dilluns, 3 d’abril de 2017

Pàniker i Panikkar, la conversa brilllant


El filòsof Salvador Pàniker va morir dissabte als 90 anys. / BALLESTEROS / EFE
Els germans Raimon Panikkar (1918-2010) i Salvador Pàniker (1927-2017) no estaven d’acord ni en com havien d’escriure el seu primer cognom. El que els va separar ha quedat en l’àmbit familiar, encara que no és difícil endevinar-hi les disputes més prosaiques que acostumen a esquerdar les relacions familiars i la rivalitat intel·lectual de dos homes extraordinàriament intel·ligents i cultes.

Estaven units per l’estudi i la pràctica de la filosofia, pel coneixement de la ciència (química el Raimon, enginyeria industrial el Salvador), per l’aire elegant, sensual i seductor que els donava la pell bruna de les seves arrels paternes índies, i per una molt desenvolupada vibració interior de la transcendència. El Salvador va explicar-ho així en una entrevista: “No soc ateu, perquè l’ateisme no és compatible amb Johann Sebastian Bach”.

Salvador Pàniker va entrar a les cases de la gent molt abans que el Raimon. Encara recordo un oncle meu portant a casa un llibre titulat Conversaciones en Cataluña amb un posat entusiasmat: “L’heu de llegir!” Salvador Pàniker havia fet 25 entrevistes a 25 personalitats catalanes en una època en què la dictadura de Franco tractava, precisament, que Catalunya no tingués cap personalitat. Pàniker va preguntar com si visqués en un país lliure. Acompanyat del fotògraf Xavier Miserachs i proveït d’un magnetòfon, es va plantar a casa de Pla, Espriu, Dalí, Matute, Duran Farell, Valverde o Gironella. 

Pàniker preguntava sense por i els altres feien el que podien. L’alcalde Porcioles el rep amb una pregunta: “Transcriurà tot el que li diguem?” “S’ha de fiar de mi”, contesta Pàniker. L’èxit del llibre va ser tan gran (“Li livre dont on parle le plus a Barcelone”, Le Figaro Littéraire), que, dos anys més tard, en va fer un altre: Conversaciones en Madrid : de Fraga a Tierno Galván, passant per l’inevitable Cela. “Vaig emprendre aquesta excursió per conversar sobre la vida i la mort, sobre art i sobre política, sobre la religió i sobre ètica; en una paraula, sobre el que acostumen a conversar les persones de determinat nivell cultural quan prenen juntes el cafè”, va resumir l’autor. El llibre va ser publicat per Kairós, l’editorial que Salvador Pàniker havia fundat el 1965. Anys més tard va destil·lar l’experiència de preguntar i de contestar les innumerables entrevistes que li van fer en el que ell mateix va anomenar fent broma “el principi de Pàniker”: “Tot entrevistat queda reduït als límits mentals del seu entrevistador”.

A favor de l’eutanàsia activa
Vaig entrevistar-lo un parell de vegades a El matí de Catalunya Ràdio amb motiu de la publicació dels seus dietaris, i és va sorprendre de la rebuda: “Em pensava que venia a jugar a camp contrari”. I, esclar, també va passar pel micròfon en més d’una ocasió com a veu a favor de l’eutanàsia activa. Amb la mort de Salvador Pàniker desapareix l’últim germà (Raimon, Josep Maria, Mercè i Salvador) d’una família que va viure entre Orient i Occident un segle abans de la globalització. Dissabte al vespre, en saber la notícia de la defunció, vaig recuperar una entrevista recent en què, quan li van preguntar sobre la mort, Salvador Pàniker va tirar d’ironia: “Montaigne, al qual tanta gent cita sense haver-lo llegit, va escriure que no cal amoïnar-se per la mort, perquè, al seu moment, la natura ja ens n’informarà”.

Antoni Bassas
03/04/2017