dimarts, 2 d’agost de 2016

En 41 anys només s’han exhumat 21 fosses de la guerra

El govern català vol impulsar les polítiques de memòria amb més pressupost i prioritzar la localització i identificació de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura

Aquest divendres, després de 67 anys d’espera, la badalonina Milagros Camuñas recuperarà les restes de la seva mare, Vicenta López, i del seu germà, Jesús Camuñas. Quan la Vicenta i el seu fill van ser assassinats, el 28 d’octubre del 1948, la Milagros només tenia 10 anys. Els van detenir per haver acollit a casa seva, a Castiñeiras (Balboa), un grup de guerrillers antifranquistes. Havien d’anar a la presó de Ponferrada, però a mig camí els van fer baixar del camió i els van afusellar. Com molts altres assassinats del franquisme, les seves restes van ser enterrades i el seu rastre es va esvair. La Milagros va buscar-los durant anys. Finalment, l’any passat l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica els va localitzar en una fossa comuna a Villafranca del Bierzo.

“És molt difícil explicar el que vius a peu de fossa. Plorem cada vegada que n’obrim una per totes les emocions que ens transmeten els familiars”, explica René Pacheco, arqueòleg de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica. “Recordo una vegada que n’excavàvem una a Ciudad Real el 2012. Era novembre i feia molt de fred. Feia 18 dies que hi érem. Hi havia un avi sempre allà, assegut, amb la seva dona, abrigat amb una manta. Li vaig dir que l’exhumació era molt llarga, que anés a casa a descansar, però em va dir que feia 73 anys que no veia el seu pare i que aquell era l’únic moment que podia estar amb ell”, recorda Pacheco.

A Espanya hi ha més de 114.000 persones desaparegudes. És el segon país amb un nombre més alt de desapareguts, només per sota de Cambodja. En 41 anys de democràcia, el nombre d’exhumacions i identificacions ha sigut irrisori. “L’estat espanyol i la justícia sempre han mirat cap a una altra banda”, diu Pacheco. A Catalunya, per llei, l’exhumació depèn del Govern. El departament que dirigeix Raül Romeva assegura que és una prioritat i reconeix que fins ara s’ha fet poc. En 41 anys de democràcia, a Catalunya només s’han exhumat 21 fosses comunes i s’han identificat 6 víctimes. El govern espanyol deixa les exhumacions en mans de la societat civil.

Qui és el responsable de fer les exhumacions?
Pocs recursos públics i moltes iniciatives privades

Quan va morir Franco, el 1975, es van començar a fer exhumacions. Les feien les mateixes famílies, sense cap mètode científic. En aquell moment, la guerra i la repressió no quedaven tan lluny i eren molts els que sabien on estaven enterrades les víctimes. “Agafaven els ossos, els posaven en caixes i els enterraven als cementiris”, explica Pacheco. Amb el cop d’estat de Tejero del 23 de febrer del 1981, es va deixar d’exhumar. Va tornar la por, temien que tornés la repressió i durant molts anys no es va fer res.

A Catalunya es va aprovar una llei de fosses el 2009. La llei en el cas català responsabilitza l’administració -a diferència de l’espanyola- de la dignificació, exhumació i identificació de persones enterrades en fosses comunes. La iniciativa legislativa catalana va ser pionera, però moltes associacions i víctimes lamenten la “inactivitat” del Govern. “Entre el 2009 i el 2010 les polítiques de memòria van rebre un gran impuls, però després van venir moltes retallades i els pressupostos es van reduir moltíssim. Ha sigut una etapa de subsistència -admet Carme Garcia, directora general de Relacions Institucionals de la Generalitat-. Però amb el nou govern, des d’un primer moment hem explicitat que volem sortir d’aquesta situació de mínims. És una prioritat”.

Hi ha, però, un problema de recursos: “Havíem previst un increment del pressupost per a la direcció general de Memòria d’un 36%, però no es van aprovar els pressupostos. Ho tornarem intentar amb els pressupostos del 2017”. A la resta de l’estat espanyol, la responsabilitat d’exhumar fosses és de la societat civil. L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, que té el laboratori a Ponferrada, fa 16 anys que exhuma fosses: a tot l’Estat n’han exhumat 160 i han ajudat 1.600 famílies.

“Les famílies no paguen res, som una associació sense afany de lucre i ens financem amb donacions i socis. Fa molt de temps que no tenim cap tipus de subvenció de l’administració”, explica Pacheco. Ara les principals aportacions són un premi que els va atorgar l’Arxiu de la Brigada Abraham Lincoln de 100.000 dòlars, i que els ha permès treballar durant dos anys, i les ajudes d’un sindicat noruec d’electricistes. L’Equip Argentí d’Arqueologia Forense, que dirigeix Luis Fondebrider, col·labora desinteressadament amb l’associació en feines d’identificació.

Pacheco critica la falta de coordinació que hi ha al territori espanyol: “No hi ha una base de dades comuna, les diferents associacions i administracions no es coordinen, l’Estat hauria de centralitzar tota la informació. És un problema greu: trobem víctimes, però no sabem si les seves famílies, que potser viuen a Andalusia, Extremadura o Catalunya, les busquen. Ens ha passat recentment amb uns ferroviaris que vam localitzar”.

Hi ha un calendari d’exhumacions?
El compromís d’identificar els morts de la Batalla de l’Ebre

Es calcula que a Espanya hi ha 2.382 fosses comunes, on hi pot arribar a haver 45.000 persones. A Catalunya, n’hi ha 373 de documentades (159 de confirmades i 214 de probables) i en 41 anys de democràcia se n’han exhumat 21. Al cens de persones desaparegudes, actiu des del 2003, hi ha 4.578 casos inscrits: 3.396 són militars, 1.364 desapareguts a l’Ebre i 110 són dones. Durant anys s’ha investigat molt per localitzar totes aquestes fosses i per documentar quin va ser el destí de moltes de les víctimes de la Guerra Civil. Falta, però, l’últim pas, i el que més reclamen les famílies, l’exhumació sistemàtica de totes les fosses. El juliol passat el Govern va presentar un projecte liderat pel professor d’història de la Universitat Rovira i Virgili Josep Sánchez Cervelló, que vol ser-ne un primer pas. “ És una actuació d’ofici, i això és important, perquè és voluntat del govern exhumar la fossa més gran a l’aire lliure que hi ha a Catalunya. L’objectiu de l’estudi és saber quantes fosses hi pot haver a l’Ebre. El següent pas serà fer un calendari d’exhumació”, assegura Garcia.

És molt difícil saber quantes víctimes hi pot haver enterrades a les Terres de l’Ebre, perquè l’enfrontament que va marcar el final de la Catalunya republicana va ser sobretot una carnisseria de cossos joves. No hi ha una xifra de morts. Tan sols se sap que hi va haver entre 100.000 i 130.000 baixes entre presoners, ferits i morts dels dos bàndols. Les restes estan escampades per tot el territori.

Entre el 2008 i el 2015, a l’Ebre, hi va haver 42 recollides de restes òssies en superfície. Hi ha sis fosses localitzades al Baix Ebre i quatre a la Ribera d’Ebre. “Molts cops es van aprofitar trinxeres per enterrar soldats morts”, explica Queralt Solé, historiadora i autora d’ Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Sovint les víctimes les enterraven els veïns de les diferents poblacions o pel batalló de treballadors. Els batallons estaven formats per presoners republicans i eren pràcticament mà d’obra esclava. “Hi ha molta documentació dels batallons de treballadors que no s’ha pogut localitzar. Se sap que recollien les restes, però no què en feien, si les traslladaven a alguna gran fossa comuna o les cremaven. Sí que estan localitzades, en canvi, la majoria de les fosses dels hospitals que es van crear a la rereguarda”, afegeix la historiadora. El temps és el gran enemic a l’hora de trobar més víctimes. “Una de les fonts més importants és l’oral i ara ja fa 80 anys que va començar la Guerra Civil”, explica Solé.

Hi ha també la documentació dels hospitals, la del Valle de los Caídos, que registra els traslladats de les fosses al mausoleu de Franco, la dels consistoris i la de la Guàrdia Civil. “És curiós que una de les primeres exhumacions que es va fer a Catalunya va ser la de l’últim mort sense judici del franquisme, en Caracremada. I la font va ser la Guàrdia Civil”, destaca Solé. A Catalunya es van enterrar molts soldats al front, però també a la ruta de l’exili. “Aquestes fosses demostren que hi va haver resistència. Sovint s’ha volgut fer creure que després de l’ocupació de Barcelona, la victòria franquista va ser fàcil. Però els soldats d’aquest exèrcit derrotat no van fugir tots a la desbandada. Van ser la Lleva del Sac, persones de 40 i 41 anys, pares amb fills i sense formació militar, els que van enfrontar-se als franquistes, i hi ha fosses per tot el territori fins a Puigcerdà”, diu Solé.

Per què és important saber on són les víctimes?
Testimonis contra la tergiversació de la història

“Obrir una fossa és tancar una ferida, ajudes una família a recuperar una part de la seva història que ha sigut ignorada. És molt trist veure una persona de 80 anys que només vol recuperar les restes del seu pare per morir tranquil”, diu Pacheco. L’arqueòleg explica que quan obren una fossa, ho fan públicament. “Tothom pot accedir a la nostra feina, veure què fem i com ho fem, així descobrim una història que molts veïns coneixen, sobre la qual mai s’han atrevit a preguntar. Moltes vegades revelem coses que no concorden amb la història que els van transmetre durant 40 anys de dictadura. Després, quan entreguem les restes als familiars, aquests veïns donen el condol i comparteixen el dolor”.

Les restes també revelen detalls de com van morir les víctimes: es veuen les fractures, els forats de bala. “Sabem les formes d’assassinar i de matar dels rebels. En canvi, no coneixem les fosses que van exhumar els franquistes. No sabrem mai el grau de violència i com s’aplicava a la rereguarda republicana, més enllà dels testimonis, que poden estar tergiversats”, destaca Queralt Solé.

Sílvia Marimon
02/08/2016