Avui, excepcionalment, trenco el protocol de la presentació d’un conte. Aporto el testimoni d’un jove de 27 anys, en Joan Morera i Perich, que el proper dissabte, 17 de setembre, farà a Loiola un compromís que fa “obrir els ulls” en el temps que correm. Com podeu imaginar-vos, tractant-se del meu nebot, us el presento amb un goig especial comprensible. Deixem que en Joan s’expressi:
Mn Perich
 |
| Joan Morera Perich |
Estimats amics,
Encara que, degut a la limitació del temps, hagi d'escriure-us en forma de circular, menys personalitzada, m'agradaria en aquestes línies poder compartir-vos l'alegria d'un pas important i definitiu en la meva vida: el dissabte 17 de setembre de 2011, 7 novicis jesuïtes prometem pobresa, castedat i obediència perpetus a la Companyia de Jesús en el Santuari de Loiola (País Basc).
Imagino que molta gent de carrer deu considerar aquesta aposta com una bestiesa, com una forma de malgastar la vida. Tanmateix, ningú pot explicar que aquesta bogeria ens faci viure tant feliços i entregats als altres. En el fons, el que prometem és seguir a Jesucrist amb radicalitat: és això el que ens omple de debò.
Amb molts de vosaltres hem compartit èpoques de treball, o de formació, o d'entrega als altres. Encara que us escrigui amb lletres d'impremta, recordo a cadascú i sé que formeu part del meu mosaic: acompanyant-me i formant-me, animant la meva fe, o aprofundint l'amistat que ens uneix. Per això imagino que aquesta opció també us alegrarà. El que m'ha dut aquí és la crida missionera que sento de Déu, i que molts ja coneixeu. La Companyia de Jesús, ben cert, té precisament aquest carisma de la missió a les fronteres del món: fronteres de justícia (pobresa i marginació), culturals (educació en escoles, universitats i investigació), de fe (Exercicis Espirituals i missions), humanes (immigració)... etc. Però, de fet, per més que ho intentés, no sabria dir-vos el motiu d'aquesta elecció: és com quan t'enamores, que només compten les raons del cor. Segur que sabreu de què parlo.
Doncs bé, amb aquesta invitació m'agradaria demanar-vos tant sols que aquesta nit, abans de ficar-vos al llit, si hi penseu pugueu dedicar uns instants a agrair a Déu els moments que hem compartit plegats, i pregar a Déu per nosaltres, els 7 joves que ens llancem a aquesta aventura.
Desitjo per a tots un bon inici de curs després de l'estiu. Per la meva part, aquest curs vinent he estat destinat a Salamanca, a continuar la formació en llengües bíbliques, per tal que en un futur, a través de la Paraula de Déu, pugui ser capaç d'encomanar esperança en el nostre món ferit.
Us envio una forta abraçada, fins ben aviat, gràcies!
Joan Morera Perich
Fragment de la carta que fa, més personalitzada, a la família:
Sé que no veieu gaire clar, i no sabeu com dir-m’ho, el fet que segueixi corrent cap a aquesta crida missionera que sento, ja molt menys idealista, de compartir la Paraula de Déu, la seva presència esperançadora, enmig de pobles empobrits o oprimits. No sabeu la felicitat que trobo en aquest camí, que ja enceto estudiant llengües el curs vinent. He tingut tantes confirmacions de Déu, fins i tot en el noviciat, que ja no qüestiono que vingui d’Ell. Però he après, això sí, ser molt més humil i flexible en les concrecions: els llocs, el tipus de pobreses... i a escoltar-lo constantment, perquè també Ell adapta la seva voluntat si les circumstancies canvien. Malgrat tot, encara que aquest carisma em mogui tant, tampoc faig els vots perquè en la Companyia m’assegurin que puc desenvolupar-lo: m’estaria buscant a mi mateix, la meva autorealització. És més, ningú em dona fe que aquest serà el meu futur. Si no, què passaria si al final un imprevist em trenca el plat bonic? Encara que és el que em costa més renunciar, doncs, aquest tampoc és el fonament dels vots del dia 17.
Aquest “casament”, en canvi, aquest primer pas definitiu que estic content de fer després de tants anys, és per mi signar un xec en blanc, una bogeria tant assenyada com no en trobo cap de millor. Perquè els vots no consisteixen pas en aspectes (pobresa, castedat i obediència) a vigilar a tenir en compte per no desviar-nos: si fos així només estaríem apedaçant un vestit vell, seria com posar-nos en marxa amb la resignació d’haver de carregar tres pesos més a la motxilla. No, el nostre vot és un de sol: seguir amb màxima radicalitat a Jesucrist, al seu estil, les seves preferències, les seves causes, la seva fe.
Això és l’únic que ens omple suficient com per donar-ho tot i comprar només aquest perla, l’Evangeli dels últims, una Persona que fins en les situacions més dures és generadora d’electricitat.
Prometre aquest vot, ja per sempre, canvia les coordenades dels vots explícits: ja no és pobresa per ser més “sant o perfecte”, sinó que aquesta ens porta a la confiança i a la fe; ja que no és una castedat “disciplinària”, o per evitar “perills”, sinó una pobresa d’intimitat que desplega una llibertat afectiva en qualsevol relació; i ja no és un obediència “submisa” o “forçada”, sinó una pobresa de la pròpia voluntat per acostar-nos a allò més difícil: descobrir a Déu en totes les coses, fins i tot en les que més ens desprogramen o fastiguegen.
Ben segur que després de la injecció d’aquests primers anys vindrà la cruesa del realisme, els rostres tindran noms i cognoms gens idíl·lics, arribarà la duresa de llevar-nos en llocs i circumstàncies no gens fàcils. Hi compto. Espero que l’esperit ens ajudarà a tots, ¿no és Ell qui ens crida per fer-s’hi present?
Crec que tot plegat val molt la pena. I tant!
