dissabte, 3 de setembre de 2016

Avi, hi ha nazis a la teva residència

Clara Sánchez torna a posar el focus en els antics oficials de Hitler que viuen com a jubilats a la costa espanyola

Clara Sánchez fotografiada ahir al seu domicili madrileny
Estem envoltats de nazis sense saber-ho? També a la platja? No és estrany que Clara Sánchez (Guadalajara, 1955) parli d’“història que frega el terror psicològic” referint-se a Quan arriba la llum ( Columna/Destino), una novel·la que avui es posa a la venda i que reprèn el tema i els personatges de Lo que esconde tu nombre, amb què va guanyar el premi Nadal 2010. “Són persones grans en pantalons curts –diu l’autora en conversa telefònica des de Madrid– que van empenyent el carretó d’anar a comprar al supermercat, però que han estat autèntics monstres i viuen protegits per l’anonimat dels jubilats de la costa espanyola”.

Sánchez mostra l’evolució dels dos protagonistes, instal·lats en sengles zones de confort: la jove Sandra, a qui veu “com una Sancho Panza” contemporània, que “ha madurat” i que presenta una batalla més quotidiana que èpica, la de compaginar la vida laboral amb les seves responsabilitats com a mare sense parella, raó per la qual li va molt bé “veure’s amb el pare del seu fill, a qui no estima, encara que ell continua boig per ella”. Per la seva banda, el caçanazis Julián, aquell “ Don Quixot d’edat avançada”, inspirat en el pare de l’autora, es distreu en la seva residència de gent gran “intentant tornar boig un altre intern, el carnisser de a qui ha reconegut”. La Sandra i en Julián “viuran una aventura perillosa, reflex del que ens passa a tots. Ens forgem una falsa seguretat amb elements com la família, la parella, una casa... però la vida té altres plans”. 

Sánchez volia, així mateix, “indagar en els joves filonazis que reten homenatge als seus líders i, alhora, volen tenir el seu poder. És també una novel·la sobre la traïció. La traïció és el que mou el món, una poderosa temptació que fa canviar les coses.” Veient l’amabilitat de certs personatges, es planteja també el tema que “no som capaços de veure l’aura amenaçadora de la gent”. La mateixa autora va rebre, després de la primera part, “missatges intimidatoris” d’algun d’aquests avis de passat tèrbol.

La residència de gent gran és un dels escenaris bàsics de la trama. “Un home vell no deixa de ser un home; em sembla molt injust que hàgim d’adreçar-nos a la gent gran com si fossin minusvàlids; és gent que ens pot aportar tantíssim que em sembla una vergonya que els recloguem i expulsem de la nostra vida. Són persones plenes de tendresa, d’altres són tremends, perquè tant el que és bo com el que és dolent es potencia molt amb l’edat, però finalment només són un bon reflex de tots nosaltres. M’ho he passat molt bé recreant aquesta residència. Tu vas a un lloc així i els veus a tots iguals, com un paisatge de fons, i no, en absolut”.

En Julián lluita, a més de contra els dolents, contra les seves limitacions físiques. “Aquesta era una de les coses que més m’agradaven; les circumstàncies obliguen aquest home a oblidar-se de la seva condició física perquè hi ha una cosa més important a fer. En lloc de contra els molins, lluita contra el seu cor (necessita deu pastilles diàries), contra la primesa típica de les persones tan grans...” I la Sandra “té un nen petit, un altre obstacle per a l’acció, una cosa que interromp la fluïdesa: cal anar a la guarderia, deixar-lo amb algú... Tots fem les coses amb problemes afegits, càrregues, tots portem una motxilla, per això en Julián i la Sandra són tan humans”.

Alguns lectors li han dit a Sánchez que per què no deixava tranquils aquests avis “que ja estaven a punt de morir-se”. Home, doncs no només per les monstruositats que han fet sinó també perquè hem consentit que tinguin una jubilació d’or, que gaudeixin de la vida d’una manera que la gent corrent no pot perquè no té diners”.

Xavi Ayén
31/08/2016