dimarts, 30 d’agost de 2016

“El cristianisme és la religió de la laïcitat”

Carmelo Dotolo, teòleg i filòsof de les religions
Tinc 56 anys. Vaig néixer a la Campània i visc a Roma. Sóc professor de Teologia de les Religions. Estic casat i tinc dues filles, Eleonora (27) i Monica (23). Política? Democràcia oberta als aspectes socials. Déu? Recerca de transcendència. La humanitat triarà: o l’humà o el sacre.

Té futur el cristianisme?
Sí: és un projecte interessant per a la humanitat.

Per què?
Perquè acull la teva fragilitat, la vulnerabilitat consubstancial a la condició humana. El cristianisme no ejecta l’ésser humà, el projecta!

Què ha aportat el cristianisme a la història de la humanitat?
L’atenció a l’altre. Dit en paraules modernes: llibertat, igualtat i fraternitat.

El cristianisme... va engendrar la Revolució Francesa?
La idea de drets universals de l’ésser humà va derivar dels ensenyaments evangèlics.

Però... la revolució va ser anticlerical.
Tota revolució és una reacció a un abús, i l’església cometia abusos. La Il·lustració és una reacció des de dins de la cristiandat.

Però... la revolució va ser laïcista.
Ja el cristianisme havia encarnat Déu en un home: el cristianisme va humanitzar la religió. La va desdivinitzar: és llavor de laïcitat. El cristianisme és la religió de la laïcitat!

Quina paradoxa...
De fet Jesús era un home i un laic.

Sí, esclar.
I va posar en el centre de la seva prèdica l’altre, l’alteritat, no el Déu metafísic...

Però el cristianisme es carregaria després de tant d’oripell i jerarquia...
I d’aquí surt el protestantisme, una altra ­reacció des de la identitat cristiana!, un pas més del cristianisme com a religió seglar.

“Hem de dessacralitzar el cristianisme”, em va dir aquí el seu amic Vattimo.
Comparteixo el seu mateix interès per avançar en desconstruir el cristianisme de l’aspecte sagrat violent, del piramidal.

El papa Francesc es va definir “bisbe de Roma” per això?
Francesc busca horitzontalitzar l’església, incardinar el cristianisme en la quotidianitat. Jo diria que proposa una mística dels ulls oberts.

Oberts a què?
A l’altre, al diferent, al necessitat, al que és al teu voltant, a prop o lluny.

El catòlic acabarà sent com un protestant amb Papa?
O el protestant acabarà com un catòlic sense Papa... Mira, al final un catòlic i un protestant són el mateix en essència: cristians. Però les seves diferències són un valor, també una riquesa que val la pena preservar... mentre no derivin en un conflicte violent, esclar.

Per què Bergoglio va triar dir-se ­Francesc?
Per subratllar la fraternitat com a valor superior, sense distincions d’origen, raça, riquesa, creences... És el que va predicar Jesús.

Però el cristianisme va perseguir el dissident...
Ho va fer l’ Església més inquisitorial, contravenint l’essència del cristianisme. Un passatge de la vida de Jesús és il·lustratiu...

Quin?
Els deixebles es queixen que altres predi­cadors semblants no s’uneixin al seu grup iel segueixin. I Jesús respon que no passa res si no el segueixen... si prediquen l’amor al proïsme.

D’on va treure Jesús la seva prèdica d’amor al proïsme?
De precedents en l’hebraisme profètic (llegeix el llibre d’ Ester), però Jesús el posa en el nucli de la seva prèdica: l’amor a l’enemic.

Resumeixi l’ensenyament de Jesús.
Consisteix en aquell amor per la fragilitat de cada persona, sense jutjar-la, ajudant-la sense comprometre la seva dignitat.

I podrà aquest cristianisme frenar el gihadisme?
Haurà de triar la pròpia humanitat: o dignitat de l’individu o despersonalització. O l’humà o el sacre. Triem!

El fanàtic islamista veu dèbil la cristiandat: de Mahoma no se’n burla ningú...
El cristianisme acull la fragilitat i la diferència, i aquesta serà la seva fortalesa! Serà la religió de la interculturalitat, serà l’espai de trobada...

Quin seria el gran error de l’actual cristianisme?
El que ja va cometre l’Església: tancar-se a l’altre, al jueu, al morisc, al luterà, al crític... El pecat de perdre la fraternitat! El pecat del fanatisme. No ho repetim.

L’Església ha demanat perdó, això sí.
I la millor manera d’assolir-lo és erigir-se en lloc de trobada universal.

Viurà l’islam també la seva pròpia Il·lustració algun dia?
Així ho crec. L’islam no és monolític, encara que alguns ho intentin. Conec a França musulmans que proposen un islamisme sense fanatisme, obert a la convivència.

Però... són minoria.
Ho són avui dia.., però la seva proposta bé podria calar en l’islam.

Que Al·là l’escolti!
Mai hem de desesperar de res, perquè la vida és molt gran, la vida ens demostra sempre que té unes energies que ens superen, que són més grans que nosaltres.

L’europeu d’avui, creu en Déu?
És espiritual sense espiritualisme. No vol cerimònies, oracions ni normes: l’europeu és postcristià, en això. I també, indiferent a la divinitat, és postateu.

Arrelat a terra
El cristianisme de Dotolo es va nodrir de l’esperit postconciliar i dels missioners a l’ Àfrica que va conèixer de jove, quan no hi havia oenagés: “Em van donar una idea del cristianisme com a entrega a l’altre”. A punt va estar de ser missioner, però es va convertir en filòsof de les religions i teòleg. “Els meus pares van néixer cristians, jo vaig triar ser cristià”, s’explica, d’un cristianisme més arrelat a la terra que a l’altar. Imparteix classes a la Universitat Pontifícia Urbaniana, i ha impartit la conferència Un cris­tianisme possible per a una humanitat capaç de futur al Palau Macaya, de l’Obra Social La Caixa, amb l’ Escola Europea d’Humanitats i la revista La Maleta de Portbou.

Víctor-M. Amela
27/08/2016