 |
| Pobresa a Espanya. Foto de Samuel Aranda per el New York Times |
Va ser el tema d'un d'aquests gabinets de Júlia Otero a Onda Cero que burxen en la zona fosca de la societat, allà on habita la desesperació. Parlàvem de la idea darwinista de la pobresa, com si no fos una tragèdia, sinó pràcticament una opció lliure, arran d'algunes notícies deplorables que havien sortit. La primera va ser la decisió de l'Executiu de Rajoy de portar al Constitucional i, per tant (gràcies a la guillotina que té el Govern respecte a les lleis autonòmiques), deixar en suspens la llei catalana sobre pobresa energètica. Una llei que tenia l'intenció de garantir que les famílies en situació extrema no es quedessin sense llum per no poder pagar el rebut.
La llei cobria un ventall de 50.000-70.000 famílies, però el Govern va decidir que era més important retallar una llei catalana que no garantir aquest servei.
Al mateix temps, Eduardo Montes, president de la patronal elèctrica, va demanar no fer servir el terme pobresa energètica, perquè considerava que quedar-se sense llum o calefacció, sumat a una pobresa extrema, "no era una cosa urgent", i es va quedar tan feliç. I mentre Rajoy impedia una llei contra aquesta pobresa energètica que, gràcies a Montes, sabem que no és urgent ni prioritària, l'alcalde de Sevilla, del PP, notable senyor Juan Ignacio Zoido, perpetrava una ordenança de "neteja pública i gestió de residus" que a la pràctica sanciona amb 750 euros a aquelles persones que "rebusquen residus un cop dipositats en els contenidors". És a dir, compte amb ser pobre, que pot estar penat.
A preguntes sobre el tema, atesa la polèmica a Sevilla, l'ínclit alcalde ha arribat a dir que la gestió dels residus dóna beneficis al consistori, que són seus i que només faltaria... És a dir, els pobres a callar o a pagar multes, la qual cosa és un oxímoron que arriba a la categoria de disbarat. Perquè, perdonin la pregunta retòrica, però d'on nassos traurà 750 euros algú que ha de buscar-se la vida furgant en els contenidors d'escombraries? I el més feridor és la idea que subjau en la decisió, a l'estil dels residus són el meu negoci, que els pobres no m'ho toquin. En aquest punt caldria recordar la vella i contundent frase de García Márquez, "el dia que la merda tingui algun valor, els pobres naixeran sense cul".
Podria afegir altres notícies menys recents, però com aquestes tres s'han succeït en poques hores, semblen suficients per elevar una severa preocupació. La pobresa no és una qüestió de voluntat, ni una opció lliure, ni l'estadi natural de cap ésser humà. I és evident que una societat que no considera la pobresa una prioritat, que menysprea les seves capes més desprotegides i que desenvolupa un discurs supremacista de rics a pobres, és una societat malalta. Perquè, com va dir Nelson Mandela, la lluita contra la pobresa mai no és una qüestió de caritat, és una qüestió de justícia.
Pilar Rahola
31/10/14
La Vanguardia
