dijous, 26 de gener del 2017

“Només acceptant que la vida no té sentit un pot ser lliure i alegre”

Oriol Quintana, professor de filosofia i assagista
Tinc 42 anys. Barceloní. Soc doctor en Humanitats. Adjunt a la càtedra d’Ètica de l’IQS. Estic casat i tinc tres fills. Soc socialista: tenim el deure de crear un món en el qual a ningú no li falti el necessari. Soc catòlic practicant. Publico ‘Filosofía para una vida peor’ (Punto de Vista Editores)

Jo vaig ser jesuïta dels 20 als 27 anys, però em vaig enamorar i ho vaig deixar. Volia portar una vida normal, ja sap: feina, matrimoni, fills...

I ho va aconseguir.
Sí. Dotze anys després vaig decidir escriure un llibre sobre com de dura és la vida normal, un s’enfronta a una crisi de sentit molt fort. Davant això existeix la literatura d’autoajuda.

Que vostè fa miques...
Perquè proposa un optimisme d’allò més fàcil. La seva premissa és que un sempre pot millorar, que l’esforç és recompensat, que en realitat no hi ha dificultats, hi ha reptes.

I si no aconsegueixes els teus objectius, és perquè el teu afany no ha estat suficient.
Exactament. Aquesta ideologia dominant del triomf és molt perillosa, agressiva i poc compassiva: Davant el fet habitual que les coses no surtin com vols, tendim a culpar-nos a nosaltres mateixos, i l’angoixa vital s’eixampla.

Pels pessimistes, la vida és un frau?
Entre els pensadors pessimistes hi ha la cons­ciència que tenim una capacitat per viure en plenitud que la vida quotidiana no omple. Tots tenim, encara que sigui fugaçment, l’experiència que el que estimem, en realitat, no és ni pot ser tan valuós. Però gairebé lluitem contra aquest tipus de lucidesa.

L’arxivem en un racó de la ment.
Tenim models de felicitat gravats en la ment: el feliç dinar de Nadal amb tota la família, però que no és mai com hauria de ser, no respon a l’estereotip de les pel·lícules ni dels anuncis. Jo crec que la plenitud és possible, però no de la manera com se’ns proposa.

No és el que postulen els pessimistes.
La seva objecció cap aquesta vida és la incompatibilitat entre ser, consciència i alegria.

I la possibilitat d’aïllar-se?
A 1984, de George Orwell, el protagonista pretén, a través del seu diari, crear-se un món propi i aïllar-se, però el sistema l’atrapa i arriba a transformar el seu interior.

Un pessimista considera la possibilitat que les coses vagin pitjor.
Sí, que s’imposi el mal. Veritats que tenim al davant, però que preferim no veure. L’escala de destrucció i crueltat del segle XX va ser tan enorme que hauria d’haver convertit el XXI a un segle més humil.

Aquella barbàrie no la tenim present.
Els pensadors pessimistes són conscients d’aquella realitat: de la guerra, la tortura, la fam i l’ horror, i ho són, per tant, del desemparament en el qual vivim. Un pessimista és algú que ha assolit un grau de lucidesa sobre la falta de valor i l’absurditat de l’existència, i no ha volgut expulsar aquesta idea de la consciència sinó explorar-la a fons.

Però viure amb aquest pes...
Els pensadors pessimistes no desesperen. En realitat, són els que defensen les coses bones que hi ha perquè saben que són improbables. Davant la manifestació de la vida com a una cosa mancada de sentit, ells defensen que no s’ha de fugir i refugiar-se en falsos consols.

Un no s’ha de mentir.
Tan sols a partir de l’acceptació que la vida no té sentit i del patiment un aconsegueix certa llibertat i certa alegria veritable, i també la capacitat de ser compassiu i útil als altres.

Tot és molt aleatori, fins i tot la teva sort...
La solidaritat ve de saber que tu has caigut en el costat bo del món per sort. Sols entenent que som éssers desvalguts podem viure amb certa alegria.

Llavors, consciència i felicitat no són incompatibles?
Sovint entenem la felicitat com una espècie d’oblit. Emil Cioran deia que hi hauria d’haver una felicitat que integrés aquesta falta de sentit, i aquesta és la més difícil d’ assolir. La lucidesa ens porta a l’acceptació de les pròpies limitacions. Fixi’s en el matrimoni.

...
Un es casa amb una il·lusió que el dia i dia va desgastant, l’acceptació t’atorga una alegria més grisa, però anar-te enamorant contínuament i canviant de parella és vacu.

El pessimisme no és motor.
L’ideal del pessimista és Orwell, extremadament lúcid sobre la situació social i política que li va tocar viure, però que no va deixar d’actuar mai.

Com aconseguir que aquesta lucidesa del pessimista no es converteixi en paràlisi?
Una de les maneres de ser un home o una dona d’acció és estar convençut de les teves idees, però això no li pot fer bé a ningú. Jo crec que la clau està a construir certa humilitat al nostre interior que passa per l’admissió de les pròpies limitacions.

No reconèixer-les és bogeria...
Orwell ho expressava dient que un ha d’estar disposat a estar derrotat per la vida. Saber que els teus projectes no sortiran exactament com vols o que l’ajuda que intentes donar als altres pot ser que no arribi o que sigui insuficient.

Què et pot activar si saps que al final seràs derrotat?
La decència comuna, és a dir: malgrat tot, hi ha certes coses que són correctes. Si un ha fet un procés de lucidesa, té més llibertat d’actuar decentment, potser no transformaràs el món, però no respondre a l’altura del que et demanen les situacions és mesquí.

Sempre ens quedarà l’exemple de Viktor Frankl.
Hi estic d’acord: Malgrat tot, cal dir sí la vida.

Reflexions de pes
Va ser set anys jesuïta, dotze professor de filosofia de secundària i ara ho és d’ètica a l’ IQS.Malgrat el títol del seu assaig, Filosofía para una vida peor, en el qual,d’autors com Cioran, George Orwell, Simone Weil, l’existencialisme de Heidegger i Sartre o les reflexions dels supervivents d’Auschwitz Primo Levi i Viktor Frankl, refuta l’optimisme fàcil i lapromesa de l’èxit després de l’esforç de la majoria de llibres d’autoajuda. Ens endinsa en el pessimisme existencial que entén les limitacions humanes i no vol oblidar que som éssers desvalguts. No nega l’ansietat que ens produeixen els altres ni certa absurditat de la vida, però, malgrat tot, cal dir sí a la vida.

Ima Sanchís
24/01/2017
La Vanguardia