el dimecres 25 de maig, va celebrar el recompte de persones sense sostre impulsat per l'Ajuntament i diverses entitats de la ciutat. L'objectiu és aconseguir una «fotografia» de la gent sense llar que hi ha a la ciutat i el seu estat de salut, per tal de planificar millor les polítiques que s'han de dur a terme.

160 voluntaris participen en el recompte d''indigents ANIOL RESCLOSA
Són les vuit del vespre i 160 voluntaris es preparen per participar en el recompte de persones sense sostre a Girona, en el qual participen l'Ajuntament, Creu Roja, Traçant Camins, Càritas i la Universitat de Girona, a banda de mig centenar d'alumnes de l'institut Montilivi de Girona. El punt de sortida és el Mercadal, on els participants reben les instruccions. La setmana passada s'hi havien apuntat 200 persones però va ploure, de manera que es va haver de posposar fins a ahir. «Però la setmana passada, encara que plogués, els indigents també eren al carrer», recorda un dels participants.

Entre els voluntaris hi ha moltes ganes i bona voluntat. Es divideixen en 25 grups, cadascun dels quals «pentinarà» una zona de la ciutat. Cada grup consta d'un coordinador i quatre o cinc voluntaris. «Em sembla una iniciativa molt interessant, sobretot per conscienciar-nos, perquè molts potser no ho estem prou», assenyala Carlus Noguera, alumne del cicle superior d'Integració Social de Montilivi.

Ajudar les entitats
El sentiment majoritari d'ell i de tots els altres voluntaris, tanmateix, és de confiança perquè la tasca d'una nit serveixi a les entitats per poder millorar la seva feina diària. «Jo estic totalment a favor d'iniciatives com aquesta, sempre que darrera hi hagi una actuació i que no quedi en no res», assegura Nora Escribano, també estudiant d'Integració Social. En Pep Gratacós, que està al seu mateix grup, també hi confia: «Jo m'he apuntat esperant que això no sigui només un informe polític que es quedi en un calaix. Espero que l'Ajuntament i les entitats facin realment alguna cosa a partir de les dades», indica.

Aquesta és, efectivament, la voluntat que té l'Ajuntament. El recompte -que la setmana passada es va fer a Barcelona, Badalona i Sant Adrià del Besòs- té una doble finalitat: per una banda, tenir un cens de les persones sense llar que hi ha a Girona. Per l'altra, se'ls fa també una enquesta per no quedar-se només amb les dades numèriques, sinó també conèixer detalls del seu estat de salut. «Volem tenir una radiografia clara de la situació per decidir quines polítiques s'han d'aplicar i per aconseguir els recursos necessaris», va indicar la tinent d'alcalde de Drets Socials, Sílvia Paneque (PSC). En aquest sentit, va assegurar que demanaran ajuda a la Generalitat perquè els ajudi a afrontar aquesta problemàtica, ja que l'Ajuntament «no ho pot fer tot sol».

Els voluntaris signen un document de confidencialitat -conforme no podran difondre les dades de les persones amb què es trobin, recullen els mapes i termos amb beguda i es distribueixen per la ciutat. Les dades del recompte no es coneixeran fins demà, però la directora de la Sopa, Rosa Angelats, calcula que els voluntaris localitzaran unes 70 persones. Entre les «zones calentes» -és a dir, on saben que hi poden trobar més sense sostre- hi ha el Barri Vell, les naus de la carretera Barcelona o els voltants de Fontajau.

A partir d'aquí, els equips surten a pentinar la ciutat, amb més o menys sort. Alguns indigents no volen ni acostar-s'hi, però la majoria accepten gustosament un got de suc i una petita conversa.

Laura Fanals
27/05/2016

dilluns, 30 de maig de 2016

“No hi ha discapacitats, tots tenim capacitats: sumem-les!”

Marc Vives, emprenedor social
Tinc 35 anys. Sóc de Barcelona. Sóc emprenedor social. Sóc solter, sense fills. No crec en la política, sinó en algunes persones que fan política, com Núria Parlon. Accepto tots els déus, encara que no existeixin, si el que inspiren són conductes bondadoses. L'amor no s'equivoca mai!

La seva germana Anna s’ha fet molt famosa...
Hem sumat capacitats: les seves i les meves, dels nostres germans, dels meus pares...

L’Anna va néixer amb síndrome de Down.
Així és. Fa 30 anys jo era fill únic i... van arribar trigèmins!: ella i els meus germans. Em vaig sentir destronat! Però després va ser una benedicció: no concebo la meva vida sense ells.

Mèrit dels seus pares?
Són herois que van entendre el que el metge els va dir: “L’Anna viurà tant de temps com vosaltres vulgueu que visqui”.

I com és l’Anna?
Una lliçó d’amor, generositat, entrega, bondat, fermesa... Un dia la vam animar a aprendre mecanografia en un ordinador, i s’hi va posar: al principi tenia 500 errors... I un matí vaig veure aquest post-it a la meva taula...

“Zero errors. Restaurant”. I això?
No hi ha res que li agrada més a l’Anna que menjar en restaurants! Quanta felicitat que desprèn! Aprenc a gaudir de cada petitesa de la vida.

Què més aprèn de l’Anna?
No menteix mai! Sinceritat. Superació. Empatia. Afecte. Puresa. Transparència. És molt treballadora i té molta memòria. Si les empreses sabessin amb quina motivació treballen... Pel gust de fer-ho bé. I creen molt bon ambient! I això rendeix resultats.

“Zero errors”...
I ens atrevim a dir “discapacitat” a qui té una dificultat! Una etiqueta injusta!

Les etiquetes ens agraden...
I ens agrada encasellar... Però si jo ara em trec les lents de contacte, seré discapacitat?

Doncs jo, sense ulleres, fatal!
Però no deixes de ser vàlid. Tens unes capacitats... i unes necessitats. Tot som capacitats i necessitats. Sumem capacitats de tots i cobrim necessitats. I si hi ha necessitats especials, com les de l’Anna o un cec o un paralític, no per això deixen de ser persones vàlides!

És clar.
Però els insultem: “minusvàlid”, “mongòlic”, “subnormal”... Si cada dia et degradessin, no sortiries de casa! Són persones: amb necessitats, i moltes capacitats!

Tenim la popular lletra de l’Anna...
Vaig llegir el post-it de la seva pròpia mà... Bonics traços! Em va encantar la seva tipografia, i amb ajuda del meu pare i un dissenyador, vam crear l’alfabet de l’Anna: sumant talents!

El van lluir els jugadors del Barça a les seves samarretes...
Se’m va ocórrer oferir-la per reivindicar les necessitats especials... i Messi la portava quan va marcar un golàs durant el Gamper!

Això ha donat fruits?
Sí! Vaig crear Inclusive Football, un mètode de futbol inclusiu que ja apliquen els alevins del Barça, noiets d’11 anys. I el Barça és un mirall en què es mira el món sencer!

En què consisteix Inclusive Football?
S’entrenen aparellats amb persones amb necessitats especials: això forma aquests futbolistes alevins per a tota la vida.

Un exemple?
Un aleví es col·loca un antifaç i la persona amb necessitats especials el guia amb la veu perquè avanci amb la pilota.

Quin tipus de necessitats especials?
De mobilitat, de visió i audició, intel·lectuals i mentals... És una vegada al mes, i és increïble el que aprenen aquests nois!

Què aprenen?
Són uns cracs amb la pilota, però i l’empatia? N’hi ha que viuen amb tres representants... D’aquesta manera, aprenen humanitat.

Potser caldria educar els pares...
Sí, a ser conscients que es tracta de jugar i gaudir, no de fer el món més aspre i dur del que ja és.

I juguen partits?
De vuit contra vuit, i la meitat de cada equip són persones amb necessitats especials: Barça-Espanyol ja han jugat. Confio que aviat hi hagi deu clubs inclusius!

Té suports?
Vicente del Bosque, tot un cavaller, sensible, bo i senzill, que em diu que el seu fill Álvaro –síndrome de Down– els ha fet persones més felices. L’Álvaro demostra una educació acurada: s’aixeca davant d’una dona i li cedeix la cadira... Mai no l’han sobreprotegit.

Com argumentaria els avantatges de la inclusió en tots els àmbits?
Agafes una simple pedra... i et pot inspirar! No et pot inspirar molt més una persona? O menysprearàs una persona més que una pedra?

És clar que no.
A Cristiano Ronaldo li aniria bé, que vol transmetre el que no és, perquè les seves reaccions delaten que és molt insegur. Cada persona és un tresor, no subestimis mai ningú per una aparença: no pots saber tot el que pot aportar-te!

Què li aporten, a vostè?
Atenen millor les emocions. Cada dia m’agrada més parlar amb persones amb necessitats especials: són més sàvies! I ja he comprovat que em donen més bons consells en tot que la resta d’amics. Són molt assertius, no els distreuen el poder ni els diners..., es guien només per l’essencial: per l’amor. I l’amor no s’equivoca mai!

Víctor-M. Amela
27/05/2016

dissabte, 28 de maig de 2016

Càritas avisa que la fractura social tardarà anys en reparar-se tot i la recuperació econòmica

L'entitat va atendre l'any passat 23.913 persones, un 2% més que en l'any 2014

Des de l'inici de la crisi ha crescut un 35% el nombre de persones ateses pels seus serveis

Foto per Elisabeth Magre

La fractura social ocasionada per la crisi “tardarà anys a reparar-se” malgrat els indicadors que apunten que la crisi econòmica comença a remetre, segons ha advertit aquest dijous Càritas Diocesana de Barcelona, que l'any passat va atendre un 2% més de persones que l'any anterior.

El director de Càritas Diocesana de Barcelona, Salvador Busquets, ha explicat que des de l'inici de la crisi ha crescut un 35% el nombre de persones ateses pels serveis de l'entitat i ha alertat de la transmissió “intergeneracional” de la pobresa.

Segons el balanç que ha presentat aquest dijous l'entitat, en total s'ha ajudat 23.913 persones d'11.843 llars i s'han ofert més de 47.000 serveis d'ajuda a les necessitats bàsiques en àmbits com la formació i la inserció laboral o el suport a les famílies i la infància.

Pel que fa als primers mesos de l'any 2016, Salvador Busquets ha avançat que no ha augmentat el nombre de persones ajudades, encara que ha lamentat que les persones ateses “necessiten molt més suport”.

També Busquets ha opinat que la societat està patint una “doble crisi”, en primer lloc una crisi econòmica que comença a remetre i una altra de tipus social “que continua plenament vigent”.

En una roda de premsa presidida per l'arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, l'adjunta d'Acció Social de Càritas de Barcelona, Mercè Darnell, ha explicat que els serveis a les persones ateses han crescut un 51% des del 2009, una qüestió que mostra que les famílies “cada vegada tenen més dificultats, demanen més ajuda”.

Darnell ha explicat que en les famílies amb nens és on es concentra la pobresa --la meitat de les ateses--, i que un 37% d'aquestes està a càrrec d'una dona, i que el 41% no té un habitatge digne, estable i segur.

El director de Càritas de Barcelona, Salvador Busquets, ha dit que les dades dels primers mesos del 2016 apunten que el nombre d'atesos no ha augmentat gairebé, com ja ha passat l'any passat, i que a finals d'any espera que ho faci sobre un 2%, però que sí que els atesos necessiten més suport.

Busquets ha advocat per separar la crisi econòmica, de la qual hi ha signes de recuperació, de la crisi social, que està vigent, i ha lamentat que en el cas de la suspensió del Tribunal Constitucional (TC) de la llei d'emergència habitacional s'hagi tingut més en compte l'”ordenament competencial” que les persones que s'atenia.

L'arquebisbe de Barcelona ha assegurat que queda molta feina per fer, ha alabat el treball “impressionant” de Càritas, i ha lamentat que hi hagi moltes cares tocant la pobresa.

Agències
26/06/2016

divendres, 27 de maig de 2016

Catalunya registra 24 morts al dia relacionades amb el tabac

Un de cada quatre fumadors opta per la picadura
Salut Pública ha alertat que cada dia es produeixen 24 morts a Catalunya relacionades amb el tabac --per malalties respiratòries, cardiovasculars i càncer--, que van provocar 9.588 defuncions el 2013, si bé comença a baixar la incidència, ja que el 2012 van haver 9.851.

En roda de premsa aquest divendres, el secretari de l'Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPC), Joan Guix, i sotsdirectora general de Promoció de la Salut, Carmen Cabezas, han fet balanç de la Llei de tabac de Catalunya del 2005 amb motiu del seu desè aniversari i de la XVII Setmana sense fum.

Segons Guix, cada hora es produeix una mort relacionada amb el tabac, que causa una de cada sis defuncions a Catalunya, un "fet quotidià" al qual no es dóna suficient importància, i ha afegit que sis milions de persones moren cada any en el món, de les quals 600.000 no han fumat mai.

Des que es va aprovar la llei, el nombre de fumadors ha baixat quatre punts al passar del 29,4% el 2006 al 25,7% el 2015, fet que suposa que un total de 270.000 persones han deixat de fumar en aquest període a causa de l'aplicació de la norma i a altres mesures, segons Cabezas.

Segons ha dit, la mesura que més s'ha notat ha estat la prohibició el 2010 del tabac en tots els espais públics, que "va forçar" a un canvi de tendència, si bé ha afegit que cal implementar noves mesures com l'envasament neutre, que pot reduir un 3,6% el consum.

Ingredient social i picadura
Segons Cabezas, el consum del tabac, que afecta sobretot homes joves d'entre 25 i 34 anys, té un "ingredient social claríssim" perquè els homes de classe social baixa són els que fumen més, cosa que no succeeix amb les dones, ja que les més fumadores són les de classe mitjana.

Salut Pública també ha detectat un canvi de tendència en relació amb el patró de consum a l'augmentar les persones que opten per tabac fet a mà; aquesta opció ha passat de representar un 3,3% el 2006 al 26,7% el 2015, mentre que el tabac estàndard ha passat del 92% al 74% en el mateix període.

"Un de cada quatre fumadors opta pel cigarro fet a mà", ha expressat Carmen Cabezas, qui ha alertat que la picadura és igual o més perjudicial perquè moltes vegades es fan més inhalacions, de manera que es consumeix més nicotina.

L'augment es produeix per "falses creences", com que té menys additius i es consumeix menys quantitat, a més que el preus pot ser més baix.

Cau un 50% la venda de paquets
Respecte a les vendes de tabac han caigut un 50% en deu anys: de 888 a 430 milions de paquets a 430, un descens vinculat al descens de consumidors i del nombre de cigarrets que es consumeixen de mitjana, a la situació de crisi i al desplaçament a altres formes de consum com la picadura.

El consum del cigarro electrònic està "molt frenat" després de diferents actuacions per regular la publicitat d'aquest producte: suposa un 0,7% de les persones que fumen de manera diària o ocasional, i un 0,4% del conjunt de la població.

Fumadors en terrasses cobertes
El representant de la Setmana sense fum, Joan Lozano, ha explicat que la campanya d'aquest any posarà l'èmfasi en la conscienciació de no fumar a les terrasses cobertes, ja que actualment el 46% de considera que està exposat al fum ambiental del tabac a les terrasses.

La xifra se situa al 12,4% a casa, el 3,4% al cotxe, el 5,4% a la feina, i el 12% en bars i restaurants, segons una enquesta de Salut Pública.

EP
27/05/2016

dijous, 26 de maig de 2016

“En l’islamisme també hi ha col·lectius feministes”

Cristina Moreno, investiga al Middle East Centre, com a especialista en ciències socials als països del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, coneix i denuncia la injustícia de la mirada eurocèntrica
Cristina Moreno Almeida viu a Londres i és experta en nacionalismes, gènere i cultures joves i urbanes al Nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. / O.S.

És investigadora en ciències socials i rebutja qualsevol generalització. Cristina Moreno Almeida (Las Palmas de Gran Canaria, 1979) viu i treballa a Londres i forma part del grup d’investigadors del Middle East Centre de la London School of Economics and Political Science (LSE). Experta en estudis culturals sobre el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient en temes com nacionalismes, gènere o raça, i sobretot en cultures joves i urbanes i mitjans de comunicació i de participació. Cristina Moreno va passar uns dies a Mallorca per fer una mirada crítica a l’exposició Waste lands, del museu Es Baluard, una mostra de dones artistes dels països àrabs que proposa una reflexió sobre realitats destruïdes i empobrides per les guerres i moltes altres causes. Cristina Moreno coneix totes aquestes fonts de destrucció, però també valora les de construcció.

Com interpretem les diverses realitats del món àrab des d’Europa?
El primer problema sorgeix en parlar de món àrab. És molest i imprecís perquè es pren una identitat com a dominant alhora que se silencien moltes altres cultures que conformen el que, amb més precisió però també amb reduccionisme, es diu nord d’Àfrica i Pròxim Orient, un terme geogràfic que prefereixo. Cal pensar que, per posar un exemple, als Emirats Àrabs només un 10% de la població és emiratina. Si ens referim al món àrab com a terme general, amaguem identitats importants.

Torno a formular la pregunta: mirem i interpretem el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient des d’una posició eurocèntrica?
Absolutament sí. I quan diem “eurocentrisme” també hi hem d’incloure els Estats Units, el Canadà, etc. En tot cas, l’eurocentrisme és hereu de la Il·lustració, amb la preponderància de França, i és cert: mirem el món des d’aquesta òptica única i també antiga, immobilista. Apliquem una visió eurocentrista del que ha de ser la democràcia, com si no hi hagués altres maneres d’entendre-la. És una visió amb la qual no puc estar d’acord. Són nombrosos els islamistes que estan a favor de la democràcia, especialment al Marroc, on he viscut uns anys, i també hi ha col·lectius feministes en l’islamisme, grups que, per cert, fan una tasca del tot meritòria. Així mateix, tot i la religió islàmica, hi ha moltes veus que estan parlant de laïcisme. Democràcia, feminisme i laïcisme són temes molt candents entre els islamistes.

No creu que és contradictori el feminisme i haver-se de tapar els cabells, la cara o el cos?
La qüestió és molt més complexa i sobretot diversa. Des de l’eurocentrisme es veu la dona sempre en actitud de resistència o d’opressió. Jo reivindico que cal mirar més enllà per no fer-ne una lectura simplista i tipificada. Pensar que les dones del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient són pobretes i que no saben el que volen és un gran error. I el vel en certes societats és un senyal de puresa i també una forma de seducció, com ho poden ser, per exemple, les ulleres en una altra societat.

No es pot negar el masclisme, tot i que no en tinguin l’exclusivitat.
Hi ha molt masclisme, però a vegades em demano per què parlem gairebé exclusivament de masclisme quan reivindiquem nous codis de família. Des del 2003 al Marroc també són reivindicats per una part de la població. Hi ha diferents sistemes de patriarcat. Tot i que sigui només com a exemple per demostrar la diversitat ens podem fixar en el fet que a l’Aràbia Saudita en certa manera és més fàcil ser homosexual en públic que no hetero. Vull insistir que la realitat és molt variada i, a més, cal estudiar-la per classes socials, per entorns urbans i rurals... Hi ha grans diferències. De fet, molts dels països de la zona estan utilitzant les qüestions de gènere per demostrar que són països moderns. És una utilització política -als Estats Units també es van utilitzar, i en molts altres països- de la qual les feministes són conscients, com ho són els músics de rap, als quals també se’ls utilitza.

És experta en rap, sobretot del Marroc. Sembla un llenguatge que hauria d’estar poc arrelat al nord d’Àfrica. En quin sentit l’utilitzen els músics de rap?
Com a tot arreu, el rap va néixer per fer festa a les barriades marginals. El rap en llengua àrab també busca donar un missatge i transmetre una estètica. Se’ls considerava occidentalitzats i ara ja són autèntiques estrelles. El mateix govern els contracta per als festivals, també per mostrar un Marroc modern. En tot cas, el que ara es percep amb més força és la reivindicació de la seva identitat africana, que sempre havia sigut considerada marginal. El mateix rei del Marroc ha fet nombrosos viatges a altres països africans per enfortir unes relacions que no tenia.

Durant tota la conversa ha plantejat la dificultat que hi ha de mirar l’altre i d’explicar-lo.
Realment és molt difícil, perquè ens força a deixar de banda els nostres privilegis. T’has de desconstruir per tenir en compte que els llenguatges, els gestos, els costums són diferents i s’han d’explicar diferent. Ens oblidem que molta gent no pensa de la mateixa manera que nosaltres. I els mitjans de comunicació necessiten una història, una única història, per satisfer la manera de representar l’altre. Haver d’explicar la diversitat no ven i és complex.

Cristina Ros
25/05/2016

dimecres, 25 de maig de 2016

Grècia desmantella el campament d'Idomeni

Arrenca l'evacuació del camp amb el trasllat dels primers 1.700 refugiats a instal·lacions del govern grec arreu del país
Desallotjament d'Idomeni / Reuters
“L’evacuació s’està produint de forma pacífica. La gent ha anat empaquetant les seves coses i pujant als autobusos, de forma calmada i en silenci. Molts tenen ja les coses recollides i estan esperant el seu torn”, explicava ahir al migdia des d’Idomeni la coordinadora al camp de Metges del Món (MDM), Corinne Kanistra, una de les poques activistes a les quals s’havia permès seguir allà.

Després de dies de restringir l’accés de voluntaris, periodistes i material humanitari, a les 6 del matí d’ahir dimarts 400 policies antidisturbis grecs van entrar a Idomeni amb autobusos i excavadores. Van ordenar als refugiats que recollissin les seves coses, es distribuïssin en grups en funció de la seva nacionalitat i pugessin ordenadament als busos.

Al llarg de tot el matí, prop de 1.780 refugiats van ser desallotjats d’aquest camp a la frontera grega amb Macedònia i traslladats en més una trentena d’autobusos cap a altres punts del país. A la majoria els van portar cap a la regió de Salònica, a uns 80 quilòmetres al sud d’Idomeni, on se’ls va reubicar en tendes aixecades per l’exèrcit i en fàbriques abandonades que, segons un portaveu del govern, tenien electricitat i aigua corrent.

Els nous camps seran gestionats aquest cop pel govern grec. A mesura que l’espai s’anava a buidant a Idomeni, les excavadores gregues netejaven el terreny.

L’evacuació total es pot allargar encara uns dies fins a buidar el camp, en el qual hi havia 8.400 persones quan van arribar els antidisturbis. “Ens preocupa el possible ús de la violència per part de la policia, especialment tenint en compte que l’última setmana s’ha fet servir gas lacrimogen per respondre a les manifestacions”, deia Metges sense Fronteres en un comunicat. Però el primer dia de desallotjaments es va tancar sense incidents: la majoria de refugiats es va resignar i no va oposar resistència.

“Volen marxar i ho accepten. Estan cansats i saben que els procediments legals de registre només es produiran dins dels camps oficials als quals seran traslladats ara, no aquí”, explicava Kanistra des d’Idomeni, on, a més, les condicions de vida no han fet més que deteriorar-se encara més amb l’arribada de la calor. Des que Macedònia va tancar la seva frontera a principis de març, els refugiats s’han anat amuntegant –fins a 12.000 en alguns moments– en aquest camp improvisat enmig del fang, sota pluges constants i sense les infraestructures bàsiques de sanejament.

Tot i així, alguns es negaven a marxar i anunciaven que es resistirien pacíficament, “per por de ser deportats”, segons la portaveu de Creu Roja a Grècia, Caroline Hada. “Idomeni mai va ser un bon lloc, se suposava que havia de ser un camp de trànsit. Als nous camps grecs on els porten esperem poder proveir els refugiats de millor higiene i sanejament, tot i que alguns dels llocs no són tan bons com hauríem volgut”, apuntava Hada.

La Creu Roja va marxar divendres d’Idomeni, deixant allà el seu equip i la tenda medicalitzada que hi havien aixecat, per traslladar-se ja cap als camps on seran reubicats els refugiats. De fet, l'organització ja treballa en els tres camps de Salònica, que acullen ja milers de refugiats .

Feia dies que s’esperava el desallotjament d'Idomeni. En l’última setmana la policia grega havia imposat estrictos controls d’accés a Idomeni, preparant el terreny per a la imminent evacuació. “Van fer una tria de voluntaris als quals van donar acreditació i van prohibir l’entrada de material sense factura, com les bosses de roba de segona mà, la llet de fórmula per a nadons o els 4.000 plàtans que l’ONG Team Bananas entrava cada dia per als nens del camp”, relata David Zorrakino, voluntari d’EKO Project, que acaba de tornar a Catalunya des d’Idomeni.

Ahir, MSF i altres ONG que encara estaven acreditades per ser-hi estaven preocupades per la distribució d’alimentació als refugiats que encara quedaven a Idomeni. "Ens preocupa que durant els últims dies s'hagi denegat l'accés a diversos grups de voluntaris, sobretot tenint en compte que eren ells els que s'encarregaven de la provisió de menjar als refugiats i altres serveis importants", deia MSF, que assegurava no oposar-se al desallotjament d'Idomeni si es feia de manera ordenada i es proporcionava als refugiats "millors condicions de vida".

No obstant, l'ONG assegurava que el govern grec no els havia donat cap informació sobre els emplaçaments als quals se'ls traslladava. Metges del Món afirmava al seu Twitter que 450 refugiats havien arribat ja a Oreokastro, un camp prop de Tessalònica. "Els residents de la zona confirmen que els militars estan aixecant noves tendes", informava Bordermonitoring.

La desinformació sobre el destí que els esperava era el més desesperant per als refugiats. Segons Kanistra, el govern grec s’ha compromès a organitzar un millor procés de registre en els camps governamentals als quals se’ls està traslladant, perquè es puguin acollir a “la sol·licitud d’asil, la reubicació o la reagrupació familiar”, explica l’activista.

Els refugiats d’Idomeni no poden ser retornats a Turquia perquè havien arribat a Grècia ja abans que es tanqués aquest pacte entre la UE i el govern turc. Teòricament, en virtut dels acords comunitaris de l'estiu passat, haurien de ser reubicats en altres països d’Europa, però la UE s’ha mostrat fins ara totalment inoperant a l’hora de complir aquests compromisos.

Sònia Sánchez
24/05/2016

dimarts, 24 de maig de 2016

“La dona no existeix; existeixen les dones d’una en una”

Éric Laurent, expresident de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi; deixeble de Jacques Lacan
Foto per Marc Arias
A la meva edat contrasto la veritat d’aquesta època amb anteriors: l’interessant és com ens menteix cadascuna. Sóc parisenc; tinc cinc fills: el divorci dobla la paternitat. De l’era de la repressió passem a la del plaer fins a l’addicció. Disserto a la clínica psicoanalítica d'Orientació Lacaniana de Barcelona

Darwin és avui la ciència; Marx només historia. Què en queda, de Freud?
Neurosi, psicosi, frustració, repressió, deliri... Són paraules freudianes amb les quals ens expliquem cada dia als altres i a nosaltres.

De Freud només en queden paraules?
Davant el puritanisme victorià, Freud va explicar que hi ha facetes de l’ésser humà que no es poden reprimir sense que reapareguin i es manifestin d’una altra manera...

... per fer-nos patir una neura.
I ho va fer donant la paraula a qui no la tenia: les dones. Era una paraula que esperava ser escoltada i que havia estat condemnada com una malaltia mental, la histèria, però que revelava la veritat en denunciar la mentida de la societat autoritària que les reprimia.

Cada època té les seves veritats.
Però el que és interessant de debò és veure com oculta les seves mentides.

Quina és la nostra histèria avui?
Freud desconstrueix amb lucidesa la psiquiatria del seu temps i investiga si la societat –l’ordre– necessita repressió per existir: si requereix un cert grau de malestar de l’individu, que defineix com “el malestar de la civilització”. El capitalisme victorià creia que sense repressió l’ordre social degenerava en caos.

Avui pensen que si ens donessin feina fixa i bon sou, ens tornaríem tots mandrosos.
A canvi, la biopolítica neoliberal ens permet passar de la societat de la disciplina a la de la permissivitat i de la repressió a l’addicció.

De la gana a l’obesitat i a la dieta.
L’addicció al menjar, al sexe, a la feina, o a córrer maratons és la conseqüència de l’actual recerca del plaer portada a l’extrem. Només després, en la cura de l’addicció, se’ns aplica disciplina i límits.

És la paradoxa de caure en l’addicció perquè algú et posi límits en curar-la.  
Seguint Freud, Jacques Lacan va buscar continuar explicant la nostra ment i la nostra conducta. Creia que el subconscient tenia una gramàtica pròpia i va estudiar i va utilitzar les paradoxes de la lògica formal per explicar-la. 

Doncs avui encara té parròquia. 
Com Foucault, Barthes, Derrida, Bourdieu... Eren els grans pensadors del 68 que, a més, feien de les seves teories maneres de viure i entendre la vida; com va fer Lacan mateix.

Com entenia la vida Lacan?
La revolució del 68 va significar l’adveniment de l’alliberament del principi del plaer...

S’alliberaven no només a la fàbrica sinó també al carrer, a la taula i al llit.
Lacan no s’hi oposava, però no va voler ser cap guru: simplement va mirar de trobar i compartir instruments intel·lectuals per entendre la nostra conducta i entendre’ns millor.

Per exemple.
La primera paradoxa: “La dona no existeix; només existeixen les dones d’una en una”.

I l’home sí que existeix?
L’home té un fal·lus, que és exterior; és patent i obvi i amb ell pot convertir amb facilitat el seu plaer en categoria. Per això, allò que vol l’home es pot produir en massa i per això hi ha una indústria del sexe, però només està pensada en masculí. Només per a ells.

No hi ha clubs de prostituts per a elles.
“Perquè els homes, l’home, sap el que vol. En canvi, no se sap el que vol cada dona, perquè cadascú vol una cosa diferent i individualitza el seu plaer”. Per això, en elles s’observa millor aquesta angoixa, tan personal, que sentim quan ens acostem a l’objecte del plaer.

Si és així, la parella és frustració segura.
És el que ve a dir la següent paradoxa de Lacan: “La relació sexual no existeix”. La relació entre home i dona no es pot articular de manera satisfactòria, encara que ells i elles siguin cada vegada més iguals.

La parella entre iguals no és millor?
Lacan contradiu Simone de Beauvoir, que promet que la igualtat home-dona farà possible una relació satisfactòria de parella. Ell afirma que, al contrari, com més iguals siguin, més es manifestarà la impossibilitat de relacionar-se amb plenitud entre home i dones. I avui hi ha més igualtat, sí, però en paral·lel al gran augment de les relacions homosexuals.

Si no existeix la dona ni la relació home-dona, què existeix llavors?
La tercera paradoxa: “Els déus existeixen”. Perquè l’experiència real d’un déu és com la de l’antic Dionís-Bacus –el de l’èxtasi i el vi–: el plaer de la droga no és més que el de tenir dins un déu més gran que un mateix que et fa transcendir els teus propis límits.

En aquest sentit, déu existeix a cada copa.
I per això Lacan va afirmar, malgrat el triomf i l’hegemonia de l’ateisme a la modernitat, que la religió que et transforma en un altre seria més important que mai.

Ara mateix provoca diverses guerres.
Lacan afegeix que “Déu continua intervenint en la vida dels homes en forma de dones”: la dona és real, els déus són reals, però la relació sexual no existeix. Perquè al final, només és la dona –el pes de la dona estimada– la que reordena la vida d’un home i li dóna sentit.

L’amor és el nostre últim déu?
Els homes reordenen la seva vida en relació amb les dones que estimen. És l’estimada la que es converteix en el déu que s’apodera d’ell, l’habita i el transforma. I el deixo amb l’últim aforisme lacanià que reuneix els anteriors: “El que vol la dona, Déu ho vol”.

Paradoxes 
Escoltant a Laurent i transcriure les seves cites de Lacan, temo que es llegeixin literalment, perquè llavors no tenen sentit. Però, després em dic, molt lacanià, "el que s'entén a la primera no val la pena ser entès". De fet, els intel.lectuals novaiorquesos -una cultura més literal que la parisenca- deia que Lacan es reia dels seus seguidors a l'hora de proposar paradoxes impossibles.Woody Allen va dir que Lacan era tan inintel.ligible com Joyce, perquè la realitat no ha de ser comprensible i menys per a segons qui. Així que abans d'interpretar les paradoxes de Lacan, els convido a deixar-les ressonar en el record de la seva experiència. I, si no hi ha ressò, doncs fins la pròxima contra, espero. I moltes gràcies per intentar-ho.

Lluís Amiguet
24/05/2016
La Vanguardia

dilluns, 23 de maig de 2016

941 sense sostre a Barcelona

39 persones dormen al carrer a Badalona i 31, a Sant Adrià
La nit de recomptes mobilitza més de mil voluntaris i evidencia l'augment de l'exclusió residencial
Els consistoris admeten que calen accions urgents
Emma Ribas i Aurora Fernández dues voluntàries marcant al mapa una persona que dorm al carrer Pelai Foto: JUANMA RAMOS.

Almenys 941 persones dormen una nit de març als carrers, places i caixers de Barcelona; 39, a Badalona, i 31 a Sant Adrià de Besòs. Aquesta és la radiografia resultant de la mobilització de més d'un miler de voluntaris que dimecres a la nit van pentinar els tres municipis carrer a carrer. “El recompte té dos objectius: generar una foto fixa de les persones que dormen al carrer i alhora sensibilitzar la societat sobre les persones sense llar”, recordava en nom de la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar de Barcelona (Xapsll) Tere Bermúdez, just abans de començar el recompte.

Organitzats pels ajuntaments i diverses entitats amb una llarga experiència en l'acompanyament de persones sense sostre, els recomptes van posar números al fenomen de l'exclusió residencial. Fa unes setmanes, a Lleida també es van comptabilitzar 71 persones que passaven la nit al ras, i queda pendent el recompte a Girona, que dimecres es va suspendre per la pluja i que es farà dimecres vinent.

Al costat de Bermúdez, el portaveu de la Xapsll, Jesús Ruiz, insistia als periodistes acreditats per cobrir la nit a Barcelona que “al darrere de cada dada hi ha una persona i una història de vida”. L'objectiu, per tant, és recollir informació numèrica, però a la sala de comandament, instal·lada a la seu de Suara, tothom tenia clar que els números hauran de servir per millorar les polítiques socials i d'habitatge i per aconseguir que els serveis d'atenció i itineraris d'inclusió s'adiguin més amb les necessitats de les persones encara reticents a deixar el caixer per un alberg.

Una primera conclusió de les dades –que encara han de passar per un últim sedàs– és que a Barcelona hi ha més gent al carrer (les 892 del recompte de la Fundació Arrels de l'any passat són ara 941) i que també ha crescut el nombre de les allotjades en albergs, pisos d'inclusió o pensions amb finançament públic o privat (de 1.672 del 2015 es passa ara a 1.973). A l'Eixample (220 persones) i Ciutat Vella (185) i Sants-Montjuïc (144) és on es concentren més sense sostre.

La tinenta d'alcalde de Drets Socials de l'Ajuntament de Barcelona, Laia Ortiz, va reconèixer ahir que el repunt no és sorprenent en vista del “creixement de l'exclusió residencial, la precarietat laboral i l'atur de llarga durada”. Ortiz va admetre preocupació per la situació i va assenyalar que “actuar contra el sensellarisme no és només generar més espai residencial, sinó que requereix un abordatge integral”. A més, considera que el fenomen s'ha de treballar amb visió de país i establir prou recursos a tot el territori per evitar que persones que necessiten atenció s'acabin instal·lant a Barcelona, perquè és on troben serveis.

Un mal lloc per dormir
“El centre de Barcelona no és un bon lloc per dormir al carrer.” Podria ser la conclusió del grup 020701 responsable de pentinar una part de l'Eixample Dreta. A la Rambla, Pelai i Bergara hi ha terrasses fins tard, turistes que es passegen i canten i beuen, i soroll, molt de soroll de camions d'escombraries i de camions que descarreguen. Soroll de trànsit constant. L'Aurora i l'Emma, farmacèutica i comptable, acaben trobant cinc sense sostre. En un caixer, a l'escala d'un banc, a l'entrada del Triangle. Sempre amagats sota mantes o cartrons. Intenten fugir del soroll i del món dels turistes. L'aplicació especial en la qual havien d'introduir la informació només funciona a estones, però se n'acaben sortint. Cap a les dues de la matinada es retroben amb l'Elena, l'Elisenda, en Jaume i l'Adriana. El grup 020701 n'ha comptat 25.

A Badalona, també entre 12 i 2, un total de 182 voluntaris van pentinar tots els racons fins a comptabilitzar 39 persones dormint al ras. Les directrius eren molt clares: “No hem de despertar ningú, no volem interrogar-los ni saber qui són ni quina història amaguen al darrere. Només volem comptar-los, així que sigueu molt discrets.” Tot i que el recompte impulsat per la Fundació privada Llegat Roca i Pi, Càritas, la Fundació Acollida i Esperança, Creu Roja, la Fundació Mambré, l'Ajuntament de Badalona i la FAVB i la Comissió de Cultural de Llefià va donar visibilitat a 39 casos, els serveis socials de l'Ajuntament tenen calculat que a la ciutat hi ha entre 60 i 80 persones que dormen habitualment al carrer. Una xifra fluctuant perquè és habitual que canviïn de municipi.

A la ciutat veïna de Sant Adrià de Besòs, amb una sisena part d'habitants dels de Badalona, els voluntaris van detectar 31 sense sostre. Els recomptes permeten dimensionar una realitat d'exclusió social, però també persegueixen l'objectiu de sensibilitzar la ciutadania. A més, l'acció de dimecres esdevé l'embrió d'una tasca conjunta d'administracions i societat civil. “No volem la ciutat que exclou, però és un orgull veure com ens posem en conjunt mans a la feina”, va afirmar l'alcaldessa de Badalona, Dolors Sabater.

No volem la ciutat que exclou, però és un orgull veure com ens posem en conjunt mans a la feina 
Dolors Sabater
ALCALDESSA DE BADALONA

Cal activar un pla de país per poder atendre les persones sense sostre al seu lloc d'origen
Laia Ortiz
TINENTA D'ALCALDE DE DRETS SOCIALS AJUNTAMENT DE BARCELONA

Sara Muñoz/Sònia Pau
20/05/2016

dissabte, 21 de maig de 2016

Francesc

Queda temps i recorregut, però, si no es torcen les voluntats ni es multipliquen en excés els obstacles, és molt probable que el papa Francesc sigui el pontífex més important de la història vaticana. O, en tot cas, tan important com ho va ser Joan XXIII, amb qui haurà compartit el pòdium dels grans líders mundials. De moment, i malgrat que fa poc temps que està en tan summe càrrec, aquest argentí de formes amables i verb potent ha posat en perill els fonaments del poder ecle­siàstic amb una càrrega de profun­ditat que és ­demolidora: recordar les arrels humils del seu apostolat. I ­encara que aquesta afirmació sembli de manual, convertir-la en exigència vital és, sens dubte, una autèntica revolució en el ­territori de la pompa, el poder i la ­porprada.

L’últim exemple, expressat en l’assemblea plenària de la Conferència Episcopal Italiana, parla per si sol. Després de demanar al clergat catòlic que abandoni totes aquelles propietats que no estan dedicades al culte, i d’exhortar-los a un estil de vida “simple i essencial”, allunyat de “narcisismes i gelosia clerical” –ergo, allunyat de l’ambició del poder–, ha recordat que la figura del capellà ha de ser a prop dels humils, “en una caritat pastoral que els torna lliures i solidaris”. És a dir, el papa Francesc demana a la cúria eclesiàstica una cosa mai vista: que torni al missatge de Jesús i visqui en conseqüència.

I per això, repeteix, cal que deixin pel camí les riqueses acumulades…

Alhora, mentre dispara al cor de la corrupció sistèmica que inunda les jerarquies eclesiàstiques, tot recordant l’apostolat bàsic de la seva fe, Francesc també ha tingut temps d’obrir la capsa de Pandora del paper de les dones en els serveis eclesiàstics. De moment crearà una comissió per “fer més incisiu” el paper de la dona en l’Església del segle XXI, i això pot incloure ba­tejar, casar i altres serveis fins ara ­exclusius dels homes. Fins i tot, amb més prudència vaticana que rauxa argentina, també està obrint alguna esquerda en la pètria posició catòlica sobre els homosexuals. És a dir, el papa Francesc ha decidit que no hi ha temes tabús a l’Església catòlica sinó qües­tions per modernitzar, conflictes per resoldre i dogmes per revisar. I mentre revoluciona els fonaments vaticans, també exerceix de diplomàtic del món, en defensa dels principis de la tolerància i la llibertat.

Tot això sumat, si es consuma, serà la revolució catòlica més important des del Vaticà II, i en aquests temps de desconcert, idees zombis i po­pulismes desbocats, urgeix un lide­ratge moral equilibrat i compromès, com el que Francesc planteja. Volia acabar amb una idea de resum, però és millor fer-ho amb el tuit que el ­mateix Papa va escriure fa pocs dies: “Estimats ­religiosos i religioses: Desperteu al món! Sigueu testimonis d’una manera diferent de pensar, d’actuar, de ­viure!”.

Pur Jesús de Natzaret, tan antic que és revolucionari.

Pilar Rahola
18/05/2016

divendres, 20 de maig de 2016

"Els nens han de passar els seus 6 primers anys sense tecnologia"

El psicoterapeuta Álvaro Bilbao adverteix que primer cal ensenyar al cervell "a pensar"

Avui dia és difícil mantenir allunyats als més petits de les tecnologies. Mòbils, tauletes ... els nens viuen envoltats de dispositius tecnològics d'última generació. La pregunta que es fan molts pares és quina és l'edat adequada perquè comencin a utilitzar-los. Álvaro Bilbao, un reconegut neuropsicòleg i psicoterapeuta que ha dedicat la seva vida a investigar les claus de la cura del cervell, advoca per endarrerir l'ús de les noves tecnologies perquè primer cal ensenyar al cervell "a pensar, a estar atent, a imaginar".

Com influeixen les noves tecnologies en el desenvolupament del cervell dels nens?
El primer que sempre dic és que les noves tecnologies són positives per a la societat i una cosa important. No obstant això, en el cervell en desenvolupament dels infants, i sobretot dels més petits, estan sortint investigacions que parlen que el seu efecte pot ser negatiu.

En quin sentit?
En primer lloc poden reduir la seva capacitat de tenir autocontrol. Les noves tecnologies, els videojocs sobretot o estar mirant coses a Internet contínuament, fan que el nen estigui constantment estimulat i té menys oportunitat d'exercir autocontrol, perquè tot el control el porta la màquina. Un altre efecte és que si els estímuls als quals està exposat són molt intensos, molt ràpids, com en els videojocs, el nen pot perdre l'interès per coses que són una mica més lentes o menys intenses, com la mestra, la pissarra, un llibre o jugar al carrer amb els amics; el nen s'acostuma a tenir estímuls molt ràpids i quan baixen de velocitat es comença a avorrir.

Fins a quina edat creu que els nens haurien d'estar allunyats de mòbils, tauletes o ordinadors?
Sense cap dubte, i d'acord amb la Societat Americana de Pediatria i la Clínica Mayo, fins als tres anys no haurien d'estar en contacte amb aquestes tecnologies en cap moment. Aquesta imatge que tenim d'un nen d'un any o dos que no sap parlar i que gairebé no camina però que comença a passar el dit per la tauleta hauríem esborrar-la de la nostra cultura perquè els pares que tenen en ment que és positiu i molt beneficiós estan molt equivocats; sabem que és precisament el contrari.

I a partir d'aquí?
Jo vaig una mica més enllà. Crec que és important que els nens passin els sis primers anys de la seva vida sense tecnologia perquè és una edat molt important en el desenvolupament de la imaginació, que si no es desenvolupa en aquests anys, després costa molt. Com més temps passen jugant al que anomenem el joc lliure -que no va de la mà d'una altra persona o d'un dispositiu o tecnologia-molt més desenvolupen la imaginació. L'avorriment és la mare de la imaginació i si el nen està constantment entretingut no té temps per avorrir-se ni per imaginar o crear els seus propis mons on jugar.

Però avui dia és possible mantenir els nens lluny de la tecnologia?
Sí. Jo dono xerrades en molts llocs i hi ha molts pares que des de fa temps ho tenen clar. A veure, és important equilibrar. Jo no dic que vagis de vacances amb el nen, facis una foto amb el mòbil i la nit no es la puguis ensenyar, això és ridícul, perquè és bo que vegin fotos, els ajuda a construir la seva memòria. De la mateixa manera que és normal que li posem al telèfon a l'àvia. Però sí hauríem de limitar tot el possible aquests temps que el nen està tombat al sofà passant el dit per davant de la pantalla. I s'aconsegueix amb una paraula màgica que és 'no'.

Això va en contra del que es ven actualment que els nens d'avui són nadius digitals ...
Aquesta frase en el fons és un mite perquè el món digital no és una llengua en si mateix. Quan el nen juga amb un dispositiu no està activant les zones del cervell que tenen a veure amb el llenguatge sinó amb el moviment de la mà i la visió. Sí que és positiu ensenyar programació, el tema de robòtica, perquè sí estem ensenyant als nens aquest llenguatge i estem ajudant-los a pensar en un altre idioma diferent. Però que estigui assegut jugant a un videojoc no vol dir que sigui nadiu digital; a una senyora de 70 anys li dones un iPad i en dos o tres dies és capaç d'enviar correus, whatsapps i buscar coses a Internet perquè és senzill i intuïtiu.

I que els nens demanin la tecnologia des de molt d'hora es deu al fet que és el que veuen a casa seva, en els seus pares?
Sí. Els nens tenen desenvolupades una sèrie de neurones que es diuen neurones mirall i el que fan és imitar tot el que veuen en els pares. Com més temps passen els pares davant de l'iPad és més fàcil que el nen intenti jugar amb aquesta tecnologia. També ho demanen molt perquè els seus amics ho tenen i perquè és un estímul molt interessant per a ells. És com la Coca Cola: si se les dónes a un nen de tres anys et demanarà l'endemà i l'altre, perquè té molt de sucre, cafeïna, que l'estimula i li encanta; però que li encanti no vol dir que li haguem de donar tots els dies perquè és molt perjudicial per a ell.

Però hi ha algun avantatge en l'ús de les noves tecnologies en nens petits?
No. hi ha estudis que diuen que pot augmentar la velocitat de processament, fer que tingui una atenció més ràpida, però són pocs, i n'hi ha tants que van en direcció contrària d'aquests ... A més, que tinguin una atenció més ràpida no és necessàriament bo: per a ser pilots de combat això pot ser beneficiós, però avui en dia el que demanen als executius, a la gent gran, és tenir una atenció més calmada, que et permeti estar concentrat més temps. I tenir una atenció més ràpida també implica que el nen no sigui capaç d'esperar el temps suficient perquè apareguin els estímuls que interessen.

Tot i això està de moda introduir aviat la tecnologia a les escoles amb ordinadors, pissarres digitals. És encertat?
És diferent fer servir les noves tecnologies com a suport educatiu a què el nen estigui a casa assegut al sofà. Jo defenso que el nen no ha de passar la tarda al sofà usant l'iPad, que és millor que estigui avorrit, pintant, fent coses que surtin del seu cap, i no de l'ordinador. Tot i així, hi ha estudis que diuen que un nen aprendrà matemàtiques molt abans jugant amb cigrons, que utilitzant programes d'ordinador que estan dissenyats perquè aprengui.

Per què?
Perquè el cervell uneix molt la part física i la part cognitiva. És a dir, que usa les dues parts i la del raonament està estretament lligada a la part de la mobilitat de la mà. Llavors, si el nen no ha de fer un moviment de comptar, de tocar, físicament, és més difícil que aprengui totes aquestes coses. Jo sóc partidari d'una metodologia basada en el contacte físic amb objectes, sobretot els primers anys, com Montessori, a una altra amb el millor dispositiu programat per estudiar matemàtiques. Després, més endavant, és meravellós que estiguin a classe i que puguin estudiar per projectes, fer un treball sobre el descobriment d'Amèrica i siguin capaços de mirar a Internet.

Precisament fa unes setmanes una notícia explicava que la majoria dels fills d'empleats de grans empreses tecnològiques de Silicon Valley estudien en col·legis sense ordinadors ni dispositius electrònics.
Aquests directius porten els seus nens a un col·legi tipus Waldorf, on no hi ha dispositius electrònics i aprenen tot de forma més tradicional. És que amb el fet, per exemple, d'una cosa tan senzilla com estar assegut a la taula i no aixecar-te fins que no acabes de menjar s'està cultivant la tolerància a la frustració, l'autocontrol, que és una de les capacitats cerebrals que més influeix en determinada nota de Selectivitat que traurà el nen 15 anys més tard. O sigui que fixa't si aquestes coses tradicionals són importants. Ara les estem tornant a posar en valor, però durant molt de temps s'ha pensat que anar més de pressa, que el nen aprengui a parlar set idiomes amb cinc anys, és més beneficiós. Ara sabem que s'han de respectar una sèrie de passos.

I no és desaprofitar el potencial de la tecnologia el introduir-la més tard?
Des del meu punt de vista no, perquè primer hem d'ensenyar al cervell a pensar, a estar atent, a imaginar, i després ja li podem ensenyar a dominar les eines que té a la seva disposició. Si introduïm les tecnologies massa aviat, el nen aconseguirà connectar amb elles d'una forma molt ràpida però es desconnectarà d'altres coses més importants per al seu desenvolupament.

Què claus donaria als pares per ajudar a desenvolupar el potencial cerebral dels seus fills?
Anar a poc a poc, ajudar al cervell a madurar al seu propi ritme i saber que el seu fill donarà els fruits en el moment que els hagi de donar.
I una cosa molt important que han de fer quan estiguin amb els nens, independentment que els deixin la tauleta als tres, quatre o cinc anys, és ensenyar-los a tenir autocontrol, temps limitats, perquè quan diguin 'fins aquí', el nen sigui capaç de deixar-la anar sense cridar ni enfadar-se. En això els dispositius electrònics poden ajudar. De fet hi ha autors que diuen que és millor que el nen comenci a utilitzar als tres anys amb regles molt clares, entrenant l'autocontrol, al fet que comenci amb vuit o deu anys i començar a entrenar aquí.

Però aquest fixar temps es complica si els pares utilitzen les tecnologies perquè els nens estiguin entretinguts mentre ells s'ocupen d'altres coses...
Efectivament. Els dispositius no només són un reforç per als nens, sinó un reforç enorme per als pares, perquè els nens demanen en molts moments atenció, afecte, que els hi parlem ... Com quan fem un viatge llarg en cotxe, posen la televisió enrere i així el nen va tranquil i el pare, relaxat. És important també que el nen experimenti la frustració, aprengui a dominar-la, a avorrir-se i a esperar que passi aquest moment.

Els pares s'ajuden d'aquests mecanismes...
És un reforç per als pares i això és una de les coses que ha fet que la tecnologia sigui tan popular i estigui tan estès que els nens estiguin tot el dia endollats. Molts pares s'enganyen perquè diuen: 'No, jo deixo al meu fill mitja hora', i en realitat estan connectats no només a la tauleta, telèfon mòbil o videojocs, sinó a la televisió també dues o tres hores al dia. I sabem que això està relacionat amb més probabilitats de tenir dèficit d'atenció, obesitat infantil, depressió infantil, problemes de conducta, i amb més prevalença de fracàs escolar.

Neus García Gàlvez
Diari de Girona