Entrevista al director de l’Institut d’Innovació Social d’Esade: Ignasi Carreras
Quin sentiment li provoca el concepte de filantrocapitalisme?
Aquesta paraula em genera un sentiment dual. D’una banda, el que m’agradaria és que aquestes persones que són mecenes hagin generat els seus recursos d’una manera no tan sols honesta sinó també responsable; que la seva activitat no hagi sigut especulativa i hagi sigut respectuosa amb els drets humans i el medi ambient. Dit això, estem parlant de persones que han tingut èxit en la seva activitat econòmica i que quan comparteixen el seu patrimoni normalment incorporen una sèrie de criteris d’eficiència i d’orientació als resultats que ajuden a tractar els objectius que es plantegen d’una manera molt professional i orientada a aconseguir un impacte social.
La Fundació Bill & Melinda Gates ja és el tercer donant de l’Organització Mundial de la Salut, per davant de molts governs. Això pot condicionar les decisions que es prenen des de l’ONU?
La Fundació Gates té diverses coses positives: una és la quantitat de diners que mou; la segona és que estan molt orientats a causes concretes, moltes de les quals relacionades amb la salut, i aporten un plantejament innovador, en què realment volen veure que el que s’inverteix dóna resultats. Això fa que els que reben els recursos hagin de retre comptes molt clars dels objectius i els resultats. Però per a mi el més interessant que ha aportat aquest nou model de filantrops és que obliguen els governs a comprometre una quantitat equivalent de recursos al que ells aporten. La Fundació Gates podria tenir la temptació de dir: com que els governs no aporten prou recursos, doncs ja els aportem nosaltres, i això seria un pas enrere. Del que es tracta és d’afegir la capacitat d’actuació de la societat civil al deure d’actuació dels governs. Fan un paper d’acceleradors.
La seva capacitat de mobilitzar recursos també ha atret altres fortunes cap a la filantropia social...
Aquests últims anys hem vist que molts joves empresaris, especialment del món de la tecnologia, acumulaven fortunes sent relativament joves. Ara volen compartir la seva riquesa en vida, i no deixar el llegat als seus descendents quan es morin. Això fa que apareguin més recursos que no pas competències creades per gestionar aquests recursos d’una manera efectiva en causes socials que moltes vegades són molt complexes de gestionar. Aquest és precisament un altre dels aspectes positius de la Fundació Gates: han sabut captar altres fortunes per unir esforços cap a la mateixa causa. La contrapartida que pot tenir aquest model és que acabin formant un grup tan poderós que puguin condicionar decisions de governs o d’agències multilaterals. Pot arribar un moment que diguin: nosaltres creiem que s’ha d’anar per aquí, i si no se segueix aquesta línia no hi posarem els nostres recursos. Si aquests recursos tan potents posats en comú van realment a l’arrel del problema, tenen programes molt efectius, són inclusius amb l’opinió dels destinataris i dels participants, estableixen aliances amb organitzacions més petites i realment són transparents i reten comptes del que fan, som davant d’un gran avenç. Però si en un moment donat els objectius de les grans fundacions filantròpiques responen més a dèries personals del que s’ha de fer i no estan gaire oberts a escoltar els altres, això també es pot convertir en un perill.
Aquesta nova onada de recursos i d’agents privats està fent canviar els processos de les agències públiques a l’hora de definir les polítiques de desenvolupament?
Sí, sobretot és una manera de fer més orientada a resultats. Aquesta gent ve de l’empresa privada, són més ràpids analitzant i prenent decisions, però sobretot el que canvia més és que estableixen molts indicadors de resultats molt tangibles i efectius. I llavors, per poder rebre el suport de la Fundació Gates o d’altres fundacions similars, t’has de comprometre a un seguit de resultats i demostrar que els aconsegueixes. I a les agències de les Nacions Unides o de la Unió Europea els processos són habitualment més lents, i no es treballa tant en resultats a curt i mitjà termini.
I en quin lloc queden situades les ONG amb aquest nou escenari?
Les ONG tenen tres o quatre fonts clàssiques de finançament: la que hauria de ser la principal per a les principals organitzacions que coneixem és el suport dels seus socis i donants. Aquesta font d’ingressos és la que els dóna més independència. La segona font de finançament són les subvencions públiques de governs, d’agències governamentals, de l’ONU, de la UE, etc. La tercera prové d’empreses i institucions, a més d’esdeveniments específics que es fan per recaptar diners (maratons, concerts, fires, etc.). Però en un moment de crisi econòmica arreu del món i sobretot pel que fa a la cooperació internacional, s’han reduït molt les aportacions i aquests nous tipus de filantrops globals han ocupat espais que abans ocupaven la part pública i les corporacions. Per a moltes ONG això ha representat una ajuda en un moment difícil, una manera de relacionar-se molt orientada a projectes concrets a mitjà i llarg termini, amb uns socis que són gent molt preparada. Per tant, en general solen ser un aliat de les ONG.
Les ONG acabaran integrades o sotmeses a aquests grans filantrops?
La temptació que tenen aquestes grans fundacions és definir els seus propis programes i després buscar ONG especialitzades perquè els puguin portar a terme. I la temptació que tenen les ONG és definir els seus programes i buscar aquestes fundacions perquè els hi financin. I el camí d’entesa és fer projectes conjunts en copropietat i codirigint-los des del principi. Anem cada vegada més cap a un model de partenariat, en què les dues parts aporten alguna cosa. No tan sols un aporta diners i l’altre l’execució del projecte, sinó que cadascú aporta competències distintives i se senten copropietaris d’aquesta actuació.
Els nous mecenes globals estan revolucionant també el mercat laboral dels cooperants?
Sí, paguen molt millor. Tenen una filosofia molt més corporativa i no se senten part del moviment d’ONGs, que implica una sèrie de valors d’austeritat, de sentir-te a prop de la gent que viu en la pobresa, amb la qual cosa tens tendència a autolimitar els sous; però és que també tens un nombre de socis limitat, amb un poder adquisitiu no sempre alt, i que no estan disposats a acceptar que les seves aportacions es gastin en grans estructures. En canvi, aquestes grans fundacions paguen millor que l’administració pública i que les ONG, i sobretot en països en vies de desenvolupament, on hi ha una gran competència per atreure el talent, s’emporten el millor talent de les organitzacions locals.
Des del punt de vista dels països receptors hi ha una resposta diferent a aquest tipus de programes d’ajuda?
Els nous mecenes tenen el gran avantatge de la independència política. Si les ajudes vénen del govern espanyol o noruec o dels Estats Units aquests recursos es posen dins d’un protocol de relacions bilaterals, i això vol dir que hi ha un seguit de contrapartides polítiques. A més, els organismes públics normalment col·laboren amb agències governamentals. En canvi, els mecenes globals tenen la llibertat de col·laborar amb molts tipus d’actors i poden aprofitar millor diferents tipus d’agents locals. Però tots haurien de ser transparents i retre comptes del que fan. Si un dia la Fundació Bill & Melinda Gates perd la legitimitat, per molts diners que tinguin, potser la gent no voldrà col·laborar amb ells.
T.T.
21/03/2015
