divendres, 11 de febrer del 2011

El dol no és una malaltia

La mort d’una persona estimada és de les experiències més impactants que pot viure el ser humà. La persona que ha patit la pèrdua es veurà immersa en un procés de dol, on les emocions seran molt intenses i fluctuants, i li serà molt difícil prendre decisions importants durant un període llarg de temps.

Les emocions generades per un dol no són un problema que requereixi solució. Són la resposta natural i normal a la pèrdua, que pot ser de diferent tipus: la provocada per la mort, per una la malaltia o per una discapacitat; la pèrdua de la llar, de les propietats o de la professió, o la pèrdua per trencaments com el matrimoni, les amistats o altres relacions emocionals, entre d’altres.

Si entenem el dol com un procés natural d’adaptació a la pèrdua que hem patit, les reaccions que apareixen també són normals i naturals. És normal sentir tristesa, ràbia, culpa i ansietat. És normal tenir sensacions físiques com ara un buit a l’estómac, una opressió al pit i al coll, hipersensibilitat al soroll, falta d’aire i falta d’energia. També és normal sentir incredulitat davant la pèrdua, o sentir-nos confusos, fins i tot és normal tenir al•lucinacions i sentiments de presència d’allò que hem perdut. Podem tenir moltes dificultats en concentrar-nos, oblits i tenir moltes preocupacions i obsessionar-nos en alguns temes. Tots aquests són símptomes normals en un procés de dol normal. Malgrat que siguin molt molestos, intensos i desagradables, no ens han d’espantar. El dol no és una malaltia. No estem malalts ni deprimits, estem en dol i necessitem que se’ns permeti estar-ho.

J. W. Worden (1991) ens parla del dol com un procés que requereix un esforç per part de la persona: acceptar la realitat de la pèrdua, treballar les emocions i el dolor que ens ha causat, adaptar-nos a un entorn on l’objecte o la persona perduts ja no hi són, i recol•locar emocionalment el que hem perdut i continuar vivint. Aquestes són tasques que cal fer en el treball de dol.

Permetre’ns sentir i donar sortida a les nostres emocions, tan intenses i canviants com són en un dol, ens ajudarà a avançar en aquest camí tant dur que és assumir una nova realitat: allò que tant estimàvem, o que tan important era per nosaltres, ja no hi és, i no tornarà. Saber que el que ens passa és normal i natural, que no estem malalts, malgrat ens trobem i ens sentim molt malament, ens ajudarà a no espantar-nos. No necessitem que ens mediquin per no sentir-nos tristos, per no plorar, estaríem lluitant contra natura, contra la necessitat d’expressar la nostra pena i la nostra tristesa.

Les persones que viuen un dol necessiten ser escoltades, enteses, no ser jutjades per la intensitat dels seus sentiments, ni per la manera d’expressar-los. Necessiten rebre suport continuat durant tot el procés, i necessiten trobar un significat a la seva pèrdua i poder reconstruir els seus valors personals i espirituals.

La incapacitat de la societat de donar resposta a les necessitats de les persones en dol fa que les demandes de suport cada vegada siguin més habituals en la pràctica d’acompanyament i tractament del dol. En un entorn on se’ns demana que no expressem el dolor i que resolguem el nostre dol de forma ràpida, el terapeuta té cura d’oferir un espai on aquestes necessitats quedin cobertes, i ajudar la persona a fer un bon treball de dol. També ha de poder avaluar quin risc té la persona, a la llarga, de fer un procés complicat (de vegades, el dol no transcorre normalment, i la persona pot experimentar reaccions que interfereixen i invaliden clarament el seu funcionament, fins al punt de necessitar ajuda especialitzada), i si és el cas, oferir el tractament terapèutic adequat.

Hellen Keller (1880-1968) deia: El que una vegada gaudim, mai ho perdem. Tot el que estimem profundament, es converteix en part de nosaltres mateixos.


Angèlica Giralt
Psicòloga clínica i psicoterapeuta
Especialista en dol i pèrdua

Robats però no oblidats



   Sempre m’han fascinat els ulls tancats d’aquesta mare, amb el pit descobert, i el seu fill escoltant el batec del cor. És l’expressió pura de l’amor maternal. “La Maternitat”, una de les obres més carismàtiques de Gustave Klimt, evoca no només el lligam indissoluble entre la mare i el fill sinó l’habilitat del pintor per transmetre l’essència de viure. No és cap imatge en moviment però s’intueix que aquesta pintura inspira vida.

   Mirant fixament la iconografia, se’ns pot plantejar encara amb més fredor la venda de nadons a qualsevol preu. Centenars de persones a l’Estat espanyol han denunciat la “desaparició” del seu fill acabat de néixer als anys 60 i 70. Nadons que suposadament “morien” en el part, mares adoptives que simulaven l’embaràs amb un coixí, nens “a la carta” a canvi de 200.000 pessetes de l’època. Situacions colpidores que deixen entreveure els aspectes més foscos de la dictadura. El que començaria com una fórmula del franquisme per depurar Espanya dels “rojos” va acabar convertint-se en un negoci del règim amb el vistiplau dels mateixos que se senyaven quan passaven rosari. Una maquinària que s’havia allargat amb el beneplàcit de les autoritats com una forma de repressió dels vencedors als vençuts i que acabà amb una màfia que s’aprofitava de la vulnerabilitat de mares joves o madures, solteres i d’origen humil. Les xifres parlen de més de 30.000 casos.

   Aquesta pràctica s’ha de contextualitzar en un període dictatorial basat en la manca de llibertats i en un potent aparell policial i propagandístic. No hem d’oblidar que Franco es va presentar com l’home escollit per Déu per salvar la pàtria. L’Església va recolzar aquesta tesi i, a canvi, el dictador va concedir certs privilegis. En aquests intercanvis, hi va haver qui es va sentir amb suficient autoritat moral com per decidir sobre els vincles familiars de les persones i, el pitjor, marcar els seus destins. Van jugar com si fossin Déus.

   Després de conèixer la seqüència dels fets, ara l’obligació col•lectiva que tenim com a societat és que la notícia no es quedi com a denúncia periodística sinó que comenci una investigació judicial que situï els clars-obscurs d’una història que no hauria d’haver començat mai. La preocupació ha de ser reconstruir els historials dels nadons amb les seves famílies originals però, alhora, fer que hi hagi justícia. El temps ja no es pot recuperar. La família López-Martín de Vilafant que aquesta setmana explicaven a la premsa local la desaparició de la seva tercera filla, nascuda el 28 d’abril de 1963, és només un exemple proper que ens diu molt de la incertesa i de la desesperança però també de la voluntat decidida d’uns germans.

   Malgrat això, els juristes ja han anunciat públicament la poca viabilitat d’aquests fets, denunciats a la fiscalia general de l’Estat, perquè puguin prosperar en una investigació penal. Els principals obstacles jurídics són la prescripció dels presumptes delictes comesos i la impossibilitat d’aglutinar totes les denúncies en una sola causa.

   Tot i aquest posicionament hi ha qui creu que no hi ha prescripció perquè es tracta d’un delicte permanent. Per tant, podrien ser investigats i, fins i tot, se’ls podria considerar crims contra la humanitat. No es pot fer els ulls grossos davant la gravetat dels fets però, en canvi, podem recordar un cas on els papers de l’auca s’intercanvien.

   La maternitat d’Elna, la institució fundada l’any 1939 per l’infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, va permetre el naixement de 400 nens, fills de mares refugiades de la guerra civil espanyola que es trobaven en camps de concentració del sud-est de França. Un apunt que podria ser el contrapunt i la prova que tot i les adversitats de cada moment històric, hi ha qui sempre està disposat a recomposar la maternitat que ens evoca Gustave Klimt.


Anna Teixidor Colomer
Periodista i professora de geografia i història a l’IES Carles Rahola

divendres, 4 de febrer del 2011

ESQUERDES SOCIALS, ESQUERDES CULTURALS (a propòsit de Salt)



Vivim en un món en què els vincles que ens donaven seguretat (la família, més o menys extensa, el veïnat, la colla d’amics...) i que ens feien sentir part de la societat (l’empresa, la fàbrica, el sindicat, el club esportiu, el grup parroquial, l’associació de...) s’han debilitat extraordinàriament, de manera que molt sovint resta l’individu sol, lliure però desemparat, a vegades més abandonat que no pas independent. Algú podria pensar que aquesta és una visió parcial, que els mòbils, Internet, les múltiples xarxes socials (facebook, twitter...) i tota una constel•lació d’associacions, grups, entitats, ONG... ens mantenen permanentment connectats i vinculats –i és cert-, però el vincles consistents, els que de veritat integren i donen seguretat no són pas espasmòdics, ni puntuals, ni esporàdics, ni només virtuals, sinó que necessiten de la proximitat, d’una certa permanència, d’una complicitat que va més enllà dels interessos concrets, del sentiment i de la compassió, i fins i tot d’un fil immaterial, que alguns anomenen espiritual, d’altres ideològic i uns altres estètic o poètic...

Però la vida és molt dura sense vincles mínimament estables, sobretot quan es passa malament, quan s’està malalt, quan es perd la feina, quan es viu una desgràcia..., perquè els homes i les dones som fràgils i estem exposats i molt condicionats per les circumstàncies que ens toquen de viure, enormement vulnerables a les maltempsades que malauradament un dia o altre arriben. Per això, si s’han esvaït o dissolt els vincles socials clàssics, en busquem de nous i a poder ser sòlids, potents i de llarg recorregut com poden ser les religions, les identitats nacionals o, en un altre sentit, les identitats generacionals (l’adolescència, la joventut, la vellesa...), les sectes o les causes petites i parcials (la cooperació, l’ecologisme...).

És una mica per tot això que avui els conflictes, en les societats complexes, obertes, post-industrials i lliures, com la nostra, ja no es poden llegir només en clau social, sinó que cal llegir-los també en clau cultural. Tradicionalment, els conflictes s’han explicat per les desigualtats econòmiques, per les situacions de pobresa i marginació, per la discriminació, pel que des de l’esquerra es resumia parlant de l’enfrontament entre classes socials, pel que en termes menys connotats en podríem dir la insuportable constatació que no és veritat el que diuen les lleis, que tots els homes i dones som iguals, que els drets humans depenen de la capacitat econòmica, de la sang, de l’origen, del sexe, de l’edat... de manera que no és veritat que, en la pràctica, siguin universals. Aquests conflictes s’expressaven i resolien en clau política, en programes i reformes, en partits i líders que encarnaven els diversos interessos enfrontats.

Però ara aquesta explicació sociopolítica s’ha d’articular també amb una lectura cultural, que emfatitza les diversitats (religioses, d’edat, de gènere, ètniques, d’origen, de llengua...), perquè aquestes diferències són motors d’identificació i de mobilització i perquè, molt sovint, coincideixen les desigualtats socioeconòmiques amb les desigualtats per motius culturals, com es veu a casa nostra amb els immigrants estrangers i amb molts dels seus fills. Si és prou evident que ocupen la feixa de baix, que són, estadísticament parlant, els que pateixen més l’atur, els que viuen en habitatges en pitjors condicions i en barris més desfavorits, els que fracassen més a l’escola... també hem de reconèixer que són maltractats en aspectes vitals per a les seves vides: ni la religió islàmica, per exemple, rep el mateix tracte que la catòlica per part de les autoritats i de la societat; ni els seus drets polítics són reconeguts (no solament la majoria d’ells no poden exercir el dret a vot, sinó que molts d’ells són declarats irregulars perquè els falta algun document administratiu); ni, en tant que adolescents i joves, se senten escoltats, representats i entesos per la societat adulta.

Tenint presents aquestes claus interpretatives, podríem llegir els fets de Salt amb una nova mirada: estem davant d’un conflicte social (de desigualtat socioeconòmica, de pobresa), però també d’un conflicte cultural (d’adolescents i joves desesperançats i amb poques expectatives, d’adolescents i joves marroquins que se senten vigilats, maltractats, agredits –de paraula o amb la mirada-). I que gestionar aquesta situació voldrà dir fer polítiques en ambdues direccions (generar riquesa, atendre els desvalguts; però també reconèixer les diferències que tenen ple dret a ser reconegudes i donar veu i perspectiva a les generacions joves) i adreçades a la societat saltenca en la seva totalitat: els problemes afecten tots els ciutadans de Salt i són tots els que s’hi ha de sentir implicats i han de contribuir a resoldre’ls, i per fer-ho cal comptar amb els instruments, els canals i les estructures que ho facin possible. Torna a ser l’hora, doncs, de la política, de la bona política, la que escolta, la que dialoga i la que pren decisions i prioritza, la que reconeix i compta amb tota la ciutadania, independentment de les seves adscripcions particulars.


Xavier Besalú

Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona  
Vicepresident de l’associació GRAMC