 |
| Foto: Benjamin Goss |
Em van detectar el primer càncer de mama quan tenia 29 anys. La notícia no em va sorprendre. Ho vaig intuir quan, després d'extirpar-me un nòdul benigne, em van trucar per dir-me que passés urgentment per la consulta, que el doctor volia parlar amb mi. -Mala sort, noia! Tens un càncer -va dir.
I jo solament vaig fer-li una pregunta, -Ara que he de fer? L’endemà em posava en mans de l’oncòleg.
I vaig tornar a repetir-li la mateixa pregunta, -Ara que he de fer? Feu-me tot el que calgui per a viure uns quants anys més perquè encara no em puc morir, els meus fills són petits i em necessiten -vaig dir. Tenien 6 i 4 anys.
I ho vaig explicar a tothom que estava malalta.
I em vaig sentir molt sola. Els de casa no sabien com ajudar-me i jo no entenia la seva expressió de patiment, si la malalta era jo.
I vaig seguir endavant, amb els nens, la feina, les operacions i els tractaments; a vegades fins a l’extenuació, però no podia deixar res.
I els tractaments van acabar.
I aleshores va venir la por. Qualsevol ‘doloret’ o malestar em posava en estat d’alerta i esperar els resultats de les revisions periòdiques em produïa una angoixa insofrible.
I van anar passant els anys: tres, cinc, set, deu, dotze. Els nens s’havien fet grans i jo tornava a disposar de temps per a dedicar-me a les activitats veïnals i de voluntariat que havia hagut d’abandonar. Tot era molt normal. Només recordava que era una malalta cada sis mesos quan em tocava la revisió o quan em proposaven de participar en algun estudi relacionat amb el càncer de mama.
Tretze. I un altre cop. Bilateral, agressiu. Però llavors ja no tenia por. Sabia que podia suportar-ho.
I m’ho agafo amb calma, sense treballar. Durant els tractaments passejo, reposo i cuido les plantes.
I he vist com han canviat les tècniques de diagnosi, la cirurgia, les ‘químios’, les ‘ràdios’ i tots els tractament, cada vegada més precisos i amb menys efectes secundaris.
I he viscut amb un dolor immensurable la pèrdua d’amics que no han pogut superar el càncer.
I fa pocs dies que he fet 50 anys. Qui ho havia de dir!
I aquest 2011 també ha complert 50 anys el grup de cases del barri d’Els Pins on vaig néixer. Unes cases construïdes per “La Obra Sindical del Hogar”, de gent obrera i majoritàriament immigrant, on el meu pare regentava el bar “Hogar del Productor” i les sales annexes, punt de trobada de múltiples activitats.
El meu pare, en Salvador, era un home cordial i afable que escoltava i parlava amb tothom. Sempre generós, sempre compromès. El dia del seu funeral, el gener del 2001, l’església estava plena de gom a gom, i el carrer, i la plaça. Jo estava molt emocionada. Mai hi havia vist tanta gent! Era el premi a la seva bonhomia.
I jo he heretat moltes virtuts d’en Salvador i, segurament, també algun defecte, per això em considero una persona afortunada.
I em llevo cada dia amb un somriure, contenta de sumar dies i de tenir l’oportunitat d’equivocar-me, d’encertar-la, d’enfadar-me, d’alegrar-me, de riure, de plorar, de prendre un cafè amb llet i de brindar amb cava per vosaltres, pel meu pare, per mi i per la vida.
Rosa Riba
16 d’octubre de 2011
