Una enquesta sobre la felicitat efectuada en 65 països, entre un total de 64.000 persones, indica que l’Iraq i Grècia són els dos països més infeliços del món. No és sorprenent, si considerem que es tracta de dos països amb greus problemes col·lectius. El primer està ara fracturat, amb àmplies zones en mans fonamentalistes, i el segon ha arribat a uns nivells d’endeutament i desesperança aclaparadors. Hi ha altres dades recollides en aquesta enquesta que potser criden més l’atenció: Europa és el continent amb menys felicitat, mentre que l’Àfrica és el més feliç: el 83% dels seus habitants consultats diuen que són feliços.
Deixant de banda aquestes dades i percentatges, l’enquesta que ens ocupa presenta un altre aspecte d’interès: ens convida a preguntar-nos en què consisteix la felicitat. O, més ben dit, ens convida a revisar els criteris amb què valorem la felicitat. Perquè, veient el que passa a Europa i a l’Àfrica, no seria precisament la riquesa el que dóna la felicitat. Ni tampoc ho seria, i això pot resultar més xocant, el fet de viure en un sistema de llibertats que garanteix els drets fonamentals de les persones.
L’assoliment de la felicitat ha interessat la majoria dels éssers humans. I de manera singular els que van fer del cultiu del pensament el seu ofici i avui, molts segles després, continuem tenint com a referents. Aristòtil deia que la veritable felicitat consisteix a fer el bé. Potser es podria matisar que fer el bé proporciona una bona base per a la felicitat, perquè no tots els que el fan es veuen recompensats. Madame de Staël anava una mica més lluny quan relacionava la felicitat amb el ple desenvolupament de les nostres facultats; sens dubte aquest és un objectiu vital assenyat, una manera de donar sentit al nostre pas per la terra, de contribuir al progrés de la societat. I Thomas Jefferson posava la felicitat a l’abast de gairebé tots els humans, inclosos aquells amb uns recursos o unes habilitats que no són excel·lents, en recordar que no són les riqueses ni l’esplendor sinó la tranquil·litat i el treball quotidians els que proporcionen la felicitat.
Aquestes i altres idees han tingut molta difusió, però mai no és sobrer recordar-les. Perquè al món actual, de creixent desigualtat, la felicitat se sol associar a la possessió i el consum de béns, de manera que les ambicions van sovint del braç de les frustracions. I perquè la vida, sovint ingrata, ens ofereix també possibilitats de ser feliços que no podem ignorar mai. “He comès el pitjor pecat que es pot cometre –es va lamentar Borges–. No he estat feliç”.
La Vanguardia
11/01/2015
