dimarts, 28 de setembre del 2010

Els primers moviments pel nou Hospital Trueta

A poc a poc es van coneixent nous detalls de com serà el procés de construcció del nou Hospital Dr. Josep Trueta de Girona, que s’anirà desenvolupant en diferents fases. El més imminent serà la instal•lació de mòduls prefabricats a l’aparcament de Mifas, just darrere de l’actual Hospital, que es començarà a fer la primavera de l’any vinent, el 2011. Aquests mòduls acolliran les Consultes Externes que ara estan repartides principalment per la primera i segona planta del centre hospitalari. Aquests espais seran ocupats posteriorment pels treballadors que ara estan al pavelló de govern, que segons les previsions serà enderrocat a finals de l’any que ve juntament amb l’aparcament cobert de treballadors, així com el taller de rentatge Autonet i la gasolinera, i el taller de recanvis d’Autoequip de Sant Ponç. De moment tot el servei de Gestió Financera ja s’ha traslladat a les dependències de l’ICS al carrer Santa Clara per anar alliberant espai al pavelló de govern.

Paral•lel a tot això, recentment s’ha inaugurat el nou Hospital de Dia, que aglutina els serveis de l’Hospital de Dia de la Unitat de Diabetis, Endocrinologia i Nutrició (UDEN) l’hospital de dia mèdic-quirúrgic, la Unitat del dolor i els programes PISA d’Insuficiència Cardíaca i d’Insuficiència respiratòria. També s’ha estrenat a la segona planta l’Àrea de Reanimació, que ocupa un espai de 411 metres quadrats.


Imatge virtual del nou Hospital Dr. Josep Trueta, vist des del riu Ter

per Francesc Solà

dilluns, 27 de setembre del 2010

Art i vida

"Cançó popular" per Miquel Blay
Quan algú em demana un escrit o un article per una revista, de cop i volta, se'm fa una muntanya: no sé com començar. Com el que em demanen ara sobre: art i vida; què dic!? I, a més a més, em limiten l'espai, que no passi d'un foli, i ara amb l'ordinador, fins em diuen amb quin tipus de lletra l'haig d'escriure, l'espaiat que hi ha d'haver entre ratlla i ratlla i la mida de lletra. Com voleu que amb aquest curt espai parli d'art i vida quan la vida i l'art freguen l'infinit, la sublimitat? És com si em demanessin posar tots els oceans a l'embosta de la mà. Quina gosadia!

Però, ara ja he començat. Deixeu que m'emboliqui en algunes idees o pensaments que m'han vingut i us els llenci. Us avenço un breu esquema: primer suggeriré unes generalitats sobre l'art, continuaré fent-ho sobre la vida i finalment intentaré acabar relacionant ambdós conceptes, o bé, ho aniré fent mentre avancin els raonaments.

L'ART. Les arts afecten als sentits, als sentiments, les emocions, la ment. Podem caure en el perill d'encaixonar-les només en els museus, en les sales d'exposicions, en els certàmens, en els estils, en les modes, en les èpoques. L'art sobrepassa totes aquestes eventualitats. Les arts clàssiques, amb la seva diversitat de formes, subsisteixen com les arrels d'un arbre o com els fonaments d'un edifici, però de cap manera, exclouen el naixement d'altres manifestacions. L'art és creatiu, imaginatiu, obert a la novetat, a l'incert, a l'increat...

L'art estimula el pensament, les emocions, creences, idees, a través dels sentits i també és un vehicle per expressar aquestes sentiments o idees. Tots tenim un instint o necessitat d'expressar-nos. Una mostra dels últims temps són els grafits; amb pots d'esprai, de forma escrita o pintada, en panys de paret, portes o monuments, delaten situacions anòmales del moment o revindicacions de tota mena, politiques, socials, religioses... En la reunificació de les dues Alemanyes s'han deixat trossos del mur plens de grafits que les separaven com un recordatori, certament trist i vergonyant, de la seva historia. L'art sacre en les diferents èpoques i cultures s'ha obert a les divinitats, ha transcendit al que és purament humà i s'endinsa en el camp del misteri, de les espiritualitats. L'art va molt més enllà de la utilitat, no és simplement un objecte, sinó un reconeixement intern d'equilibri i d'harmonia. L'art va molt lligat amb la bellesa i la bonesa. Plató ho formulava d'aquesta manera: "La potència del BÉ s'ha refugiat en la naturalesa d'allò que és BELL". L'artista per mitjà de les obres realitzades parla i es comunica amb els altres, gaudeix fent-les, i satisfet, les mostra a la societat dient-nos: mireu què he fet!


"Hi ha sempre esperança", Grafit del polèmic Bansky

LA VIDA. Tot el que he exposat, ja ho veieu, està relacionat amb la vida. Encara que d'aquesta paraula vida, tradicionalment, en tenim un concepte abstracte i de difícil definició, normalment la contraposem a la mort i prou. El procés de la vida de les criatures animades és molt senzill: néixer, créixer, reproduir-se i morir. Aquesta és la sort del éssers vius i dintre d'aquests marges ens belluguem tots. Però els humans ens fem contínuament preguntes: de on venim, qui som, a on anem?. Quin sentit té la vida?. Val la pena viure?. Cadascú hi ha de donar una resposta. La vida és complexa i diferent per a tothom. Tenim un desig innat de felicitat i d'immortalitat, però aquest goig i aquest anhel l'hem de buscar cada u a partir de les nostres circumstàncies i les nostres maneres de ser. L'esforç, la tenacitat, la perseverança, el bon discerniment en les decisions...són eines per enfocar i donar sentit a la vida. A la meva ment ressona la lletra d'unes cançons apreses en la meva joventut. "La vida ens ha estar donada i la mereixem donant-la". Gastar i donar la vida per nobles ideals, mirant sempre el bé deis altres, és un bon carni per arribar ser humanament feliços i donar plenament sentit a la vida. És feliç el qui fa feliç ais altres. I encara una altra lletra d'una cançó que va bé per enllaçar els dos conceptes que encapçalen aquest article: "La vida és bella quan s'estima". L'art d'estimar... l'amor sublim ho lliga tot!...art i vida van de bracet.

Els condicionaments que he enumerat al començament m'obliguen a aterrar, però, hi ha una frase llatina que em reca deixar-la al tinter i que ve a tom: "Ars longa, vita brevis". Aquesta màxima, escriptors i oradors, com Sèneca, Horaci i altres la mencionen, però, se l'atribueix a Hipòcrites, metge grec, referint-se a la pràctica de la medecina. La sentència ve a dir això: "LA VIDA ÉS BREU, L'ART INACABABLE".

per Emili Bohigas i Vidal

diumenge, 26 de setembre del 2010

Sin su ayuda habría perdido la pierna

Tras quince meses de recuperación, un joven busca al médico anónimo que le atendió al sufrir un accidente de moto.

Xavi per Ana Jiménez

Es médico traumatólogo tal vez se llama Xavi: y hacía footing en Diagonal/Espronceda el pasado 29 de junio del 2009. Apenas eso sabe quien le busca. Aquel día el destino quiso que se cruzara con un terrible accidente de moto y atendiera, en primera instancia, al chico que la conducía: Xavi Garcia Puig. Hoy recuerda así el episodio: ”El sol me deslumbró y no vi el semáforo. Culpa mía, no del coche con el que choqué, en el que, por suerte, nadie se hizo nada”, recuerda todavía entre brumas este chico que hoy busca a quienes le ayudaron.

Han pasado quince meses. El joven motorista no supo nada más de aquel médico al que, según los expertos, le debe la salvación de una pierna y a la enfermera del SEM que corría por allí. Entre la confusión, sólo se quedó con algún dato: su “ángel” era médico traumatólogo del Hospital de la Cruz Roja. “Moreno, mediana edad, creo que dijo que también se llamaba Xavi..., me calmó y evitó que yo cometiera una imprudencia”. De la chica no tiene datos, pero recuerda muy bien cómo le dijo “que no llevara ese tipo de cascos tan ligeros”.

Hoy Xavi y su mujer “iba de paquete en la moto, salió ilesa” lo buscan. Quieren explicarle cómo ha sido el duro camino de la recuperación, quieren darle las gracias, abrazarle y contarle que, gracias a su intervención, Xavi podrá volver a trabajar. “Vi cómo mi pie estaba fuera de su sitio y yo mismo lo volví a colocar. Recuerdo que pedía a gritos que me hicieran un torniquete y fue este médico quien dijo que no, de entrada mejor que no. Ahora sé que sin su alerta, si me lo hubieran hecho, hubiera perdido la pierna”.

A partir del lunes Xavi vuelve a su trabajo “hace resonancias magnéticas en el hospital del Mar” y ya ha reanudado sus clases de Empresariales. Se siente privilegiado, tantas horas de hospital le han permitido pensar mucho. “Todo el dolor se convierte sólo en penitencia pero valoras levantarte por la mañana, cosa inaudita antes. Hace veinte años habrían amputado la pierna”.

Iba en moto desde los diecisiete años. Todo tipo de cilindradas. Pero el día del accidente manejaba una Scooter “y sé que conducía con el 30% de concentración. Por eso pido a quienes lleven moto que estén al 101 %”. Le han operado cuatro veces y la última intervención duró catorce horas.

Núria Escur
Barcelona, 24 de setembre de 2010
Font: La Vanguardia

dijous, 23 de setembre del 2010

Sobirania



(...) Les meves paraules tradueixen una experiència particular, un testimoniatge particular en el seu gènere. Sóc fill d'una nació que ha viscut les experiències més grans de la història, que els veïns han condemnat a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i ha restat ella mateixa. Ha conservat la seva identitat i ha conservat, malgrat les particions i les ocupacions estrangeres, la sobirania nacional, no pas recolzant-se en els recursos de la força física, sinó únicament recolzant-se en la seva cultura. Aquesta cultura s'ha revelat, en aquest cas, d'una potència més gran que totes les altres forces (...). Hi ha una sobirancia fonamental de la societat que es manifesta en la cultura s'ha revelat, en aquest cas, d'una potència més gran que totes les altres forces (...) Hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació. Es tracta de la sobirancia per la qual l'home és, al mateix temps, sobirà suprem. I en parlar així penso també amb una intensa emoció en les cultures de tants pobles antics que no han capitulat quan s'han trobat confrontats amb les civilitzacions dels invasors i en la veritat interios de la seva humanitat. Penso també amb admiració en les cultures de les societats noves, d'aquelles que es desvetllen a la vida en la comunitat de la pròpia nació -tal com la meva nació es despertà a la vida fa deu segles- i que lluiten per mantenir llur pròpia identitat i llurs propis valors contra les influències i les pressions de models vinguts de fora.

M'adreço a vosaltres, senyores i senyors, que, des de fa més de trenta anys, us reuniu aquí en nom de la primacia de les realitat culturals de l'home, de les comunitats humanes, dels pobles i de les nacions. Us dic: amb tots els mitjans a disposició vostra, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l'esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes, dels imperialismes o de les hegemonies per als quals l’home no compta sinó com a objecte de dominació i no com a subjecte de la seva pròpia existència humana. Per a aquests també la nació -llur pròpia nació o la dels altres- només compta com a objecte de dominació i d'atracció d'interessos diversos, i no com a subjecte: el subjecte de la sobirania nascuda de la cultura autèntica que li pertany en sentit propi.


No hi ha, al mapa d’Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica nascuda de la seva cultura i, amb tot, al mateix temps, estan privades de la seva total sobirania?
No és un punt important per a l'esdevenidor de la cultura humana, important especialment a la nostra època, quan és tan urgent d'eliminar les restes del colonialisme?

Joan Pau II discurs a la UNESCO.
París, 2 de juny de 1980

dimarts, 21 de setembre del 2010

X Fira d’Entitats de Voluntariat de Girona


DISSABTE, 16 d’OCTUBRE de 2010

A partir de les 10 h del matí fins les 2 h del migdia.
Plaça Salvador Espriu de Girona (al costat de la Plaça Mercat).

Fas una passejada, t’ho passes bé i aprofites per a conèixer els nostres projectes.
Més de 40 associacions de voluntariat, actuacions en directe, els gegants i moltes altres sorpreses!


Organitza:

Federació Catalana del Voluntariat
Rutlla, 20-22 - 17002 Girona
Telèfon 972 22 79 11



VOLUNTARIAT SOCIAL - MEDIAMBIENTAL - COOPERACIÓ - CULTURAL...

diumenge, 19 de setembre del 2010

'Tenen més necessitat de pallassos els pares que els nens hospitalitzats'

Entrevista de: Albert Soler
Contracorrent del Diari de Girona

Hi ha xarop de ricí i hi ha inclús xarop de pal, però el que més agraeixen els nens malalts és el Xaropclown. Vuit pallassos d'hospital que fa quatre anys que arrenquen somriures -sovint empasant-se les llàgrimes- als nens ingressats. I als seus pares.

Aniol Resclosa
Ha plorat mai mentre feia riure un nen malalt?
No davant del nen, perquè m'aguanto encara que em vinguin llàgrimes als ulls. Per exemple a la sala de cures, on no poden entrar els pares, davant d'un nen petit cremat o molt malferit. Després vaig on no em vegi ningú i ploro.

S'acostuma un a veure nens malalts?
Et pots acostumar una mica, però mai del tot. Quan t'hi trobes sempre costa. De fet, fa poc que tenim una psicòloga al grup, i un cop al mes fem una sessió amb ella per... ventilar.

Com es van iniciar en aquest món?
Havíem fet teatre i fèiem de clown, però ens faltava alguna cosa. Llavors vam veure que a Barcelona hi havia pallassos que actuaven per a nens malalts i ens va agradar. Vam saber que a girona ningú ho feia, i ens hi vam llançar.

Què val el somriure d'un nen malalt?
Val molt, però encara val més el dels pares. El nen potser està fora del seu lloc, però els pares segurament estan nerviosos, preocupats, enrabiats, patint. Tanmateix, si aconsegueixes fer riure el nen, els pares acaben també rient. Els pares són els que tenen més necessitat de pallassos.

Han actuat davant d'un nen sabent que moriria aviat?
Al Trueta la mortalitat infantil és molt baixa, per les malalties que hi tracten. Però sí, vaig actuar per a un nen que després va morir, el que passa que no sabíem que estés tan greu.

Qualificaria aquesta feina de divertida o trista?
Divertida. No sabria dir-li si s'ho passen millor els nens o nosaltres. Tot i estar malalts i hospitalitzats, els nens parlen molt, riuen, col·laboren... La mainada està sempre a prop de la broma, s'hi agafen de seguida.

Expliqui la sensació d'aconseguir que un nen deixi de plorar.
És bestial. Trobar un nen que està histèric perquè l'han de punxar i en entrar nosaltres es tranquil·litza i es deixa fer. És una tasca molt recompensada.

Sempre fan les mateixes bromes?
Ho fem més o menys personalitzat. Per exemple, a un nen diabètic no li fàrem bromes amb dolços ni coca cola. Però sovint només pel fet de saludar-los rient, vestits de pallasso, ja s'animen. L'última cosa que esperen trobar a l'hospital és un pallasso.

És fàcil desconnectar en arribar a casa?
De vegades costa. En ocasions alguns nens m'han deixat tocat. Però has d'intentar desconnectar, si no no podries fer aquesta feina.

I ara han començat a fer el mateix en geriàtrics. Allà troben un altre tipus de nens?
He, he, sí, la facilitat per connectar, per riure, per deixar-se anar, és gairebé similar entre nens i avis.
La diferència és que els nens hospitalitzats no es troben abandonats.
La paraula és sols. Es troben sols.

Font, aquí

dilluns, 13 de setembre del 2010

Les "Salus"

Diari de Girona, lletres per Marta Aymerich, 9 de setembre de 2010



En sento parlar per primer cop -disculpeu la ignorància- aquest estiu tot llegint un article del diari econòmic La gaceta de los negocios. Es tracta d'infermeres especialitzades en nounats que són contractades a domicili per ocupar-se durant unes hores del nounat. Es veu que són especialment contractades en la franja horària nocturna, just abans del bany i fins a primera hora del matí. Són de gran ajuda quan hi ha hagut parts múltiples o darrerament es veu que també en pares primerencs.

Francament, ho trobo una gran idea professional perquè és cert que els primers mesos de vida d'una criatura són molt durs per als progenitors (és clar que depèn força de la quantitat de plor per minut que exerceix el nadó). L'ajuda professional una nit de tant en tant s'ha de notar moltíssim per poder funcionar de manera normal durant el dia. De fet, recordo les paraules d'una mare primerenca dient "és que a la clínica t'enganyen"; ho deia perquè a part que et porten l'esmorzar, el dinar i el sopar mentre estàs ingressada, són les infermeres qui banyen les criatures i et donen consells. Sigui com sigui, no hi ha criatura, per més ploranera que sigui, que es resisteixi als encants de les infermeres de neonatologia. Quan tornen a l'habitació de la mare després d'haver passat per les seves cures, els nadons sembla que hagin vist el cel. Ja sigui adormits o desperts resten plàcids i tranquils durant una bona estona. Quan arribes a casa la sensació és que s'ha desfet l'encanteri.

Probablement és pel que acabo de comentar que l'article en qüestió parlava que regalar uns dies de "salus" en lloc de robeta o altres coses en diminutiu s'estava posant de moda entre avis i padrins.

Les ales de la Vida

Documental dirigit per Antoni P Canet i produïda el 2006.

El dia 27 de maig i dins el marc de les activitats formatives que organitza el nostre “Voluntariat de suport en la solitud” de l’Hospital Universitari Dr Josep Trueta, vam assistir plegats a la projecció de la pel.lícula “Las alas de la vida”, valuós documental que gira al voltant del verdader significat de viure i morir dignament.

L’argument, a grans trets, és el següent: l’any 2003 es va diagnosticar una rara malaltia neurodegenerativa del sistema nerviós al Dr. Carlos Cristos, resident a Mallorca, per la qual no es coneixia cura. El pronòstic suposava pocs anys de vida, durant els quals es produiria un deterior progressiu.

Amic del cineasta Antoni P Canet, a Cristos se li va ocórrer la idea de proposar-li de fer un documental sobre el temps de vida que li quedava, amb la idea de què pogués servir d’ajuda a d’altres persones a l’hora de poder fer front a la seva malaltia.

El protagonista, la malaltia i la pel.lícula van anar de la mà per reflexionar juntament amb la seva família, amics i companys de feina sobre les vivències i els grans temes associats al final de la vida. I tot això ho van fer plegats mirant la mort a la cara, amb serenitat i, a ser possible, tal com diu el protagonista, amb un somriure.

Aquest documental transmet calma i pau, perquè assumeix la mort com a justa, des de la senzillesa d’una persona que estima la vida d’una forma plenament conscient, i que es va acomiadant a poc a poc i discretament de tot allò que li importa. És només en aquest context que hi tenen cabuda alguns moments de tendra ironia del protagonista, al respondre el següent quan se li pregunta sobre el seu estat: “Jodido, pero contento” o “Mientras haya música seguiremos bailando, y si puede ser con una sonrisa, mejor”.

Així, en el debat posterior moderat pel Dr. Ferran Cordon com a membre de la junta del voluntariat i a la vegada pel seu treball diari com a metge assistencial, van sorgir diverses idees i reflexions com les següents:

  • En el documental hi ha un moment que surt el comentari de què “La mort és concebuda com a un fracàs de la medicina, quan la medicina precisament hauria d’incloure l’ajudar a morir”.
  • En una societat com la nostra, la mort i la malaltia tendeixen a ser un tabú, quan caldria educar amb el concepte de què la mort és part integrant de la vida, que li dóna sentit, i que la adversitat impulsa precisament a viure d’una forma més intel.ligent i conseqüent amb un mateix. 
  • La pel.lícula, a través del seu protagonista, presenta una discussió entorn del testament vital i les cures pal.liatives, distingint bé entre el suïcidi i l’eutanàsia, que rebutja. També tracta el tema de l’acceptació de tractaments mèdics desproporcionats que prolonguen la vida inútilment, aplicats en part per la no-acceptació de la mort com a un pas natural i inevitable de la vida.
A tots ens sorprengué la gran qualitat humana de Carlos Cristos en l’esforç de viure el que li quedava de vida assumint les seves limitacions i amb la seva incondicional mirada tendra cap al què l’envolta.

divendres, 10 de setembre del 2010

L’actitud humana i cristiana davant el sofriment

Diem que té un “bon cor” el qui s’atura davant el sofriment d’un altre, sigui quin sigui. En canvi, no té bon cor qui es desentén del sofriment dels altres ; els qui busca de viure feliç sense preocupar-se dels altres ; el que mira de passar la vida buscant de no sofrir i, a la vegada, no preocupant-se dels que pateixen. Cercar el bé dels altres és el distintiu d’un bon cor.

Amb el qui sofreix no ens és permès de “passar de llarg” amb indiferència, sinó que hem d’”aturar-nos” davant seu. Passar de llarg és inhumà i, de vegades, pot ser fins i tot criminal.
Penseu en els accidents de carretera. L’home de bon cor s’atura davant del qui pateix, no mogut per la curiositat, sinó per la compassió.

La compassió és una disposició profunda del cor, que esdevé sensible davant el sofriment aliè, fent-lo d’alguna manera propi: compati, “compadir” vol dir pati cum, “patir amb”. Sant Pau ho expressa amb un frase lapidària: “Ploreu amb els qui ploren!” (Carta als Romans, 12,15).

Moltes vegades, davant el sofriment dels altres no ens serà possible de fer-hi res. Les noticies de guerres, terratrèmols, inundacions, assassinats, o el fet de passar per davant d’un hospital –veritable “ciutat” de dolor físic i moral—ens fa palesa l’extensió del sofriment humà i sentim la impotència personal per alleujar-lo... tanmateix, sempre és possible la compassió; hem de cultivar la sensibilitat del cor. Serà en molts casos l’única o la principal manifestació del nostre amor i de la nostra solidaritat. La compassió és l’arrel de la disponibilitat.


I cal que en la família i en l’escola, encara que només sigui per motius humanitaris, es treballi amb perseverança per desvetllar i afirmar en els infants aque4sta sensibilitat envers el sofriment humà. Passar estones davant el televisor o al cinema contemplant escenes d’odi, de violència, de crueltat, de menyspreu de l’home o de simple insensibilitat envers el proïsme i els seus sofriments és deseducatiu per als infants i joves, i danya també la sensibilitat dels adults.

L’amor eficaç, la veritable solidaritat amb el qui sofreix neix del cor de l’home. L’amor al germà no s’ha de limitar a les bons paraules, cal que porti a compartir amb els necessitats els béns d’aquest món, i que porti sobretot a la prestació personal.

Algunes professions tenen per finalitat atendre els qui sofreixen o pal.liar el sofriment humà. Es el cas dels metges, dels infermers i infermeres i del personal sanitari auxiliar. La professionalitat no es pot limitar als aspectes tècnics per damunt de tot hi ha la relació humana amb el que pateix.

Hi ha centres que tenen com a finalitat atendre els qui sofreixen: els hospitals, les clíniques, els dispensaris, les cases de convalescència, els orfenats, els ventres geriàtrics... la part tècnica es cada dia més diversificada i especialitzada. Tanmateix és sumament important que el tracte amb el pacient sigui personalitzat, que la massificació no converteixi la “persona humana” en un “número”.                       

Cal recordar les institucions i organitzacions que exerceixen desinteressadament el servei al proïsme que sofreix. Foren molt importants en segles passats. Ara l’accent recau sobretot en el voluntariat de les persones que, sense negligir els seus deures familiars i professionals, dediquen bona part del seu temps a l’atenció als necessitats. Cal tenir present que el sofriment més gran de molts pacients és trobar-se sols. La Mare Teresa de Calcuta, bona coneixedora del món del sofriment, escriví: “Hi ha molt de sofriment en el món: moltíssim. I aquest sofriment físic és la fam, la manca de sostre, el de tota classe de malalties, però jo segueixo pensant que el sofriment més gran és el de sentir-se sols, sense amor, sense tenir ningú”.

De vegades per a un que pateix no podrem fer res més que escoltar-lo o fer-li companyia en silenci. I això és sovint el que necessita més.

Vicenç-Maria Capdevila
Professor emèrit de Teologia Dogmàtica
Facultat de Teologia de Barcelona

La nefrologia en els darrers 10 anys; passat i futur.

La nefrologia entén de les funcions renals, fora dels problemes de conducció i vies que tractarà d’urologia.


El ronyó fabrica una orina de qualitat, resulta fonamental en el manteniment del mitja intern i de la bioquímica de la vida, regula la tensió arterial, integra i coordina activitats bàsiques d’altres òrgans i sistemes.

La seva insuficiència en graus avançats resulta incompatible amb la vida. El tractament substitutiu resta com a solució, en els programes de diàlisi i de trasplantament.

En els darrers anys hem aprés a tractar millor l’hipertensió arterial i altres factors de risc , a alentir la progressió de d’insuficiència renal , a fer més efectiu i tolerable el tractament en diàlisi i s’ha aconseguit una durada superior del empelt renal al moderar la freqüència e intensitat dels episodis de rebuig.

Al temps, que tots aquets tractaments s’han pogut oferir a un creixent nombre de malalts, fins i tot als més vells i amb més problemes mèdics associats.

La funció renal ja és considera capital en la valoració integral del individu.



Donada l’escassetat relativa d’òrgans per trasplantar, avui demanem òrgans a persones de més de 70 anys i hem implementat el trasplantament de donant viu al aconseguir més facilitat, més seguretat i un temps de recuperació molt curts en les extraccions laparoscòpiques.

Com en altres especialitats mèdiques, tenim cada vegada més punyent el debat i les decisions sobre el moment en que la nostra cura és potser un no desitjat , però , real acarnissament terapèutic. De fet molts malalts son vius, fora de tota independència, sotmesos a una decrepitud física i cognitiva amb uns nivells de patiment impossibles hores d’ara d’apaivagar.

Dr. Torguet Escuder

dijous, 2 de setembre del 2010

Intentaré que la mort em trobi ben viu! per Julio Gómez

Entrevista a la Vanguardia a Julio Gómez: metge especialista en malalts terminals.
Per Víctor M. Amela - 10/04/2010

“Tengo 40 años. Nací y vivo en Bilbao. Soy médico especialista en cuidados paliativos: asisto a enfermos terminales. Estoy casado y tengo un hijo, Ander (11), y tuve una hija, Estíbaliz (murió hace seis años). ¿Política? Compromiso social, voluntariado. Soy cristiano."

Si yo fuese un enfermo terminal, ¿qué haría usted?
Ayudarte a vivir bien hasta el último minuto.

¿Cómo puedo vivir bien sabiendo que voy a morir?
Si aceptas lo inevitable y yo te palío lo evitable, vivirás bien hasta el final, con dignidad.

¿Qué es lo evitable?
El dolor total.

¿Qué es el dolor total?
Una suma de dolor físico, dolor psíquico, dolor social y dolor espiritual. Paliémoslos: en eso consisten los cuidados paliativos.

¿Desde cuándo la medicina los ofrece?
En España, sólo desde los años 80. Antes, el médico veía a la muerte como enemiga: si no podía curar, el médico se sentía fracasado. “No hay nada que hacer”, sentenciaba, y abandonaba al enfermo a su suerte.

Lo desahuciaba.
El médico está entendiendo que, más allá de curar, puede cuidar al enfermo desde el diagnóstico hasta la muerte. Lo dice el filósofo Francesc Torralba: “Hay enfermos incurables, pero ninguno incuidable”.

¿Cómo me paliarán el dolor físico?
Hay analgésicos idóneos, hay morfina.

Si la morfina merma mis facultades, ¿me compensaría usarla de todos modos?
Te preguntaría siempre antes. Hoy podemos dosificar la morfina de modo que palíe tu dolor físico con el mínimo embotamiento cognitivo. El otro día reduje la dosis a un enfermo porque vi que había alcanzado una serenidad natural que lo permitía.


¿El estado psíquico determina el físico?
Sí. El dolor psíquico - angustia, ansiedad, tristeza, ira, miedo… - alimenta el sufrimiento, sensibiliza, incrementa el dolor total.

¿Y cómo se palía ese dolor psíquico?
Acompañando al enfermo, permitiendo que se permita expresar rabia, tristeza… ¡Sólo así podrá llegar a aceptar su situación! Ese enfermo quiso hablar con familiares, expuso deseos, se reconcilió consigo mismo…

Me hablaba de dolor social: ¿qué es?
El derivado de perder tus roles sociales anteriores, a causa de tu enfermedad.

¿Cómo puede paliarse ese dolor?
Un enfermo entendió lo mucho que podía enseñar a sus hijos (o nietos) con su actitud ante la enfermedad y la muerte: ganó para sí un rol social, ¡y un rol muy importante!

¿Sí?
Solemos encubrir la muerte. Error. Si de niños vemos al abuelo muerto, ¡sufriremos menos mañana ante la muerte! Los niños aceptan la muerte como natural: ¿por qué inocularles temores, perjudicándoles?

Me citaba el dolor espiritual: ¿qué es?
Es el del sentido: “¿por qué?”, “¿por qué yo?”, “¿para qué nacer, para qué vivir?”, “¿para qué todo?”, “¿qué pinto yo aquí?”, “¿dónde está Dios?”. El enfermo terminal se hace estas preguntas, busca un sentido…

¿Y cómo le ayuda usted ahí?
Acompañándole en las preguntas: al menos, siempre nos quedarán las preguntas.

No sé si es mucho consuelo…
Nada alivia más a un paciente avanzado que comprobar que su médico no se escaquea.

¿Es más fácil el final para el creyente?
Morimos como hemos vivido: uno enfrenta de cara las cosas, otro escurre el bulto…

Diga algo al terminal que nos lea.
No es que mientras hay vida, hay esperanza, sino que mientras hay esperanza, hay vida. Hay mucho que hacer, desde aplacar tu dolor hasta estar consciente, o ver una película con alguien, compartir una comida, conversar… ¡Te queda seguir vivo hasta el final!

Cíteme un caso.
A un hombre le preparé para disfrutar de la cena de Fin de Año con sus seres queridos. Luego murió con todos alrededor de su cama, dándole la mano: ¡ver esa foto es emocionante! ¿Puede haber mejor muerte?

¿Mejor en casa que en el hospital?
Donde prefiera: disponemos de medios y recursos para que sea en casa, si se desea.

¿Ha acompañado a alguien querido?
Mi hija murió con tres años y ocho meses. Nacida con grave discapacidad, estaba hipercapacitada para generar cambios alrededor: despertó la ternura en mí, eso me hizo mejor médico. Yo la cuidé, ella me doctoró.

¿Hay dolor mayor que ese?
Quizá no. Tratar a un enfermo terminal es siempre tratar a la vez a sus familiares, a sus cuidadores, para evitar que le transmitan sus angustias. Y otra asignatura pendiente de la medicina actual es el duelo: la mitad de los duelos deriva en alguna patología.

¿Hubiese usted ayudado a morir al tetrapléjico Sampedro?
Yo ayudo a vivir al que va a morir, no a morir al que puede vivir. Sampedro no quiso, quiso suicidarse: no era un caso para mí.

¿Acaso no es la medicina paliativa una eutanasia (”buena muerte”)?
Los enfermos dicen: “¡Yo no quiero vivir así!”. Bien, cambiemos el “así”, ¡y entonces el 99% quiere seguir viviendo! Con más recursos en medicina paliativa, el debate sobre la eutanasia devendría residual.

Una dosis muy alta de morfina ¿mata?
Le sedará, disminuirá sus constantes: moriría usted igual, pero así será más plácido.

¿Aprende usted algo de sus pacientes?
Sí: el valor de expresar las emociones, el valor de reconciliarse, el valor de cinco minutos… ¡Ellos son mis maestros! Lo que aprendo de ellos me capacitará un día para aprobar mi propio examen final.

¿Cómo enfrentará usted su final?
¡Intentaré que la muerte me encuentre bien vivo!

Paliar, cuidar
Su hija estaba muerta. Dejó que su hermanito Ander, de seis años, la viera. El niño lloró y, mirándole a él, le dijo: “Tú no lloras porque eres médico, ¿verdad?”. Y Julio Gómez rompió a llorar: aprendió que tenía derecho. Hoy es referente en medicina paliativa: bajo la dirección del veterano Xavier Gómez-Batiste, Julio lidera uno - hospital San Juan de Dios de Santurce-de los treinta equipos del programa de la Obra Social La Caixa - 11 millones de euros-para la atención integral de personas con enfermedades avanzadas. De 384.000 personas que fallecen al año en España, 150.000 necesitan esos cuidados, y sólo 40.000 los recibían: disminuyen así sus niveles de ansiedad, depresión e insomnio.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Sobre l'Avortament.

Paraules del Dr. Gaspar Mora, sacerdot obert a tota qüestió dels nostres dies, i professor de Teologia Moral a la Facultat de teologia de Catalunya.

"- Darrerament, s'ha `parlat molt de l'avortament, amb motiu de la nova legislació espanyola, que considera l'avortament com a dret i és menys restrictiva que la normativa vigent fins ara.
Quina és la seva opinió?

El tema de l'avortament és un sofriment per tothom, per condescendent que sigui. Quan les estadístiques diuen que baixa el nombre d'avortaments, tothom respira. A aquest sofriment s'hi ha vingut a afegir la qüestió de la llei. Es busquen solucions a aquest problema i l'última és una barbaritat jurídica, ja que declara que és un dret. però la qüestió seriosa no és que hi hagi una llei molt mal feta, sinó el fet que l'any passat hi va haver 110.000 avortaments a Espanya. La llei contribuirà a fer que augmentin? Potser sí, però n'hi ha hagut sempre. Aquest és un sofriment interior davant el fet. La llei, evidentment, no podrà arreglar-ho mai."

Entrevista a la Revista el Senyal. Setembre 2010


foto de Gregory Colbert