divendres, 12 de febrer del 2016

“El poder de la ment sobre el cos és il·limitat”

Suzanne O'Sullivan, neuròloga
Foto: Maite Cruz
La meva edat em sorprèn. Vaig néixer a Irlanda i visc a Londres, on treballo a l’hospital Nacional de Neurologia i Neurocirurgia. Soltera i sense fills. Crec en la igualtat, valor que es reflecteix en l’accés a la salut. L’espiritualitat és beneficiosa, però no crec en l'Església i desconec el sentit de la vida.

Quan va començar a prendre’s seriosament les malalties psicosomàtiques?
La primera vegada que tractes un pacient amb una malaltia física per als símptomes de la qual no hi ha explicació mèdica el despatxes sense més ni més, això no va amb tu, ni tan sols ho vam estudiar a la carrera.

I el pacient se’n va a casa sense saber què li passa?
Sí, i això és molt anguniós. El dia que vaig conèixer la Brenda va canviar tot. La van ingressar a urgències per atacs epilèptics recurrents, no els aturava res, així que li van induir un coma.

Això sona molt greu.
Intubada, amb la respiració assistida..., cada vegada que li intentaven retirar la sedació tornava a tenir atacs epilèptics. El cinquè dia la cap de neurologia li va retirar la sedació i ens va retenir sense intervenir davant un atac espantós. “Això no és epilèpsia”, va dir, i la va enviar a casa.

Déu n’hi do!
Durant vint anys han arribat a les meves mans pacients amb símptomes físics neurològics però l’origen dels quals era psicològic. Des que sóc cap de departament he intentat ajudar-los treballant conjuntament amb psiquiatres i psicòlegs en lloc de treure-me’ls de sobre.

Per què?
Des que vaig conèixer la Brenda he tractat persones amb una tristesa tan colpidora i intolerable que contra tota lògica el seu subconscient escollia deixar-les confinades en una cadira de rodes o paralitzades amb convulsions abans que patir l’angoixa que experimentaven.

Aclaparador.
Sí, el grau d’incapacitat que pot produir una malaltia psicosomàtica és tan greu que resulta difícil creure que la causa és el subconscient, i són el 30% dels meus pacients.

Immòbils en una cadira de rodes, però sense cap lesió a la columna vertebral?
Efectivament, i pacients amb diversos atacs epilèptics al dia, no un ni dos sinó deu, que han d’estar hospitalitzats, però que en realitat no tenen una malaltia cerebral.

Què es fa normalment amb aquests pacients?
Res, deixar-los de banda; per això vaig decidir incorporar al meu equip psiquiatres i psicòlegs i tractar-los de manera interdisciplinària.

No se’ls acostumen a prendre seriosament, aquests pacients?
No, ni els metges ni la societat. En el cas de l’epilèpsia, el 70% dels pacients que en pateixen no tenen atacs quan prenen la medicació, però al 30% de pacients psicosomàtics la medicació no els fa efecte; i mentre que en el cas de l’epilèpsia de base neurològica els atacs duren uns minuts, en el seu cas poden durar hores.

Estem parlant de malalties imaginàries?
No. Els efectes són reals, però és la ment la que produeix aquesta idea de malaltia.

Què ha descobert?
Que és molt pitjor que una discapacitat física perquè no pots fer cap tractament per pal·liar-la, cal fer un estudi molt profund de la persona en qüestió.

Quines solen ser les causes?
Hi ha centenars de causes, però en molts dels casos més extrems –atacs de tipus epilèptic i paràlisi– l’origen són els abusos sexuals o físics, pèrdues traumàtiques o molta malaltia en la família. Els casos més lleus es deuen a l’estrès general de la vida: problemes financers, amb la parella, amb els fills...

I quins són els símptomes?
Els més comuns són el mal de cap, d’estómac, d’esquena, i la fatiga. La ment és capaç de reproduir qualsevol tipus de símptoma. Poden aparèixer a qualsevol edat, però la tendència és a una edat primerenca o entre els 20 i 30 anys. En nens, el mal d’estómac està lligat a l’assetjament escolar i a problemes familiars.

Com podem protegir-nos de la nostra ment?
Sent resilients i acceptant l’ambigüitat.

Què ha esbrinat?
Que el poder de la ment sobre el cos és il·limitat: podem imaginar qualsevol tipus de símptoma mèdic i produir-lo, i que és molt greu subestimar-lo.

Si la nostra ment pot emmalaltir-nos, també pot curar-nos?
No, però sí que pot influir en la malaltia. Hi ha una interacció molt clara entre ment i cos.

Com reaccionen els casos més greus al tractament psicològic?
Depèn de com de ràpid es faci el diagnòstic, però persones amb paràlisi són capaces de tornar a caminar amb normalitat i en molts casos no és gràcies a un tractament psicològic sinó a un fisioterapeuta.

La ment humana és sorprenent.
Sí, i he comprès una cosa essencial: hauríem de jutjar menys els altres i a nosaltres mateixos. Els pacients que pateixen malalties psicosomàtiques se senten culpables, però la realitat és que no poden controlar els símptomes, no es fa mai expressament.

Quin és el cas que l’ha commogut més o ha estat més revelador?
Pacients que als 15 anys van començar a tenir problemes sense diagnòstic i els símptomes dels quals van anar canviant a diferents parts del cos: l’intestí, el cor..., i quinze anys després m’arriben amb problemes neurològics. Que la medicina hagi deixat una persona abandonada durant quinze anys sense posar fre al procés diu ben poc a favor de la medicina. 


La incomprensió
Una de cada tres persones que van al metge de capçalera té símptomes sense cap explicació mèdica. Quan aquests pacients arriben al neuròleg, el tema sol ser greu. O'Sullivan va decidir atendre el seu patiment i no enviar-los a casa. "No necessàriament els patiments més grans reben la consideració i compassió més gran. Hi ha una classificació no oficial per a les malalties en què els trastorns psicosomàtics són els xarlatans de les afliccions, ens en burlem. Això ha de canviar". A Tot és al teu cap (Angle), O'Sullivan recorre els seus més de vint anys d'experiència en el tractament d'aquests símptomes que deixen persones postrades en cadires de rodes o patint violents atacs de tipus epilèptic.


Ima Sanchís
11/02/2016