dilluns, 3 d’octubre del 2011

"Pena de mort"

Si les crisis morals cotitzessin als mercats financers trobaríem un valor de refugi on molts miserables invertirien. Rieu-vos del patró or i de vendre les joies de la família. El nostre futur econòmic està en el clorur de potassi, el triopental sòdic o el bromur de pancuroni. Són ingredients bàsics per administrar una injecció letal a qualsevol condemnat a mort, que no sigui executat per mètodes més primitius com el fregiment per electrocució, la decapitació, el penjament, la lapidació, o ser cosit a trets, per esmenar altres exemples més a l'abast de botxins menys sofisticats.
Foto: SheiTan

Ja es poden enfonsar Lehman Brothers o les illes Caiman, que bona part de l'anomenada humanitat no renuncia als seus instints primitius.
Més de sis de cada deu nord-americans defensen la pena capital, per molt que hagin estat desnonats d’on vivien. 

El mes de setembre passat, en només 24 hores, tres reus van fer el seu últim viatge pel corredor de la mort. Eufemisme literari i cinematogràfic que oculta una gran xarxa d'autopistes cap al assassinat legal.

Una de les víctimes es deia Troy Davis. Va ser condemnat per matar el 1989 a un policia. O no. Les seves últimes paraules van ser per reivindicar debades la seva innocència. La immensa majoria dels testimonis que, en el seu moment, van declarar en contra s'havien retractat. Van confessar que l’havien acusat sota pressió policial. Les investigacions posteriors no van trobar cap prova concloent de la seva condició de suposat assassí. I, no obstant, el van executar. Potser tindran raó els defensors de la pena capital. Tanta que, de vegades, ens convida a comprar un Winchester per protegir-nos-en. Amb bona punteria, el calibre 22 és infal·lible. 

Una altra opció és esperar que ens matin, encara que sigui per error.

Alfredo Abián
Vicedirector de la Vanguardia


Escala de valors

CIVISME: Pla del govern per estimular actituds contra l'individualisme i per la cohesió del país.
ACADÈMIA: Sociòlegs i filòsofs defensen que sense un canvi de valors no se sortirà de la crisi.
FUTUR: aposten per austeritat, coherència i lideratge.


No només a la borsa pugen i baixen els valors segons la conjuntura financera. També pugen i baixen els valors ètics segons la conjuntura econòmica i social. Ho advertia aquesta setmana el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, quan va anunciar que el govern elabora un pla intergovernamental de valors que enforteixi la societat i el país, i que alhora intentarà aturar el creixement de l'individualisme i el materialisme. El conseller va apel•lar el filòsof Zygmunt Bauman, creador del concepte de modernitat líquida: “La societat es mou amb premisses poc consistents i el que volem és recuperar valors més sòlids.” Mentre que Cleries va citar conceptes com ara l'esforç, la feina, la superació, el respecte, la convivència, el civisme, la generositat i la solidaritat, sociòlegs i filòsofs consideren que cal anar més enllà i afegir-n'hi d'altres com ara austeritat, sobrietat, coherència, responsabilitat i lideratge.


Si una cosa hem de reconèixer a hores d'ara és que hem estirat més el braç que la màniga i ens trobem en una crisi global i profunda que no és només financera i econòmica, sinó també de valors. És impossible sortir-se'n si no hi ha un veritable canvi de prioritats o, dit d'una altra manera, de mentalitat”, exposa el director de la càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull (URL), Francesc Torralba. Aquest canvi de mentalitat significaria, segons ell, posar al principi de l'escala de valors l'emprenedoria, el lideratge, l'autosuperació i la sobrietat. “Hi ha la tendència a no voler assumir responsabilitats, perquè comporta patiment i ser el blanc fàcil de la crítica, però si no apostem per la cultura de l'esforç, no ens en sortirem”, conclou contundent Torralba.

La professora de filosofia moral i política de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Victòria Camps parteix de la base que “de crisi de valors, n'hi ha hagut sempre, perquè els més bàsics són la igualtat i la llibertat, i no sempre es respecten”. Indica que, de totes maneres, també ha estat la llibertat la que, en lloc de portar a la construcció democràtica, ha dut a un increment de l'individualisme, a una economia molt competitiva i, finalment, a un model que fa prevaler l'èxit i la materialitat. “La competitivitat extrema s'ha convertit en cobdícia, i la cobdícia ens ha dut a la crisi”, es lamenta Camps, que veu absolutament necessari contrarestar amb conceptes com ara “solidaritat, compromís i equitat” el que ella anomena “una llibertat egoista que duu a la crisi de valors”.

Com Torralba, Camps es decanta per l'austeritat: “Avui, forçats per la situació econòmica, el valor de l'austeritat no ens vindria malament, perquè la majoria hem viscut més enllà de les nostres possibilitats.” Austeritat acompanyada d'esforç –concepte que vincula especialment a l'educació–, de respecte als altres –com a base de la convivència cívica– i també de responsabilitat.


El planeta i la vida


"Tenir, competir i triomfar són actituds que fa anys que ens duen a la destrucció del planeta i a viure malament. Triem cap on anem”, exposa el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres. Sense pèls a llengua com és habitual en ell, es mostra partidari de “fer plegar les escoles de negocis que només es basen en com triomfar, com treure benefici i com ser més que l'altre”.

I ho argumenta: “La pobresa i l'exclusió del costat de casa ens evidencien que el valor bàsic de la convivència no s'ha respectat i que prenem actituds que només fomenten desequilibris, aigües contaminades i malviure.” La vacuna? Oliveres coincideix amb Torralba i Camps en la necessitat de reorganitzar la societat des d'una austeritat ben entesa, que no vol dir precisament retallades a tort i a dret.

El president de Justícia i Pau, que, dijous, en una conferència a la Universitat de València va proposar deixar caure els bancs, jutjar els banquers i destruir l'euro, precisa que, de fet, l'austeritat sense coherència tampoc servirà de res.

Foto: Arxiu Reuters
Pel que fa al sistema d'aplicació, Torralba, Camps i Oliveres són del parer que els valors en cap cas es poden imposar per decret, perquè això generaria recel. Alhora, no veuen desassenyada la intenció del govern de treballar els valors amb experts i representants del món social per elaborar propostes. “Els valors s'adquireixen com a hàbits –adverteix Camps– i s'aprenen a la pràctica i a través de bons exemples.” El director de la càtedra Ethos de la URL ho porta al terreny empresarial: “Hi ha empreses que tenen guies de bones pràctiques; pot ser una mera operació cosmètica o bé una eina per identificar, com a mínim, qui fa mala praxi.”




Projecte de país

Com a bon coneixedor de la realitat social i ètica catalana, el coordinador de la càtedra de lideratges i governança d'Esade, Àngel Castiñeira, admet que un pla de valors podria ser paper mullat. Hi afegeix, però, que “en un marc de país hipotecat de dalt a baix, des de les empreses fins a les famílies i els governs, a més d'infraestructures financeres fan falta infraestructures ètiques”. “El model de societat catalana ha de tenir uns valors bàsics –insisteix– o, dit d'una altra manera, són conceptes que han de formar part del projecte de país.”

En aquest sentit, defensa que es plantegi “una discussió desacomplexada sobre valors”. Castiñeira insisteix que la resposta a “Què volem ser?” s'ha d'allunyar d'una proposta únicament material i incorporar valors col•lectius i de cohesió.

Valors ocults en l'“És català qui viu a Catalunya

Sense dir-ne campanya de valors, tots els governs llancen missatges per crear consciències i actituds. Entre els que segurament van tenir més ressò, curiosament de l'època de Jordi Pujol com a president, hi ha des de l'“És català qui viu i treballa a Catalunya” (per construir el valor de rebuig a la xenofòbia) fins al “Catalunya, terra d'acollida” (rebuig a la xenofòbia), passant per “La feina ben feta no té fronteres. La feina mal feta no té futur” (per subratllar el valor del treball i l'esforç).

Francesc Torralba, director de la càtedra Ethos d'ètica aplicada a la Universitat Ramon Llull, explica que els valors sónhoritzons de referència que reflecteixen estils de vida, uns camins, per tant, que tota acció política, d'una manera o d'una altra, va construint”. I recorda que Zapatero, amb accions com ara el matrimoni homosexual, també va marcar línies de valors.

El director de la càtedra de lideratges i governança d'Esade, Àngel Castiñeira, destaca com són de canviants els valors. Segons l'estudi Valors tous en temps durs, que van presentar al febrer la Fundació Carulla i Esade, en els últims deu anys, els catalans s'han tornat més individualistes i valoren més la realització personal i el benestar emocional. Castiñeira assenyala que els actuals universitaris no han conegut cap crisi. Ell els anomena “fills de la cultura del consum instantani”. Ben segur que els adults del futur són els que diran que això de l'“És català qui viu a Catalunya” i “La feina ben feta no té fronteres” els sembla xinès.

Sònia Pau
02/10/11

Enllaç: aquí

"Tenir cura del dol i les pèrdues" per Leonardo Boff




Les pèrdues i el dol pertanyen inexorablement a la condició humana. Tots estem sotmesos a la fèrria llei de l'entropia: tot es va desgastant lentament; el cos es debilita, els anys deixen marques, les malalties ens treuen irrefrenablement el nostre capital vital. Aquesta és la llei de la vida que inclou la mort.

Però hi ha també ruptures que trenquen aquest fluir natural. Són les pèrdues produïdes per esdeveniments traumàtics com la traïció de l'amic, la pèrdua de l'ocupació, la pèrdua de la persona estimada pel divorci o per la mort sobtada. La tragèdia també és part de la vida.

Representa un gran desafiament personal fer front a les pèrdues i alimentar la resiliència, és a dir, l'aprenentatge de les crisis. Especialment dolorosa és la vivència del dol, ja que mostra tot el pes del Negatiu. El dol té una exigència intrínseca: exigeix ​​ser sofert, travessat, i superat positivament.

Hi ha molts estudis especialitzats sobre el dol. Segons la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, la seva vivència i superació consta de diversos passos:
  1. El rebuig: davant el fet paralitzant, la persona d'una manera natural exclama: «no pot ser», «és mentida». Irromp el plor desconsolat que cap paraula pot contenir.
  2. És la ràbia que s'expressa: «per què justament amb mi? No és just el que ha passat ». És el moment en què la persona percep els límits incontrolables de la vida i no vol reconèixer-los. No és estrany que es culpi per la pèrdua, per no haver fet o per haver deixat de fer el que devia.
  3. Es caracteritza per la depressió i el buit existencial. Ens tanquem en la nostra pròpia càpsula i ens apiadat de nosaltres mateixos. Ens resistim a refer. Aquí tot càlida abraçada i tota paraula de consol, encara que soni convencional, guanyen un sentit insospitat. És l'anhel de l'ànima de sentir que hi ha un sentit i que les estrelles-guia es van enfosquir només però no han desaparegut.
  4. El autoenfortiment mitjançant una mena de negociació amb el dolor de la pèrdua: «no puc defallir ni enfonsar-me totalment, he d'aguantar aquest esquinç sentimental  fins criar a la meva família o fins llicenciar». Enmig de la nit fosca s'anuncia un punt de llum.
  5. Es presenta com l'acceptació resignada i serena del fet indefugible. Acabem incorporant en la nostra trajectòria existencial aquesta ferida que deixa cicatrius. Ningú surt del dol igual que va entrar. La persona madura forçosament i experimenta que la pèrdua no és necessàriament total, sinó que porta sempre algun guany existencial.
El dol és una travessia dolorosa, per això ha de ser cuidat. Em permeto un exemple autobiogràfic que aclareix millor la necessitat de tenir cura del dol. El 1981 vaig perdre una germana amb la qual tenia una afinitat especial. Era l'última de les germanes dels 11 germans. Com a professora, un matí cap a les 10, estant davant dels alumnes, va donar un immens crit i va caure morta. Misteriosament, als 33 anys, l'aorta s'havia trencat.

Tots els de la família, vinguts de diverses parts del país, quedarem desorientats pel xoc fatal. Plorarem copioses llàgrimes. Passarem dos dies veient fotos i recordant, entristits, fets de la vida de la germaneta estimada. Els altres van poder tenir cura del dol i de la pèrdua. Jo vaig haver de partir poc després cap a Xile, on havia de donar conferències a tots els frares del Con Sud. Vaig anar amb el cor partit. Cada xerrada era un exercici d'autosuperació. De Xile vaig seguir per a Itàlia on tenia xerrades de renovació de la vida religiosa per a tota una congregació.

La pèrdua de la meva estimada germana em turmentava com un absurd insuportable. Vaig començar a desmaiar-me... dues, tres vegades per dia sense una raó física manifesta. Em van haver de portar al metge. Li vaig explicar el drama que estava passant. Ell ho va intuir tot i em va dir: «tu encara no has enterrat a la teva germana ni has guardat el dol necessari, mentre no cuidis el teu dol i no li donis sepultura, no milloraràs, quelcom teu va morir amb ella i necessita ser ressuscitat». Vaig cancel·lar  tots els altres programes. 

En el silenci i l'oració vaig cuidar el dol. 


A la tornada, en un restaurant, mentre recordàvem la nostra germana estimada, el meu germà teòleg Clodovis i jo vam escriure en un tovalló de paper el que després vam posar en el seu recordatori:

«Van ser trenta-tres anys, com els de Jesús / Anys de molta feina i patiment / però també de molt fruit / La Claudia carregava amb el dolor dels altres / En el seu propi cor, com a rescat / Era límpida com la font de la muntanya / Amable i tendra com la flor del camp / Va teixir, punt per punt, i en silenci / Un brocat preciós / Va deixar dos petits, forts i bells / I un marit, orgullós d'ella / Feliç Tu: Clàudia, ja que el Senyor en tornar / Et va trobar dreta, treballant / Llum encesa / I Tu vas caure a la seva falda / Per l'abraçada infinit de la Pau ».


Entre els seus papers vàrem trobar aquesta frase: «Hi ha sempre un sentit de Déu en tots els esdeveniments humans: és important descobrir-los». Fins avui seguim buscant aquest sentit que només en la fe podem sospitar.

Leonardo Boff
30/09/2011