dimarts, 26 de novembre del 2013

En la 85% de les pel.lícules de Disney apareix un personatge que està boig i és dolent.

Entrevista a Xavier Trabado Farré (30 de novembre de 1963)
Va estudiar a la Universitat Politècnica de Catalunya i a l’IESE Business School de la Universitat de Navarra i arran d’una experiència familiar es va involucrar en el moviment associatiu de persones amb problemes de salut mental. Va començar a l’Associació AREP, amb més de 30 anys d’experiència de la qual en va ser ser president i per això es va incorporar a la junta de la Federació Salut Mental de Catalunya. Des de fa set anys, n’és president, al marge de la seva professió en el desenvolupament de noves tecnologies a la Fundació “La Caixa”. És expert en la gestió d’organitzacions sense ànim de lucre i enguany està organitzant campanyes com “Obertament” per visibilitzar la problemàtica de les persones amb malalties mentals i lluitar contra l’estigma social que pateixen.

Quin és l’objectiu de FECAFAMM ?
FECAFAMM és la Federació catalana d’associacions de familiars i persones amb problemes de salut mental. Té la funció d’ajudar les 59 associacions que hi ha a tot Catalunya a créixer, tenir més associats, obtenir recursos i tirar endavant. I després també tenim un servei d’atenció directa a famílies. Normalment aquestes famílies són ateses per les associacions però en els casos més complexos, són derivats aquí a la Federació. A través dels contactes que tenim intentem reconduir aquests casos i que la gent amb aquesta problemàtica pugui trobar solucions.

Una funció important com a Federació és intentar influir en tot el sistema perquè les coses vagin millor en el camp de la salut mental. I això suposa mantenir contacte amb totes les administracions públiques, sobretot amb el Departament de Salut i Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, per intentar que es posin en marxa polítiques i programes per la millora de la qualitat de vida. I tenim el repte des de fa molts anys de lluitar contra l’estigma social que pateixen les persones amb problemes de salut mental. Fa molts anys que hi estem treballant i en aquest sentit hem presentat “Obertament” el qual volem que sigui un projecte de país on puguin participar totes les entitats i totes les persones que en tinguin ganes.

Quin és el rol de les famílies i què és el que més els preocupa?
El rol de les famílies és molt important i juga un paper determinant. El que passa és que no sempre tenen la formació i la informació adequada perquè aquest paper sigui del tot positiu. De fet, històricament, moltes famílies han jugat un paper excessivament paternalista i això moltes vegades ha dificultat que les persones amb problemes de salut mental puguin arribar a desenvolupar o a recuperar moltes de les capacitats que tenen. Així i tot, està clar que en moltíssims casos és un paper fonamental per l’equilibri de la persona i el seguiment. Sempre diem que el tractament de les problemàtiques de salut mental depèn de l’aspecte farmacològic, del suport psicològic i de l’entorn social. I dins de l’entorn social, la família és un aspecte fonamental com a xarxa de relació, suport i ajuda per a poder suportar aquestes etapes més difícils.
El que volem per això és que les famílies tinguin les eines necessàries per a poder exercir el seu paper de la forma més adequada possible i això no sempre existeix.

A finals d’any, el Departament de Salut, amb el qual vam participar de forma activa, presentarà un diagnòstic del que necessiten les famílies i el tipus d’actuacions que voldríem emprendre en relació a com ajudar les famílies a realitzar millor la seva funció de suport.

Com ha canviat la situació de les persones amb problemes de salut mental a Catalunya i respecte altres països?
Hi ha hagut un canvi impressionant i a positiu. Durant els darrers anys s’ha fet un avenç molt positiu però és evident que encara tenim unes mancances molt notables. Com ara el fet que l’atenció amb dispositius especialitzats en centres d’atenció primària públics, només està garantida en el 50 % del territori.

Cada any 700 casos complexes no troben el suport i l’encaix en la xarxa actual. Hi ha aspectes vinculats a l’autonomia de la persona que no estan gens resolts com ara tenir residències o pisos assistits per a persones que podrien portar una vida normalitzada però que no tenen accés o capacitat econòmica per tenir la seva pròpia vivenda. A més, a nivell laboral hi ha només fa deu anys que s’ha començat a treballar en aquest aspecte i ara tenim unes 1.000 persones treballant en centres especials de treball o en entitats que donen suport a l’entorn laboral. Però podríem tenir moltes més persones amb problemes de salut mental en un entorn laboral determinat i això no s’ha aconseguit encara.

La teva experiència familiar t’ajuda en el desenvolupament del teu càrrec?
Hi ha d’haver una implicació molt clara de la societat civil i això només pot passar pel voluntariat. És a dir, la gent que té aquesta problemàtica en el seu entorn familiar o les pròpies persones afectades, que s’organitzen per defensar millor els seus drets. Aquest paper em sembla fonamental i no hem estat capaços d’organitzar-nos tant bé com el col•lectiu de discapacitats visuals que ha generat organitzacions tan potents i reconegudes com la ONCE. En el cas de la salut mental no hi hagut aquesta capacitat d’organització, potser derivat de la problemàtica de l’estigma del col•lectiu. 
El paper de la societat civil és imprescindible i el que ha de fer és créixer i s’ha de fer compatible amb tenir organitzacions professionalitzades. En aquest aspecte a la junta de la Federació ho tenim força equilibrat, amb persones voluntàries amb familiars i persones que tenen problemes de salut mental que hi participen perquè és la seva motivació conjuntament amb un equip professional que està dedicat a la gestió més tècnica de l’entitat en tots els aspectes. 
Creiem molt en aquest model: participació civil dels propis interessats per a que cada cop juguin un paper més important en la defensa dels seus drets. Això és el que estem intentant impulsar i fer-ho compatible amb un equip professional.

Quin paper ha de tenir l’Administració pública respecte les entitats privades?
Després d’anys d’aplicar solucions que venien del govern i l’Administració pública, crec que el que hem de fer el Tercer Sector i entitats com la nostra és intentar altres vies que passin per la participació sense l’aportació pública, com passa en d’altres països anglosaxons. Cal aconseguir moltes coses treballant directament amb les empreses, afavorint mecanismes per a que les empreses vegin els beneficis de treballar amb el col•lectiu, que són persones motivades per la feina i per les avantatges econòmiques del fet d’incorporar-les, i en definitiva buscar solucions que vagin més enllà de que el govern ho arregli tot. 
Hem de fer un canvi de xip i ser més innovadors. D’una banda millorant la qualitat de vida d’aquestes persones i ajudant a que recuperin la seva funció en l’empresa i que no les hagin de donar de baixa i de l’altra, ajudant aquestes empreses a mantenir la productivitat. Aquests models han d’arribar a ser autosostenibles perquè no hi hagi d’intervenir el govern. Hem de buscar que el sistema s’automantingui sense la necessitat de que tot ho pagui el govern perquè està clar que els propers anys no és una tendència sostenible.

Com veieu el tractament i la presència als mitjans de comunicació de les malalties mentals? Hi ha estudis en relació a això, un estudi publicat al 2008 del doctor Muñoz d’una universitat de Madrid que donava percentatges del número de notícies negatives aparegudes als mitjans de comunicació sobre el col•lectiu en relació a fets violents i les xifres són esgarrifoses. Ara bé, hi ha altres coses que ens condicionen molt més el nostre imaginari com una dada que apareix a l’estudi que diu que al 85% de les pel•lícules de Disney apareix un personatge que està boig i és dolent. S’ associa problemàtiques de salut mental a violència. Per tant, no és només els mitjans de comunicació sinó que és tota la societat i el cinema, en aquest cas, ha condicionat molt aquest imaginari. L’única via per trencar aquest estigma passa perquè la societat tingui una relació directa amb aquestes persones amb problemes de salut mental. Això és le que tracta el projecte “Obertament”. Identifiquem persones amb problemes de salut mental que vulguin ser portaveus, se’ls forma i després van a treballar en l’àmbit local. Van a veure escoles, periodistes i empresaris, i els expliquen aquesta situació d’estigma, per intentar trencar-lo. I això només ho poden fer de forma eficaç les pròpies persones amb problemàtiques de salut mental.

Està creixent el nombre de persones amb persones amb malalties mentals?
Està creixen clarament el nombre de persones diagnosticades i tractades, però això no vol dir que estigui creixent la problemàtica de salut mental sinó que tenim major capacitat d’identificar-la. Abans existia igualment però no s’identificava, era gent que es quedava a casa, no sortia, no tenia aquest tractament i això es cronificava. Ara per exemple tenim una xarxa d’atenció en salut mental infantil i juvenil, i que no existia fa uns anys, i això permet que s’estiguin identificant i tractant.

També es diu que la crisi que estem vivint genera problemàtiques i determinades patologies com poden ser angoixes i depressions, associades a situacions de molta pressió. I aquests casos si que és evident que estan creixent per la crisi actual.

Amb qui prendria un tallat?
M’hagués agradat compartir un tallat amb José Luís Sampedro, un escriptor i economista que m’agrada molt i sembla que era molt sàvi.


Tertúlies sobre discapacitat i trastorn mental 
Novembre de 2013