Irvin Yalom, pioner de la psiquiatria existencial; protagonitza el film 'La cura de Yalom'
Tinc 83 anys: tracto pacients cada dia i faig teràpia de grup per continuar creixent. Fa 67 anys que estic amb la meva dona, però tenim quatre fills divorciats: són altres temps. Conèixer els altres és coneixe't a tu mateix. Encara temo la mort, però menys que abans de parlar-ho al grup.
Jo era fill d'uns immigrants jueus que van obrir una botiga de queviures en un barri negre de Washington i van tirar endavant. La ciutat estava tan segregada racialment i era tan violenta que em refugiava a la biblioteca.
I va convertir la pobresa en oportunitat.
Un dia el meu pare va tenir un infart, i la meva mare me'n va donar la culpa. Jo estava angoixat, però el metge ens va confortar tant que, des d'aquell dia, vaig voler ser com ell. Em vaig especialitzar en psiquiatria, perquè és un relat de l'existència des de la consciència, com la literatura. I em vaig psicoanalitzar, perquè era part de la nostra formació.
Li va servir de res?
No, perquè la psicoanalista m'escoltava, però no es relacionava amb mi. Aquelles hores se'm van fer interminables, però així vaig aprendre que la qualitat de la teràpia depèn de la qualitat de la relació entre el terapeuta i el pacient.
I es va fer pioner en teràpies de grup.
Només exigia dos requisits als grups que dinamitzava: sinceritat absoluta i que cap comentari de ningú no fos mai destructiu.
De què serveix mostrar que pateixes?
Vaig començar amb malalts terminals de càncer. A una pacient, que va arribar moribunda, semblava que no li importava la mort: "Però la meva filla -ens repetia amb ràbia m'amarga els últims dies: no cuida el gat ni el pis...". I repetia el mateix en cada sessió fins que un altre terminal la va interrompre: "Què coi dius -li va retreure- del menjar del gat, Evelyn? Que no és el més important de la teva vida, la teva filla?".
...
"No deixis aquest verí a la teva filla. Trenca el cicle d'odi, Evelyn. No et moris sense dir-li que l'estimes". Tots ho vam repetir, i l'Evelyn va cedir. Va ser el primer triomf del grup.
Una gran victòria.
Però el millor és que aquell dia un altre pacient ens va dir que era una pena que li haguessin hagut de diagnosticar un càncer per poder descobrir al grup què era la vida. Aquelles sessions ajudaven els meus malalts, però a mi també, a enfrontar-me als meus propis problemes.
Què ha après exercint?
Que cadascú habita al seu propi món, per què ha tingut experiències úniques. I, per molt properes que estiguin dues persones, sempre les separarà tot el que no han viscut juntes.
L'amor seria la tensió per tancar aquesta distància insalvable?
L'amor és la tensió per brindar a l'altre alguna cosa nova cada dia, i és molt diferent d'enamorar-se, una passió que només atén a ella mateixa mentre dura i que, si no es transforma en amor, s'acaba extingint.
Hi ha qui s'enamora sovint, però no arriba a estimar mai?
Hi ha persones que no fan l'esforç d'aprofundir en elles mateixes i no s'arriben a conèixer mai. Utilitzen els altres per no trobar-se totes soles amb el seu propi buit.
I la vida és l'aprenentatge de la
solitud.
La millor manera de coneixe's un mateix és aprendre a conèixer els altres. I viceversa. Això és el que pretén la teràpia de grup.
L'amor és aprendre a coneixe's?
El que és paradoxal de l'amor és que la consciència del jo augmenta l'ansietat. Quan el jo s'uneix a una altra persona, totes dues es deslliuren de l'ansietat, però perden la lucidesa.
Estar enamorat és una neurosi?
No m'agrada treballar amb enamorats, potser perquè els envejo i potser també perquè la psicoteràpia busca il.luminar la foscor, i, en canvi, l'enamorament es nodreix de misteri i ambigüitat, per això s'enfonsa quan s'analitza...
I...?
... I odio ser el botxí de l'amor.
Què distingeix la seva teràpia?
Em concentro en la meva relació amb el pacient fins a aconseguir que reprodueixi amb mi els problemes que té amb els altres.
Quin tipus de problemes?
M'he especialitzat a treballar l'angoixa existencial i he escrit alguns llibres.
Molt celebrats per la crítica.
Simplement parlo amb els pacients terroritzats per la mort i la solitud. Però no em limito, com els terapeutes convencionals, a neutralitzar els símptomes d'aquesta angoixa perquè puguin dormir o només per fer més suportables el malestar i les disfuncions.
Què fa, doncs?
Intento aprofundir amb els pacients en aquestes pors.
Què ens ensenya la por de morir?
Que està relacionada amb moltes al tres disfuncions si saps veure què hi ha al darrera.
Com la combat?
Crec que qualsevol possibilitat de millorar requereix contemplar el pitjor en tota la seva intensitat.
Com es manifesta aquest pànic a
la mort?
Sovint, amb desordres sexuals.
A vostè també li passa? A vostè també li passa?
Schopenhauer comparava el poderós impuls sexual de la seva joventut amb el sol i consolava la seva vellesa dient que només l'ocàs permet a l'home veure les estrelles. I ara em passa a mi. Intento acceptar que tot el que he viscut desapareixerà amb mi. La nostra consciència és un do preciós i terrible.
Preciós i terrible
Ja coneixia el predicament de Yalom i els seus llibres -autèntics supervendes- entre els professionals de la salut mental, però m'emociono veient aquest documental sobri i profund, La cura de Yalom, que s'estrena a Espanya. I encara m'emociono més quan mantinc una llarga videoconferència amb ell des de Palo Alto, a casa seva.
"La nostra consciència -em diu, i jo em continuo repetint, perquè
cada vegada adquireix un nou sentit
és un do preciós i terrible". També ho
és enamorar-se en el misteri i l'ambigüitat abans que la lucidesa de l'anàlisi racional ens reveli la trampa de la passió... O millor després -tant de bo- que l'hàgim sabut convertir en el nostre amor de cada dia.
Lluís Amiguet
29/07/2015
La Vanguardia
