divendres, 24 de febrer del 2012

Abandó dels abandonats

Aquesta setmana, en un petit requadre de la premsa, s'informava que, a Catalunya, en aquests darrers deu anys, han sigut abandonats més de setanta nens que havien sigut adoptats. En altres rotatius es deia que aquesta és la situació en que es troben una seixantena de nens, cada any, en el territori estatal. Plou sobre mullat. A tot el drama que suposa l'abandó, segueix un drama encara més gran del rebuig de part d'una nova família i, tanmateix, el fracàs d'un projecte de vida.



Què passa? Fa anys que hem anat incidint en que cal conèixer més el que succeeix quan un nen és abandonat i roman una llarga temporada en una institució, per ben muntada que estigui. Les mancances en el desenvolupament que van lligades a la manca de vinculació afectiva són molt greus. Ja fa més de seixanta anys, Spitz, pediatre i psiquiatre de nens, publicava unes dades observades als camps de concentració nazis que eren esgarrifoses. En aquelles paupèrrimes condicions, els nadons que seguien al costat de les seves mares (amb tota la misèria que això significava), vivien i tiraven endavant. Escarransits, però amb un deler per la vida. Les estructures cerebrals del vincle afectiu s'havien construït amb normalitat. En canvi, aquells nadons que eren separats de llurs mares i eren atesos en "nurseries" ben muntades, per personal qualificat, emmalaltien amb facilitat i desenvolupaven, ben aviat, quadres depressius.

Més endavant, Rof Carballo va definir una mena d'"ordit afectiu", com una xarxa neurològica, vital, que només es podria desenvolupar en el cervell del nen gràcies al contacte amb la figura materna durant els sis primers mesos de vida. Quan no es desenvolupava aquest "ordit", les conseqüències eren greus en la vida emocional i afectiva del nen. I s'ha associat una vinculació afectiva inestable i insegura amb l'augment de les conductes agressives en el nen. Avui, gràcies a la neuroimatge, s'ha pogut identificar aquest "ordit afectiu" a les àrees prefrontals del cervell. La manca de vincle i les privacions afectives impedeixen que es desenvolupin estructures. Les conseqüències són greus i s'associen a quadres de hiperactivitat, impulsivitat, manca d'atenció, i agressivitat més o menys manifesta. No es tracta d'un senzill quadre de nens hiperactius. Hi ha molt més. Això no vol dir que l'adopció sigui impossible. 

L'adopció és possible i desitjable. Però cal que els pares adoptants coneguin aquestes característiques i tinguin la capacitat suficient per fer-hi front. En el fons, l'adopció és com un trasplantament social i cal controlar totes les possibles reaccions de rebuig. Només així serà un benefici per a tots.

Josep Cornellà i Canals
23/02/2012