dimarts, 19 de juliol de 2016

“Els pobres venen el seu cos perquè els rics puguin viure”

Jean-Daniel Rainhorn, metge especialista en salut internacional 
Vaig néixer a París (1945) i visc a Suïssa. Sóc professor de salut internacional i acció humanitària a la Maison des Sciences de l’Homme a Paris i a la Universitat de Ginebra. Treballo amb l’OMS. Sóc progressista. El meu model és Albert Camus, que deia que la vida és absurda però es pot millorar

El terme medicina caníbal, no és massa fort?
Els nous mercats biotecnològics aplicats a la medicina: bio-bancs (embrions, etcètera), ventres de lloguer i compravenda de parts del cos humà requereixen la participació d’especialistes mèdics.

Una participació que qüestiona el jurament hipocràtic?
Sí. Extirpar el ronyó a un nen no és curar-lo, és comerç, i canvia la pràctica mèdica radicalment. A Barcelona hi ha anuncis a les universitats dirigits a les joves en què els ofereixen 800 euros pels seus òvuls, un mercat que lideren vostès a Europa.

És legal.
Sí, però implica que per primera vegada el cos humà es pot vendre a trossets. A l’ Índia i a Califòrnia milers de dones lloguen el seu úter, i és legal comprar un nen per 120.000 dòlars. En centres mèdics on escullen els pares biològics i la mare de lloguer per catàleg.

Entenc la seva preocupació.
El trasplantament d’òrgans es fa de forma legal; l’extirpació, de forma il·legal. I els estudis mostren que els que venen els seus òrgans són els pobres. A l’ Índia el 83% de les persones a qui els han extirpat un òrgan són dones, les més pobres entre els pobres.

Llavors no és una elecció.
Segons una investigació de la revista Der Spiegel, als camps de refugiats sirians al Líban el preu del ronyó ha caigut de 3.000 dòlars a 700 perquè l’oferta supera la demanda, com en qualsevol producte de supermercat.

Qui es lucra en aquest negoci?
Els intermediaris, entre ells els metges, que són els que marquen el preu final, i hi ha una gran competència entre països venedors (Tailàndia, Cambodja, Filipines, Birmània, Pakistan, Bangla Desh, Ucraïna...). A l’ Índia sola aquest mercat representa 2.000 milions de dòlars a l’any.

Un bon negoci.
Per això ens hem reunit a Ginebra seixanta-dos investigadors de tot el món per reflexionar i donar-li un marc a aquest mercat amb la participació de l’OMS, però alguns països com els EUA, l’ Índia o la Xina no volen que hi hagi un marc legal.

Com sempre...
Estem davant un problema que crea noves formes d’esclavitud, un proletariat del cos en què una part de la humanitat ven el seu cos perquè d’altres puguin viure.

Sembla ciència-ficció.
S’han fet estudis mèdics a Colòmbia, l’ Índia, el Pakistan i les Filipines amb el mateix resultat: menys del 5% de les persones a qui se’ls ha extret un òrgan han estat visitades per un metge després de l’operació. A Manila hi ha un barri que anomenen “l’illa d’un sol ronyó”.

Quina barbaritat amaga aquest nom?
Els japonesos hi han construït una clínica de luxe a la qual acudeix gent adinerada per fer-se trasplantar ronyons, fetges, cors i pulmons.

Quilòmetre zero.
Som davant un gran supermercat del cos on gràcies a metges pots comprar una funció o un producte del cos, el mateix que ocorre amb la sang.

Però si la sang la donem gratuïtament!
La qüestió és que vostè la dóna de franc però les empreses la venen. Hi ha un banc europeu de teixit humà que proveeix tots els seus exèrcits i que ha deixat de ser gratuït; i no s’escandalitzi, perquè serà pitjor encara.

En què està pensant?
Ara es venen els gens, hi ha biobancs de gens que venen seqüències del genoma, cosa que permet canviar la identitat física dels futurs nens, triar el color dels cabells, dels ulls...

Vostè participa en un grup d’experts sobre el tema que treballa per a la UE.
Sí, però és a tan llarg termini que, en certa manera, és una victòria del mercat i una derrota de la idea de l’humà. Perdoni el meu pessimisme.

Espanta una mica...
Necessitem un marc global que vagi més enllà d’una declaració o una condemna, perquè el problema és que la tecnologia va més de pressa que la capacitat humana per reflexionar.

No té una solució fàcil.
Cal afegir un article a la Declaració dels Drets Humans que inclogui que no es pot comerciar amb els éssers humans segons el model de l’abolició de l’esclavitud. En l’esclavitud es comerciava amb els músculs de les persones, avui amb parts del cos.

Als esclaus no els pagaven.
Els diners no suprimeixen el fet que una part de la humanitat utilitzi l’altra part com un objecte, un servei, una subespècie.

Cap país no està prenent mesures?
Només l’Iran, que ha fixat un preu oficial per cada òrgan i l’obligació que cada receptor conegui el donant. Han aconseguit aturar les màfies, però els que venen els seus òrgans són els necessitats, sempre els mateixos.

Però és un pas.
Sí, i hi ha diverses mesures que podríem prendre de manera internacional, com ara limitar, posant un sostre, els honoraris dels metges per aquestes pràctiques.

Però?
Però els grans països on floreix aquest comerç bloquegen el tema. La Xina utilitza els òrgans dels condemnats a mort per comerciar. Els han denunciat i han respost que els condemnats van firmar el consentiment.

El futur ja ha arribat
Ha coordinat nombrosos projectes de desenvolupament en el camp de la salut finançats per la Comissió Europea i el Banc Mundial i és conseller de la UE en aquest tema. Acaba d’editar un llibre escrit per diversos metges especialistes i amb un títol provocador, Nous , que pretén remoure les consciències sobre el paper dels metges en el negoci del tràfic d’òrgans, ventres de lloguer i biobancs. El llibre va néixer arran d’un gran col·loqui internacional celebrat a Ginebra sobre la comercialització del cos. Aquests nous mercats que requereixen la col·laboració de la medicina més capdavantera responen a la llei de l’oferta i la demanda i és urgent establir un marc legal global.

Ima Sanchís
15/07/2016